Temps per tu (mare)

Recuperar temps per mi sense culpes

Ahir anava pel carrer a les nou i pico de la nit tan tranquil·la, sense presses, escoltant música i ballant quan em vaig adonar que feia tres anys que no ho feia. Si estava al carrer a aquelles hores segurament seria per feina o per alguna obligació i segur que aniria corrents cap a casa per ajudar a dormir al nen. Si per algun miracle fos un “acte alliberador personal” ho hauria aconseguit sortit d’amagat quan el nen ja s’hagués adormit. Però ahir a la nit no va ser així. Ho feia per plaer, no tenia pressa i em vaig recrear arribant gairebé a les deu de la nit, ben tranquil·la i sense perdonar un últim ball a l’escala abans d’obrir la porta.

I és que fa dies que estic en mode “recuperar el meu espai” i això implica tornar a tenir estones per mi, per fer el que més m’agrada o per no fer res; però sobretot per no haver d’estar en mode “mamà” tota l’estona. Potser sona lleig, però no m’importa. És el que sento i crec que després dels primers anys de criança és normal sentir-se així en algun moment. Tothom hi arriba, alguns abans i altres després. No seré jo qui jutjarà si ha estat aviat o massa tard. La vida dels altres no la conec i pel que fa a la meva puc dir que ha arribat quan ho he necessitat.

Com vaig recuperar de mica en mica el meu espai

Dintre d’un mes l’Ot farà 3 anys i aquest últim any he sentit que era importantíssim recuperar el meu espai vital, i també l’espai amb la parella. Crec que tot va començar quan em vaig ser adonar que volia tornar a donar més presencia de la Cristina professional. Com us explicava l’altre dia les coses no van anar com jo pensava, però el més important és que vaig reconèixer aquell desig, el vaig seguir i ara m’ha obert un horitzó molt interessant. Així que tot arribarà. Després vaig anar fent canvis en el tema lactància. A l’estiu passat vàrem deixar la teta a demanda i la vaig vincular només al dormir. A la tardor (als 2 anys i 4 mesos) també vaig treure la de la nit i vaig tornar a dormir una mica “com abans”. Jo que creia que ho portava bé això de no dormir, vaig notar un canvi brutal. Energia a tope després de 6 hores seguides de son profund. Visca! Pel nostre aniversari ens vàrem atrevir a passar el primer cap de setmana sols. Buf i que bé ens va anar! (Però això dona per un post a part) Fa uns mesos vaig passar dos dies fora de casa per feina i tots vàrem estar bé. Dic tots, perquè em preocupava més com ho portaria jo que no pas ell. I finalment, ara fa dues setmanes em vaig animar a fer un curs d’escriptura que acaba tard.

Atenció perquè el pas és important!! Em costava reglar-me aquest moment de cura personal perquè el meu fill em necessitava. Era un moment que no podia justificar amb feina, necessitat de dormir, celebració puntual… Era un acte purament “egoista”, exclusivament pel meu plaer i per això em costava. Si ara ho he fet és perquè ja no em sento culpable de regalar-me aquestes estones i sobretot perquè veig que el meu fill ha crescut. Tot són etapes, les seves i les nostres. Per això deia que no em veig capaç de jutjar a ningú que encara no senti que és el moment o algú que ho vulgui fer pocs mesos després de néixer el bebè.

Com vaig explicar-li aquest canvi al meu fill

Per mi era molt important explicar-li cadascun dels canvis al peque i anar veient com els portava. Sóc conscient que en part això només era una justificació personal a aquest espai que m’estava agafant. Però ara amb la distància m’adono que aquest espai i que entengués perquè la mamà l’agafava li ha anat molt bé també a ell.

FEINA = Obligació. Potser el que més li va costar va ser adaptar-se als canvis laborals, perquè implicaven més hores fora de casa i sobretot perquè jo no ho portava bé. Però recordo perfectament com va ser l’excusa perfecte per explicar-li quina era la meva feina i perquè m’agrada. Em mirava amb els ulls com unes taronges en una mescla d’admiració i comprensió.

LACTÀNCIA = Això és qüestió de dos. La lactància ha estat l’altre punt complicat de l’equació. En tot aquest procés li he intentat explicar que fer teta era cosa de dos i que tots dos havíem d’estar a gust. No servia que un si però l’altre no. He entès la seva frustració, el seu neguit quan volia i no li donava i he vist com de mica en mica ha entès el meu punt de vista. Sona molt fort dic així, però a la seva manera és així. Ja donaré més detalls un altre dia quan parli del deslletament.

