Parella

Ets el meu company de vida

Avui vull parlar d’ell, del meu company, del meu amor. Ell és l’altra part d’aquesta tribu que normalment es queda en l’anonimat, en el silenci; però que sense la seva participació això no seria possible.

Aquestes últimes setmanes he estat molt desconnectada del blog. Sense energia per escriure, quan pensava que faria col·lecció de posts per anar traient durant les setmanes complicades de l’hivern. Però sentia quelcom que em mantenia parada i poc motivada per obrir l’ordinador. I és que ell ha passat per una punta de feina brutal que l’ha tingut desaparegut dia i nit, vacances i caps de setmana inclosos des de fa dos mesos, i tot just després de dir adéu al Leto. Està clar que això ha comportat un extra de feina a casa per mi. Nen a full, els temes de casa bàsicament per subsistència… però he de reconèixer que he patit més la seva absència com a parella, com a company vital.

No es tracta de sexe, que també 😅, sinó de poder parlar amb ell, de poder asseure’ns al sofà a acabar el dia simplement barallant-nos per un trosset més d’espai, anar a dormir junts, despertar-nos junts… I m’he adonat que totes aquestes quotidianitats m’omplen d’energia, de vida i de pulsió creativa.

Durant un temps pensava que aquesta “dependència” era una debilitat. Però ara m’he adonat que en realitat tot artista necessita la seva musa, i ell és la meva 😍

Ara, amb la rutina molt més instaurada i amb la normalitat a la seva feina una mica més a prop, hem pogut recuperar les nostres trobades al sofà, els sopars junts, alçar-nos amb el mateix despertador. I clar… no tot és flors i violes. Justament avui hem discutit de bon matí i el peque ens ha cridat “Papes no enfadar!!” 😅 Però això també forma part de la vida en parella i ho notava a faltar.

La gent que ens coneix ja no li dóna importància, i el nostre fill tampoc ho farà, perquè saben que al llarg dels nostres 16 anys junts sempre hem fet el mateix. Estimar-nos, discutir, escoltar-nos, barallar-nos… però sempre fer-nos costat. És el que passa en una parella quan tots dos són tan diferents i a la nostra manera tan semblants. Bé, suposo que tenir tots dos molt caràcter tampoc ajuda Hahaha!

Però el que no sé si he explicat mai a ningú (ni amics ni família) és com em vaig sentir al cap de poc de començar a sortir. Abans d’acabar la primera setmana, ja em veure que estar amb ell era com estar en família. Era molt natural, gens forçat. Tot súper rodat. I la veritat és que aquesta sensació mai m’ha abandonat encara que les coses s’hagin girat mil cops al llarg de tots aquests anys. I creieu-me, s’han girat molt. Però sempre hem estat allà l’un per l’altre.

Suposo que aquest cap de setmana amb tants canvis a la vista ( ja us explicaré, però aquesta setmana canvio de feina) m’hi ha fet pensar. I crec que després de tants anys donant per descomptat que era jo la que li donava més suport a ell, ja va bé que hagi vist com el necessito i com hi és sempre ell allà. Així que…

Gràcies amor per recolzar-me en les decisions boges que he pres al llarg d’aquests anys, gràcies per escoltar-me quan les coses no anaven bé o quan simplement necessitava deixar-ho anar, gràcies per recordar-me el meu valor encara que els altres no el veiessin, gràcies per alegrar-te amb mi, cabrejar-te amb mi i lluitar amb mi per a que la nostra vida fos… no sé si millor, però sí més autèntica segons som nosaltres. Gràcies per ser el meu company de vida!

Cristina F. Victory – Barcelona, Octubre 2018

Si t’ha agradat aquest article, fes Like, deixa un comentari i comparteix-lo a la xarxa (Facebook, Twitter, Instagram, etc) Ens agrada que la tribu creixi. Gràcies!
Animals de companyia

Gràcies Leto!

Feia dies que volia escriure aquest post però les paraules no em sortien. No volia deixar passar la data però a la vegada em negava a acceptar que fos real.

——-

Aquesta nit fa 13 anys que et vas llençar a les rodes de les nostres bicis i vas trasbalsar les nostres vides de dalt a baix. Tot i que aquella nit no vas venir a casa amb nosaltres, ja eres nostre, com si alguna cosa ens digués que aquella noia ens trucaria ens diria que no podia quedar-se amb tu, que si et volíem. Ostres, i tant que et volíem!!! Abans d’adormir-nos ja t’havíem posat nom, Leto, i al matí em vaig despertar amb el pressentiment d’haver rebut la trucada que tan desitjàvem.

Aquell matí que et vàrem recollir eres tan menut! Et portava al cistell de la bici. A la mateixa bici amb la qual ara porto a l’Ot a la seva cadireta. Avui just passava per aquella cantonada i tot se m’ha remogut. Han estat tants anys junts! Tots tres. I després tots quatre.

Fa dies que ho pensava. La teva arribada inesperada va ser com la del Pau fa 16 anys i la de l’Ot fa 2 a la meva vida. Tots heu arribat de sorpresa. Sense buscar-vos. Però desitjant-vos molt. Com és la vida! Si us hagués buscat, potser no us hagués trobat. 😊

Però vas arribar i ens vas canviar la vida de dalt a baix. Durant molts anys pensava que la càrrega era igual a la de tenir un fill. I tot i que crec que potser dir això és una mica massa, sí puc dir que gràcies a tu vaig començar a ser mare. Així que gràcies!

