Maternitat

Ens acostem als dos anys

Ara que ens acostem als dos anys de l’Ot volia reflexionar sobre com ha estat aquest últim any per mi i per la família.

IMG_3236

L’any passat era una mare en excedència, dedicada al meu fill i enamorada de la meva vida. Aquest any sóc una mare treballadora, dividida entre la feina i el meu fill i esgotada cada dia de la setmana. La sensació de no arribar a res em persegueix des de fa mesos i el cansament acumulat d’aquests nou mesos treballant i criant un nen petit comencen a agrimar-me el caràcter. Per sort no amb l’Ot, però sí amb la resta del món. Ho sento si us heu topat amb la Cristina agra últimament. Però la falta d’aire és el que té. Si voleu, ho puc compensar convidant-vos a un gelat dolçet 🙂 Abans pensava que l’excedència era temps que beneficiava exclusivament al meu fill, però ara m’adono que no era així. L’excedència és una necessitat familiar. La faci qui la faci. I dóna aire a tota la família. A veure si la societat se’n fa a la idea i en comptes d’excedències parlem de permisos de maternitat/paternitat més llargs. Però no ens desviem.

A part de la roba bruta acumulada, dels plats per rentar o de les boles de pèl de gos que corren tan feliços pel passadís de casa, hi ha moltes més coses que aquests mesos han quedat parades i oblidades. Parlo de factures i papers que no hi ha qui endreci, de canvis d’armari que no arriben mai, de vacances que no hi ha manera de planificar (Ai Quina por! Que ens pillarà el toro!!) i d’aniversaris que acabarem organitzant a l’última hora.

La part bona d’aquest ritme de vida esbojarrat, és que em permet entrenar-me en l’art de la improvisació.  😛 Gràcies a la feina en això d’apagar focs d’última hora sóc una crack, però no m’acaba d’agradar que tantes coses de la meva vida personal estiguin sense control. Em fa sentir insegura. Hehehe. Potser aquest és el GRAN aprenentatge que estic fent amb la maternitat: No ho puc controlar tot. Així que millor que em relaxi i gaudeix del camí.

Per sort aquest any també he après moltes altres coses importants. Si és que no hay mal que por bien no venga. Per exemple, he pogut confirmar que realment tinc un ordre de prioritats vital ben endreçat. Una de les meves pors al tornar a la feina era que la bogeria que comporta el dia a dia d’una editorial afectés en l’harmonia familiar o en mi mateixa. Per sort, i com si fos màgia, m’he vist oblidant merders i nervis laborals en qüestió de segons. El que tardava a obrir la porta del carrer i encarar cap al metro. 🙂 Em sento realment orgullosa d’això, perquè els que em coneixen d’abans saben que aquest exercici em costava. Però l’arribada del peque ha fet miracles. 🙂

Tants miracles com beneir-me amb el do de la paciència. Hahahaha! Bé més que do, la necessitat vital com a mare de cultivar la paciència per sobreviure a les iniciades “rabietes” que l’Ot va començar a protagonitzar, com si fos un actor de Hollywood, fa uns mesos. Em sorprenc a mi mateixa i em felicito per com ho estic portant. No m’ho esperava. Està clar que algun dia, o molts, crido; però generalment estic calmada. A veure si un dia us puc explicar una mica com ho vaig encarar i què em funciona a mi per a que la cosa no pugi massa de to i el peque no entri en aquell bucle de plors i crits on ja ni ell recorda perquè està enfadat, però segueix enfadat. Si em permeteu esperaré que passi una mica aquesta etapa per veure si realment “ha funcionat”. No voldria espatllar-ho parlant massa. 😛

I l’altra cosa important que he après aquest any és a esperar. Bueno, encara em queda mooooolt en aquesta línia, però veient d’on venia (una impacient crònica) podríem dir que he fet molts avenços Hahaha! No es tracta simplement d’esperar estoicament una o dues hores al llit per a que el nen s’adormi per poder sopar, sinó esperar durant setmanes i mesos que els astres s’alinein i ningú a casa tingui mocs, febre o qualsevol mal que ens condicioni. Ara que hi penso espera i paciència van molt lligats de la mà! Potser no he après tant doncs? Hahahaha.

