Sóc dona i mare (Una mica de feminisme sempre va bé)

Per què sempre s’espera que renunciem les mares?

Quan encara no he tancat tots els temes que tenia pendents pel blog i els borradors a mitges s’acumulen, ara se’m plantegen nous temes que no vull deixar passar més dies per tractar. Per això, avui més que mai, volia parlar sobre un gran tema: Per què sempre s’espera que renunciem les mares?

Ja sabeu que des de principis d’octubre he tornat a treballar i això ha obert una nova etapa en la meva vida. El temps s’esfuma, vola, s’escola entre corredises amunt i avall i jo i la meva passió (escriure) sempre queden pel final. Segur que a moltes de vosaltres us sona, oi? A més a més aquesta etapa ha desencadenat noves emocions, més preguntes i sobretot més incertesa. La vida se m’ha accelerat de cop i volta. I és que al difícil repte de conciliar maternitat amb feina i he d’afegir el binomi impossible maternitat-vida pròpia.

Majoritàriament som nosaltres les que renunciem al nostre temps, a les nostres aficions, al nostre lleure per a que tot tiri endavant. Fixeu-vos que ara no parlo de la feina, sino de renuncies més personals. Tots sabem que amb una criatura la feina i el merder a casa mai s’acaba i segurament si t’organitzes millor pots intentar esgarrapar hores al rellotge. Però tot té un límit i després de portar tot un dia sense parar, només 15 min per dinar, costa trobar forces per dedicar-se temps a una mateixa. Està clar que si l’entorn no t’ajuda aconseguir-ho és realment impossible. Però avui, a les 23.01h de la nit, mentre tota la casa dorm i jo intento esgarrapar aquelles hores al rellotge que s’enriu de mi tinc ganes de fotre un “mecago en tot“.

Aquesta tarda tot semblava indicar que podria tenir una estona de tranquil·litat, però tot s’ha allargat, s’ha girat i m’he trobat de nou totalment boicotejada i sense forces ni temps per seure’m a escriure. Us prometo que tinc 13 post al borrador, sense comptar aquest, esperant ser rellegits, acabats o revisats però la vida no em dona per més. Sé que el meu xicot fa tant com pot però molts cops sento que ell no renuncia igual que jo. I ho reconec, això em cabreja, amb ell i amb mi. Pobre! Demà a les 6.30h es llevarà per rentar plats i fer el tapper dels dos. Però estic esgotada de dinar al metro a corre-cuita, de renunciar als meus metges o les meves sessions de sòl pelvià perquè la funcionaria de torn ens va donar malament l’hora de la revisió i hem de tornar-hi la setmana vinent, de veure com el iaio espera que llegeixi les historietes que escriu i ni tan sols s’adona que a mi no em dona el temps ni per asseurem a menjar, de portar una llista de “To do” a la feina, a casa i al blog i veure que l’única que no avança és la meva, de no ser capaç de llegir un llibre més que al metro entre l’anar i el venir, etc. I en mig de tota aquesta acceleració, frustració i cansament que estic vivint últimament, els dies que puc trobar 30 min per dinar i posar-me la novel·la de tv3, vaig i em trobo amb el mateix gran tema: la mare s’ha de sacrificar pels fills. Whaaat!!!!???

Estic indignada, molt indignada. Hi ha una parella d’actors que em comencen a caure realment malament. Em sap greu perquè m’estic transformant en les iaies que escridassaven al Montsolís quan els veien al carrer perquè eren molt dolents. Però a la vegada estic contenta de que per fi es tracti el tema tan clarament. No se si seguiu la novel·la dels migdies a tv3. Aquesta és la primera que veig de forma regular; simplement perquè volia trobar un moment personal per no pensar, descansar i desconnectar del món, i el fet de tenir el servei A la carta em permet veure-ho a qualsevol hora per internet. He dit “no pensar”, oi? Hahaha però amb aquests temes una és que no pot evitar-ho.

Sense fer spoilers ni explicar aquí tota la historia, la situació és que una dona que acaba de perdre el marit comenta als seus sogres que necessita marxar a treballar a Mèxic per desconnectar de tota la merda que està vivint des de la mort del marit i dedicar-se uns mesos a ella i després poder cuidar millor als seus dos fills. Per això els hi demana si els nens es poden quedar amb ells mentre ella està fora 6 mesos. Independentment del que pugueu opinar sobre si vosaltres ho farieu o no (penseu que en situacions extremes potser actuem com menys ens esperem) la conversa que té amb els sogres és gloriosa!!! Surten una de prejudicis sexistes i de merda cap a la imatge de “com a de ser una mare” que se’m posava la pell de gallina. [Minut 11.47 fins al 16.15]

comsifosahir

Frases del tipus: “Les teves responsabilitats”, “Abandonar als nens”, “Ho hem de decidir entre tots… però tu has pres una decisió…”, “Estàs taaaant enfonsada, que no pots viure amb els teus fills” i la millor “Quina mena de mare pot fer una cosa així?” Està clar que els guionistes tenien la intenció de provocar, de posar el tema sobre la taula perquè la historia segueix uns quants capítols més, però per mi és molt significatiu que es tracti aquest tema a la sèrie de sobretaula que mira mitja Catalunya. Si no parlem d’aquests prejudicis, d’aquesta imatge idealitzada de com a de ser una mare, no ho canviarem mai!

