Família - Tribu

Avui també sortirà el sol

No sé si és que el taller de fa uns dissabtes sobre psicologia positiva per mares està fent “massa” efecte (no patiu que tinc previst fer un post explicant-vos-el) o que un dia com avui, plujos, fred i una mica trist, està traient el meu cantó més sentimental. Però avui em sento especialment agraïda de la família que m’ha tocat i la sort que tenim, de la qual no sempre som conscients. Així que crec que potser un bon dia per celebrar el meu particular #ThanksgivingDay.

No sé ben bé a qui he de donar les gràcies, però espero que la vida ho apreciï: Vull agrair la família que m’ha tocat; que cada dia ens lleven junts; que cada nit ens recollim plegats i ens desitgem bona nit amb un petó; que encara que discutim (a casa és habitual. Tenim caràcter) ens estimem moltíssim; i sobretot vull donar les gràcies perquè encara que em queixi molt, fins ara tot ha tingut solució.

Mirant-ho així qualsevol problema del dia a dia se supera més fàcilment. Tot es relativitza i s’afronta amb un somriure: crits i plors de bon matí perquè volia seguir jugant i no anar-se a vestir, plats voladors que demostren que realment no volia verdura per sopar per molt que jo insisteixi, despertars nocturns de dues i tres hores quan l’endemà has d’anar a treballar… Però lamentablement no tothom viu en aquesta realitat tan normal.

Massa vegades donem poca importància a la salut. Bé, per ser exactes el que fem és considerar-la com un bé segur i estable sobre el qual ens plantegem altres coses, en especial si parlem de la salut dels nens. Està clar que no podem estar patint sempre, però a vegades és bo ser conscient que la salut dels nostres fills és l’única cosa per la qual cal donar gràcies.

Últimament vàries mare-amigues del meu voltant, d’aquelles a les que t’estimes perquè t’han acompanyat en els moments bonics i en els difícils, m’han explicat històries molt dures que m’han fet pensar molt. Parlo de criatures a les quals un refredat se’ls hi complica sempre tant que en poques hores es converteix en bronquiolitis i necessiten ser ingressats a l’UCI en diferents ocasions; parlo de famílies que han esperat durant un any i mig per saber els resultats d’una anàlisi genètica que els confirmi que el seu fill té una d’aquelles malalties rares que pot derivar en problemes cognitius, psicomotors o limfàtics, parlo de nens que per complicacions amb els mocs a les orelles acaben amb discapacitats intel·lectuals…

Potser us sembla estrany, però totes aquestes històries m’han fet pensar sobretot en les mares i els pares d’aquestes criatures, i no tant amb les criatures en si. Està clar que pateixo pels peques però sobretot penso en els pares perquè crec fermament que les famílies són clau d’aquestes criatures. La manera que ells tinguin d’afrontar la situació i de transmetre-li al seu fill/filla el pot arribar a condicionar més que la seva malaltia. Està clar que els símptomes, els dolors, els malestars, etc no desapareixeran; però l’actitud potser totalment diferent. I segon perquè mentre intentava imaginar com reaccionaria jo, veia m’impressionava veure com afrontaven les esperes amb serenitat i el que venia després. Suposo que dins seu han passat pels clàssics estadis de negació, cabreig, “perquè nosaltres”, plors, tristesa… Però passen els anys i encara em sorprèn la capacitat de certes persones per mirar la vida amb un altre color. Jo estaria histèrica, cabrejada i no sé si em seria fàcil ser tan resilient com ho han estat aquestes mares-amigues.

He de reconèixer que les admiro i des d’aquí vull que sàpiguen que sempre tindran el meu suport. La tribu està per això. Per acompanyar-nos en els moments durs i per recordar-nos quin és l’objectiu i la motivació que ens fa seguir endavant: la felicitat dels nostres peques. Per això, avui més que mai, vull recordar-lis que: Noies gràcies a vosaltres avui també sortirà el sol pels vostres fills. Ho esteu fent molt bé i un dia, ells/elles us donaran les gràcies.

glass-97504_640


Si t’ha agradat aquest article, si us plau, comparteix-lo a la xarxa (Facebook, Twitter, etc) o fes Like! Ens agrada que la tribu creixi. Gràcies!

 

Criança respectuosa · Maternitat

Una mare (pare) es defineix a les 4 de la matinada en ple refredat

(Vaig començar a escriure aquest post dilluns passat, i el vaig deixar a mitges fins avui. No he volgut canviar l’inici però m’he permès una anècdota al final)

Aquests dies a casa estem passant per un super refredat. Fins fa poques hores hagués dit que el gos s’havia salvat però tal com dorm ara, crec que també ha caigut Ens ho anem passant l’un a l’altre des de fa una setmana. És inevitable! I diria que la zepa 0 ja ha mutat. 😦 Però entre mocs, febre i antibiòtic, els atacs de son del peque són més llargs i he tingut més temps per escriure i reflexionar una mica sobre el què significa ser mare (pare). Penseu que amb els mocs estic toveta i això no ajuda a reprimir la nyonyeria.

