Temps per tu (mare)

Recuperar temps per mi sense culpes

Ahir anava pel carrer a les nou i pico de la nit tan tranquil·la, sense presses, escoltant música i ballant quan em vaig adonar que feia tres anys que no ho feia. Si estava al carrer a aquelles hores segurament seria per feina o per alguna obligació i segur que aniria corrents cap a casa per ajudar a dormir al nen. Si per algun miracle fos un “acte alliberador personal” ho hauria aconseguit sortit d’amagat quan el nen ja s’hagués adormit. Però ahir a la nit no va ser així. Ho feia per plaer, no tenia pressa i em vaig recrear arribant gairebé a les deu de la nit, ben tranquil·la i sense perdonar un últim ball a l’escala abans d’obrir la porta.

I és que fa dies que estic en mode “recuperar el meu espai” i això implica tornar a tenir estones per mi, per fer el que més m’agrada o per no fer res; però sobretot per no haver d’estar en mode “mamà” tota l’estona. Potser sona lleig, però no m’importa. És el que sento i crec que després dels primers anys de criança és normal sentir-se així en algun moment. Tothom hi arriba, alguns abans i altres després. No seré jo qui jutjarà si ha estat aviat o massa tard. La vida dels altres no la conec i pel que fa a la meva puc dir que ha arribat quan ho he necessitat.

Com vaig recuperar de mica en mica el meu espai

Dintre d’un mes l’Ot farà 3 anys i aquest últim any he sentit que era importantíssim recuperar el meu espai vital, i també l’espai amb la parella. Crec que tot va començar quan em vaig ser adonar que volia tornar a donar més presencia de la Cristina professional. Com us explicava l’altre dia les coses no van anar com jo pensava, però el més important és que vaig reconèixer aquell desig, el vaig seguir i ara m’ha obert un horitzó molt interessant. Així que tot arribarà. Després vaig anar fent canvis en el tema lactància. A l’estiu passat vàrem deixar la teta a demanda i la vaig vincular només al dormir. A la tardor (als 2 anys i 4 mesos) també vaig treure la de la nit i vaig tornar a dormir una mica “com abans”. Jo que creia que ho portava bé això de no dormir, vaig notar un canvi brutal. Energia a tope després de 6 hores seguides de son profund. Visca! Pel nostre aniversari ens vàrem atrevir a passar el primer cap de setmana sols. Buf i que bé ens va anar! (Però això dona per un post a part) Fa uns mesos vaig passar dos dies fora de casa per feina i tots vàrem estar bé. Dic tots, perquè em preocupava més com ho portaria jo que no pas ell. I finalment, ara fa dues setmanes em vaig animar a fer un curs d’escriptura que acaba tard.

Atenció perquè el pas és important!! Em costava reglar-me aquest moment de cura personal perquè el meu fill em necessitava. Era un moment que no podia justificar amb feina, necessitat de dormir, celebració puntual… Era un acte purament “egoista”, exclusivament pel meu plaer i per això em costava. Si ara ho he fet és perquè ja no em sento culpable de regalar-me aquestes estones i sobretot perquè veig que el meu fill ha crescut. Tot són etapes, les seves i les nostres. Per això deia que no em veig capaç de jutjar a ningú que encara no senti que és el moment o algú que ho vulgui fer pocs mesos després de néixer el bebè.

Com vaig explicar-li aquest canvi al meu fill

Per mi era molt important explicar-li cadascun dels canvis al peque i anar veient com els portava. Sóc conscient que en part això només era una justificació personal a aquest espai que m’estava agafant. Però ara amb la distància m’adono que aquest espai i que entengués perquè la mamà l’agafava li ha anat molt bé també a ell.

FEINA = Obligació. Potser el que més li va costar va ser adaptar-se als canvis laborals, perquè implicaven més hores fora de casa i sobretot perquè jo no ho portava bé. Però recordo perfectament com va ser l’excusa perfecte per explicar-li quina era la meva feina i perquè m’agrada. Em mirava amb els ulls com unes taronges en una mescla d’admiració i comprensió.