NITS SENSE LA MAMÀ O EL PAPÀ = Autonomia. Les nits puntuals fora de casa han estat una diversió per ell. La seva primera “excursió” que després t’explica content. “Mamà a casa els avis…” Així que fantàstic. Sembla que mini volia i torna. Ideal!!

ESCRIPTURA = PLAER: El tema del curs d’escriptura, igual que anar a la piscina jo sola o deixar-lo sopant sol amb el seu pare per poder fer exercici pensava que li costaria més, però realment ha estat tot molt fàcil. Ho carregava de culpa perquè en teoria només hi treia un benefici jo, però el meu fill ha empatitzat super fàcil amb la idea “vaig a fer això perquè m’agrada molt, perquè m’ho passo molt bé, perquè em fa feliç”. Suposo que per ell és molt fàcil d’entendre que vulgui fer una cosa que m’agrada tant. Segurament més fàcil d’entendre que una obligació a disgust. Tanta pressió perquè després fos tan fàcil!!

Cristina F. Victory – Juny 2019

Està clar que quan fas una cosa que t’agrada després tornes a casa més contenta i relaxada. Així que en realitat no és un acte simplement egoista, és un acte de bé comú pensat pel benestar familiar Hahaha! El cert és que des de jo he començat a cuidar-me, al meu xicot i a mi ens resulta molt més fàcil trobar moments i maneres de cuidar-nos, individualment o en parella. I al nostre fill els porta bastant bé. Ara el papà toca, ara la mamà escriu. Sembla mentida com un acte d’amor cap a un mateix pot activar tants mecanismes perquè la dinàmica familiar funcioni molt millor.

Si et sents en aquest punt, encara que només sigui una mica, no dubtis en provar-ho, en anar escoltant el que necessites i concedir-t’ho. Segurament costarà al principi però aniràs veient canvis. Si en canvi tot això que he explicat et sona estrany, no em facis ni cas. Ja arribarà el moment. No hi ha pressa. 😉

Si t’ha agradat aquest article, fes Like, deixa un comentari i comparteix-lo a la xarxa (Facebook, Twitter, Instagram, etc) Ens agrada que la tribu creixi. Gràcies!
Criança respectuosa · Lactància

Et fas gran massa ràpid! – #21mLM

Fa setmanes que el cap em dóna voltes pensant què m’està passant, perquè em sento estranya i perquè estic més melancòlica. Per una banda volia asseurem a escriure i posar ordre a tot al que sento; però a la vegada no volia deixar de passar temps amb el peque i esprémer al màxim el dia a dia amb ell. I és que justament els últims dos mesos he tingut la sensació que es fa gran massa ràpid i ja no tinc tanta necessitat de trobar espais per mi. Què m’està passant?!!!

Des del febrer el nostre monstre nocturn dorm com un angelet. No us mentiré dient que dorm tota la nit, ni de bon tros, però de cop i volta al voltant dels 19 mesos va passar de despertar-se unes sis o set vegades a fer-ho només dues o tres. Fins i tot alguna nit s’ha despertat només un cop i després ja al matí. A casa no hem fet cap festa per por a espatllar-ho i potser ara a l’explicar-ho l’estic cagant. Però com que en algun moment ho havíem de dir, no cal que esperem que vagi a la universitat. 😛

La seva millora en el son, m’ha portat el meravellós regal de sentir-me més activa. Ja no em sento morir pels racons. Després de dormir durant més de 18 mesos tan entretallat, poder fer gairebé d’una tirada cinc o sis hores és tot un luxe. La naturalesa ho té tot molt ben pensat, perquè ara ja no tinc excusa per no seguir-li el ritme que just aquests dies s’ha multiplicat. Ara vol anar caminant a tot arreu, o si no directament corrent, i clar, jo hi he d’anar al darrere. Està que no para, puja i baixa les escales, va amb el tricicle a tot arreu com si no tingués por de res. I ara sóc jo la que ha de vigilar per la seguretat de la resta de vianants. A més a més a la que ens despistem ha après una paraula nova i la repeteix incansablement fins que en descobreix una altra. Per Setmana Santa vaig marxar a la feina a les 8.30h i quan vaig tornar a les 15h crec que ja deia dues o tres frases noves. La veritat és que vaig sentir un cert vertigen.