O és que una mare ha de ser sempre “perfecte”? Compte perquè la perfecció es guia segons uns canons i els teus no tenen perquè ser els meus. És que una mare no pot necessitar o simplement voler anteposar el seu benestar al de la família? Pel que sigui, perquè ho necessita puntualment o perquè ho prefereix així, perquè les seves prioritats ha canviat… Per què seria diferent si fos un home qui prioritzes feina, la seva salut o simplement la seva identitat personal com a Joan, Pere o Luis i no com a “pare de…”? I abans de dir-me que no seria diferent, penseu si és veritat o no. Perquè lamentablement a la pràctica és diferent i es justifica. I el més important per què som sempre les pròpies dones les que ens boicotegem entre nosaltres? Realment aquesta falta de solidaritat entre dones i aquesta mena de judici constant que s’exerceix no és gens sa.

Sempre s’ha dit que una mare tira endavant una família, però mai es parla de quan la mare no està bé per fer-ho perquè mai es prioritza. Utilitzem frases cliché per donar-nos ànims però fins que no acceptem que cuidar-se a una mateixa és cuidar dels teus, no canviarem mai allò que esperen de nosaltres: que renunciem, que ens sacrifiquem, que patim. Perdoneu, però ho trobo massa penitencia cristiana, llegat d’un patriarcat a qui ja li va bé que siguem nosaltres les que pringuem en excés.  Potser ara he sonat una mica radical. Però és que avui ja n’estava farta i necessitava una mica de reivindicació. Dones de la CUP, doneu-me forces!! 😉


Si t’ha agradat aquest article, si us plau comparteix-lo a la xarxa (Facebook, Twitter, etc) o fes Like! Ens agrada que la tribu creixi. Gràcies!

 

 

Maternitat

Amb tu he après a ser mare

Avui és un dia molt especial, tres vegades especial. Tu fas 10 mesos i jo 35 anys! És el meu primer aniversari sent mare i alhora és el primer Dia de la mare que celebrem junts. Em fa molta il·lusió!

Avui ho celebrarem. Vindrà la família i farem un dinar, però el que de veritat em fa il·lusió és la celebració en privat, tots tres, de bon matí al llit rient i fent-nos abraçades. I quan tothom marxi t’abraçaré de nou, farem teta i ens dormirem plegats. Tu i jo amb tranquil·litat, com un dia qualsevol. Fins i tot he dubtat si convidar a la família aquest any i estar sols els tres. Amb vosaltres ja en tinc prou per ser feliç.

Avui potser hauria reflexionar i pensar qui sóc, en qui m’he convertit. Però jo, feliç de mi, m’he dedicat a pensar en tu i a comptar i he descobert que aquesta setmana fa més dies que ets fora la panxa que a dins. Felicitats! Et puc assegurar que quan hi eres ja ho vas començar a canviar tot. A canviar-me a mi.

Amb tu m’he fet forta i feble, d’una manera que mai havia experimentat, i costa acostumar-se.

Amb tu he après a escoltar el meu instint i a no fer cas dels comentaris del voltant, sempre s’equivoquen, però l’instint mai perquè el guies tu, fill meu.

Amb tu he après a perdonar-me, perquè encara que ho intenti no es pot ser perfecte i perquè tu em perdones sempre i molt ràpid.

Amb tu he après a respectar els ritmes dels altres, en especial els teus. No cal córrer tu sempre hi arribes.

Amb tu he après a valorar els silencis, els teus, els del teu pare, i a callar una mica i fer-ne de meus.

Amb tu he aprés a frenar, a viure la vida poc a poc, encara que sigui sense fer res. Bé, mirar com dorms potser sí què és fer alguna cosa.

Amb tu he après a gaudir del petits moments de felicitat absoluta que ens regala la vida cada dia, només cal saber-los veure: El teu somriure, la teva mirada d’amor mamant, el braç del teu pare agafant-me per la cintura, els ulls que poses quan em veus de bon matí al teu costat, un petó a la porta de casa que dura més de 3 segons…

Amb tu he après a respectar els plors i les queixes, siguin teves o d’algun altre, però més teves.

Amb tu he après a tenir clares les meves prioritats. A saber què és important i què no. A la panxa ja m’ho deies a la teva manera, encara que no t’entengués i ara si me n’oblido m’ho recordes a cop de plors.

Amb tu he après que no es pot tenir tot, que a la vida s’ha d’escollir. I jo t’he escollit a tu.

