Escola Bressol · Família - Tribu

Al setembre, comencem l’escola bressol!

Aquest setembre inaugurarem una nova etapa a les nostres vides: el nen començarà l’escola bressol i jo tornaré a treballar. Dos canvis que seran tot un nou món per la nostra petita tribu i als que ens haurem d’adaptar tan bé com pugem. O ens en sortim o morim en l’intent. De moment no es coneix cap cas de mort per inici d’escola o tornada a la feina, però amb la mala pega que tenim, encara podríem ser nosaltres els primers. 😛

D’entrada, per poder afrontar l’any amb més força, hem endarrerit les vacances de tal manera que quan tornem l’endemà al matí ja tenim amb una reunió amb la mestra i un “control” per veure si portem tot el material de la llarga llista que ens varen donar. No cal que feu càlculs estranys, ja us ho dic jo mateixa, això vol dir que encara estem de vacances 🙂 Però com la llista de l’escola bressol era molt llarga ja fa dies que anem enllestint tot el material. Ara només ens queda contestar un súper qüestionari sobre el comportament del nostre fill (Mare meva, potser millor fer-ho un dia que ens hagi deixat dormir molt) i acabar de seleccionar les fotos familiars que portarà.

No sé què us han demanat a vosaltres, però la nostra llista era immensa. Recordo que una mare-amiga em va dir que a la seva escola bressol li havien demanat una llanterna. Com?? Perquè la necessiten? Potser faran una taula de llum casolana? M’interessa!! En fi, tornant al tema, no sé si us ho vaig dir, però finalment vàrem tenir sort i ens va tocar plaça a l’Escola Bressol Pública de Barcelona. Així que per nosaltres, res de màrfegues o carteres amb el logo de l’escola. Tot ho portem de casa i tot és personalitzat. D’entrada ens entusiasma la idea, però ja us dic que buscar llençols, bata, tovallola i bosses pel berenar amb encantat es fa molt més complicat si també has de seleccionar fotos, preparar un petit àlbum familiar i fer una DINA4 plastificat per la presentació familiar.  (Ja l’adaptaré i us el penjaré 😉 ) Però bé, amb l’ajuda de l’àvia i amb molta paciència ho hem aconseguit!!!

Em fa especial il·lusió preparar bé aquesta nova etapa. Crec que perquè tot funcioni (la temuda adaptació) és important que ho tinguem tot llest. Estarem més tranquils i centrats a viure el dia a dia amb més calma. Però ara, em sento com quan era petita i començava l’escola. Anar a mirar motxilles, forrar els llibres, preparar les llibretes i els bolis… Sempre m’havia emocionat molt en aquesta etapa. Començo a entendre perquè la meva mare sempre posava cara de mandra quan tocava fer tot això. Hehehe. Però aquest és el seu primer any i he de reconèixer que em vaig emocionar planxant-li el nom a la bata. El nen se’ns fa gran, carinyu!, li vaig dir al meu xicot.

-Ell, igual que jo, també està molt emocionat. Hem anat junts a seleccionar els pitets, la bata, les bosses del berenar… I això que va molt cansat i amb una falta de temps brutal. Però no s’ho ha volgut perdre i a mi m’ha encantat. Us preguntareu què tenen d’especial perquè hi aneu tots dos? Doncs està clar!!! Són els primers pitets, la primera bata, la primera bossa del berenar, la primera motxilla de l’Ot… Ell no ho recordarà, però nosaltres sí!! 

Us deixo alguns records per la posteritat del material que li hem preparat i que esperem que passi la prova de foc amb la mestra Hahaha!

IMG_20170822_143650
Bosses de berenar de la botiga Mina Mina (Plaça de la Virreina)

Llençols Ot (1)

Llençols Ot (2)
2 jocs de llençols (part de dalt) de 55cm x 110cm del Zara Home

Quan costa l’inici de l’Escola Bressol Pública?

Abans de tenir al nen sempre havia sentit que la tornada a l’escola és un gran daltabaix a l’economia familiar. I ara que ens ha tocat viure-ho per primera vegada volia fer càlculs.

Així a grosso modo només en material ens hem deixat una mica més de 100€, a part se li ha de sumar les quotes mensuals, que depenen de la vostra renda familiar (per sort no hi ha matrícula), i la roba. Roba que preferiblement s’ha de comprar gran perquè duri però uns pares novells com nosaltres no tenim molt clar què vol dir. Recordeu que el nostre petit juju és talla mini i això també vol dir que no creix ràpidament. Així que anirà amb samarretes ben arremangades i pantalons doblegats vàries vegades i naturalment amb arranjaments a la cintura perquè no li caiguin. Pobret! No serà gens glamurós, ni un nen hippster. Hahaha!!

Material que hem hagut de comprar:

  • 10 Pitets + Bata + Etiquetes amb el nom per la roba + bossa per la muda = 40€ aprox
  • 2 Bosses de berenar súper maques de la botiga Mina Mina a la Plaça de la Virreina = 16€ aprox
  • 2 jocs de llençols (dalt i baix) de 55cm x 110cm del Zara Home = 28€ aprox
  • Esponges ensabonades, tovalloles humides, crema pel culet i paquet de bosses de plàstic = 21€ aprox
  • Tovallola gran de La Mallorquina Outlet = 8€ aprox
  • Got de plàstic per l’aigua + Jaqueta de forro polar pel pati = Deixat per una mare-amiga 🙂
  • Roba varia per passar el curs: Una mare-amiga, la mateixa d’abans, ens han passat un carro de la compra ple que hem d’endreçar bé per talles. Poca cosa més caldrà comprar. Ja només seran els nostres capricis.

Vist així no sembla massa. Hem comprat coses boniques perquè ens feia il·lusió, però també hem buscat solucions barates, com les botigues Outlet o la roba que ens ha donat. Ara bé, si tens més d’un fill, això es multiplica per cada nen. Horror!!! Moltes coses s’aprofiten d’un a l’altre, però no gran part del material que hem de portar, ja que es consumeix ràpidament (tovalloletes, crema pel cul…) o es fa malbé molt aviat (pitets).