Gràcies per fer-nos una família!

Gràcies per iniciar-nos en el paper de pares! Perquè sense tu l’arribada de l’Ot hagués estat un xoc molt més intens.

Gràcies per créixer i convertir-te en un gran amic de vida!

Gràcies per cuidar-nos, tant i tan bé!! Sense tu les hores infinites del Pau a casa hagueren estat molt pitjor. Sense tu jo m’haguera sentit molt sola durant la meva malaltia. I gràcies per tractar-nos com sempre en tot moment! 😍

Gràcies per les mil llepades que ens omplien de petons!

Gràcies pels riures, pel caràcter, pels robatoris de menjar i de mitjons!

Gràcies per les passejades, per les dormides arraulits al sofà, per les curses a la muntanya!

Gràcies per acompanyar-nos en el camí de ser pares! Per esperar pacient el teu moment després de l’Ot i abans de nosaltres.

Gràcies per ensenyar-nos la serenor al final del viatge. Per guiar-nos. Per esperar-nos. Per fer-nos-ho fàcil. Per ensenyar-nos que la vida té sentit quan es gaudeix.

I sobretot, gràcies per estimar-nos!

Gràcies i més gràcies, perquè 13 anys no ens van semblar suficients.

T’estimem Leto!!


Si t’ha agradat aquest article, si us plau, comparteix-lo a la xarxa (Facebook, Twitter, Instagram, etc) o fes Like! Ens agrada que la tribu creixi. Gràcies!
Vacances sense cotxe

Vacances sense cotxe: Llançà

A casa no tenim cotxe. A mi m’encanta conduir però el cotxe és una despesa que fa anys vàrem decidir que no feia falta. Només l’agafem per sortir de Barcelona i la veritat és que els últims anys amb el nen no l’hem notat a faltar massa. El nostre fill es mareja i molt. En només 10 minuts d’estar al cotxe ja comença a vomitar. Així que a casa hem decidit que no cal fer-li passar per aquest calvari, ni a ell ni a nosaltres.

Per això ens hem plantejat unes vacances sense cotxe, utilitzant només transports públics (preferiblement tren, perquè l’autobús el mareja i alguna cosa ens diu que el vaixell també ho faria) i sobretot sense renunciar a la màgia de fugir lluny de casa. Així que aquestes han estat les nostres vacances sense cotxe.

Pròxima estació, Llançà

Quan ens vàrem plantejar el viatge teníem clar dues coses. En primer lloc, volíem platja i no quedar-nos al costat de Barcelona. Així que vàrem estar inspeccionant on arribava el tren. Les platges de la Costa Brava sempre m’han agradat molt. Tinc records molt bonics de quan era petita, així que vàrem mirar l’Alt Empordà com la millor opció: Llançà, Colera i Portbou. A tots tres hi arriba el tren i els tres són pobles de platja. Així que perfecte.

Per altra banda, necessitàvem no haver de caminar massa, perquè en el seu moment el viatge ens el vàrem plantejar amb el Leto, un gos de 13 anys malalt. Però com sabeu, vàrem acomiadar al Leto uns dies abans d’aquest viatge. 😦 Naturalment l’he tingut molt present tot el temps, i he de dir que em vaig sentir satisfeta de comprovar que si hagués estat amb nosaltres també s’ho hagués passat molt bé. Encara que aquesta calor l’hauria destrossat, pobret. Així que aquest viatge també és apte fer amb gossos 🙂

Nosaltres vàrem decidir quedar-nos a Llançà per la disponibilitat d’apartament amb gos en les dates que ho miràvem (a Colera i Portbou era més complicat o ja no n’hi havia), les distàncies curtes (del tren a casa 10 minuts i de casa a la platja 10 minuts) i la varietat de platges i rutes de senderisme i camins de ronda. Una meravella.

Platges

En trobareu moltíssimes i totes tranquil·les, amb la mar en calma i l’aigua cristal·lina. Al nostre peque de dos anys no li agrada gens quan l’aigua fa onades. Li fa por. Però a la Platja del Port si estava molt tranquil perquè només es movia una mica quan sortia una barqueta del port i  a més el vàrem convencer del plaer de jugar amb la sorra o en aquest cas amb les pedres. Sort d’això!!

20180805_160058b
Llançà, Agost 2018 – © Cristina F. Victory

La Gola i La Farella són platges precioses. Si no tinguéssim al peque ens hi haguéssim estat tot el sant dia. Però l’Ot no opinava el mateix i no s’ho passava tan bé. Tot i que hi havia nens tan petits com ell per allà que estaven encantats. Cest la vie! El nostre fill no vol platges paradisíaques. Ja m’ho dirà quan tingui 18 anys i algú a impressionar 😛

20180801_101351b
Llançà, Agost 2018 – © Cristina F. Victory

Això sí, totes són platges de pedres. Així que us recomano unes bones sandàlies. L’Ot anava amb les Crocs encantat! 😉

Camins de ronda

Tota la Costa Brava està farcida de camins de ronda preciosos. Però el de Llançà ens quedava una mica lluny de l’apartament que havíem llogat i amb l’ona de calor que vàrem pillar, no podíem sortir masses hores a passejar. Així que el vàrem fer només un parell de tardes, però van ser fantàstiques. D’aquesta manera vàrem descobrir les millors platges de la zona i uns paisatges idíl·lics.

