Criança respectuosa · Escola Bressol

La nostra difícil adaptació a l’escola bressol

Només fa una setmana que no escric al blog, però tinc la sensació que ha passat més d’un mes. Estic una mica descol·locada! Em sento com si m’hagués passat un camió per sobre, però simplement és que he tornat a la feina. Potser no vaig tan desencaminada, perquè el xoc de realitat després d’un any i mig d’oasis maternal es podria equiparar a un tràiler doble que t’enganxa de ple a 120 km/h. Nous horaris, noves rutines, tensió per com anirà tot, sense poder aprofitar les migdiades del peque per descansar… Però seguint despertant-me 2 cops la nit que va bé o 8 vegades com avui. Així que a les 22.30h ja no sóc persona i a les 23h algú em desconnecta, qual Matrix, i caic rodona on estigui: sofà, al llit del peque donant teta, a la cuina… I és que per acabar-ho de rematar per casa seguim amb la temuda adaptació a l’escola bressol.

L’última setmana de setembre en comptes d’acabar amb aquest tema, va anar a pitjor. Ja sé que això no són matemàtiques i que amb els nens 2 + 2 poden ser 4, 5 o 10. Però sincerament no esperava que arribéssim a aquest punt. És cert que vàrem començar molt tard (19 de setembre), però al principi tot va anar tant bé!! Massa bé! En deixar-lo reia, em saludava mentre marxava i es posava a jugar. Era massa idíl·lic. En algun moment havia de petar. I tant, si ho va fer! Així que ara que la resta de famílies ha passat aquesta etapa, nosaltres encara hi som. 😦 Espero que ja haguem tocat fons i ara només haguem de pujar, a poc a poc però sempre en direcció cap amunt; perquè sinó… m’haureu de recollir de sota el tràiler amb bossetes d’aquelles del CSI.

He de reconèixer que el cap de setmana passat va ser el pitjor. Es va unir la seva crisi de separació amb la meva!! O us penseu que són ells els únics que la pateixen? I una merda!! Quan veus al teu fill passant-ho fatal (tal com va dir la mestra) t’ataquen totes les pors, els dubtes i sobretot la culpa Aquella culpabilitat tant absurda i injustificada, com intensa i punyent. I la gent que és molt imbècil només fa que dir-te Tu sobretot no ploris i estigues tranquil·la, que sinó li transmets. Estàs insinuant que és culpa meva??? Sí, home!! El meu fill plora durant hores a l’escola bressol i jo em comportaré com si res. Aniré pel món amb un gran somriure. Doncs no!! Si vol braços, li donaré; si vol teta, allà la tindrà; i si el veig trist, ploraré amb ell. Així que el cap de setmana passat ens vàrem dedicar a això: teta, porteig i plors, i més d’un cop tot a la vegada. Us imagineu l’escena? Tots dos ho havíem de treure. I la veritat és que crec que ens ha anat força bé!

A l’acabar la setmana i al començar aquesta, la situació era dramàtica. Plors en marxar jo, plors en deixar-lo el pare a l’escola, ploriquejos que canvien d’intensitat durant vàries hores al llarg del matí, buscant sempre els braços de la mestra, i si no els tenia, grans plors amb intents de cops de cap a terra. Ja sé que no sempre el pot tenir a sobre. En té dos braços per 13 criatures. Així que intento no pensar-hi. Aixxx quin patir! Quan arribava el dinar la cosa empitjorava. Plors, negació i cabreig. Fa dues setmanes que no dinar!! I a l’hora de dormir plors intensos fins a caure exhaust. Es desperta súper aviat quan els altres encara dormen i torna a plorar cridant mamà. Un Cristo que no vegis. Quan el recollia seguia sanglotant, tenia els ulls vermells i infladíssims i només eren les 14.30h. Així que com espereu que jo no ho passi malament?