També s’ha de recordar que de moment no hem que comprar llibres o material escolar. L’agenda amb la qual “ens comunicarem” amb la mestra està inclosa a les quotes. Potser ja podríem anar estalviant per dintre de tres o quatre anys!! Així que… Sí, la tornada a l’escola és un gran trasbals a les economies familiars!!! L’única opció per sobreviure és ser creatiu, mirar ofertes i buscar alternatives. Però això es paga amb temps. Un bé molt preuat i escàs en el món dels pares. Ànims a tots els que us hi poseu ara!!


Si t’ha agradat aquest article, si us plau comparteix-lo a la xarxa (Facebook, Twitter, etc) o fes Like! Ens agrada que la tribu creixi. Gràcies!
Família - Tribu · Maternitat · Temps per tu (mare)

Tanquem per vacances

Aquest és un post de comiat, però només fins setembre 😉 Necessito parar per vacances. I agafar forces pels nous reptes del curs vinent. Està clar que a la nostra tribu s’està acabant un cicle per començar-ne un de nou. I el millor és començar-lo amb les piles carregades, que ara no tinc.

Fa dies que em sento a mig gas, que us dic que no m’acaben de sortir les paraules ni les ganes d’escriure i crec que és perquè estic esgotada. Com us he explicat les nits es fan molt llargues amb despertars molt habituals i els dies són molt intensos amb un nen que va gatejant a tota arreu i ja comença a posar-se dret, fer les primeres passes (laterals i cap endavant agafat als mobles) i dir les primeres paraules. Les altres mares ja m’han advertit que aquesta època és una de les més cansades. Ara si que t’aprimaràs seguint-lo a tot arreu quan comenci a caminar. No sé… el tema és que els pocs moments que el meu fill dorm a mi no em surten les forces per asseure’m a escriure. Necessito estirar-me al sofà i vegetà!!!

Així que després de molt pensar-hi (tot i que estava clar), he entès que tot això és un senyal claríssim que necessito vacances. Ja sé que no puc agafar-me unes vacances de mare, però si puc reduir la llista de coses a fer i prioritzar. Hahaha, com sempre! Entre jugar i sortir amb el nen, tenir la casa mínimament neta per sobreviure (penseu que tenim un gos i això embruta cosa fina!!) i anar a comprar quatre coses per menjar, se m’acaben les forces.

A més veig passar els dies i cada cop sóc més conscient que només ens queda un mes i mig abans que comenci l’escola bressol i jo torni a la feina. Per això la poca energia que em queda la vull dedicar a gaudir del meu peque. Ara cada dia anem al parc matí i tarda o ho combinem amb platja o piscina. Ell encantat i jo eufòrica de poder passar aquests dies amb ell.

Per cert, a vosaltres l’escola bressol també us ha posat una llista immensa de coses a portar? Imagino que és molt normal però com no ho tenim, aquests dies també hem de treure temps per comprar pitets i una bata fàcils de posar i treure, fer etiquetes amb el nom per la roba, comprar esponges, llençols… I el més complicat, preparar un àlbum de fotos familiars per l’escola bressol!! Mare meva, si encara tinc les fotos d’embarassada sense ni endreçar! I les del peque menys encara!!!

Per això aquest pròxim mes desapareixeré una estona i em dedicaré a gaudir al 100% del meu fill i de tant en tant aprofitar les migdiades per posar ordre a les fotos. Ojo, tinc 6.000 i pico fotos a revisar entre embaràs i primer any de l’Ot. No sé si acabaré al setembre o se’m farà gener mirant records, però almenys l’escola bressol em servirà per posar ordre a un tema que ja porta cua a casa.

Sé que no cal donar-vos masses explicacions. Moltes tampoc em llegiríeu gaire aquests dies perquè està tothom fora, però us volia avisar que no desaparec per sempre*. Tinc molts posts al borrador amb temes que vull tractar sí o sí. Aquest any ha estat molt intens i em vindrà bé fer repàs mental de tot el que hem viscut com a pares en el primer any i de tot el que he après com a dona en aquest any d’excedència.

Així que, fins setembre tribu!!! Descanseu i agafeu forces. A la tornada comencem el següent nivell en aquest joc de la maternitat (el nen caminant, l’escola bressol, jo treballant, noves crisis de lactància, de la son…, les primeres paraules, les relacions socials…) Serà un festival de temes!

*Els que em coneixeu ja sabeu que MAI puc assegurar un silenci sepulcral, tampoc al blog 😛

10401120_30497400052_850_n
(Foto: © Cristina F. Victory / Menorca 2008)

Si t’ha agradat aquest article, si us plau comparteix-lo a la xarxa (Facebook, Twitter, etc) o fes Like! Ens agrada que la tribu creixi. Gràcies!

 

 

 

Mamapulpo

Mamapulpo en excedencia (8 meses de felicidad tentacular)

¿Que le pasa a una Mamapulpo en excedencia 🐙💪 el dia que necesita ducharse y las necesidades de los demas pasan delante?
Corre, corre, que llego tarde al curro.🏃 Ya saco yo al perropulpo. 🐶 Venga Cariñopulpo aquí tienes tu desayuno 🍌, tus juegos, tu pañal límpio 🚼 tu siesta en la teta…
Pues que sigue en pijama a las 12 de la mañana, Bebepulpo en la teta y sale un sol precioso 😭😩😤😡
Mamapulpo
(Il·lustració de Laia Sauret Sarrà, una mare titellaire de la tribu)

Lee aquí todas las Crónicas de Mamapulpo


Si te ha gustado Mamapulpo, por favor comporte el post en la red (Facebook, Twitter, etc) o dale a Like! Nos encanta que la tribu crezca. ¡Gracias!
Si t’ha agradat aquest article, si us plau comparteix-lo a la xarxa (Facebook, Twitter, etc) o fes Like! Ens agrada que la tribu creixi. Gràcies!
Família - Tribu · Maternitat · Post-part · Temps per tu (mare)

Les mare-amigues

Des de fa més d’un any formo part d’un grup de whatsapp de mares que m’ha canviat la vida. M’acompanyen, em fan riure, em fan plorar, em donen consell, m’assessoren, però sobre tot ens cuidem les unes a les altres com si fóssim amigues de tota la vida.

