Sóc dona i mare (Una mica de feminisme sempre va bé)

No és no, i només sí vol dir sí!

Ara que tothom dorm a casa voldria aprofitar per reflexionar sobre el que ha passat aquests últims dies arran de la vergonyosa sentència de La Manada. Sé que aquest cas és un exemple més de la violència i el masclisme que encara es passegen lliurement per la nostra societat, i que a part d’aquest cas mediàtic, cada dia hi ha desenes de sentències semblants que deixen al descobert la inferioritat i la vulnerabilitat amb la qual ens trobem les dones.

No pretenc aportar nous relats d’abús, violació o masclisme, perquè per sort no he patit mai res tan alarmant com moltes de les històries que actualment s’estan explicant a les xarxes a través del hastag #cuéntalo Si no les heu llegit, us animo a fer-ho. Potser els no convençuts veuran realment quan masclisme queda encara en la nostra societat, ja siguin pallisses a dones, atacs furtius als portals, amenaces velades o directes, o “simples” comentaris sexuals que posarien incòmode a qualsevol. “Que no me entere yo que ese culito pasa hambre”, per posar un exemple clar. Per cert, culito en diminutiu perquè així t’assignen menys vàlua personal i perquè solen ser noies joves o adolescents. Les velles de trenta anys i pico com jo ja no els hi interessen.

De tot plegat el que més em preocupa, ja ho he dit altres vegades, són aquests “simples” comentaris. Perquè denoten fins a quin punt el masclisme està arrelat en la nostra societat i forma part de la normalitat. Molt poca gent (només algun magistrat prepotent) s’atreveix a excusar o qüestionar agressions sexuals manifestes; però en canvi podem trobar fàcilment molta més gent, homes i també dones, que justifiquen d’una manera o altra aquests “simples” comentaris o actituds. I per mi és aquí on hi ha la clau per canviar-ho tot.

Si trobem normal que els homes puguin llançar floretes a les dones pel carrer o que els companys de classe o feina puguin fer lloances a la roba que portes, a com et queda o el bon tipet que tens, estem donant per suposat que el cos de la dona és un objecte del qual qualsevol persona aliena, en especial els homes, poden opinar, gaudir (només de vista, és clar), tocar (Ups! La cosa puja de to) o utilitzar per al seu plaer. No serveix emmascarar-ho amb “És que portava uns shorts tan curts que li veia el cony pujant les escales del metro”, ni en “És que m’havia posat calent embolicant-se amb mi i va voler parar. És una calenta-braguetes que després es desdiu”. Només faltaria que ella pogués decidir fins on vol arribar!!! Perdoneu però jo encara no he vist mai cap dona fotent mà al cul a un home al metro o sa d’un d’aquests adolescents que porten els pantalons caiguts, ensenyat els calçotets i el cinturó cordat per sota el cul. Que jo sàpiga el cul és seu, per molt ben posadet que el tingui (Veieu el diminutiu? Posadet) i per molt que l’ensenyi. I per descomptat jo sóc adulta i respectuosa encara que faci mesos que no folli pels motius que sigui. Però en canvi si la situació fos la d’una noia adolescent amb shorts, a molts se’ls hi escaparia el comentari “anava provocant”, o inclòs pitjor “ho estava buscant”. I un bé negre!!

Per altra banda, considerar les actituds masclistes com a “simples” fets, comentaris o reaccions rebaixen la importància del problema i posen el punt de mira en el lloc incorrecte. És a dir, en les dones. Si considerem que són poca cosa o que són normals estem donant per suposat que no canviaran o que no necessitem que canviïn. Però aquest “simples” comentaris són les bases d’accions pitjors. I tothom ho sap, per això com a contrapartida eduquem a les noies en la por i la defensa. Sembla que és més fàcil dir a elles que es tapin, que al tornar de nit vigilin, o millor encara que no surtin, que no pas ensenyar a ells a ser respectuosos. Així la por a la violació formarà part dia a dia de les dones i d’una manera o altra sentiran que allò és cosa seva. Només d’elles. Aquest és el problema! I si els hi passa alguna cosa, el sentiment de culpa serà difícil de controlar.