20180805_160317
Llançà, Agost 2018 – © Cristina F. Victory

El centre del poble

La plaça de l’església amb el seu arbre immens era el nostre refugi per quan sortíem molt aviat a la tarda. Zona de vianants, amb molta ombra i diverses terrasses on prendre un cafè amb gel o qualsevol beguda de supervivència. 😉

Anàvem amb la bici del peque i passejàvem a munt i avall pels carrerons. Si ho feu trobareu moltes places o zones de joc infantil a la fresca. Era ideal perquè a cada cantonada era diferent i donava peu a moltes maneres de jugar diferents. L’Ot s’ho va passar súper bé corrents amunt i avall.

20180802_112727.jpg
Llançà, Agost 2018 – © Cristina F. Victory

Activitats turístiques

Com qualsevol poble d’estiueig hi ha mil activitats per turistes. Nosaltres les intentem evitar tant com podem, però si us interessen o creieu que en algun moment fan falta, trobareu: Bars i restaurants a discreció; geladeries o llocs on fer un berenar tranquil; excursions en barca, kayak, snorkel, submarinisme, etc. I per descomptat activitats pensades pels més petits: llits elàstics, kars, minigolf, nòria de cavallets, trenet, etc Ho confesso, vàrem pecar en això amb tota la il·lusió del món 😛 Moltes propostes eren massa grans per ell, però estava feliç i eufòric corrent de l’avió al tren un cop i un altre. I he de reconèixer que jo em vaig sentir una estona com una nena cridant d’eufòria.

Està clar que l’estiu vinent repetim. Espero que sense ona de calor i en una casa amb piscina. 😛 Però segur que hi tornem!

Si us animeu a anar-hi, no dubteu a explicar-me què tal us ha anat. I si coneixeu més destinacions per anar sense cotxe, vull saber-les!!! Ens ha pillat el cuquet d’escapar-nos un cop al mes. A veure si ho aconseguim!


Si t’ha agradat aquest article, si us plau, comparteix-lo a la xarxa (Facebook, Twitter, etc) o fes Like! Ens agrada que la tribu creixi. Gràcies!

 

Animals de companyia

Diari d’un comiat. Gestionant el dol de perdre una mascota

Sempre m’ha anat bé escriure per posar els sentiments a lloc, per veure la realitat en el seu conjunt i per intentar viure la vida amb més sinceritat amb mi mateixa. Així que en un moment així no podia fer res més que escriure.

Vaig començar aquest diari el diumenge passat quan ja tenia les emocions més controlades i sentia que estàvem vivint un moment clau per l’Ot. Així que perdoneu si la crònica dels primers dies té un to més en passat.

Divendres 27 de juliol de 2018

Va costar prendre la decisió, tot i que sabíem que arribaria en qualsevol moment, així després d’una setmana molt difícil vàrem acceptar la situació i vàrem demanar hora al veterinari de tota la vida.

Suposàvem que el moment del comiat seria dur, i per això no volíem que hi fos l’Ot. Per ell i per nosaltres. Per poder acomiadar-nos tranquils i pendents del Leto en tot moment. I la veritat és que m’alegro d’haver-ho fet així. Últimament sentíem que amb el nen no podíem dedicar-li el temps que necessitava. Així que aquella tarda va ser només per ell. Com abans!

Però al tornar a casa la situació va ser molt dura. D’entrada l’Ot no va preguntar massa pel Leto. Només el va mencionar un cop en un moment que no era el més adequat i son pare i jo ens vàrem fer els sords. Però després de sopar, estirats al llit fent teta i a punt de llegir el primer conte per anar-nos relaxant, li vàrem explicar. L’Ot ja sabia la situació, que el Leto estava malalt, que era molt vellet i que cada dia tenia menys energia. No volíem amargar-li res i teníem la intenció d’explicar-li tot amb sinceritat i sense eufemismes. Però no sabíem ben bé com afrontar el tema.

Així que vàrem aprofitar aquell moment de tranquil·litat, en el que ens escolta, en el que acostumo a parlar amb ell amb sinceritat i li vaig dir “Carinyu avui el Leto s’ha mort i ja no tornarà més a casa amb nosaltres.” Ell em mirava atent i tranquil. “Ja saps que era molt vellet i que estava molt malalt. Així que ja no tenia forces per recuperar-se i avui s’ha mort.” Jo no sabia com seguir i em van començar a caure les llàgrimes. Així que vaig ser sincera “Carinyu, la mama no sap com explicar això per a que ho entenguis. Ho sento!” I el pare em va prendre el relleu “Ot, els pares estan tristos perquè ja no tornarem a veure al Leto. Però pensarem molt en ell perquè ens l’estimem“.