Tot va començar un dia d’aquells horrorosos de l’embaràs amb vòmits, molt de cansament i marejos. Mentre anava cap a la feina em va sonar el telèfon. M’acaben d’incloure a un maxigrup de whatsapp de la classe de ioga per embarassades. Quin horror!!, vaig pensar. Només havia anat a una classe de prova feia un mes i mig, buscant alguna activitat que m’ajudés a relaxar-me, i un cop allà el ritme no era el que esperava. Tot era mooooolt paaauuusaaaat i jo anava com una moto. Totes tenien molta panxa i a mi quasi no se’m veia. Així que vaig pensar que no era el meu lloc i no vaig tornar-hi més.

Per això quan em van incloure pensava que era un error i que no pintava res allà. Però les circumstàncies havien canviat. Bé, l’embaràs havia anat fent el seu curs 😛 I alguna veu interior em va dir Deixa. Quedat a tafanejar uns dies i després marxes del grup. Tots ho hem fet, oi? Sempre hi ha algun grup de whatsapp en el qual estem de voayers i no participem. Ho prometo, aquesta era la intenció!! Qui ho diria ara, eh noies? Hahaha Només va durar quinze dies, però la intenció hi era. Hahaha Les meves ànsies de comunicar-se/socialitzar-me van ser més fortes i un dia no vaig poder evitar participar en un dels temes estrella: quan agafar la baixa o decidir que val la pena frenar el ritme i centrar-te en tu i el bebè que ha de venir. Ja veieu el to de les converses. Tres setmanes després vaig decidir que em quedava indefinidament.

En aquest xat les futures mares plantejaven els seus dubtes de l’embaràs, es donaven ànims quan les proves anaven malament o simplement els metges deixaven a l’embarassada inquieta, s’explicaven els parts que havien tingut, les sensacions, els tempos, etc i de tant en tant es comentava qui anava i qui no a la classe corresponent. Com jo seguia sense anar a classe, només coneixia a les futures mares pels noms i els comentaris habituals que poguessin fer. Em queia força bé una noia que era professora de dibuix o alguna cosa així i reconeixia que l’embaràs no li deixava ser parcial amb els exàmens dels seus alumnes. Ara ja sé perquè em queia tan bé. Un petó maca! 😉

Van passar les setmanes. Jo vaig agafar la baixa, vaig viure el meu efecte niu (“arreglem la casa abans del dia D”) i una nit després d’una visita trista i angoixant al ginecòleg per culpa del puto percentil vaig decidir que aniria a ioga. El xat em va acollir molt bé, les futures mares a classe també (El Eterno Sol ho va remoure tot) i des d’aquell dia el meu embaràs i la meva maternitat van fer un canvi.

Amb aquestes dones que no tenia res en comú, he après a ser mare, i elles també n’han après. He plorat llegint parts no respectats, he “mort de felicitat” veient com anaven bé molts d’altres, m’he sentit orgullosa veient com dones normals es convertien en lleones poderoses, he  sentit enveja veient els bebès com s’agafaven a la teta ràpidament i he descobert molt sobre parts, lactància, criança respectuosa i maternitat conscient.

Ara un any i 2-3 mesos més tard el grup segueix sent molt actiu. Ja no som un xat d’embarassades, a poc a poc hem passat a ser totes mares. I els temes no s’acaben mai. Si un dia no puc estar pel mòbil un parell d’hores, tranquil·lament tinc 60 o 100 missatges. O 200!! Hahaha Els bebès ja no són tant bebès. Alguna mare ja va pel segon. És bonic veure com el temps passa en bona companyia. 

Seguim quedant per fer ioga. Abans amb bebès, ara amb gatejadors. Algun dia anem al parc o a fer un cafè de mames. Però el que trobo més curiós és que ja no és un simple maxigrup de whatsapp. Ara és el meu grup de mares-amigues. Si tinc un mal dia, ja no escric a les amigues d’abans. Estan per altres coses. Ara els hi explico a elles i alguna m’anima o em fa riure. Si em preocupa alguna cosa del nen o de la lactància ho plantejo i entre totes trobem vàries maneres d’afrontar-ho. Ens acceptem com som. Diferents, amb criances similars, però cadascuna amb la seva particularitat. Tenim la nostra tribu! I això m’ha salvat la vida.

Existeixen molts grups així. De mares que es coneixen a classes pre-part o post-part, a classe de natació amb nadons, etc. Facebook n’està ple i perquè no dir-ho també formo part d’algun grup a la xarxa a veure si m’aporta Llum a la vida 😉 No són grups que et preparen per als temuts xats de pares de l’escola. Si no que són grups de suport virtual. Aquella xarxa que abans es teixia físicament i que ara neix i creix a la xarxa.

Des de fora es pot fer broma o pensar que tenim algun problema per estar tan enganxades al grup o que no fan falta perquè durant anys hi ha hagut dones sense xarxa física ni virtual. Inclús algú pot dir que això s’assembla més al safareig de les iaies que a una comunitat virtual seriosa. Però si una nit no he dormit i el meu fill està molt inquiet, no és millor trobar suport en les mare-amigues abans de pagar-ho amb ell? Si un dinar familiar posa a prova la nostra paciència i la sogra, la teva mare o qui sigui t’omplen el cap amb “Aquest nen tindria que…”, no és millor desfogar-se amb les mare-amigues abans de barallar-te amb la teva parella? I si no saps com afrontar una nova situació, no és millor demanar opinió al consell de mamis abans d’atabalar-se i no saber per on tirar?

Si em veieu enganxada al mòbil o al facebook  els cinc minuts que el meu fill em deixa lliures, rieu tot el que vulgueu. No m’importa. Estic fent teràpia. M’estic cuidant. Les estic cuidant. I de pas estic aprenent molt de totes elles!!