Durant anys moltes famílies han educat en la por a la violació a les seves filles. Jo mateixa recordo molts comentaris en aquesta línia encara que des de ben petita em rebel·lés moguda per un sentiment molt primitiu d’injustícia. Sincerament crec que les famílies que ho fan, pensen que estan prevenint a les seves filles d’un mal major i que amb aquells consells o prohibicions els hi estan donant les millors eines possibles. Però no hi estic gens d’acord! En convertir a totes les dones en possibles víctimes, perquè ells no saben controlar-se, se’ns està carregant la culpa per actes que no són nostres i se’ns està posant en una situació de vulnerabilitat i desigualtat social que d’una manera o altra condiciona les nostres decisions de futur, tan si ens violen o no. La meitat de la població té por de ser violada, l’altra meitat no. Mini punt positiu pels homes. La meitat de la població ha de vigilar per on va, a quines hores i amb qui va. L’altra no. Mini punt més per ells. La meitat de la població sap que ni la policia la protegirà ni la justícia la creurà. En canvi l’altra meitat ni hi pensa. Dos mini punts més pels homes. Com es pot parlar d’igualtat en una situació així?

Al parlar de tot això molts homes se senten amenaçats. Jo no sóc un violador. No em posis al mateix sac! Però la veritat és que al masclisme en general, i a molts homes en particular, ja els hi va bé mantenir aquest statu quo de poder basat en la por i la inseguretat, encara que ells mai fessin “res mal fet”. Però a mi i a totes les dones que són violades o mortes cada any, no ens serveix. Si no ets un violador, condemna-ho. No miris cap a una altra banda, no siguis permissiu amb els “simples” comentaris i sobretot: Mou el cul per solucionar-ho!!! Això també t’afecta. O ets un d’ells o estàs en contra d’ells. No hi ha mitges tintes. I tampoc em serveixen les mesures pal·liatives que se centren a donar recursos a les dones. Perdoneu però això de portar les claus a la mà ja fa anys que ho fem i no és la solució. Tampoc crec que canvi massa aprendre quatre claus de judo.

Al meu entendre, i ja sé que no sóc cap experta, és simplement sentit comú, la solució passa per una educació sexual-afectiva real i sobretot per educar en el respecte a tots, nois i noies. En realitat les dues coses estan molt lligades perquè quan llegeixes que el vint-i-set per cent de la població europea veu bé la violació en determinades circumstàncies (perdóooo?!??!), i que el trenta per cent dels nois troba eròtic la imatge de forçar una dona (mare meva!!!), és que la cosa no va bé. Els adolescents, nois i noies, necessiten trobar espais segurs i reals on parlar de sexe. No podem deixar que la imatge que es generin del sexe sigui allò que trobin per internet. Perquè tots sabem que serà igual a porno. Cada cop tenen més facilitats per accedir-hi. I si només veus allò, és molt fàcil caure en l’error de creure que el porno és sexe real o inclús, el sexe, com si no hi hagués més opcions o més visions. I això sí que seria un gran pas enrere per la igualtat i el respecte.

Tots quan érem petits, d’una manera o altra, vàrem anar recopilant informació sobre el sexe: els comentaris dels germans més grans, de la colla d’amics, les pel·lícules, la televisió, etc… o si tenies sort el pares que en parlen lliurement. Però la realitat demostra que aquest sistema “d’informació sexual” no ha estat suficient per aconseguir una societat sexualment sana. Per això he parlat d’una educació sexual-afectiva. No es tracta d’explicar la mecànica del joc, ni d’educar simplement en contracepció i malalties de transmissió sexual (que també). Es tracta d’educar emocionalment en tot allò que implica el sexe: amor i no amor, desig, jocs de poder, normes per ser respectuosos, consentiment, saber quan toca parar o saber veure que ara no tocar iniciar el joc…

Però tot això comença des de ben petits educant en el respecte mutu, demostrar amb exemples pràctics que el No és No, que han de respectar igual que els pares els respectem a ells. Per exemple quan no volen menjar més i no el/la forcem a fer-ho amb cara de pena ni amb xantatges. O quan entenem que no sempre volen fer petons ni abraçades a la família i amics. Perquè el teu cos i la teva intimitat és teva i ningú, ni tan sols els pares, et poden demanar que la cedeixis si tu no vols. O quan els adults els hi proposem jugar a un joc que creiem que s’ho passarà molt bé, però el/la no vol deixar el que està fent en aquell moment. Perquè cadascú saps el que vol, el que li ve de gust fer i el que no i per tant ningú pot treure’t la capacitat de decidir com gaudir si no fas mal als altres.