LACTÀNCIA = Això és qüestió de dos. La lactància ha estat l’altre punt complicat de l’equació. En tot aquest procés li he intentat explicar que fer teta era cosa de dos i que tots dos havíem d’estar a gust. No servia que un si però l’altre no. He entès la seva frustració, el seu neguit quan volia i no li donava i he vist com de mica en mica ha entès el meu punt de vista. Sona molt fort dic així, però a la seva manera és així. Ja donaré més detalls un altre dia quan parli del deslletament.

NITS SENSE LA MAMÀ O EL PAPÀ = Autonomia. Les nits puntuals fora de casa han estat una diversió per ell. La seva primera “excursió” que després t’explica content. “Mamà a casa els avis…” Així que fantàstic. Sembla que mini volia i torna. Ideal!!

ESCRIPTURA = PLAER: El tema del curs d’escriptura, igual que anar a la piscina jo sola o deixar-lo sopant sol amb el seu pare per poder fer exercici pensava que li costaria més, però realment ha estat tot molt fàcil. Ho carregava de culpa perquè en teoria només hi treia un benefici jo, però el meu fill ha empatitzat super fàcil amb la idea “vaig a fer això perquè m’agrada molt, perquè m’ho passo molt bé, perquè em fa feliç”. Suposo que per ell és molt fàcil d’entendre que vulgui fer una cosa que m’agrada tant. Segurament més fàcil d’entendre que una obligació a disgust. Tanta pressió perquè després fos tan fàcil!!

Cristina F. Victory – Juny 2019

Està clar que quan fas una cosa que t’agrada després tornes a casa més contenta i relaxada. Així que en realitat no és un acte simplement egoista, és un acte de bé comú pensat pel benestar familiar Hahaha! El cert és que des de jo he començat a cuidar-me, al meu xicot i a mi ens resulta molt més fàcil trobar moments i maneres de cuidar-nos, individualment o en parella. I al nostre fill els porta bastant bé. Ara el papà toca, ara la mamà escriu. Sembla mentida com un acte d’amor cap a un mateix pot activar tants mecanismes perquè la dinàmica familiar funcioni molt millor.

Si et sents en aquest punt, encara que només sigui una mica, no dubtis en provar-ho, en anar escoltant el que necessites i concedir-t’ho. Segurament costarà al principi però aniràs veient canvis. Si en canvi tot això que he explicat et sona estrany, no em facis ni cas. Ja arribarà el moment. No hi ha pressa. 😉

Si t’ha agradat aquest article, fes Like, deixa un comentari i comparteix-lo a la xarxa (Facebook, Twitter, Instagram, etc) Ens agrada que la tribu creixi. Gràcies!
Parella

Ets el meu company de vida

Avui vull parlar d’ell, del meu company, del meu amor. Ell és l’altra part d’aquesta tribu que normalment es queda en l’anonimat, en el silenci; però que sense la seva participació això no seria possible.

Aquestes últimes setmanes he estat molt desconnectada del blog. Sense energia per escriure, quan pensava que faria col·lecció de posts per anar traient durant les setmanes complicades de l’hivern. Però sentia quelcom que em mantenia parada i poc motivada per obrir l’ordinador. I és que ell ha passat per una punta de feina brutal que l’ha tingut desaparegut dia i nit, vacances i caps de setmana inclosos des de fa dos mesos, i tot just després de dir adéu al Leto. Està clar que això ha comportat un extra de feina a casa per mi. Nen a full, els temes de casa bàsicament per subsistència… però he de reconèixer que he patit més la seva absència com a parella, com a company vital.

No es tracta de sexe, que també 😅, sinó de poder parlar amb ell, de poder asseure’ns al sofà a acabar el dia simplement barallant-nos per un trosset més d’espai, anar a dormir junts, despertar-nos junts… I m’he adonat que totes aquestes quotidianitats m’omplen d’energia, de vida i de pulsió creativa.

Durant un temps pensava que aquesta “dependència” era una debilitat. Però ara m’he adonat que en realitat tot artista necessita la seva musa, i ell és la meva 😍

Ara, amb la rutina molt més instaurada i amb la normalitat a la seva feina una mica més a prop, hem pogut recuperar les nostres trobades al sofà, els sopars junts, alçar-nos amb el mateix despertador. I clar… no tot és flors i violes. Justament avui hem discutit de bon matí i el peque ens ha cridat “Papes no enfadar!!” 😅 Però això també forma part de la vida en parella i ho notava a faltar.