Gràcies noies!!

old-photo-1581300_640


Si t’ha agradat aquest article, si us plau comparteix-lo a la xarxa (Facebook, Twitter, etc) o fes Like! Ens agrada que la tribu creixi. Gràcies!

 

Celebracions · Maternitat

Preparant el 1r aniversari

Queden tres setmanes perquè el nostre peque faci 1 any i m’agradaria celebrar-ho amb tota la família. Serà una celebració molt especial, però a la nostra manera. Res de vestits elegants ni grans formalismes. Tot de forma molt casolana, com si fos un dia qualsevol, però a la vegada fent-lo molt especial.

Hi ha moltes coses a tenir en compte. I els que em coneixeu ja sabeu que m’agrada planificar-ho tot una mica. Res, només una miqueta 😛 Així que avui comencem els preparatius oficials pel 1r aniversari de l’Ot! 

birthday-party-1438901_640

Anem per parts:

El pastís: Com sempre hi ha mil opcions. Encarregar-lo, fer-lo nosaltres mateixos, demanar-lo a l’avi cuiner, etc, però també cal pensar quins ingredients portarà; i això condiciona bastant. Potser us sembla que és donar-hi masses voltes, però a casa hem optat per no introduir encara ni làctics ni sucres, galetes, xocolata… així que l’essència d’un pastís estàndard es complica. Per això ja fa temps que tenim clar que farem un pastís handmade amb ingredients que el nen té introduïts. Potser quedarà poc cridaner però així ell en podrà menjar una mica si vol (i la iaia també).

Tinc algunes receptes veganes que hauré d’adaptar als nostres gustos. Ara només em queda fer proves durant les pròximes setmanes. Mare meva, com em posaré!!!

Un record per la posteritat: Naturalment res de fotògraf professional. Per alguna cosa quan estàvem embarassats (Hahaha Que malament sona això!) ens vàrem comprar la càmera que feia anys que tots dos volíem. A més els iaios i els avis perdran el cul per fer amb el mòbil el seu propi reportatge fotogràfic, cadascú des d’angles diferents. Així que don’t worries segur que tot queda fitxat. El problema vindrà després per seleccionar 😦

El dia D: Ningú diu que s’hagi de celebrar el dia real del seu aniversari. I aquest any que ell no serà conscient podem fer de més i de menys. A nosaltres ens cau en divendres. I com la gent treballa i l’Ot encara té horaris de bebè, tampoc ho podem allargar fins molt tard. Així que estem valorant la possibilitat de passar el divendres nosaltres tres sols (perdó, quatre amb el gos) i deixar la festa grossa pel dissabte o diumenge. Així podem aprofitar el matí i la tarda quan ell està molt més actiu i despert. 🙂 🙂

Lloc: Hahahahaha! Gran dilema. A casa? A un parc? A la platja? A una ludoteca? Vinga opcions, vinga!! Això encara ho hem de decidir. Si ens quedem a casa, l’Ot podrà arrossegar-se sense problema, però a la que entrin els quatre avis el nostre mini piset es col·lapsa. I sense aire condicionat, podem deshidratar-nos tots aquí anxovats.

Així que estic valorant alternatives. Jo sóc més de parc. Preferiblement amb gespa on l’Ot pugui jugar amunt i avall. Algun banc, alguna tauleta per les begudes i el pica pica i vinga. Però no acabo de convèncer al pare. Ludoteca i platja queden descartats totalment. Massa car, massa calor i massa gent. Segurament ho acabarem decidint a l’últim moment, com tot aquest últim any 😛

Decoració handmade, gens pinterest: Ja sabeu que això de tenir un nen s’ha tornat super trending a les xarxes i de decoracions boniques n’hi ha per parar un carro. Però com no ens sentim gaire còmodes imitant, segurament les quatre coses que farem seran collita pròpia. Tenia pensat:

  • Barret de celebració: Típic, sí! Però un clàssic que no pot faltar Hahaha
  • Banderoles anunciant festa a crits: A les botigues de decoració dels barris (Véase als xinos) segur que n’hi ha però un dia m’escaparé i comprarem dos o tres làmines de color, cordill i segur que queda molt bonic!!!
  • Globus, cintes de roba de colors, etc… Ho he d’acabar de veure i valorar amb el pare de la tribu. O se’ns va el cap i fem la festa temàtica, o ens quedem amb el barret i les banderoles. En aquesta tribu/casa som així, d’extrems. 😉

Regals!!! Oooh! Aquest tema és complicat. Ja per Nadal ens vàrem plantejar com volien afrontar el tema. Era bàsicament amb la família, perquè el peque no demanava. Bueno, ara sí que demana, perquè ha après a senyalar i ja es desperta com un boig amb el dit carregat. Pam! Una finestra. Pam! Un llibre. Pam! Una ampolla d’aigua. Ui! Ara sí que l’hem liada.

Si fos per ell només tindria ampolles d’aigua, plenes o buides. Que barato em surt el nen. Però pel seu aniversari em faria gràcia regalar-li alguna cosa bonica. I com els avis, iaios i tiets també es plantejaran comprar-li alguna cosa crec que és bo que ho pensem una mica.

No volem omplir de regals al nostre fill i que entri en aquella dinàmica d’obrir paquets convulsivament en la que ja no valoren el regal en si, si no la quantitat. Per això solen demanar un regal per família (avis, iaios i tiets) i nosaltres també ens controlem. Ja puc començar a fer una llista de joguines interessants per l’any o una mica més i pensar si necessita res pràctic, com un banyador per anar a la platja (Ole!!) o unes sabates (Mandra!!!)