Semblava que l’explicació li havia convençut i a poc a poc vàrem passar a explicar-li què volia dir estar de vacances. Es va anar animant i va recordar les últimes vacances on tots quatre estàvem a la muntanya. S’ho havia passat tan bé que volia que hi tornéssim. Tots quatre, en aquell precís moment! Va sortir del llit, va agafar la corretja del Leto que estava al lloc de sempre i cridant-lo el va buscar per tota la casa.

Son pare i jo vàrem anar darrere. “Carinyu, el Leto no hi és” “S’ha mort i no tornarà amb nosaltres” No ens sortien més paraules, jo mig plorant, son pare compungit i l’Ot va arrancar a plorar i cridar “Leto Leto Letoooo“. No era un plor de “vull tal cosa i no me la dónes”. Era un plor de pena, de dolor profund. Com si de cop hagués entés la part més dolorosa de tot plegat.

Dissabte 28 de juliol de 2018

Avui ha estat el primer dia sense el Leto i tots ho hem patit molt. En principi hem intentat fer vida normal però com el Leto formava part al 100% de la rutina de cada s’ha notat molt. Res de passejades de bon matí, res de “ha d’anar a fer pipi”, res de posar-li el menjar… Però tot i això ens ha costat veure com ho vivia l’Ot. Sempre és molt empàtic amb les emocions del seu voltant i tot ho viu molt intensament, però això ho ha afrontat de cantó. És normal, la mort no és fàcil d’entendre a qualsevol edat i menys la seva.

D’entrada no vàrem notar res especial. Simplement que només ens va anomenar un parell de cops a tots quatre com feia habitualment, però aquestes dues vegades hi havia un silenci. Com si s’adonés que alguna cosa no quadrava en la seva enumeració. No li vàrem dir res però no ho va tornar a dir més. Inclús a la tarda ja ens anomenava només a nosaltres tres. No sabíem ben bé si això era bo o dolent…

Això sí, al llarg del dia estava molt tovet. Ens volia als tres junts. Res d’anar ell i jo al parc mentre el pare estava a l’ordinador acabant feina. I com no sempre podia ser, arrancava a plorar, amb molta pena i tristor. Ens necessitava als dos al seu costat. No volia separar-se i fins i tot va tenir moments de recordar als avis, els tiets, la cosina i els iaios. Li deia “Carinyu, demà trucarem als iaios” i semblava que es quedava més tranquil. Però amb els dies m’he adonat que no li era suficient. Els necessitava veure realment, en persona o per pantalla. Quina reacció més natural i bàsica davant la mort!! Encara que no ho entengui ell vol a tot aquell que s’estima a prop, per a sentir-se més acollit i per a tenir la tranquil·litat que els altres no marxen com el Leto.

Diumenge 29 de juliol de 2018

Ja fa hores que l’Ot no parla del Leto. Pot semblar que no el nota a faltar. Però en realitat alguna cosa em diu que és just al contrari. Parlava d’ell constantment i de cop i volta no el nomena. No el busca… Sembla que alguna cosa no rutlla. Així que al matí quan anàvem amb autobús cap a casa els iaios ell i jo sols he volgut treure el tema. En part perquè pensava que ho necessitava, en part perquè se m’ha escapat el nom del Leto i m’he posat estranya. Així que millor encarar la situació. A més, com que l’autobús estava buit, m’ha semblat que era un lloc tranquil i un dels pocs moments en el qual no tenia distraccions. Però jolín, quin greu m’ha sabut!

Estava súper content cridant, rient i parlant de tota la família, i de cop i volta silenci i mirada als peus. Li he dit que “la mamà nota molt a faltar al Leto” i li he preguntat si ell també. Però no deia res. Quan li he dit que si no el notava a faltar no passava res, m’ha dit “Ot enfadat“. Ostres!! “Amor, estàs enfadat amb el Leto?” “Enfadat enfadat.” Perquè ja no hi és?” Silenci. “Sé que és difícil d’entendre però vull que sàpigues que no ha marxat perquè ha volgut o perquè no ens estimés. Ha marxat perquè ja no tenia forces, no es trobava bé. Ara potser no ho entens però ja ho entendràs.” Silenci “Però saps que és el més important? Que mentre estava aquí, te l’estimaves molt i ell ho sabia. Ell també t’estimava, per això et feia tants petons.” Silenci el que quedava de trajecte i després només volia braços, teta i res de parc. Ha volgut anar a casa els iaios, cosa que ens ha sorprès a tots. Quin nen prefereix ser a casa abans que el parc. Però després ho he entès. Buscava la gosseta dels meus pares. Quan l’ha vist, ha tornat a somriure, a cridar d’alegria i s’ha posat a jugar amb ella. Tot i que abans no li feia massa cas. Pobre!! Anem a poc a poc.

Dilluns 29 de juliol de 2018

Ahir a la tarda vàrem arrancar oficialment les vacances, per fi els tres junts, preparant les maletes per aquests dies, i a l’Ot li va anar moooolt bé. Ho va convertir en una festa. Crits, salts, música i globus per treure tensió i reafirmar que seguim sent una família. Veient com ho necessitava no li podíem dir que no.

Però avui ha estat un dia més pesat. El dia del viatge, amb tot el que això comporta de cansament, horaris canviats i noves rutines.