En principi tot és positiu, encara que també estem vivint les seves mostres de caràcter, però jo sento que s’acaba una etapa que no tinc manera de frenar i no sé si estic preparada. Amb això de la maternitat he anat aprenent a acceptar que no puc controlar-ho tot, que moltes coses són decisions dels altres o que simplement formen part de la vida. Però així i tot, hi ha moments en que la realitat em dóna una bufetada per la qual no em sento preparada.

Com per exemple el tema de la teta. Això que dormi més seguit ha comportat que mami menys a les nits. Primer no hi vaig veure la relació, simplement d’un dia per l’altre el peque va desaparèixer a la nit i tant el pare com jo ho vàrem rebre com un regal. L’oportunitat de sopar tranquils sense alçar-nos dos o tres cops cada vegada. Però amb els dies em vaig adonar que mamava menys de nit i que durant el dia, com va a l’escola, només feia teta quan l’anava a recollir. Amb el pas de les setmanes entre una cosa i l’altra he notat una baixada molt gran en la seva demanda. De moment seguim fent teta unes quantes vegades al dia sobretot els caps de setmana, però la producció ja no és tan gran. Ara només em demana quan té son, es troba malament o s’ha fet mal. A poc a poc s’està convertint més que un aliment en el seu consol. Sabia que aquest moment arribaria, que és normal i a la vegada és sa que ell mateix marqui el seu ritme amb la teta, però he tingut la sensació que ha estat un canvi molt ràpid. O almenys jo ho he viscut així.

Ja fa unes setmanes que li vaig confessar la situació al meu xicot i li vaig dir “Penso gaudir tots els moments teta que hi hagi a partir d’ara perquè crec que l’Ot està dient prou“.  Ell em deia que potser era una mica exagerada, perquè el peque segueix demanant teta a crits. Però jo sentia que era l’inici d’una nova etapa. No ho volia explicar a ningú, ni tan sols a les mames de la tribu, perquè realment em feia molta pena. Però veig que si vull gaudir del moment, tampoc me n’he d’amagar.

He de reconèixer que el peque té dies més demanant que altres. Alguna vegada he sortit de l’escola sense que em demanés teta, i altres dies no hi ha qui el separi. Suposo que és normal aquests alts i baixos i per això m’he convertit en una defensora acèrrima dels nostres moments teta. Abans a vegades em distreia parlant o mirant el mòbil. Mala mare total! Però ara, simplement el miro a ell. No vull que ningú ens destorbi. Vull conservar aquests moments en la memòria per si això s’acaba més d’hora que tard. I sobretot m’ha alegrat veure que després de 21 mesos d’intensa lactància encara sento que en vull més.

Però a la vida hi ha moments per batallar i altres per deixar que les coses flueixin lliurement. I si la teta és una qüestió de dos i un va dient prou, l’altre l’ha d’escoltar. Tant de bo el procés que queda ara sigui llarg, que em doni temps a tornar-me a afartar. Tant de bo, ho puguem gaudir els dos i fer que el temps es pari.

IMG_2446


Si t’ha agradat aquest article, si us plau, comparteix-lo a la xarxa (Facebook, Twitter, etc) o fes Like! Ens agrada que la tribu creixi. Gràcies!
Lactància

1 any de lactància materna!! #13mLM

Aquests dies s’ha celebrat la Setmana Mundial de la Lactància Materna (de l’1 al 7 d’agost) i això m’ha fet pensar que nosaltres com qui no vol la cosa ja portem 13 m de Lactància Materna!!

Es veu que necessitem un període a l’any per familiaritzar a la gent amb la lactància materna. Ja sé sap que els éssers humans érem mamífers fa segles. Però ara ens hem civilitzat i ja no donem la teta com vulgars animals. Fora bromes! La veritat és que poc em pensava que arribaria a aquest punt. Perquè al principi va ser MOLT dur, i vàrem trobar MOLTES pedres al camí. Si no hagués estat per totes aquelles persones que es dediquen a difondre la lactància, amb els seus beneficis i les seves ombres ara no estaria aquí.