Amb tu he après a deixar de banda les meves necessitats per les d’una altra persona. Deixar de tenir temps per mi, deixar de menjar tranquil·la, deixar de dormir bé… i sorprenentment la major part dels dies no m’ha importat.

Amb tu he après a ser mare, gràcies!

IMG_20170506_002502
(Foto: © Cristina F. Victory / Barcelona 2016)

Si t’ha agradat aquest article, si us plau comparteix-lo a la xarxa (Facebook, Twitter, etc) o fes Like! Ens agrada que la tribu creixi. Gràcies!
Criança respectuosa · Maternitat

Farta de no poder-me queixar!! (o Els dimarts fatídics!)

No sé que tenen els dimarts, però diria que són el pitjor dia de la setmana. Potser us sorprèn perquè el més habitual és que el dilluns tinguin aquesta fama. Hi ha gent que ja comença a patir els diumenges a la tarda. No sé… però nosaltres, bé el nen i jo, passem el nostre pitjor dia el dimarts. Portem setmanes així, ja sigui que dilluns a la tarda hem anat a ioga amb nens a quatre grapes o ens hem quedat a casa. Fem el que fem, tots els dimarts des de fa uns tres mesos són molt durs.

Tan bon punt es lleva el peque ja comença a queixar-se, plora per qualsevol cosa, només vol braços, teta i jo a abans de les 10h ja estic rebentada mentalment. Amb pijama, sense esmorzar, amb el nen enganxat a mi que no em deixa ni posar-me els pantalons per sortir al carrer a passejar al gos inquiet, i ja ni parlar-ne de dutxar-me. Passa sempre, em llevi a l’hora que sigui, ell com un radar es desperta 5-10min després plorant i demanant mama. El pare ja va acorre cuita amb els rituals matutins i jo com un rellotge de sorra de paciència vaig deixant passar les necessitats i urgències de tota la tribu abans que les meves. Ooooomm!! (A veure si la sorra de la paciència va més lenta i les classes de ioga em serveixen ara)

Però jo de paciència en tinc poca. L’he anat cultivant gràcies al meu fill, però encara em queda molt per recórrer. Sé que el peque no fa res que no fan els nens normalment i que per algun motiu els dimarts va molt cansat. Però els seus ploriquejos constants crispen a qualsevol. Així que intento jugar amb ell, fer malabarismes per a que el seu pare em pugui donar 10min per una dutxa (la dutxa sempre em regenera i em calma), portajar-lo tant com pugui, somriure i aguantar fins a la seva migdiada de la tarda. La del matí mai el calma prou.

El problema és que no sempre funciona. Tot i que hi poso molt bona voluntat, no sempre tinc la ment i el cos en calma per aconseguir-ho. I vaig veient com m’omplo de mal rotllo i de tensions. Les necessito treure. Fer explotar la ràbia, però d’alguna manera que no sigui escridassar al meu fill o al gos. I costa, costa molt!

Costa perquè quan parlo amb adults i tinc un dimarts fatídic sembla que si dic “Avui el nen te un dia pesadet i m’està acabant la paciència” (o alguna cosa per l’estil) sigui una mala mare, o una exagerada, o algú que no aguanta res… Els hi falta dir-me “Total, no treballes per estar amb ell. No pots aguantar això?” I n’estic farta!!! Farta de sentir que la societat no ens permet dit que estem cansades, farta de que no puguis dir que alguna cosa de la maternitat no t’agrada o et desgasta. Farta de que si tothom ho ha passat llavors una no es pot queixar. És com el mal de tetes quan comences a donar el pit per primera vegada. “No et queixis, que tothom passa pel mateix”. I una merda! Em fa mal i simplement ho estic expressant. Però sembla que hi ha coses que socialment no tenim acceptades. Una mare no es pot queixar, però una dona si pot dir que ha patit dolor al parir. És com un abans i un després.

Senyors, senyores, dir que s’estic cansada d’una cosa, no vol dir que ho vulgui deixar córrer, canviar o m’empenedeixi. Vol dir que he assolit un tope de desgast i necessito baixar la tensió. Vol dir que necessito el suport dels adults del teu voltant. Qualsevol treballador té dret a queixa. Fins i tot et pots queixar de la teva parella i seguir estimat-la i vivint plegats. Així que encara que pugui semblar de mala mare, fins i tot pots queixar-te del teu fill i estimar-lo incondicionalment sense esperar que canvii res.

Fill meu, vull seguir tenint els dimarts fatídics si tu ho necessites. No vull que canviïs el teu caràcter que just esta sortint (deu ni do com apunta maneres) perquè jo estic cansada.

I també vull que la societat em doni dret a queixa.

Des de que sóc mare, ho vull tot!! I crec que és possible.


Si t’ha agradat aquest article, si us plau comparteix-lo a la xarxa (Facebook, Twitter, etc) o fes Like! Ens agrada que la tribu creixi. Gràcies!

horror-2028165_640