Em sentia culpable, pensant que tot allò era culpa meva. Perquè tornava a treballar i ja no estaria amb ell. Perquè des de sempre li he ofert braços o teta quan ho necessitava. Perquè l’he portejat quasi el 80% del temps en comptes de fer servir cotxet. Totes les veus que sempre em van criticar tornàvem a mi. Se’m repetien al cap un cop rere l’altre dient-me: Ja t’ho deia que no era bo pel teu fill. Ho veus ara!! Va ser molt trist, plantejar-me si havia fet la criança adequada. Per sort que també tenia gent a prop que em recordava que allò era el més normal i a la vegada el més sa. Et nota a faltar perquè té un fort lligam amb tu (apego). El que és perfecte. A més l’Ot no està d’acord amb la nova situació i ho expressa a la seva manera. Dóna-li temps i confia en ell.

No m’agrada parlar d’un tema quan encara no ha acabat. Perquè no veus les coses amb la mateixa perspectiva i perquè si avui fa un pas endavant, demà pot anar dues passes enrere. Però la veritat és que aquests dies he intentat viure-ho tot una mica diferent. A veure si així també puc ajudar al meu fill. Perquè la sensació d’impotència, de no poder fer res, era un altre d’aquells sentiments que més em torturava. Potser amb tot el que he fet no estic canviant res en la perspectiva del meu fill, però jo em sento més tranquil·la.

El cap de setmana passat em vaig concedir plorar; però plorar amb majúscules. Llargues estones plorant  sola i d’altres abraçada a ell. També em vaig reservar moments d’intimitat per tots dos, sobretot als vespres, quan hauria d’estar dormint al llit i nosaltres sopant al menjador. Vàrem reviure molts moments com als primers mesos quan es quedava adormit obre meu fins que anàvem al llit. També l’he portejat tant com he pogut. Li he donat llargues hores de teta i hem iniciat un nou moment de teta +abraçada + caricies als peus + els seus dibuixos preferits. I sincerament, m’he omplert d’ell i crec que ell també de mi.

Els últims dies la mestra ens deia que semblava tenir més interès pel joc. Ja no plora per dormir, encara que dorm poc i es desperta buscant-me. I fins i tot algun dia ha tastat la fruita del dinar. Res més. Petits passos que són grans concessions del nostre fill, tossut, amb caràcter i cop avesat als canvis. Nosaltres els rebem amb alegria i optimisme i li agraïm amb més braços i amor.

No sé com ni quan acabarem la nostra adaptació. Però mentrestant seguirem fidels a la nostra criança, sense fer cas als fantasmes, amb braços, teta i porteig. Si ens han servit aquests últims 15 mesos, segur que ara també ens ajudaran.  

cub-1418738_640


Si t’ha agradat aquest article, si us plau comparteix-lo a la xarxa (Facebook, Twitter, etc) o fes Like! Ens agrada que la tribu creixi. Gràcies!

 

Maternitat

La societat secreta de mares i pares

Aviat farà un any que som pares i que vàrem entrar en un món desconegut. Una societat secreta que manté en silenci molts detalls reals del dia a dia i deixa que la gent cregui moltes falses mentides. Una societat que et separa de la resta del món i que defineix la teva relació amb la gent segons si tenen fills/es o no. Una societat on tothom opina i molta gent menteix.

Com qualsevol societat secreta passes unes proves per veure si pots formar-hi part (l’embaràs o el procés d’adopció) i naturalment té un gran ritual iniciàtic (el part) per desviar l’atenció del que ve després (la criança). A més com aritual iniciàtic et converteix realment en adult.

D’ençà que som pares, els nostres (és a dir els avis) ens tracten i ens miren diferent. Si abans et pensaves que eres un adult, t’havies equivocat. No et tractaran com a tal fins que tinguis fills o estiguis jubilat. El que arribi abans. Inclús al banc et miren diferent. Ara ets una persona amb responsabilitats, amb càrregues de per vida. Ara ets interessant! I naturalment tot això també redefineix la teva relació amb els amics. Per molt que tu no vulguis, però passa.