 

I arribats a aquest punt també crec important explicar als nens i nenes que només el Sí és Sí.  Sembla mentida que encara ara se’ls hi hagi de recordar a molts adults. Segur que ells poden entendre fàcilment que els silencis no volen dir sí, potser és que no has entès què vol realment l’altre; els dubtes tampoc són un sí, potser és que encara t’ho estàs pensant o no saps què contestar; que la roba que portes no està dient sí, simplement és que l’has escollit perquè t’agrada. A casa l’exemple més clar que només un sí és sí es veu en el menjar. Si després de sopar li ofereixo al peque maduixes que li agraden molt podem passar unes quantes coses: pot mirar-me sense contestar de forma indefinida, pot dir-me si i un segon després no, pot canviar d’opinió a l’últim moment quan ja estan netes i tallades al vol, pot acabar menjar-se-les de primeres amb tota la il·lusió… Però passi el que passi, tenim clar que no podem obligar-lo. Només ell té l’última paraula. (He buscat l’exemple de les postres perquè espero que s’entengui que no es tracta d’una qüestió alimentària sinó de respectar les voluntats.)

En realitat hi ha un llarg etcètera de coses que podem fer els pares per a que les criatures del futur entenguin que el respecte mutu és la clau per la igualtat. Però el que està clar és que si nosaltres no comencem respectant-los a ells, després ells no ho faran amb els altres. Per això és la nostra obligació educar-los tenint clar el problema en el seu conjunt per donar un futur més segur a totes i a tots. Jo com a mare d’un nen ho intento fer cada dia i seguiré fent-ho amb el mateix convenciment que si tingués una filla.

green-2561901_640


Si t’ha agradat aquest article, si us plau, comparteix-lo a la xarxa (Facebook, Twitter, etc) o fes Like! Ens agrada que la tribu creixi. Gràcies!
Sóc dona i mare (Una mica de feminisme sempre va bé)

Eduquem en el masclisme?

Aquest dissabte 25N es commemorava el Dia Internacional Contra la Violència de Gènere i no volia deixar passar l’ocasió sense parlar del tema encara que la conjuntivitis i l’otitis del peque m’ha endarrerit una mica. Així que he tornat a deixar a l’esborrany La nostra habitació Montessori o El nostre Top 5 en Música infantil per parlar d’un tema realment important: el masclisme i la violència de gènere! Perquè en essència són el mateix.

Feminism

Com a dona he viscut violència de gènere de diferents formes, algunes molt clares i altres més encobertes. Per sort mai he patit violència sexual ni m’han arribat a pegar, tot i que vaig tenir un noviet que després de moltes humiliacions verbals un dia va estar a punt de donar-me una bufetada, cop de puny o… no ho sé ben bé què. Però del que mai m’he escapat, com cap dona adulta, és de la violència verbal o psicològica. I qui ho negui és que no ha parat bé l’orella o simplement no ho vol reconèixer.

Per mi la violència de gènere inclou també qualsevol comentari, mirada o acció que comunament tracten com a masclisme o a vegades simplement com a un tòpic social sense importància. Parlo del clàssic comentari de la iaia que per evitar un cop t’està dient que les nenes no fan certes coses “Nena, sembles un xicotot, baixa d’aquí”, de la desafortunada frase d’una mare preocupada que et fa sentir por per sortir de nit en comptes de donar-te eines per empoderar-te “No vull que arribis tan tard. Clar que confio de tu, però no sé qui et pots trobar“, del pare que gira la mirada sense cap discreció per veure bé el cul d’aquella noia mentre porta al seu fill a l’escola, i un llarg etcètera…  I és que la violència de gènere arranca en l’educació i en els estereotips socials que tots acceptem.

Eduquem en el masclisme?