Jugar amb el meu fill, riure amb ell, fer-nos petons… sempre serà fàcil. Però fer introspecció, reflexionar sobre com estic vivint la maternitat i canviar el que faci falta és un exercici dur que aquest any m’ha fet millor com a persona. Sincerament m’entusiasma veure com la maternitat és un camí constant d’aprenentatge personal i autoreflexió.

I a vosaltres com us ha canviat la maternitat? Siguin els primers mesos o dos anys més tard com jo 😉 Vinga, expliqueu-me, aprenc molt amb les vostres experiències.


Si t’ha agradat aquest article, si us plau, comparteix-lo a la xarxa (Facebook, Twitter, etc) o fes Like! Ens agrada que la tribu creixi. Gràcies!

 

 

Criança respectuosa · Lactància · Maternitat

Sobrevivint a la crisi de l’any!

Portem unes quantes setmanes que tela marinera. Es veu que juntament amb l’alegria del primer any junts (o superat tot depen de si ho has viscut com si fos un nivell extra de videojoc), arriba una altra crisi de les divertides: la crisi de l’any.

Pel que diuen no és tan dura com la del segon, però jo l’estic vivint amb molta intensitat. Suposo que després d’un any de 24h 7 dies a la setmana, començo a sentir que necessito espai. Però el peque em reclama constantment. Hahaha Ja li recordaré a l’adolescència quan em faci fora de la seva habitació. Només vol braços i teta. Si el deixo a terra per jugar o gatejar, molts cops plora. Sobretot a primera hora del matí o quan està cansat. El menjar de moment no el rebutja tot i que va a la seva, però hi ha nens que sí que ho fan perquè entren en una etapa de poc creixement. Últimament quan son pare el té en braços si em veu, em crida i es llença. Té el que les iaies classifiquen com mamitis. Tot i que no m’encaixa. El meu fill és molt sociable. Se’n va amb tothom de la família, diu coses a les veïnes, es queda amb altres mares tan tranquil mentre vaig al lavabo, però sembla que tot això ara no compta. Està passant per una etapa en la qual necessita la mamà quan està inquiet, cansat o té son.

Fins aquí ho entenc. I la meva paciència (i la meva esquena) l’acompanya, però el pitjor són les nits. Tampoc és que jo dormís gaire fins ara. Encara em despertava cada 2-3h perquè ell volia teta, però li donava i tots dos quèiem adormits. Sempre m’han dit que era un nen molt demandant (bebè d’alta demanda em van dir quan tenia 3-4m), però ara ha passat a un nivell superior (La que m’espera als 2 anys!) Normalment sobre les 4-5 del matí comença l’espectacle: vol teta, la deixa, es baralla, torna, sintonitza l’altra, li aparto la mà, es baralla amb la teta, torna, es desenganxa tranquil, li dura 5 min i tornem a començar… I en tot aquest procés ell dorm. Jo vaig adormint-me i despertant-me. Per mi això és molt pitjor que dormir poques hores. Fins ara m’he adaptat bé a la falta de son, però aquests despertars tant seguits em posen de molt mala lluna. I la paciència s’acaba abans que arribi el matí. Un cop llevada,  passats 20 min i una dutxa ràpida torno a tenir pau interior. Però costa!

Ara la pregunta és, fins quan li durarà? Al setembre comença l’escola bressol i a l’octubre torno a treballar. Se li haurà passat? O serà pitjor? N’estic fent un gra massa? Segur que si.

M’he plantejat si potser te alguna cosa que no sigui la crisis de lactància, però per la resta el veig bé. Algun moc que potser l’inquieta i poca cosa més. Fins i tot he dubtat del collit. N’estem molt contents. Sempre ho defensem. Però de reconèixer que alguna matinada de despertars infinits tinc la sensació que el molestem al llit i penso si ja va sent hora de passar-lo a la seva habitació. Però llavors m’adono que moltes vegades, abans d’anar nosaltres a dormir, també em reclama 3 o 4 cops en un parell d’hores. Així que pot ser tampoc és això. No sé… Serà la calor??!!