Quan estava embarassada molta gent em deia, “Perquè vols un part natural i passar dolor? Això no et farà més mare.” I jo els hi insistia en que volia viure l’experiència. Sentir totes les facetes de la maternitat. Una experiència que només vius un parell de cops a la vida. Però ells no m’entenien, i jo tampoc a ells. Lamentablement quan va arribar el moment no vaig tenir el part natural que volia (ja he fet teràpia per dir això sense plorar però mai se’n fa prou) i tot i que segueixo pensant el que defensava llavors, ara entenc millor el significat ocult dallò que em deien. Està clar que parir sense drogues no et fa més mare, però si et dona coratge i força com a dona. Qui ha experimentat un part natural diu que t’empodera, et dona confiança i et connecta amb la teva part més instintiva. I per tant t’ajuda en el dur camí que comences: el temible postpart i la eterna criança.

És justament amb la criança quan veus què volien dir amb aquella frase de “Això no et farà més mare”. Parir d’una manera o altre no t’estalviarà mocs, nits en blanc per què la criatura necessita estar vertical o s’ofega, plors horrorosos per dormir-se, plors horrorosos perquè li fa mal la panxa, les dents… el que sigui. Això ho vivim totes i és aquest dia a dia el que ens fa mares en el sentit més estricte de la paraula. Aprendre a escoltar el nostre instint que ens diu que alguna cosa no va bé, visitar al pediatre setmana si setmana no encara que puguis semblar una mare boja i sempre encertar-la, fer-te una experta en medicació infantil d’un dia per l’altre… i plantejar-te si era això el que compraves quan decidies ser mare. (Eh, Samanta?)

I quan ja tens tot això controlat, i saps que són uns dies de malestar i que tot passa, et poses tu malalta!!!! Horror. Algú ha intentat cuidar de algú altre quan no pot cuidar-se a un mateix? Doncs milers de mares/pares ho fan cada dia i ningú els felicita perquè és el que toca. És el que s’espera. És el que et fa mare (pare). La setmana passada ens va tocar per primer cop a la nostra tribu, i Déu meu com costa!!

Ja havíem passat per refredats del nen i per altres malestars nostres, però sempre havíem tingut la delicadesa d’esperar el nostre torn. En canvi, la setmana passada això semblava una competició. El meu xicot i jo teníem un refredat que no ens deixava respirar, a mi em feia un mal immens l’esquena de dur al nen en braços 24h malaltò i mimós i ell tenia el cap a punt d’esclatar cada tarda al tornar de la feina després de tot el dia davant de l’ordinador. Però qualsevol mare/pare sap que passi el que passi, segueixes jugant amb el peque, carretejant-lo o canviant-li el bolquer brut mentre demana a crits una joguina. Al principi ho fas com pots, plorant, maleint al món i a la teva parella perquè l’altre si descansa, i al final ho fas amb un somriure. És tot un procés, però hi arribes. 🙂

No es tracta de fer-se el màrtir o el super heroi, ni tampoc de negar la inestimable ajuda de la tribu en aquests moments. Però siguem sincers, la criatura no sap que estàs malament, no en té la culpa i amb un somriure tot és més fàcil. A més per molt que els avis corrin a fer de cangur amb la idea que pugis descansar una horeta, el teu super refredat no es curarà per art de màgia. El dia te moltes hores i segurament el peque estarà més impertinent aquelles hores de la matinada en que ningú ve a ajudar-te.

Per desgracia la setmana passada varem viure molts d’aquests moments durs. No sé si sempre vaig estar a l’alçada de les circumstàncies. Diria que no i això em sap greu. Però vaig fer el que vaig poder per la tribu (nadó, pare i gos). Per tant no sé si em puc considerar bona mare o regular. Però si es repeteix intentaré recordar que una mare es defineix a les 4 de la matinada en ple refredat, quan el despertador sona per donar-li l’antibiòtic al teu fill i te’l prendries tu. I un pare compromès és aquell que recuperant-se una mica, es lleva a les 5,30h per fer-te el relleu i que puguis deixar-te caure al llit morta dues hores, mentre el sents riure amb el peque i penses: “No sóc prou bona mare. Hi treballaré quan la febre em baixi.”


Si t’ha agradat aquest article, si us plau comparteix-lo a la xarxa (Facebook, Twitter, etc) o fes Like! Ens agrada que la tribu creixi. Gràcies!

cold