Ara que sóc mare hi penso molt en això. Quan estava embarassada i ens quedava poc per saber si seria nen o nena, va sortir un vídeo que em va deixar ko. Dear daddy! Quan el mirava ja no pensava en mi i en com la societat masclista m’havia tractat. En comptes d’això, automàticament vaig començar a pensar en la societat de merda que es trobaria la meva possible filla, amb les hormones a tope no podia deixar de plorar. Pocs dies després ens van confirmar que seria nen i encara que pogués semblar que el tema ja no anava amb nosaltres, jo tenia molt clar que el tema sí que anava amb nosaltres!! Com a pares d’un nen tenim a l’abast la possibilitat de canviar aquesta societat masclista. Sento que com a dona els hi dec a les nenes/noies del futur!

Si els pares d’ara eduquem als nens (i les nenes) sense masclisme, amb els anys tindran una societat més justa, més igual. Per això m’he plantejat com podem educar al nostre fill perquè no sigui masclista.

Com podem educar al nostre fill perquè no sigui un masclista?

No es tracta simplement de comprar-li una nina, que també, ni de demostrar-li que homes i dones fan totes les feines de casa, que també; sinó de fer-li entendre que el respecte és bàsic i no depén del sexe.

  • Trenquem els estereotips estètics de com són els nens i les nenes

Personalment començo a pensar que donem molta importància al gènere. Ja fa un temps que la gent confon al nostre fill amb una nena i tant al pare com a mi no ens fa res. Així que simplement no els corregim. Tampoc acabem de veure què els hi fa pensar que és una nena, però en aquest tipus de coses ja comencen a jugar els estereotips. Cabells més llargs, criatura menuda, cara bufona… Però realment tot això és important?

Hi ha gent que educa als seus fills/filles amb fluïdesa de gènere, esperant que la criatura acabi decidint amb quin gènere se sent més còmode. Reconec que per nosaltres aquest tema queda molt lluny, no sabríem ni per on començar. Això sí que és de pares hippies de veritat 😛 Però potser no van tan desencaminats. Està clar que el nostre fill ara no pot decidir com portar els cabells o com vestir-se, però quan ho comenci a fer no voldria coartar la seva decisió, encara que vulgui portar alguna cosa rosa o fins i tot un tutú. Intentarem respectar el seu “estil”, si és que una criatura té estil hahaha.

  • Deixa’l que juguin amb el que vulguin

Quan una criatura vol jugar amb una joguina, no es planteja si és per nens o per nenes. I menys a aquestes edats. Ells agafen una nina i no veuen el rol de persona que té cura que socialment s’atorga a les dones, sinó que hi veu una figura humana. Algú com ell. Veu l’oportunitat de reforçar allò que ha après (els ulls, la boca, la mà, els dits…) o de repetir el que veu que fa els pares (acaronar-lo, donar-li el menjar, posar les sabates…). De la mateixa manera els hi passa amb els cotxets de nadó, amb els kits de neteja, amb les cuinetes… Digueu-me què fa que un nen no pugui jugar amb tot això? La seva biologia o el rol social que s’associa als homes?

Segons sembla a les nenes tampoc els hi oferim les mateixes joguines que als nens. La BBC va fer un estudi on mestres d’escola bressol oferien a “nens” i “nenes” joguines. Encara que els mestres es pensaven que ho feien equitativament es veia com oferien joguines diferents segons el sexe!!! (En teoria sense ser conscients – Podeu veure el vídeo aquí sota)  Perdó??? Perquè no pot jugar una nena amb un cotxe o a fer construccions? El tema impacta més, quan es descobreix que jugar a apilar, a fer construccions o amb pilotes, desenvolupa les àrees del cervell pròpies de les ciències i la tecnologia. I en canvi jugar a tenir cura d’un nadó o similars, desenvolupa les capacitats d’empatitzar i d’expressar emocions. Potser estaríem tots més sans si tinguéssim les dues àrees més equilibrades?

  • Si us plau, deixa que s’expressin!!

Quan el meu fill està trist, cansat o de mal humor vol expressar el que sent. Igual que ho fa quan està content i feliç i a tothom li encanta. No compren perquè no ho pot fer, i menys ho entendria si veies que ell no pot, però la seva companya de classe sí. Lamentablement a la nostra societat el tema dels sentiments i els plors encara són un tabú.