Quan no dorms bé et planteges coses. Masses coses! Inclús canviar rutines i hàbits que no volies tocar encara. 😦 Tampoc ho vull parlar massa perquè la gent opina i sempre van al mateix: la teta! (El collit, el porteig…) Però justament això és el que el meu fill necessita ara. I el que jo necessito és comprensió, fora judicis, suport del meu xicot, la família i les mare-amigues i moooooolta paciència.

Diuen que les crisis de lactància tal com venen se’n van. Fins ara ha estat així sempre. A veure quan passa aquest núvol i puc recordar a tothom, sense caure dormida, que portem 12M de Lactància Materna i n’estic moooooolt contenta.

monkey-1955122_640


Si t’ha agradat aquest article, si us plau comparteix-lo a la xarxa (Facebook, Twitter, etc) o fes Like! Ens agrada que la tribu creixi. Gràcies!

 

 

 

 

 

Criança respectuosa · Moviment lliure

La nostra experiència amb el Moviment Lliure

Una d’aquestes coses rares, satàniques i hippies que he descobert i hem posat en pràctica a casa amb la maternitat és el Moviment Lliure. Una teoria que abans de tenir al peque mai havia sentit i que realment ha marcat la separació generacional entre la meva família i nosaltres, juntament amb el porteig, la teta a demanda, el collit… Faig broma, però he de reconèixer que durant un temps havia creat certa mala maror en les trobades familiars. Si us plau, no l’asseguis / Que dius?! Bajanades. Ell vol estar assegut, oi que sí? Mira que content que està / Ell encara no s’asseu sol / Clar que no. Perquè és petit, però jo l’ajudo / Si us plau, no ho facis o el clàssic Així aquest nen no caminarà mai!, quan ens posàvem molt insistents en el fet que respectessin la nostra voluntat.

Però comencem pel principi. Què és el Moviment Lliure?

(Nota: Abans que seguiu llegint vull puntualitzar que jo no sóc cap experta. I tant us parlaré sempre des d’una òptica casolana i de l’experiència pròpia)

El Moviment Lliure és una teoria de la pediatra Emmi Pikler (1902-1984) que es basa a deixar que el bebè es mogui lliurement, sense intervenció de l’adult. Aquesta és la part més important, perquè som nosaltres els que fiquem ma sempre, com podeu veure amb els comentaris familiars. La idea és no posar al nen/a en una postura que no hagi aconseguit per ell mateix. I per tant implica deixar-lo boca amunt a terra llargues estones per a que pugui començar a moure’s lliurement. D’aquesta manera primer farà la volta, després s’arrossegarà i gatejarà, al mateix temps aprendrà a asseure’s sol i finalment arribarà a caminar. Però sempre quan estigui preparat. Això no vol dir als 6 mesos, ni als 10, ni als 12 ni als 18. Si no quan realment estigui llest. Cada nen té el seu ritme. I això reconec que pot arribar a desesperar.

La nostra experiència amb el Moviment Lliure.

La primera vegada que vaig sentir a parlar d’aquesta teoria el meu fill tenia uns 2 mesos. No sabia res de tot això i a poc a poc vaig anar buscant informació. Em va costar trobar-la, però el que primer va caure a les meves mans va ser la taula dels moviments bàsics Piklers:

Moviment Lliure

Nosaltres ja havíem posat al nostre fill boca terrosa per indicació del CAP. Jo portava la L de Mare novell i la varietat de teories sobre la criança m’ofegava, no acabava d’entendre perquè rebia informació contradictòria.  Que s’aclareixin!!!!!!! Però al llegir més i veure els beneficis psicomotors i emocionals pel nen, ens hi vàrem llençar de cap. Encara que ens suposes llargues discussions familiars.