Segueix sense anomenar al Leto, quan en estat d’eufòria ens hauria repassat a tots, i manté la llei del silenci si veiem un gos. Jo els tracto com abans. “Hola bonic, com estàs? Ot, has vist quin gos més maco?” De moment no em diu ni si, ni no; però he decidit que seguiré la premissa de “naturalitat” i “que tot flueixi”. Si abans quan ens topem amb un gos, jo li hagués dit alguna cosa, ho segueixo fent, sense forçar a l’Ot a fer res. Tot arribarà! Perquè el veig interessat però encara no és el moment. Tampoc us penseu que vaig saludant a tots els gossos que passen pel carrer, però imagino que encara fem olor a gos i els animals se’ns acosten.

Dimarts 30 de juliol de 2018

Tot segueix igual. Cap novetat. Mentrestant seguim amb el pla de relaxar-nos i de treure tensió. En aquest cas amb les pedres de la platja. Quanta energia/tensió té dins. Millor treure-ho.

Dimecres 1 d’agost de 2018

Avui hem passat un dia més de vacances fantàsticament i crec que li estan anant molt bé. Perquè aquesta nit ens ha anomenat als quatre de forma conscient. No s’ha callat. No ha canviat el discurs. E inclús m’ha deixat parlar del Leto.

Crec que fa un parell de dies que de tant en tant l’anomena. M’ho ha semblat, però no tinc la seguretat. Si li preguntava què havia dit deia “Teta?” i em mirava amb picardia. Com si em canvies de tema i esperés que colés.

Però avui no. Avui ha parlat del Leto, en concret ha dit “Leto ha marxat. Ha mort. Leto no hi és. Ha mort“. M’he quedat de pedra però he aprofitat per parlar d’ell en positiu. Sincerament ara no recordo que li he dit. Alguna cosa de l’estil el Leto et feia petons llepant-te i la mamà imprimirà unes fotos del Leto amb nosaltres i les penjarem a un lloc bonic de casa que tu vulguis… La seva mirada no era com la dels altres dies. Estava més tranquil. Més content. I fins i to m’ha fet “si” a això de la foto. No sé si té a veure que avui hem fet una videotrucada amb els avis i tiets i en veure’ls s’ha quedat més tranquil… no sé… Sigui el que sigui, benvingut sigui.

IMG_2128.JPG
Pic d’Àliga, Núria, Setembre 2017 – © Cristina F. Victory

He volgut esperar una mica, per si hi havia més canvis però de moment portem un parell o tres de dies que tot segueix igual. Potser més endavant torna a canviar. Però de moment ha tornat a anomenar-nos als quatre de forma més rutinària en diferents ocasions. Sense comentaris especials, ni mostres de tristesa. Només espero que això vulgui dir que comença a parlar del Leto com un record no tan dolorós. Un records que donada la seva edat segurament s’anirà esborrant.

Però el que sí que ens hem notat el seu pare i jo és que no porta gens bé les separacions o els comiats. És veritat que abans també li costaven en certes ocasions, normal en un nen de dos anys; però des de la setmana passada està molt més sensible amb el tema. Si un de nosaltres s’aparta al súper, ens busca; si pel carrer de cop no veu a un de nosaltres, s’inquieta… No sé, potser sóc jo que l’observo amb més (massa) detall per poder estar atenta a com gestiona tot plegat. Però arribats a aquest punt, crec que el millor que puc fer per ell és relaxar-me i deixar que les emocions vagin sorgint i gestionant-se quan toca.

I per acabar de tancar aquest diari, voldria donar les gràcies a aquelles mares que em van explicar les seves experiències en situacions semblants. Gràcies a elles he sentit que sabia una mica més per on mourem. També a totes aquelles que sabent el que em passava, em vàreu acompanyar amb paraules d’amor. I sobretot a totes les que sense demanar-los hem vàreu oferir una abraçada en els moments més durs. Per sorpresa meva no vàreu ser poques, així que el món no deu estar tan malament. 🙂


Si t’ha agradat aquest article, si us plau, comparteix-lo a la xarxa (Facebook, Twitter, etc) o fes Like! Ens agrada que la tribu creixi. Gràcies!
Maternitat

Ens acostem als dos anys

Ara que ens acostem als dos anys de l’Ot volia reflexionar sobre com ha estat aquest últim any per mi i per la família.

IMG_3236

L’any passat era una mare en excedència, dedicada al meu fill i enamorada de la meva vida. Aquest any sóc una mare treballadora, dividida entre la feina i el meu fill i esgotada cada dia de la setmana. La sensació de no arribar a res em persegueix des de fa mesos i el cansament acumulat d’aquests nou mesos treballant i criant un nen petit comencen a agrimar-me el caràcter. Per sort no amb l’Ot, però sí amb la resta del món. Ho sento si us heu topat amb la Cristina agra últimament. Però la falta d’aire és el que té. Si voleu, ho puc compensar convidant-vos a un gelat dolçet 🙂 Abans pensava que l’excedència era temps que beneficiava exclusivament al meu fill, però ara m’adono que no era així. L’excedència és una necessitat familiar. La faci qui la faci. I dóna aire a tota la família. A veure si la societat se’n fa a la idea i en comptes d’excedències parlem de permisos de maternitat/paternitat més llargs. Però no ens desviem.