Abans de parir la meva intenció era fer Lactància Materna Exclusiva fins als 6 m i les hormones, la falta de son i la gent del voltant no m’ajudaven. El segon dia a l’hospital ja varem rebre pressions per donar-li biberò de fòrmula. En aquell moment ho vaig veure clar, si volia tenir la meva lactància, l’hauria de lluitar. I així ha estat, perquè la pressió del biberó ens ha acompanyat durant tot el camí.

Com us deia, els inicis varen ser de manual: “Manual de Problemes de lactància per a mares novells, diga’m quins puc tenir i jo els hauré passat”. Semblava que topàvem amb tot. El meu xicot feia broma per baixar una mica la tensió que es generava dient “Sembla que col·leccionem problemes. No cal tenir-los tots. Igualment serem bons pares, o no.” I és que durant els primers 3 mesos cada setmana descobríem un nou impediment: Mugronera, suplement de la meva llet cada 3h més teta a demanda, molt dolor als mugrons, esquerdes, frenet lingual, perles de llet i un llarg etcètera que es va unir amb els còlics del lactant cap als dos mesos i mig. El nostre dia a dia es va omplir d’assessores de lactància, osteòpates, mugroneres, més assessores de lactància i una infinitat d’hores al sofà donant teta.

He de reconèixer que si no fos tan tossuda, ara no celebraríem els 13 m de lactància. Visca el Taure que porto dins!! Però és que en els pitjors moments hi havia una idea que se’m repetia constantment: Si ho deixes, te’n penediràs! Sort que no ho vaig fer!!! No em podia permetre perdre la lactància, tal com vaig perdre el meu part desitjat. I no volia veure’m a mi mateixa igual que havia vist a la meva mare explicant infinitament trista que ella no em va poder donar el pit perquè no tenia prou llet i jo demana moltíssim. Ella no va tenir assessorament. Jo sí, i ho vaig aprofitar.

Cap als quatre mesos tot es va normalitzar. Va ser com si ens graduéssim. De cop i volta era una experta. El nen s’agafava bé, ja no necessitava mugronera i a poc a poc els moments de teta van passar a ser cada vegada més bonics. Ja no estaven tenyits d’aquella aura d’obligació, de responsabilitat o de tensió constant per si s’agafa bé o si menja prou. Ara érem els nostres moments d’intimitat. Recordo el dia que li vaig dir al meu xicot “Ara sí que estic gaudint de la lactància! Ens ha constat més de tres mesos, però ho hem aconseguit!”

IMG_1039
(Foto: © Cristina F. Victory / Ribes de Freser 2016)

Mai em vaig plantejar què passaria passats els sis primers mesos. Simplement em vaig deixar emportar. I com sempre el més bonic a la vida arriba així. El meu fill va començar a mirar-me mentre mamava. Amb una mirada d’amor que mai ningú m’ha fet. Amb la seva maneta m’acariciava. Ara la teta, ara l’escot i fins i tot la cara. M’encanta quan alça el braç buscant un petó o quan riu amb el mugró a la boca i em fa una pedorreta. Mentre els moments teta siguin tan bonics, crec que aquesta lactància va per llarg. 

img_1197.jpg
(Foto: © Cristina F. Victory / Barcelona 2017)

I per acabar de celebrar aquests 13 m només em queda dir: Gràcies a totes les assessores de lactància, matrones, mare-amigues i família que m’heu ajudat en aquest camí i m’heu recolzat quan defallia. Moltes gràcies també a tota aquella gent que m’empenyia al biberó, que em criticava perquè volia seguir amb la lactància materna, que em mirava malament perquè donava teta al carrer o portejant el meu fill. La vostra ràbia em donava energia per seguir endavant.

I sobretot i especialment, moltes gràcies al meu xicot per seguir-me cegament en aquest camí, per acceptar que no volgués deixar-lo encara que hi haguessin mil impediments, per confiar en mi i en el nostre fill, per ocupar-te de tot quan jo només podia asseure’m, treure la teta i contemplar al peque, per acompanyar-me quan plorava (pel part, pel dolor de tetes, pel cansament), per fer-me riure, per estimar-me. Amor, moltíssimes gràcies per aquests 13 m! Saps que també són teus! I que amb tu ho repetiria un altre cop.

IMG_1118
(Foto: © Cristina F. Victory / Barcelona 2016)


Si t’ha agradat aquest article, si us plau comparteix-lo a la xarxa (Facebook, Twitter, etc) o fes Like! Ens agrada que la tribu creixi. Gràcies!