De moment la llista és:

  • Alguna joguina Waldorf: Bols i boles grans de colors, Arc de Sant Martí, Arbre musical… (Em fa especial il·lusió)
  • Alguna joguina per fer música: Xilòfon, Tambor,Trompeta… No sé en que pensem!
  • Una piscineta inflable per remullar-se aquest estiu. 🙂
  • Llibres: Un clàssic que no pot faltar MAI!!!
  • Joguines de fusta per arrossegar o per empenyer quan comenci a caminar.
  • Blocs de fusta per construccions
  • Puzzles

Ui! Em sembla que no anem bé. Ja hem de començar a retallar!!!! Família, no us assigneu regal sense comentar-ho. A veure si al final només tindrem trompetes i tambors. Quina por!!!

A mode de curiositat

Quan he buscat idees, he vist que hi ha gent que uneix reportatge fotogràfic i pastís i fa un Smash cake. Es tracta de fer un book de fotos al nen/a just en el moment de donar-li un pastís i deixar-lo fer. Naturalment el destrossarà i potser també se’l menjarà. Ho podeu fer a casa o podeu anar a un estudi. Fins i tot podeu portar vosaltres el pastís, però naturalment ells també ofereixen aquest servei i així tot (decoració i pastís) queda molt de Pinterest. Si es us interessa trobareu molta informació. Nosaltres ho hem descartat perquè volem que sigui tot més natural. I menys decorat de selfie. Si ho proveu ja m’explicareu com ha dormit el peque després d’aquella injecció de sucre i emocions.

Una altra cosa molt habitual, i que he de reconèixer que a mi m’hagués encantat, consisteix en fer un recull de fotografies del nen/a en la mateixa posició mes a mes durant el primer any i després fas un muntatge tot junt. Per fer-ho necessites planificar-ho amb temps, cosa que ja havia previst, i ser una mica constant, cosa que m’ha estat impossible. Quan no era per plors de l’Ot queixant-se de la posició, era per discussions amb el seu pare en el moment de fer la foto, així que els últims mesos ja ni hi pensava. Una pena! Però intentaré fer un repàs i trobar 12 fotografies que representin els seus 12 mesos. N’hi ha segur, però cadascuna a la seva manera. Res tan bucòlic com les que ronden per internéssss.

A l’altra banda de tota aquesta preparació, he trobat les famílies que aprofiten l’ocasió i marxen de viatge. S’escapen.  Ja sigui per recordar moments especials, per fugir de celebracions familiars i els mal de caps que moltes vegades comporten o per aprofitar i visitar amics o família que veuen poc. Realment és una opció molt habitual! Al principi m’ha semblat intel·ligent, després m’ha sorprès que n’hi hagués tantes i ara m’adono que en les celebracions d’aniversaris, al igual que en la resta de coses de la maternitat sempre hi ha mil opcions.

Agraïments

Tots aquests preparatius no haguessin estat possible si no fos per les mares de la tribu que ja han anat celebrant el 1r aniversari dels seus fills i filles o estan en ello. Gràcies noies per donar-me idees i receptes 😉 Ja us explicaré com ha anat.


Si t’ha agradat aquest article, si us plau comparteix-lo a la xarxa (Facebook, Twitter, etc) o fes Like! Ens agrada que la tribu creixi. Gràcies!

 

 

 

Criança respectuosa · Maternitat

Carles, tu sí que deies coses boniques

(Aquest post el vaig començar a escriure divendres 9 de juny, però les vacunes del nen, les dents i un llarg etcètera no han ajudat a que pogués asseure’m i acabar de trobar les paraules fins avui)

Divendres passat va ser un dia trist, molt trist. Molts cops no vaig poder contenir les llàgrimes. I he tardat tota la setmana a recuperar-me una mica i poder escriure sobre el que se m’ha mogut. Avui he trobat forces i voldria escriure tot allò que no vaig dir. La continuació d’aquell mail que va arribar massa tard, just el dimarts 30 de maig:

Estimat Carles,

Feia mesos que et volia escriure. La maternitat i l’excedència em tenen allunyada del meu món d’abans. I com si tingués una premonició, just la setmana passada ho vaig fer i vaig arribar tard.  És el que més greu em sap.

No et deia res en concret. Et parlava de la maternitat i el que ha suposat per mi. Segurament no tenir un missatge directe és el que va fer que tardés tant a trobar les paraules. I ara no volia que tornés a passar.

Aquests dies m’he adonat que em sento orgullosa de dir que et vaig conèixer i junts vàrem xerrar de la vida, del temps, de la família… Quan l’altre dia la gent em veia trista els hi deixava clar que no sóc del cercle proper de família ni amics, però tampoc em considero tan allunyada com tots els teus lectors. Si és que algun es considera llunyà. Estic en un punt intern mig, difícil de pair. No vull imaginar l’Eva ni la família.

Per feina els últims tres anys havíem “col·laborat” junts.  Jo proposant-te xerrades amb grans pensadors i tu acceptant-les totes. Només la quimio et va frenar una mica. Però tot i així tenies ganes de més saviesa. Sé que ho recordes perfectament perquè tenies el do d’emmagatzemar milers de dades en aquell cap teu tan actiu. Crec que ja t’ho havia dit en persona però encara recordo com tots els filòsofs, antropòlegs, psiquiatres, etc que havies entrevistat sortien impressionats. La millor entrevista de la meva vida, em deien. I no m’estranya. Tenies l’habilitat de treure el millor de tots nosaltres.

La meva última proposta va ser por todo lo alto. Un gran lluitador, parlant amb un optimista de mena. Diàlegs. Boris Cyrulnik i Carles Capdevila (Gedisa, 2017) Va ser una graaaaan conversa i jo hi era. Quin honor! Potser el peque que estava a la panxa s’ha impregnat una mica de tots dos. Tant de bo.

Al setembre, a la meva tornada, m’hauria agradat parlar amb tu de tot aquest nou món que comporta la criança. Era el teu tema estrella. T’hauria dit que entenc perquè heu tingut quatre fills; que això és un subidón encara que impliqui molta feina, nervis i preocupacions; i que si fins ara m’havia llegit els teus llibres sobre pensadors, ara vaig com boja per trobar temps i assimilar tot el que has escrit i dit sobre educació.