La gent que ens coneix ja no li dóna importància, i el nostre fill tampoc ho farà, perquè saben que al llarg dels nostres 16 anys junts sempre hem fet el mateix. Estimar-nos, discutir, escoltar-nos, barallar-nos… però sempre fer-nos costat. És el que passa en una parella quan tots dos són tan diferents i a la nostra manera tan semblants. Bé, suposo que tenir tots dos molt caràcter tampoc ajuda Hahaha!

Però el que no sé si he explicat mai a ningú (ni amics ni família) és com em vaig sentir al cap de poc de començar a sortir. Abans d’acabar la primera setmana, ja em veure que estar amb ell era com estar en família. Era molt natural, gens forçat. Tot súper rodat. I la veritat és que aquesta sensació mai m’ha abandonat encara que les coses s’hagin girat mil cops al llarg de tots aquests anys. I creieu-me, s’han girat molt. Però sempre hem estat allà l’un per l’altre.

Suposo que aquest cap de setmana amb tants canvis a la vista ( ja us explicaré, però aquesta setmana canvio de feina) m’hi ha fet pensar. I crec que després de tants anys donant per descomptat que era jo la que li donava més suport a ell, ja va bé que hagi vist com el necessito i com hi és sempre ell allà. Així que…

Gràcies amor per recolzar-me en les decisions boges que he pres al llarg d’aquests anys, gràcies per escoltar-me quan les coses no anaven bé o quan simplement necessitava deixar-ho anar, gràcies per recordar-me el meu valor encara que els altres no el veiessin, gràcies per alegrar-te amb mi, cabrejar-te amb mi i lluitar amb mi per a que la nostra vida fos… no sé si millor, però sí més autèntica segons som nosaltres. Gràcies per ser el meu company de vida!

Cristina F. Victory – Barcelona, Octubre 2018


Si t’ha agradat aquest article, fes Like, deixa un comentari i comparteix-lo a la xarxa (Facebook, Twitter, Instagram, etc) Ens agrada que la tribu creixi. Gràcies!
Maternitat · Temps per tu (mare)

Missió: Sopar romàntic!!

Avui, si res es torça, sortim a sopar tots dos sols!!! Com una parella de nòvios. Al·lucina!! Estic molt emocionada. Em volia asseure a escriure sobre l’habitació estil Montessori que li hem fet al peque però no puc. Millor un altre dia. El cap se me’n va a la nit. Què em poso? Em depilo? Fins i tot he anat a la perruqueria aquest matí. Ho necessitava, però ja ho he fet quadrar una mica per estar avui més mona. Em sento com quan tenia 20 anys i sortíem per primera vegada Hahahaha. No sé si això és trist o bonic? Hahahaha

Potser penseu que després de 13m, ja anava sent hora que deixéssim al nen i sortíssim una estona sols. Però les coses no sempre van com un es pensa. Al principi de tot, la logística era més fàcil, però nosaltres no ho veiem així. A més, el sentiment d’afecció (apego) del seu pare i meu era tan gran que no el volíem deixar. Ho passàvem fatal! Com el deixarem tan petit per sortir a sopar!! Ens sentíem mals pares. Cap al mes o mes i mig va començar a ser ell qui volia teta i contacte en tot moment. Així que la nostra idea de sopar romàntic es definia per un sofà, una pizza casolana i alguna de les nostres sèries preferides, mentre fèiem teta a saco fins que anàvem tots tres al llit morts de son a les 23h. Però ja ens semblava perfecte!!

Quan vam començar a sentir l’ofec dels primers mesos de la maternitat/paternitat per les 24h – 7 dies a la setmana, ens vàrem començar a plantejar sortir a sopar un dia. Però els patrons de son del nostre fill no eren gaire fàcils de quadrar amb una escapada, i a més van arribar les primeres dents, els primers mocs, l’inhalador, més dents, la primera otitis, febre, més dents, la segona otitis, més maleïdes dents i un maleit queixal. Amb tot això qualsevol el deixa. Ja sé que estaria en bona companyia (els avis o iaios) però ni el seu pare ni jo ens veiem sortint a passar-nos-ho bé deixant al nen malalt o amb dolor i als cangurs amb aquest panorama. Així que ho hem anat posposant fins ara.