A part de la roba bruta acumulada, dels plats per rentar o de les boles de pèl de gos que corren tan feliços pel passadís de casa, hi ha moltes més coses que aquests mesos han quedat parades i oblidades. Parlo de factures i papers que no hi ha qui endreci, de canvis d’armari que no arriben mai, de vacances que no hi ha manera de planificar (Ai Quina por! Que ens pillarà el toro!!) i d’aniversaris que acabarem organitzant a l’última hora.

La part bona d’aquest ritme de vida esbojarrat, és que em permet entrenar-me en l’art de la improvisació.  😛 Gràcies a la feina en això d’apagar focs d’última hora sóc una crack, però no m’acaba d’agradar que tantes coses de la meva vida personal estiguin sense control. Em fa sentir insegura. Hehehe. Potser aquest és el GRAN aprenentatge que estic fent amb la maternitat: No ho puc controlar tot. Així que millor que em relaxi i gaudeix del camí.

Per sort aquest any també he après moltes altres coses importants. Si és que no hay mal que por bien no venga. Per exemple, he pogut confirmar que realment tinc un ordre de prioritats vital ben endreçat. Una de les meves pors al tornar a la feina era que la bogeria que comporta el dia a dia d’una editorial afectés en l’harmonia familiar o en mi mateixa. Per sort, i com si fos màgia, m’he vist oblidant merders i nervis laborals en qüestió de segons. El que tardava a obrir la porta del carrer i encarar cap al metro. 🙂 Em sento realment orgullosa d’això, perquè els que em coneixen d’abans saben que aquest exercici em costava. Però l’arribada del peque ha fet miracles. 🙂

Tants miracles com beneir-me amb el do de la paciència. Hahahaha! Bé més que do, la necessitat vital com a mare de cultivar la paciència per sobreviure a les iniciades “rabietes” que l’Ot va començar a protagonitzar, com si fos un actor de Hollywood, fa uns mesos. Em sorprenc a mi mateixa i em felicito per com ho estic portant. No m’ho esperava. Està clar que algun dia, o molts, crido; però generalment estic calmada. A veure si un dia us puc explicar una mica com ho vaig encarar i què em funciona a mi per a que la cosa no pugi massa de to i el peque no entri en aquell bucle de plors i crits on ja ni ell recorda perquè està enfadat, però segueix enfadat. Si em permeteu esperaré que passi una mica aquesta etapa per veure si realment “ha funcionat”. No voldria espatllar-ho parlant massa. 😛

I l’altra cosa important que he après aquest any és a esperar. Bueno, encara em queda mooooolt en aquesta línia, però veient d’on venia (una impacient crònica) podríem dir que he fet molts avenços Hahaha! No es tracta simplement d’esperar estoicament una o dues hores al llit per a que el nen s’adormi per poder sopar, sinó esperar durant setmanes i mesos que els astres s’alinein i ningú a casa tingui mocs, febre o qualsevol mal que ens condicioni. Ara que hi penso espera i paciència van molt lligats de la mà! Potser no he après tant doncs? Hahahaha.

Jugar amb el meu fill, riure amb ell, fer-nos petons… sempre serà fàcil. Però fer introspecció, reflexionar sobre com estic vivint la maternitat i canviar el que faci falta és un exercici dur que aquest any m’ha fet millor com a persona. Sincerament m’entusiasma veure com la maternitat és un camí constant d’aprenentatge personal i autoreflexió.

I a vosaltres com us ha canviat la maternitat? Siguin els primers mesos o dos anys més tard com jo 😉 Vinga, expliqueu-me, aprenc molt amb les vostres experiències.


Si t’ha agradat aquest article, si us plau, comparteix-lo a la xarxa (Facebook, Twitter, etc) o fes Like! Ens agrada que la tribu creixi. Gràcies!

 

 

Família - Tribu · Sóc dona i mare (Una mica de feminisme sempre va bé)

Un any més tard, seguim sent una tribu!

(Feia temps que volia actualitzar el text de presentació del blog. Ara aprofitant el post 50 m’he decidit a fer-ho. Espero que us agradi!!

Si no em coneixes, pots començar amb la presentació inicial Ara som una tribu! )

Hola, sóc la Cristina. Mare de l’Ot d’1 any, parella d’un artista des de fa 15 i mestressa d’un gos rebel de 12. Però sobretot sóc una dona apassionada per l’escriptura i la lectura. Així que quan no estic fent de mare, escric aquest blog i em dedico al món dels llibres.