 

Criança respectuosa · Lactància · Maternitat

Sobrevivint a la crisi de l’any!

Portem unes quantes setmanes que tela marinera. Es veu que juntament amb l’alegria del primer any junts (o superat tot depen de si ho has viscut com si fos un nivell extra de videojoc), arriba una altra crisi de les divertides: la crisi de l’any.

Pel que diuen no és tan dura com la del segon, però jo l’estic vivint amb molta intensitat. Suposo que després d’un any de 24h 7 dies a la setmana, començo a sentir que necessito espai. Però el peque em reclama constantment. Hahaha Ja li recordaré a l’adolescència quan em faci fora de la seva habitació. Només vol braços i teta. Si el deixo a terra per jugar o gatejar, molts cops plora. Sobretot a primera hora del matí o quan està cansat. El menjar de moment no el rebutja tot i que va a la seva, però hi ha nens que sí que ho fan perquè entren en una etapa de poc creixement. Últimament quan son pare el té en braços si em veu, em crida i es llença. Té el que les iaies classifiquen com mamitis. Tot i que no m’encaixa. El meu fill és molt sociable. Se’n va amb tothom de la família, diu coses a les veïnes, es queda amb altres mares tan tranquil mentre vaig al lavabo, però sembla que tot això ara no compta. Està passant per una etapa en la qual necessita la mamà quan està inquiet, cansat o té son.

Fins aquí ho entenc. I la meva paciència (i la meva esquena) l’acompanya, però el pitjor són les nits. Tampoc és que jo dormís gaire fins ara. Encara em despertava cada 2-3h perquè ell volia teta, però li donava i tots dos quèiem adormits. Sempre m’han dit que era un nen molt demandant (bebè d’alta demanda em van dir quan tenia 3-4m), però ara ha passat a un nivell superior (La que m’espera als 2 anys!) Normalment sobre les 4-5 del matí comença l’espectacle: vol teta, la deixa, es baralla, torna, sintonitza l’altra, li aparto la mà, es baralla amb la teta, torna, es desenganxa tranquil, li dura 5 min i tornem a començar… I en tot aquest procés ell dorm. Jo vaig adormint-me i despertant-me. Per mi això és molt pitjor que dormir poques hores. Fins ara m’he adaptat bé a la falta de son, però aquests despertars tant seguits em posen de molt mala lluna. I la paciència s’acaba abans que arribi el matí. Un cop llevada,  passats 20 min i una dutxa ràpida torno a tenir pau interior. Però costa!

Ara la pregunta és, fins quan li durarà? Al setembre comença l’escola bressol i a l’octubre torno a treballar. Se li haurà passat? O serà pitjor? N’estic fent un gra massa? Segur que si.

M’he plantejat si potser te alguna cosa que no sigui la crisis de lactància, però per la resta el veig bé. Algun moc que potser l’inquieta i poca cosa més. Fins i tot he dubtat del collit. N’estem molt contents. Sempre ho defensem. Però de reconèixer que alguna matinada de despertars infinits tinc la sensació que el molestem al llit i penso si ja va sent hora de passar-lo a la seva habitació. Però llavors m’adono que moltes vegades, abans d’anar nosaltres a dormir, també em reclama 3 o 4 cops en un parell d’hores. Així que pot ser tampoc és això. No sé… Serà la calor??!!

Quan no dorms bé et planteges coses. Masses coses! Inclús canviar rutines i hàbits que no volies tocar encara. 😦 Tampoc ho vull parlar massa perquè la gent opina i sempre van al mateix: la teta! (El collit, el porteig…) Però justament això és el que el meu fill necessita ara. I el que jo necessito és comprensió, fora judicis, suport del meu xicot, la família i les mare-amigues i moooooolta paciència.

Diuen que les crisis de lactància tal com venen se’n van. Fins ara ha estat així sempre. A veure quan passa aquest núvol i puc recordar a tothom, sense caure dormida, que portem 12M de Lactància Materna i n’estic moooooolt contenta.

monkey-1955122_640


Si t’ha agradat aquest article, si us plau comparteix-lo a la xarxa (Facebook, Twitter, etc) o fes Like! Ens agrada que la tribu creixi. Gràcies!