Realment vas fer molta feina per canviar els patrons de criança antics!! Ja siguin en els articles seriosos o les xerrades-monòlegs que donen voltes per Youtube, mai parlaves de “ma dura” ni disciplina dels anys 50-60. Ni tan sols quan tothom adorava a la Supernanny i el racó de pensar. A més, crec que no t’he sentit a dir mai allò tan de moda (que jo mateixa utilitzo) de “a casa practiquem criança respectuosa”. Tu simplement parles de ser coherents, tractar als nostres fills amb amor i respecte, i sobretot, posar-hi molt sentit de l’humor.

I tant! Aquesta és la clau! Per què ningú m’ho havia dit abans, tant que opina la gent? Quan el teu fill es caga a sobre teu en ple moment bucòlic, riu. Quan el teu fill escup el menjar perquè just ha après a fer-ho, riu (i escup tu també). Quan el teu fill posa aprova la teva tolerància als crits en ple autobús perquè vol un croissant de xocolata abans de sopar, riu (riu per dintre i que no et vegi, però riu). Bé, a aquest punt de la criança encara no hem arribat. Així que ja ho acabarem de perfeccionar.

M’hauria agradat xerrar de tot això relaxadament, aprenent com qui no vol la cosa, mentre esperem que el fotògraf faci el book al pensador de torn. M’hauria sentit en confiança, com sempre que parlava amb tu, perquè tenies aquesta habilitat; i t’hagués confessat que la gent em té farta amb tant opinar, que tothom té la solució definitiva als “problemes” que en teoria té el meu fill, i que això és el que més en cansa. Com ho has pogut suportar quatre cops? I tu somrient, primer a terra i després mirant-me, m’hauries recordat que la fruitera té dret a opinar perquè a ella li van dir sempre què havia de fer, que la del quiosc et pot criticar perquè a ella la van deixar fina… i així jo també m’estic guanyat el dret d’opinar quan el meu fill sigui gran. A mi se m’hauria escapat el riure, i llavor hagueres dit aquella frase bonica, encoratjadora, que tu sempre tenies preparada per tothom.

Perdona que em permeti el luxe d’imaginar-me una conversa que mai vàrem tenir i que m’hagués fet especial il·lusió. Segurament per això tinc la sensació d’haver deixat una conversa a mitges amb tu. Així que a falta d’això he rellegit la teva última columna vàries vegades (Diguem-nos coses boniques). Tot un model d’optimisme i una lliçó per tothom. La veritat és que descrius molt bé una de les coses més difícils que pot fer una barrufeta rondinaria com jo i que la maternitat m’ha ensenyat: Encara que el dia hagi estat una merda, torna’l a mirar que segur que hi ha coses boniques. Quina gran lliçó d’optimisme! No podies marxar d’una altra manera.

Moltes gràcies Carles! Ho recordaré sempre.

Un petó

mural-1347673_640

Text de Carles Capdevila de la seva última columna. Llegiu amb ulls de mare/pare:

Cada dia de la nostra vida té dues versions, la cara A i la cara B. I com que està de moda la queixa, i pensar que els altres tenen més sort i mai rebem el que ens mereixem, solem ficar-nos al llit carregats de retrets contra el món. Si hi penses bé i ho treballes, cada dia t’ha dut coses bones, aprenentatges enriquidors. I si els vas recordant, si construeixes un relat cert sobre la part positiva del que et va passar ahir, sortiràs a afrontar l’avui amb més ganes.


Si t’ha agradat aquest article, si us plau comparteix-lo a la xarxa (Facebook, Twitter, etc) o fes Like! Ens agrada que la tribu creixi. Gràcies!

 

Criança respectuosa · Moviment lliure

La nostra experiència amb el Moviment Lliure

Una d’aquestes coses rares, satàniques i hippies que he descobert i hem posat en pràctica a casa amb la maternitat és el Moviment Lliure. Una teoria que abans de tenir al peque mai havia sentit i que realment ha marcat la separació generacional entre la meva família i nosaltres, juntament amb el porteig, la teta a demanda, el collit… Faig broma, però he de reconèixer que durant un temps havia creat certa mala maror en les trobades familiars. Si us plau, no l’asseguis / Que dius?! Bajanades. Ell vol estar assegut, oi que sí? Mira que content que està / Ell encara no s’asseu sol / Clar que no. Perquè és petit, però jo l’ajudo / Si us plau, no ho facis o el clàssic Així aquest nen no caminarà mai!, quan ens posàvem molt insistents en el fet que respectessin la nostra voluntat.

Però comencem pel principi. Què és el Moviment Lliure?

(Nota: Abans que seguiu llegint vull puntualitzar que jo no sóc cap experta. I tant us parlaré sempre des d’una òptica casolana i de l’experiència pròpia)

El Moviment Lliure és una teoria de la pediatra Emmi Pikler (1902-1984) que es basa a deixar que el bebè es mogui lliurement, sense intervenció de l’adult. Aquesta és la part més important, perquè som nosaltres els que fiquem ma sempre, com podeu veure amb els comentaris familiars. La idea és no posar al nen/a en una postura que no hagi aconseguit per ell mateix. I per tant implica deixar-lo boca amunt a terra llargues estones per a que pugui començar a moure’s lliurement. D’aquesta manera primer farà la volta, després s’arrossegarà i gatejarà, al mateix temps aprendrà a asseure’s sol i finalment arribarà a caminar. Però sempre quan estigui preparat. Això no vol dir als 6 mesos, ni als 10, ni als 12 ni als 18. Si no quan realment estigui llest. Cada nen té el seu ritme. I això reconec que pot arribar a desesperar.

La nostra experiència amb el Moviment Lliure.

La primera vegada que vaig sentir a parlar d’aquesta teoria el meu fill tenia uns 2 mesos. No sabia res de tot això i a poc a poc vaig anar buscant informació. Em va costar trobar-la, però el que primer va caure a les meves mans va ser la taula dels moviments bàsics Piklers:

Moviment Lliure

Nosaltres ja havíem posat al nostre fill boca terrosa per indicació del CAP. Jo portava la L de Mare novell i la varietat de teories sobre la criança m’ofegava, no acabava d’entendre perquè rebia informació contradictòria.  Que s’aclareixin!!!!!!! Però al llegir més i veure els beneficis psicomotors i emocionals pel nen, ens hi vàrem llençar de cap. Encara que ens suposes llargues discussions familiars.