Com a moltes dones abans, la maternitat m’ha sacsejat i m’ha acostat a la meva essència. No tenia ni idea que em passaria una cosa així, però es veu que és habitual. A part d’estries, tetes caigudes, discussions infinites amb la parella i molt mal d’esquena, la maternitat també porta moltes coses bones. Qui ho diria, oi? 😛  Per mi ha estat òbviament el peque, però també el ressorgir del meu esperit creatiu. És com si hagués parit dues coses, un fill i una nova versió de mi mateixa.  I és que la maternitat m’ha fet ser reflexionar sobre qui sóc, què faig, perquè ho faig… i deixar-me de punyetes. Un exercici molt sa que recomano per tenir una maternitat/paternitat més conscient. Però compte! Si no t’ho prens amb una mica d’humor, et pot deixar fet caldo. Això faig jo? Ostres tu!! Quina mala mare estic feta! 😉

Quan vaig començar aquest blog estàvem en plena període de teta a tota hora, començant el moviment i introduint de mica en mica el menjar. Ara, hem iniciat una nova etapa. Ni millor ni pitjor, simplement un nivell superior de dificultat. O us pensàveu que això cada vegada seria més fàcil? Hihihi Jo sí, la veritat!!! Sempre creia que si pots parlar amb ells, els nens són més fàcils. I en cert aspecte és així, però llavors els problemes canvien i es fan més difícils d’afrontar: rabietes, crisis de separació, el temut no… Els temes es multipliquen exponencialment i la diversió sempre va a més. 

Jo i Ot

Ara quasi 15 mesos més tard de l’arribada del peque, puc dir ben fort que ja no som la parella amb gos que érem! Les nostres rutines han canviat totalment i els nostres horaris “ni te digo!”. Ara parlem de l’escola bressol, la roba d’hivern i les noves pedagogies, en comptes de comentar la nova sèrie HBO o l’actualitat política. Ja no sortim al parc a passejar al gos. Ara anem a l’àrea infantil a veure si la nova fera es diverteix i es cansa. Hi ha dies bons, dies dolents i dies moooolt dolents. Perquè enganyar-nos! Però per sort no perdem el somriure.

En part és gràcies a la súper tribu que hem fet: Família que a poc a poc va entenent la nostra criança; amics i família que s’uneix al club dels pares; mare-amigues que es troben en la mateixa situació… I és que per educar un nen fa falta una tribu, però perquè una mare i pare novell sobrevisquin també.

Però sobretot és gràcies a aquest blog que m’ajuda a prendre consciència del que estem vivint, a desfogar-me quan les coses no surten bé, a entendre millor al nostre peque, i prendrem la maternitat amb humor i molt d’amor.

Si vols llegir aquest blog, estaria bé que sabessis que:

  • A casa fem criança respectuosa, lactància materna prolongada, porteig, collit i totes aquestes “coses hippies” que hem descobert amb la maternitat/paternitat.
  • Però no lluitaré perquè tothom faci el mateix, sinó perquè cada mare/pare faci el que li dicta el cor, no la societat o aquest blog 🙂
  • No publico fotos del meu fill ni d’altres nens perquè crec que la seva imatge i la privacitat és sagrada.
  • M’encanten les activitats DIY adaptades a l’edat del meu peque. Si en saps d’alguna divertida, sóc tot orelles.
  • Normalment no parlo de productes. No pretenc que el blog sigui un aparador de publicitat. Però si utilitzo alguna cosa que m’agrada o em funciona us ho diré.
  • M’agrada parlar sobre grans temes de la maternitat i donar-los un toc d’humor.:P Però sempre surt la meva part més amorosa. Serà culpa de les hormones encara?
  • Si una cosa no m’agrada, ho dic ben clar i ben fort. Tinc caràcter, geni i mala hòstia així que quan el peque, el pare, la família o la fruitera em treuen de polleguera us ho explico sense problemes. Crec que per sobreviure com a mare, també tenim dret a queixar-nos 😛

Si sabent tot això et ve de gust seguir-me, serà un plaer per mi tenir un/a lector/a nou 😉


Si t’ha agradat aquest article, si us plau comparteix-lo a la xarxa (Facebook, Twitter, etc) o fes Like! Ens agrada que la tribu creixi. Gràcies!
Escola Bressol · Família - Tribu

Al setembre, comencem l’escola bressol!

Aquest setembre inaugurarem una nova etapa a les nostres vides: el nen començarà l’escola bressol i jo tornaré a treballar. Dos canvis que seran tot un nou món per la nostra petita tribu i als que ens haurem d’adaptar tan bé com pugem. O ens en sortim o morim en l’intent. De moment no es coneix cap cas de mort per inici d’escola o tornada a la feina, però amb la mala pega que tenim, encara podríem ser nosaltres els primers. 😛

D’entrada, per poder afrontar l’any amb més força, hem endarrerit les vacances de tal manera que quan tornem l’endemà al matí ja tenim amb una reunió amb la mestra i un “control” per veure si portem tot el material de la llarga llista que ens varen donar. No cal que feu càlculs estranys, ja us ho dic jo mateixa, això vol dir que encara estem de vacances 🙂 Però com la llista de l’escola bressol era molt llarga ja fa dies que anem enllestint tot el material. Ara només ens queda contestar un súper qüestionari sobre el comportament del nostre fill (Mare meva, potser millor fer-ho un dia que ens hagi deixat dormir molt) i acabar de seleccionar les fotos familiars que portarà.