L’alegria, l’amor i la felicitat solen ser benvingudes, sempre que s’expressin amb moderació. En canvi no se’ns permet estar trist, enfadat o enrabiat. Es considera inadequat expressar-ho i fer-ho es considera propi de persones febles. Però els sentiments hi són igualment i no fer-lis cas potser molt pitjor. Pot fer gent frustrada, no comunicativa, o simplement fer que el malestar creixi en silenci i quan tot surti sigui molt més desproporcionat. Socialment s’ha acceptat que les dones expressin aquests sentiments plorant, però pels homes no hi ha opció.

Com el nostre fill és molt expressiu de moment, m’he trobat més d’una vegada amb desconeguts que mentre ell plora li diu “No ploris, els nens no ploren” o “No ploris, només ploren els nens petits i tu ja ets gran!“. Entenc que la intenció general és tranquil·litzar a la criatura, però amb frases així de glorioses els hi estem trasmetent missatges molt dolents. Què vol dir que els nens no ploren? Vol dir que els nens i els homes no senten res? Vol dir que plorar és dolent o feble o vés a saber que i que només està permès a les dones? Vol dir que només senten els nens petits i que quan creixes ja no pots sentir? Llavors com esperem que un home adult expressi els seus sentiments a la seva parella o als seus fills, per exemple? Si des de petits els hi diem que no poden expressar sentiments, el mecanisme més fàcil d’adaptació és deixar de sentir, amb tot el que això comporta.

I si és una nena qui sent tot això? Ella entendrà que per algun motiu ella sí que pot expressar els seus sentiments, perquè fer-ho és propi de dones. Potser després li semblarà normal que un home adult s’expressi la seva pena, frustració o ràbia barallant-se, pegant-li o violant-la perquè no té altres maneres. Potser us sembla una exageració, i tot i que no sóc psicòloga, per mi està clar que la base de tota violència masclista són sentiments mal canalitzats (frustració, ràbia, por…) i rols socials mal entesos.

  • Parla amb els teus fills tant com parles amb les teves filles

Quan buscava informació per aquest post vaig veure una estadística que deia que les mares parlen menys amb els seus fills que amb les seves filles. Ostres!!! Amb el que li parlo a l’Ot, si fos una nena, estaria sense veu Hehehehe! No sé fins a quin punt les mares reproduïm aquest padró. Jo no ho hauria dit mai. Però està clar que les estadístiques es basen en moltes experiències així que algú hi haurà. I tant és bo que no obviem els beneficis de parlar amb els fills.

El fet de parlar amb la criatura els hi dóna eines per entendre’t millor, per comunicar-se amb tu després i a més els ajuda a construir una visió del món també des dels ulls de qui els hi parla. Si com a dona li parles al teu fill, li estàs donant la possibilitat d’aproximar-se a la visió del món des de la realitat d’una dona. No us dic que li expliquis les penes que et trobes en aquesta societat masclista, sinó que simplement t’hi relacionis amb la mateixa intensitat que ho faries si fos una nena.

  • L’exemple comença a casa

És un clàssic però és la realitat. Si les criatures veuen que a casa pare i mare cuinen, passen l’aspiradora, posen la rentadora, estenen la roba, els vesteixen i els banyen, etc no els hi passarà pel cap la idea que hi ha feines pròpies de les mares i altres dels pares. Les tasques de la casa són de tots. I quan ells creixin també les hauran de fer. De mica en mica, segons el que puguin fer.  De moment nosaltres hem començat per a que ens ajudi a posar la rentadora i a estendre la roba 😛 Res important, simplement ens hem aprofitat de la seva devoció per la rentadora i per posar i treure les coses dels llocs en el nostre benefici Hihihi! Això sí, mai havia estès una rentadora amb 45 min!! A veure si a poc a poc ho anem accelerant Hahaha

  • El millor exemple una mare orgullosa de ser dona

No es tracta d’exaltar innecessàriament la nostra identitat, però si una criatura veu a la seva mare orgullosa d’ella mateixa la imatge que tindrà d’una dona “normal” serà la d’una dona forta i empoderada, algú capaç de prendre les seves decisions. Algú a qui respectar!


Si t’ha agradat aquest article, si us plau comparteix-lo a la xarxa (Facebook, Twitter, etc) o fes Like! Ens agrada que la tribu creixi. Gràcies!