Vora els 4 mesos l’Ot va començar a passar llargues estones a terra. Ja feia unes setmanes que tenia un tercer estat a part de dormir i mamar, i vàrem pensar que potser seria el moment de començar. Mirant la taula d’abans i amb els comentaris familiars de fons sobre quan hauria d’asseure’s o caminar el nostre fill, la veritat és que jo pensava que tot aniria més de pressa, que en un mes o dos donaria la volta i faria la croqueta. Ja anava amb presses jo. Però el nostre peque es va prendre el seu temps. Que et pensaves mama, jo marco el meu ritme. Molt sovint ens plantejàvem si tenia sentit seguir amb allò, però ara no ho canviaria per res.

Des del primer dia que el vàrem posar a terra fins que va començar a girar habitualment varen passar 3 mesos i per a que fes la croqueta amb intenció de desplaçar-se un altre mes i mig. Per sort, després tot ha anat més “ràpid”. Però anem pas a pas.

Recordo el dia que va donar la primera volta com si fos un bistec a la planxa poc cuit, i la cara de al·lucinat que va posar. Allò no li devia agradar ni un pèl. Va posar cara seria, va plorar per a que el tornés al lloc i va deixar de fer-ho durant més d’un mes. Feia intents de girar retorçant-se però ara una cama mal posada, ara un braç que quedava atrapat, ell no acabava de girar. S’ho pensava molt i remugava tota l’estona perquè volia la joguina o la cullera de fusta. Però no volia o no podia donar la volta. Naturalment la família intentava ajudar-lo empenyent-lo i jo els hi demanava que el deixessin provar-ho sol.  Acosteu-li la joguina si de cas. / Però si l’ajudem, serà més ràpid. Els seus plors de frustració feien que la situació fos tensa i acabàvem donant-li la joguina sense que es mogués.

Tot això va coincidir amb Nadal i per tant amb un munt de reunions familiars. Tenia poc temps per estar a terra. Tothom el volia agafar i fer-lo asseure i en comptes d’avançar crec que aquells dies va anar marxa enrere. A més unes setmanes més tard vàrem començar amb l’alimentació complementària guiada pel nen (BLW) i el seiem a la trona 5-10 min al dia per a que experimentés. Si plorava, ràpid cap a fora i als braços. Però més tard vaig saber que el podíem haver posat a la falda. Sé que és molt obvi, però no hi vàrem caure. Em fa una mica de pena pensar que potser això també el va frenar 😦 Tot i que amb el menjar s’ho ha passat sempre molt bé 😉

Però per fi, amb 8 mesos i mig, es va decidir a fer la volta i a poc a poc va anar agafant confiança. No era una “volta de bistec a la planxa” si no una croqueta que es desplaçava del seu foam fins al parquet. Li agradava tenir-nos a prop: vigilant-lo des de la cuina o  millor encara directament asseguts a terra al seu costat. Així va anar agafant confiança en el seu moviment i va descobrir que movent-se ja no necessitava que la mama li acostes res.

De mica en mica va anar explorant l’entorn. Les joguines de La nostra Panera dels Tresors sonaven diferent en el parquet que en el foam 😉 , podia acostar-se a les potes del gos sense el meu permís, i fons i tot podia tafanejar sota el sofà. La família es sorprenia de com s’entretenia tant fent voltes amunt i avall i el tema d’asseure’l va deixar de ser tan intens per començar a “pressionar-lo” amb gatejar. Però ell al seu ritme! Un dia, cap als 9 mesos i mig, estava jugant a terra amb el seu pare i va arrossegar-se per agafar el mòbil. M’agradaria dir que va ser per la seva joguina preferida i deixar-ho tot molt bonic, però res de res. Ell volia el mòbil del pare, el pare no li volia donar, així que el va apartar, i ell va decidir arrossegar-se per aconseguir allò prohibit 😛 Li va entusiasmar i en cosa d’una setmana anava fent el cuc per tot el pis. Primer a poc a poc i després més ràpid. Endolls, cables, sabates, aspiradora… tocava tot el que tenia al seu abast.

Dues setmanes més tard, a punt de fer 10 mesos, va trobar una caixa immensa al mig del menjador (Oooh! Box Time a lo loco) i la va fer caure. Aquell matí no va voler fer migdiada, ni que l’agafes. Només estava per la caixa. No parava de cridar. A estones pensava que potser plorava i li deia “Estàs bé carinyu?” Em mirava, somreia i seguia trastejant amb la caixa. Això si, cridant tota l’estona. Pujava, s’arrossegava per sobre, baixava i tornava a començar. S’hi va estar dos dies ben bons. Fins que de cop i volta el tercer dia… Pam. Es va asseure sol!

No us podeu imaginar quina alegria!!! Ell reia de l’emoció i jo plorava de felicitat. Per fi!! Tants comentaris que havíem sentit, de família, de metges, d’altres pares… Com si estiguéssim fent alguna cosa mal feta. Però nosaltres havíem confiat amb el nostre fill i ell ho havia aconseguit. Sol, lliurement. No crec que tingués aquesta intenció directa. O potser si, perquè ja feia molt de temps que es posava en aquelles postures que diuen “intermitges”. “La maja desduna” li dèiem a casa, després que la profe de ioga amb gatejadors em fes el comentari de broma. Aquell vespre ho va repetir utilitzant les cames del pare, i cada cop que ho feia reia i reia. Crec que no l’havia vist mai tan feliç. Des d’aquell dia crec que l’Ot riu molt més i es queixa menys mentre intenta fer alguna cosa nova.  Es concentra i una petita millora ja li fa riure. És com si sabés que ara ho pot aconseguir ell sol. Visca el moviment lliure!!! Visca!