La veritat és que si t’ho pares a pensar molt, mai serà un bon moment. La naturalesa ens equipa amb un sentiment de protecció que és difícil de trencar. Però la nostra relació de parella, les nostres ments i els nostres esperits començaven a demanar-ho a crits. 

La logística d’aquesta nit

Els meus sogres venen a casa per estar amb el peque i nosaltres dos anirem a sopar a un restaurant proper que ens ve molt de gust. Segurament acabarem molt aviat així que anirem a prendre alguna cosa a un bar molt bufó que hi ha per aquí al voltant. Podríem anar una mica més lluny però per ser el primer dia, així ens sentim més tranquils i no perdem temps amb els desplaçaments. A més sent la nit, el nen estarà més tranquil a casa com sempre, i no moure’l amunt i avall. Potser quan sigui més gran i no necessiti la teta per dormir tota la nit podrem plantejar-nos deixar-lo a dormir a casa els avis. Però de moment toca això. I ja em sembla bé! Primer ens haurem de preparar mentalment nosaltres Hahahaha!

Ups! Us deixo que el nen s’ha despertat i aquest vespre tenim moltes coses a fer 😉 Realment estic molt nerviosa i a la vegada tinc tantes ganes. Ole, ole!!!!

– – – – – – – – – – – – – – – – – – – –

Un sopar per la posteritat

Semblava impossible, però ho hem fet!! Tot va anar perfecte. Dues hores i mitja de llibertat i de romanticisme que ens han anat de conya!

De camí cap al restaurant em sentia eufòrica. Com si fos una adolescent que surt per primera vegada a sopar. El meu xicot dirà que tampoc era per tant, però pel somriure tonto que portava estic convençuda que també ho va viure una mica així 😉 No vàrem mirar gaire el mòbil, simplement vàrem confiar en què tot aniria bé. Ho necessitàvem. Si no els avis ens trucarien, i no ho van fer.

Durant el sopar vam estar xerrant de les coses que ens apassionen. El nen gairebé no va sortir. Fèiem bromes, estàvem molt relaxats. Era com si de com i volta haguéssim deixat de banda el posat “d’alerta” que des de fa més d’un any ens acompanya. Pot semblar que siguem mals pares: no miren el mòbil, semblen més feliços sense el nen, no parlaven d’ell (que no vol dir no pensen en ell)… Però en realitat, el que va passar és que durant dues hores i mitja ens vàrem concedir prioritzar-nos, cuidar-nos com adults que s’estimen i s’admiren, no pensar en plans, obligacions, sacrificis o renuncies pel nen. Ell ja estava en bones mans. I tan bones mans!

El nen s’ho va passar genial amb els avis. L’havíem deixat banyat i amb el sopar a taula, mentre nosaltres ens acabàvem d’arreglar i marxàvem a corre-cuita, aprofitant que estava de bon humor. Es veu que després de sopar van jugar una estona i quan ja tenia son se’l van equipar a la motxilla i van sortir a passejar. Beneïda motxilla i beneit poteig!! Tenia certa por per com s’adormiria sense la teta, però un cop més el porteig ens ha salvat. Va estar dormint fins que vàrem tornar a les 23h 🙂 Llavors es va desvetllar i només el va calmar la teta. Però quina sessió de teta més bonica. L’abraçava amb molta intensitat i ell es va adormir al moment. Sentia una alegria incondicional i una energia renovada. Podria no haver dormit en tota la nit. 😛

IMG_20170811_233518
(Foto: © Cristina F. Victory / Barcelona 2017)

Ara els hi dono les gràcies a les mare-amigues que m’ho van recomanar. Ens va costar fer el salt però ens ha anat molt bé. Per això animo a tots aquells que encara no s’han decidit a sortir en pla parella, a què ho facin. Cadascú té el seu ritme i el seu moment per concedir-se aquesta petita desconnexió. S’ha de respectar cada vivència. Però si us ho esteu plantejant i podeu, feu-ho. Serà que ho necessiteu. A més, un vez al año no hace daño, i el nostre any ha estat molt intens. 😉


Si t’ha agradat aquest article, si us plau comparteix-lo a la xarxa (Facebook, Twitter, etc) o fes Like! Ens agrada que la tribu creixi. Gràcies!