Vora els 4 mesos l’Ot va començar a passar llargues estones a terra. Ja feia unes setmanes que tenia un tercer estat a part de dormir i mamar, i vàrem pensar que potser seria el moment de començar. Mirant la taula d’abans i amb els comentaris familiars de fons sobre quan hauria d’asseure’s o caminar el nostre fill, la veritat és que jo pensava que tot aniria més de pressa, que en un mes o dos donaria la volta i faria la croqueta. Ja anava amb presses jo. Però el nostre peque es va prendre el seu temps. Que et pensaves mama, jo marco el meu ritme. Molt sovint ens plantejàvem si tenia sentit seguir amb allò, però ara no ho canviaria per res.

Des del primer dia que el vàrem posar a terra fins que va començar a girar habitualment varen passar 3 mesos i per a que fes la croqueta amb intenció de desplaçar-se un altre mes i mig. Per sort, després tot ha anat més “ràpid”. Però anem pas a pas.

Recordo el dia que va donar la primera volta com si fos un bistec a la planxa poc cuit, i la cara de al·lucinat que va posar. Allò no li devia agradar ni un pèl. Va posar cara seria, va plorar per a que el tornés al lloc i va deixar de fer-ho durant més d’un mes. Feia intents de girar retorçant-se però ara una cama mal posada, ara un braç que quedava atrapat, ell no acabava de girar. S’ho pensava molt i remugava tota l’estona perquè volia la joguina o la cullera de fusta. Però no volia o no podia donar la volta. Naturalment la família intentava ajudar-lo empenyent-lo i jo els hi demanava que el deixessin provar-ho sol.  Acosteu-li la joguina si de cas. / Però si l’ajudem, serà més ràpid. Els seus plors de frustració feien que la situació fos tensa i acabàvem donant-li la joguina sense que es mogués.

Tot això va coincidir amb Nadal i per tant amb un munt de reunions familiars. Tenia poc temps per estar a terra. Tothom el volia agafar i fer-lo asseure i en comptes d’avançar crec que aquells dies va anar marxa enrere. A més unes setmanes més tard vàrem començar amb l’alimentació complementària guiada pel nen (BLW) i el seiem a la trona 5-10 min al dia per a que experimentés. Si plorava, ràpid cap a fora i als braços. Però més tard vaig saber que el podíem haver posat a la falda. Sé que és molt obvi, però no hi vàrem caure. Em fa una mica de pena pensar que potser això també el va frenar 😦 Tot i que amb el menjar s’ho ha passat sempre molt bé 😉

Però per fi, amb 8 mesos i mig, es va decidir a fer la volta i a poc a poc va anar agafant confiança. No era una “volta de bistec a la planxa” si no una croqueta que es desplaçava del seu foam fins al parquet. Li agradava tenir-nos a prop: vigilant-lo des de la cuina o  millor encara directament asseguts a terra al seu costat. Així va anar agafant confiança en el seu moviment i va descobrir que movent-se ja no necessitava que la mama li acostes res.

De mica en mica va anar explorant l’entorn. Les joguines de La nostra Panera dels Tresors sonaven diferent en el parquet que en el foam 😉 , podia acostar-se a les potes del gos sense el meu permís, i fons i tot podia tafanejar sota el sofà. La família es sorprenia de com s’entretenia tant fent voltes amunt i avall i el tema d’asseure’l va deixar de ser tan intens per començar a “pressionar-lo” amb gatejar. Però ell al seu ritme! Un dia, cap als 9 mesos i mig, estava jugant a terra amb el seu pare i va arrossegar-se per agafar el mòbil. M’agradaria dir que va ser per la seva joguina preferida i deixar-ho tot molt bonic, però res de res. Ell volia el mòbil del pare, el pare no li volia donar, així que el va apartar, i ell va decidir arrossegar-se per aconseguir allò prohibit 😛 Li va entusiasmar i en cosa d’una setmana anava fent el cuc per tot el pis. Primer a poc a poc i després més ràpid. Endolls, cables, sabates, aspiradora… tocava tot el que tenia al seu abast.