No sé què us han demanat a vosaltres, però la nostra llista era immensa. Recordo que una mare-amiga em va dir que a la seva escola bressol li havien demanat una llanterna. Com?? Perquè la necessiten? Potser faran una taula de llum casolana? M’interessa!! En fi, tornant al tema, no sé si us ho vaig dir, però finalment vàrem tenir sort i ens va tocar plaça a l’Escola Bressol Pública de Barcelona. Així que per nosaltres, res de màrfegues o carteres amb el logo de l’escola. Tot ho portem de casa i tot és personalitzat. D’entrada ens entusiasma la idea, però ja us dic que buscar llençols, bata, tovallola i bosses pel berenar amb encantat es fa molt més complicat si també has de seleccionar fotos, preparar un petit àlbum familiar i fer una DINA4 plastificat per la presentació familiar.  (Ja l’adaptaré i us el penjaré 😉 ) Però bé, amb l’ajuda de l’àvia i amb molta paciència ho hem aconseguit!!!

Em fa especial il·lusió preparar bé aquesta nova etapa. Crec que perquè tot funcioni (la temuda adaptació) és important que ho tinguem tot llest. Estarem més tranquils i centrats a viure el dia a dia amb més calma. Però ara, em sento com quan era petita i començava l’escola. Anar a mirar motxilles, forrar els llibres, preparar les llibretes i els bolis… Sempre m’havia emocionat molt en aquesta etapa. Començo a entendre perquè la meva mare sempre posava cara de mandra quan tocava fer tot això. Hehehe. Però aquest és el seu primer any i he de reconèixer que em vaig emocionar planxant-li el nom a la bata. El nen se’ns fa gran, carinyu!, li vaig dir al meu xicot.

-Ell, igual que jo, també està molt emocionat. Hem anat junts a seleccionar els pitets, la bata, les bosses del berenar… I això que va molt cansat i amb una falta de temps brutal. Però no s’ho ha volgut perdre i a mi m’ha encantat. Us preguntareu què tenen d’especial perquè hi aneu tots dos? Doncs està clar!!! Són els primers pitets, la primera bata, la primera bossa del berenar, la primera motxilla de l’Ot… Ell no ho recordarà, però nosaltres sí!! 

Us deixo alguns records per la posteritat del material que li hem preparat i que esperem que passi la prova de foc amb la mestra Hahaha!

IMG_20170822_143650
Bosses de berenar de la botiga Mina Mina (Plaça de la Virreina)

Llençols Ot (1)

Llençols Ot (2)
2 jocs de llençols (part de dalt) de 55cm x 110cm del Zara Home

Quan costa l’inici de l’Escola Bressol Pública?

Abans de tenir al nen sempre havia sentit que la tornada a l’escola és un gran daltabaix a l’economia familiar. I ara que ens ha tocat viure-ho per primera vegada volia fer càlculs.

Així a grosso modo només en material ens hem deixat una mica més de 100€, a part se li ha de sumar les quotes mensuals, que depenen de la vostra renda familiar (per sort no hi ha matrícula), i la roba. Roba que preferiblement s’ha de comprar gran perquè duri però uns pares novells com nosaltres no tenim molt clar què vol dir. Recordeu que el nostre petit juju és talla mini i això també vol dir que no creix ràpidament. Així que anirà amb samarretes ben arremangades i pantalons doblegats vàries vegades i naturalment amb arranjaments a la cintura perquè no li caiguin. Pobret! No serà gens glamurós, ni un nen hippster. Hahaha!!

Material que hem hagut de comprar:

  • 10 Pitets + Bata + Etiquetes amb el nom per la roba + bossa per la muda = 40€ aprox
  • 2 Bosses de berenar súper maques de la botiga Mina Mina a la Plaça de la Virreina = 16€ aprox
  • 2 jocs de llençols (dalt i baix) de 55cm x 110cm del Zara Home = 28€ aprox
  • Esponges ensabonades, tovalloles humides, crema pel culet i paquet de bosses de plàstic = 21€ aprox
  • Tovallola gran de La Mallorquina Outlet = 8€ aprox
  • Got de plàstic per l’aigua + Jaqueta de forro polar pel pati = Deixat per una mare-amiga 🙂
  • Roba varia per passar el curs: Una mare-amiga, la mateixa d’abans, ens han passat un carro de la compra ple que hem d’endreçar bé per talles. Poca cosa més caldrà comprar. Ja només seran els nostres capricis.

Vist així no sembla massa. Hem comprat coses boniques perquè ens feia il·lusió, però també hem buscat solucions barates, com les botigues Outlet o la roba que ens ha donat. Ara bé, si tens més d’un fill, això es multiplica per cada nen. Horror!!! Moltes coses s’aprofiten d’un a l’altre, però no gran part del material que hem de portar, ja que es consumeix ràpidament (tovalloletes, crema pel cul…) o es fa malbé molt aviat (pitets).

També s’ha de recordar que de moment no hem que comprar llibres o material escolar. L’agenda amb la qual “ens comunicarem” amb la mestra està inclosa a les quotes. Potser ja podríem anar estalviant per dintre de tres o quatre anys!! Així que… Sí, la tornada a l’escola és un gran trasbals a les economies familiars!!! L’única opció per sobreviure és ser creatiu, mirar ofertes i buscar alternatives. Però això es paga amb temps. Un bé molt preuat i escàs en el món dels pares. Ànims a tots els que us hi poseu ara!!


Si t’ha agradat aquest article, si us plau comparteix-lo a la xarxa (Facebook, Twitter, etc) o fes Like! Ens agrada que la tribu creixi. Gràcies!