D’això ja fa unes 3 setmanes i ara ja és un expert asseient-se. Primer utilitzava el nostre cos o algun objecte, però ara ja ho fa directament des de bocaterrosa ell sol. De moment no va a quatre grapes. Ell segueix arrossegant-se i de tant en tant es posa en posició i fa intents de moure el cul endavant i endarrere. Moviments sexis  Hahaha Suposo que ben aviat gatejarà. Hahaha Potser serà a l’hivern, vés a saber 😛 El que si fa és mostrar interès per alçar-se. S’agafa a la caixa de les joguines o a un moble baix i vinga. A la setmana d’asseure’s ja va posar-se de genolls, al cap de quinze dies va començar a estirar una cama i ahir ja va fer el seu primer intent d’alçar el cul amb les dues cames estirades. Em té descol·locada. Però com nosaltres no intervenim, simplement l’acompanyem per evitar cops i donar-li confiança. Suposo que haurem de seguir confiant en ell. 🙂 Ja us explicaré!

IMG_20170521_184609328 IMG_20170520_144538404 IMG_20170512_100050116

Comentaris de la gent 😦

Realment hem sentit de tot. A més del que ens deien pel moviment en si, aquest tema ha estat la porta per on han entrat les crítiques a la resta de la nostra criança: No sé perquè et poses així si ja el portes assegut amb aquest fulard o la motxilla. Si vols fer això millor, compra’t un cotxet i porta’l estirat tot el dia (acompanyat clar del Pobre fill! ). Dormint als teus braços tot el dia sí que ha d’estar encarcarat. Deixa’l al bressol així sí que tindrà Moviment lliure… Per mi ha estat la pitjor part. Família, altres pares, pediatres… Haver-nos de justificar, de convertir-nos en policies que controlen i vigilen el que fan els altres adults amb el teu fill. La gent no et respecta. Com no és el mètode habitual, puc qüestionar-te, burlar-me, etc.

Abans us deia que el “pressionaven” per a que girés i després per a que anés de quatre grapes. Ara haurem de vigilar que no el vulguin fer caminar agafant-lo de la mà. Potser us ha semblat molt exagerat això de pressionar, però realment ho he viscut així. No era directament a ell, està clar. Si no que la pressió me la feien a mi (i al pare). Vinga agafat i jo t’ajudo a asseure’t, ara que la mama no mira.

La veritat és que d’ençà que sóc mare em té molt sorpresa que tothom tingui tanta pressa perquè les criatures facin el següent pas, quasi sense gaudir del que estan fent ara. I després quan els nens creixen ens lamentem i fins i tot els hi diem allò tant habitual de No vulguis créixer tan de pressa; quan en realitat ells només reprodueixen allò que els hi hem transmès. Sembla una competició. El meu fill amb 8 mesos ja caminava, diu el pare orgullós. Ooooh!, respon tothom, com si allò fos símbol d’un futur exitós assegurat.

Sé que hi ha períodes que voldries passar ràpidament. Perquè cansen, esgoten mentalment o simplement perquè són avorrits. A nosaltres també ens ha passat. Però sempre hem intentat gaudir de cada moment de tot aquest procés i sobretot donar-li el temps que necessiti per fer el següent pas. No li hem ensenyat a fer res, tot ho ha après ell sol. Nosaltres hem fet una cosa més complicada: donar-li temps, assegurar-nos que la resta de gent li respecta i sobretot tenir molta confiança en ell.

On informar-se bé del Moviment Lliure? 

Com us deia quan vaig buscar informació em va costar molt trobar-la i fins fa poc no he trobat un blog actualitzat i actiu que en parli. Per això us el recomano moltíssim si algú vol informar-se i posar en pràctica aquesta teoria a casa i en el dia a dia: Teta-à-Porter. Movimiento Libre y Crianza en brazos La impulsora Romina Pérez Toldi fa cursos, assessorament, xerrades, etc. Aquests dies preparant aquest post l’he llegit molt. I crec que és genial la seva manera de combinar apego i moviment lliure de forma natural. Personalment m’agrada força aquest post: Movimiento libre y Actividad autónoma. ¿Qué implican? Tot i que és llarg. Et situa molt bé per començar.

Naturalment també hi ha llibres bàsics, i webs piklerianes.  Us deixo alguna més de referència. Però reconec que quan no en tens ni idea, com jo al principi, tenir alguna persona que et pugui assessorar o simplement pugui solucionar els teus dubtes puntuals és molt reconfortant.

  • Pikler, Emmi Moverse en libertad. Desarrollo de la motricidad global. Ed. Narcea. Madrid, 2014
  • Aquest blog també està força bé. Però ja no s’actualitza: Emmi Pikler. Educación temprana
  • Aquest blog també és molt interessant. Se centra molt en moviment lliure i porteig, tema amb que moltes vegades ens han atacat:  Crianza en brazos y porteo ergonómico

I per acabar us deixo l’entrevista de Ima Sanchís en La Contra de La Vanguardia a Sally Goddard Blythe, neurofisiòloga: Moviment i aprenentatge estan relacionats.  No ho diu directament amb les paraules “Moviment Lliure” Però deixa clar que el moviment i l’equilibri afecten les capacitats intel·lectuals. Deixar que les criatures es moguin soles és la base perquè tinguin millors connexions neuronals. Ala! Ho diu una científica, no una mare hippy 😛

Visca el moviment lliure!!! Visca!

Si a algú la nostra experiència l’ha ajudat a tenir paciència amb el moviment del seu fill/a, o l’ha animat a posar-ho en pràctica o simplement ha pogut entendre millor les famílies que ho decideixen aplicar, ja sóc feliç. I si a més a més a algú li ha agradat, i ho comparteix a la xarxa, estaré pletòrica 😉

Si teniu qualsevol pregunta o comentari m’encantarà llegir-vos.


Si t’ha agradat aquest article, si us plau comparteix-lo a la xarxa (Facebook, Twitter, etc) o fes Like! Ens agrada que la tribu creixi. Gràcies!