Dues setmanes més tard, a punt de fer 10 mesos, va trobar una caixa immensa al mig del menjador (Oooh! Box Time a lo loco) i la va fer caure. Aquell matí no va voler fer migdiada, ni que l’agafes. Només estava per la caixa. No parava de cridar. A estones pensava que potser plorava i li deia “Estàs bé carinyu?” Em mirava, somreia i seguia trastejant amb la caixa. Això si, cridant tota l’estona. Pujava, s’arrossegava per sobre, baixava i tornava a començar. S’hi va estar dos dies ben bons. Fins que de cop i volta el tercer dia… Pam. Es va asseure sol!

No us podeu imaginar quina alegria!!! Ell reia de l’emoció i jo plorava de felicitat. Per fi!! Tants comentaris que havíem sentit, de família, de metges, d’altres pares… Com si estiguéssim fent alguna cosa mal feta. Però nosaltres havíem confiat amb el nostre fill i ell ho havia aconseguit. Sol, lliurement. No crec que tingués aquesta intenció directa. O potser si, perquè ja feia molt de temps que es posava en aquelles postures que diuen “intermitges”. “La maja desduna” li dèiem a casa, després que la profe de ioga amb gatejadors em fes el comentari de broma. Aquell vespre ho va repetir utilitzant les cames del pare, i cada cop que ho feia reia i reia. Crec que no l’havia vist mai tan feliç. Des d’aquell dia crec que l’Ot riu molt més i es queixa menys mentre intenta fer alguna cosa nova.  Es concentra i una petita millora ja li fa riure. És com si sabés que ara ho pot aconseguir ell sol. Visca el moviment lliure!!! Visca!

D’això ja fa unes 3 setmanes i ara ja és un expert asseient-se. Primer utilitzava el nostre cos o algun objecte, però ara ja ho fa directament des de bocaterrosa ell sol. De moment no va a quatre grapes. Ell segueix arrossegant-se i de tant en tant es posa en posició i fa intents de moure el cul endavant i endarrere. Moviments sexis  Hahaha Suposo que ben aviat gatejarà. Hahaha Potser serà a l’hivern, vés a saber 😛 El que si fa és mostrar interès per alçar-se. S’agafa a la caixa de les joguines o a un moble baix i vinga. A la setmana d’asseure’s ja va posar-se de genolls, al cap de quinze dies va començar a estirar una cama i ahir ja va fer el seu primer intent d’alçar el cul amb les dues cames estirades. Em té descol·locada. Però com nosaltres no intervenim, simplement l’acompanyem per evitar cops i donar-li confiança. Suposo que haurem de seguir confiant en ell. 🙂 Ja us explicaré!

IMG_20170521_184609328 IMG_20170520_144538404 IMG_20170512_100050116

Comentaris de la gent 😦

Realment hem sentit de tot. A més del que ens deien pel moviment en si, aquest tema ha estat la porta per on han entrat les crítiques a la resta de la nostra criança: No sé perquè et poses així si ja el portes assegut amb aquest fulard o la motxilla. Si vols fer això millor, compra’t un cotxet i porta’l estirat tot el dia (acompanyat clar del Pobre fill! ). Dormint als teus braços tot el dia sí que ha d’estar encarcarat. Deixa’l al bressol així sí que tindrà Moviment lliure… Per mi ha estat la pitjor part. Família, altres pares, pediatres… Haver-nos de justificar, de convertir-nos en policies que controlen i vigilen el que fan els altres adults amb el teu fill. La gent no et respecta. Com no és el mètode habitual, puc qüestionar-te, burlar-me, etc.

Abans us deia que el “pressionaven” per a que girés i després per a que anés de quatre grapes. Ara haurem de vigilar que no el vulguin fer caminar agafant-lo de la mà. Potser us ha semblat molt exagerat això de pressionar, però realment ho he viscut així. No era directament a ell, està clar. Si no que la pressió me la feien a mi (i al pare). Vinga agafat i jo t’ajudo a asseure’t, ara que la mama no mira.