 

 

 

 

 

Maternitat

La societat secreta de mares i pares

Aviat farà un any que som pares i que vàrem entrar en un món desconegut. Una societat secreta que manté en silenci molts detalls reals del dia a dia i deixa que la gent cregui moltes falses mentides. Una societat que et separa de la resta del món i que defineix la teva relació amb la gent segons si tenen fills/es o no. Una societat on tothom opina i molta gent menteix.

Com qualsevol societat secreta passes unes proves per veure si pots formar-hi part (l’embaràs o el procés d’adopció) i naturalment té un gran ritual iniciàtic (el part) per desviar l’atenció del que ve després (la criança). A més com aritual iniciàtic et converteix realment en adult.

D’ençà que som pares, els nostres (és a dir els avis) ens tracten i ens miren diferent. Si abans et pensaves que eres un adult, t’havies equivocat. No et tractaran com a tal fins que tinguis fills o estiguis jubilat. El que arribi abans. Inclús al banc et miren diferent. Ara ets una persona amb responsabilitats, amb càrregues de per vida. Ara ets interessant! I naturalment tot això també redefineix la teva relació amb els amics. Per molt que tu no vulguis, però passa.

L’altre dia vàrem quedar amb tres parelles amigues que encara no formen part de la societat secreta i veuen això de tenir fills com una cosa molt llunyana. Elles són bastant més joves que jo i encara no han sentit de veritat el ti-tac, tic-tac… Diria que inclús els hi sembla una ximpleria. Ja m’ho diran, ja, si els hi passa! Durant una estona la conversa va girar al voltant del peque, que va venir amb nosaltres al dinar. Com que tenim un fill molt sociable i que s’entén amb tothom vagi on vagi (a veure si a l’escola bressol també segueix aquesta dinàmica), tots ens deien que era un nen moníssim i començaven a preguntar detalls més del dia a dia, potser esperant que els hi diguéssim que tot és perfecte.

Però nosaltres no som de manual, almenys no del manual clàssic, que per mi és una de les grans mentides d’aquesta societat secreta. El nostre fill segueix demanant teta a les nits diverses vegades, dorm amb nosaltres perquè ens agrada i perquè és còmode, encara no ha après a adormir-se sol (hahaha com si fos tan fàcil) i si és de dia prefereix la motxilla al cotxet. A més nosaltres no ens n’amaguem!! Així que ja sabem que som un blanc fàcil per les crítiques. Però sincerament, també dels que no han estat pares encara? Doncs sí. Quan dic que en aquesta societat tothom pot opinar, vull dir tothom, inclús els de fora!

Molts són tiets i han sentit comentaris i han vist de refilón experiències. Així que tenen a l’imaginari com serà la criança o com ho farien ells. I innocentment t’ho diuen. Et qüestionen la lactància prolongada, l’excedència, el porteig i que no l’acostumem al cotxet, i un llarg etc. No entraré en els detalls del que em deien, però bàsicament són les reflexions clàssiques i habituals: Que si el nen té una dependència molt gran a la teta. Com més aviat li treguis serà millor per ell (I jo deia Sí, clar!, amb un gran somriure mentre l’ha bressolava dormit al pit). Que a ella li agrada molt la seva feina. Té un càrrec, una responsabilitat. No pot deixar-ho tot per un bebè. Per alguna cosa hi ha les escoles bressol (Clar dona, jo és que tinc una feina qualsevol, saps? ); Que això és de dos. Així que millor bibe i que també s’alci el pare. (Mira carinyu. Es veu que això de donar el pit ens fa masclistes. Ho deixarem avui mateix.)

La veritat és que aquell dia em vaig adonar de dues coses:

1) Jo també opinava molt quan no formava part d’aquesta societat. No sabia què era realment això de tenir un fill. El canvi de prioritats. Renunciar a coses que abans no t’ho haguessis ni plantejat. Els canvis físics i psicològics del teu cos que ho remouen tot. I sobretot no tenia ni idea del gran quid de la maternitat i la criança: No hi ha una sola manera de fer. Que cadascú faci el que vulgui. Així que no els hi tinc en compte. I espero que tots aquells pares i mares que em van sentir opinar tampoc m’ho tinguessin en compte a mi.