La veritat és que d’ençà que sóc mare em té molt sorpresa que tothom tingui tanta pressa perquè les criatures facin el següent pas, quasi sense gaudir del que estan fent ara. I després quan els nens creixen ens lamentem i fins i tot els hi diem allò tant habitual de No vulguis créixer tan de pressa; quan en realitat ells només reprodueixen allò que els hi hem transmès. Sembla una competició. El meu fill amb 8 mesos ja caminava, diu el pare orgullós. Ooooh!, respon tothom, com si allò fos símbol d’un futur exitós assegurat.

Sé que hi ha períodes que voldries passar ràpidament. Perquè cansen, esgoten mentalment o simplement perquè són avorrits. A nosaltres també ens ha passat. Però sempre hem intentat gaudir de cada moment de tot aquest procés i sobretot donar-li el temps que necessiti per fer el següent pas. No li hem ensenyat a fer res, tot ho ha après ell sol. Nosaltres hem fet una cosa més complicada: donar-li temps, assegurar-nos que la resta de gent li respecta i sobretot tenir molta confiança en ell.

On informar-se bé del Moviment Lliure? 

Com us deia quan vaig buscar informació em va costar molt trobar-la i fins fa poc no he trobat un blog actualitzat i actiu que en parli. Per això us el recomano moltíssim si algú vol informar-se i posar en pràctica aquesta teoria a casa i en el dia a dia: Teta-à-Porter. Movimiento Libre y Crianza en brazos La impulsora Romina Pérez Toldi fa cursos, assessorament, xerrades, etc. Aquests dies preparant aquest post l’he llegit molt. I crec que és genial la seva manera de combinar apego i moviment lliure de forma natural. Personalment m’agrada força aquest post: Movimiento libre y Actividad autónoma. ¿Qué implican? Tot i que és llarg. Et situa molt bé per començar.

Naturalment també hi ha llibres bàsics, i webs piklerianes.  Us deixo alguna més de referència. Però reconec que quan no en tens ni idea, com jo al principi, tenir alguna persona que et pugui assessorar o simplement pugui solucionar els teus dubtes puntuals és molt reconfortant.

  • Pikler, Emmi Moverse en libertad. Desarrollo de la motricidad global. Ed. Narcea. Madrid, 2014
  • Aquest blog també està força bé. Però ja no s’actualitza: Emmi Pikler. Educación temprana
  • Aquest blog també és molt interessant. Se centra molt en moviment lliure i porteig, tema amb que moltes vegades ens han atacat:  Crianza en brazos y porteo ergonómico

I per acabar us deixo l’entrevista de Ima Sanchís en La Contra de La Vanguardia a Sally Goddard Blythe, neurofisiòloga: Moviment i aprenentatge estan relacionats.  No ho diu directament amb les paraules “Moviment Lliure” Però deixa clar que el moviment i l’equilibri afecten les capacitats intel·lectuals. Deixar que les criatures es moguin soles és la base perquè tinguin millors connexions neuronals. Ala! Ho diu una científica, no una mare hippy 😛

Visca el moviment lliure!!! Visca!

Si a algú la nostra experiència l’ha ajudat a tenir paciència amb el moviment del seu fill/a, o l’ha animat a posar-ho en pràctica o simplement ha pogut entendre millor les famílies que ho decideixen aplicar, ja sóc feliç. I si a més a més a algú li ha agradat, i ho comparteix a la xarxa, estaré pletòrica 😉

Si teniu qualsevol pregunta o comentari m’encantarà llegir-vos.


Si t’ha agradat aquest article, si us plau comparteix-lo a la xarxa (Facebook, Twitter, etc) o fes Like! Ens agrada que la tribu creixi. Gràcies!

 

 

 

Criança respectuosa · Maternitat

Farta de no poder-me queixar!! (o Els dimarts fatídics!)

No sé que tenen els dimarts, però diria que són el pitjor dia de la setmana. Potser us sorprèn perquè el més habitual és que el dilluns tinguin aquesta fama. Hi ha gent que ja comença a patir els diumenges a la tarda. No sé… però nosaltres, bé el nen i jo, passem el nostre pitjor dia el dimarts. Portem setmanes així, ja sigui que dilluns a la tarda hem anat a ioga amb nens a quatre grapes o ens hem quedat a casa. Fem el que fem, tots els dimarts des de fa uns tres mesos són molt durs.

Tan bon punt es lleva el peque ja comença a queixar-se, plora per qualsevol cosa, només vol braços, teta i jo a abans de les 10h ja estic rebentada mentalment. Amb pijama, sense esmorzar, amb el nen enganxat a mi que no em deixa ni posar-me els pantalons per sortir al carrer a passejar al gos inquiet, i ja ni parlar-ne de dutxar-me. Passa sempre, em llevi a l’hora que sigui, ell com un radar es desperta 5-10min després plorant i demanant mama. El pare ja va acorre cuita amb els rituals matutins i jo com un rellotge de sorra de paciència vaig deixant passar les necessitats i urgències de tota la tribu abans que les meves. Ooooomm!! (A veure si la sorra de la paciència va més lenta i les classes de ioga em serveixen ara)

Però jo de paciència en tinc poca. L’he anat cultivant gràcies al meu fill, però encara em queda molt per recórrer. Sé que el peque no fa res que no fan els nens normalment i que per algun motiu els dimarts va molt cansat. Però els seus ploriquejos constants crispen a qualsevol. Així que intento jugar amb ell, fer malabarismes per a que el seu pare em pugui donar 10min per una dutxa (la dutxa sempre em regenera i em calma), portajar-lo tant com pugui, somriure i aguantar fins a la seva migdiada de la tarda. La del matí mai el calma prou.

El problema és que no sempre funciona. Tot i que hi poso molt bona voluntat, no sempre tinc la ment i el cos en calma per aconseguir-ho. I vaig veient com m’omplo de mal rotllo i de tensions. Les necessito treure. Fer explotar la ràbia, però d’alguna manera que no sigui escridassar al meu fill o al gos. I costa, costa molt!

Costa perquè quan parlo amb adults i tinc un dimarts fatídic sembla que si dic “Avui el nen te un dia pesadet i m’està acabant la paciència” (o alguna cosa per l’estil) sigui una mala mare, o una exagerada, o algú que no aguanta res… Els hi falta dir-me “Total, no treballes per estar amb ell. No pots aguantar això?” I n’estic farta!!! Farta de sentir que la societat no ens permet dit que estem cansades, farta de que no puguis dir que alguna cosa de la maternitat no t’agrada o et desgasta. Farta de que si tothom ho ha passat llavors una no es pot queixar. És com el mal de tetes quan comences a donar el pit per primera vegada. “No et queixis, que tothom passa pel mateix”. I una merda! Em fa mal i simplement ho estic expressant. Però sembla que hi ha coses que socialment no tenim acceptades. Una mare no es pot queixar, però una dona si pot dir que ha patit dolor al parir. És com un abans i un després.

Senyors, senyores, dir que s’estic cansada d’una cosa, no vol dir que ho vulgui deixar córrer, canviar o m’empenedeixi. Vol dir que he assolit un tope de desgast i necessito baixar la tensió. Vol dir que necessito el suport dels adults del teu voltant. Qualsevol treballador té dret a queixa. Fins i tot et pots queixar de la teva parella i seguir estimat-la i vivint plegats. Així que encara que pugui semblar de mala mare, fins i tot pots queixar-te del teu fill i estimar-lo incondicionalment sense esperar que canvii res.

Fill meu, vull seguir tenint els dimarts fatídics si tu ho necessites. No vull que canviïs el teu caràcter que just esta sortint (deu ni do com apunta maneres) perquè jo estic cansada.

I també vull que la societat em doni dret a queixa.

Des de que sóc mare, ho vull tot!! I crec que és possible.


Si t’ha agradat aquest article, si us plau comparteix-lo a la xarxa (Facebook, Twitter, etc) o fes Like! Ens agrada que la tribu creixi. Gràcies!

horror-2028165_640