2) Ja estic en aquell punt en què no m’importa el que la gent opini!!! M’ha costat. Cadascú necessita el seu temps. Però ara és que me la bufa, de veritat. Que parlin, opinin, critiquin tant com vulguin. Jo seguiré a la meva. Només perdo el nord si fiquen mà on no toca. Llavors, surt la mamà ós i els envia a tots a prendre pel sac. 😛

El meu xicot va arribar abans que jo a aquest punt. Un dia, farà cosa de dos mesos, em va dir, De veritat no et sents per sobre de tot això? Però jo encara sentia pena quan rebia comentaris criticant o de desaprovació. Som de maneres de ser diferents. Així que cadascú al seu ritme. Però crec que en aquesta societat secreta, són les mares les que reben més pressió, més crítiques, més comentaris despectius.

Al meu xicot mai li han qüestionat que fem Lactància Materna. Diran que això és tema de la mare. Però us recordo que el fill és dels dos. Tampoc li han dit res del fet que el portegi per fer la migdiada. Ho veuen molt bonic i bucòlic. Però us recordo que de malcriar-se seria el mateix. I si ell diu que no li sembla bé una cosa perquè és perillosa pel nen, no s’enriuen i el tracten de pare sobreprotector. Potser direu que he tingut mala sort. I que no li passa a tothom, però si mireu bé segur que teniu exemples de situacions en les quals, si ho fan ells és positiu, bonic, agradable, i si ho fas tu és malcriar, obsessiu, sobreprotector…  I és que tal com ho veig aquesta societat secreta, com gairebé totes, és una mica masclista. 😦 

wallpaper-1849412_640


Si t’ha agradat aquest article, si us plau comparteix-lo a la xarxa (Facebook, Twitter, etc) o fes Like! Ens agrada que la tribu creixi. Gràcies!

 

Lactància · Maternitat · Post-part

Germans de Llet

Aviat farem un any de lactància materna i m’ensento molt orgullosa.

No va ser fàcil al principi. L’hospital no va ajudar-nos gens. Amb l’excusa que era petit i necessitava calor, no ens van deixar fer pell amb pell. Totalment lògic, oi? Se’l varen endur a la incubadora a la mitja hora de néixer i si va estar 3-4h. No ens anaven informant. Nosaltres insistíem i finalment el van portar, però clar, ja no va fer l’agarre natural dels acabats de néixer. 😦

Els primers dies a l’hospital tot va ser una muntanya. Ningú venia a ajudar-me a col·locar-lo i com a mare novell vaig fer el que vaig poder. Ara penso que ho vaig fer força bé donades les circumstàncies. Al tercer dia a la sala de nadons de l’hospital li va donar llet de fórmula sense preguntar, ni avisar!!! Vaig muntar un Cristo al pediatre i a les infermeres i tota la planta es va assabentar. Com veieu tot molt respectat.

Després a casa vaig buscar assessorament. Gràcies Alba Lactància per existir!! També a l’estiu. Sempre! I vaig rebre molt de suport d’assessores de lactància amigues 😉 El meu fill tenia frenet lingual. Així que vinga, més visites a pediatres, assessores de lactància, osteòpates i més preocupacions i tensió.

No va ser fins al 3 mesos que vaig treure la mugronera i vàrem normalitzar la lactància. Ja no em feia falta treure llet, el nen s’agafava bé i tot i que passàvem hores fent teta tot era més fluid i agradable. Sempre m’he alegrat molt d’haver lluitat per la lactància i potser per això també la vull mantenir més temps.

Però quan jo em pensava que la meva experiència va ser dura, ve una mare amiga i em recorda la seva. Jo no us l’explicaré. No em correspon a mi. Però en el següent vídeo ella mateixa ho explica. No us diré qui és, perquè totes les experiències que hi surten ens diuen el mateix: Si podeu, feu-vos donats de llet!!! 

18582170_1585046094853563_5794502706644021819_n

Si ho hagués fet, podria dir ben alt que hem tingut una lactància perfecta. Però no he tingut forces, temps, ni energies. Però si alguna s’ho està plantejant i pot donar encara que sigui un parell de pots, animeu-vos!!!

Al Banc de Llet us donaran totes les facilitats i la informació que necessiteu. Jo prometo fer-ho super motivada la pròxima lactància 😉 


Si t’ha agradat aquest article, si us plau comparteix-lo a la xarxa (Facebook, Twitter, etc) o fes Like! Ens agrada que la tribu creixi. Gràcies!