L’altre dia vàrem quedar amb tres parelles amigues que encara no formen part de la societat secreta i veuen això de tenir fills com una cosa molt llunyana. Elles són bastant més joves que jo i encara no han sentit de veritat el ti-tac, tic-tac… Diria que inclús els hi sembla una ximpleria. Ja m’ho diran, ja, si els hi passa! Durant una estona la conversa va girar al voltant del peque, que va venir amb nosaltres al dinar. Com que tenim un fill molt sociable i que s’entén amb tothom vagi on vagi (a veure si a l’escola bressol també segueix aquesta dinàmica), tots ens deien que era un nen moníssim i començaven a preguntar detalls més del dia a dia, potser esperant que els hi diguéssim que tot és perfecte.

Però nosaltres no som de manual, almenys no del manual clàssic, que per mi és una de les grans mentides d’aquesta societat secreta. El nostre fill segueix demanant teta a les nits diverses vegades, dorm amb nosaltres perquè ens agrada i perquè és còmode, encara no ha après a adormir-se sol (hahaha com si fos tan fàcil) i si és de dia prefereix la motxilla al cotxet. A més nosaltres no ens n’amaguem!! Així que ja sabem que som un blanc fàcil per les crítiques. Però sincerament, també dels que no han estat pares encara? Doncs sí. Quan dic que en aquesta societat tothom pot opinar, vull dir tothom, inclús els de fora!

Molts són tiets i han sentit comentaris i han vist de refilón experiències. Així que tenen a l’imaginari com serà la criança o com ho farien ells. I innocentment t’ho diuen. Et qüestionen la lactància prolongada, l’excedència, el porteig i que no l’acostumem al cotxet, i un llarg etc. No entraré en els detalls del que em deien, però bàsicament són les reflexions clàssiques i habituals: Que si el nen té una dependència molt gran a la teta. Com més aviat li treguis serà millor per ell (I jo deia Sí, clar!, amb un gran somriure mentre l’ha bressolava dormit al pit). Que a ella li agrada molt la seva feina. Té un càrrec, una responsabilitat. No pot deixar-ho tot per un bebè. Per alguna cosa hi ha les escoles bressol (Clar dona, jo és que tinc una feina qualsevol, saps? ); Que això és de dos. Així que millor bibe i que també s’alci el pare. (Mira carinyu. Es veu que això de donar el pit ens fa masclistes. Ho deixarem avui mateix.)

La veritat és que aquell dia em vaig adonar de dues coses:

1) Jo també opinava molt quan no formava part d’aquesta societat. No sabia què era realment això de tenir un fill. El canvi de prioritats. Renunciar a coses que abans no t’ho haguessis ni plantejat. Els canvis físics i psicològics del teu cos que ho remouen tot. I sobretot no tenia ni idea del gran quid de la maternitat i la criança: No hi ha una sola manera de fer. Que cadascú faci el que vulgui. Així que no els hi tinc en compte. I espero que tots aquells pares i mares que em van sentir opinar tampoc m’ho tinguessin en compte a mi.

2) Ja estic en aquell punt en què no m’importa el que la gent opini!!! M’ha costat. Cadascú necessita el seu temps. Però ara és que me la bufa, de veritat. Que parlin, opinin, critiquin tant com vulguin. Jo seguiré a la meva. Només perdo el nord si fiquen mà on no toca. Llavors, surt la mamà ós i els envia a tots a prendre pel sac. 😛

El meu xicot va arribar abans que jo a aquest punt. Un dia, farà cosa de dos mesos, em va dir, De veritat no et sents per sobre de tot això? Però jo encara sentia pena quan rebia comentaris criticant o de desaprovació. Som de maneres de ser diferents. Així que cadascú al seu ritme. Però crec que en aquesta societat secreta, són les mares les que reben més pressió, més crítiques, més comentaris despectius.

Al meu xicot mai li han qüestionat que fem Lactància Materna. Diran que això és tema de la mare. Però us recordo que el fill és dels dos. Tampoc li han dit res del fet que el portegi per fer la migdiada. Ho veuen molt bonic i bucòlic. Però us recordo que de malcriar-se seria el mateix. I si ell diu que no li sembla bé una cosa perquè és perillosa pel nen, no s’enriuen i el tracten de pare sobreprotector. Potser direu que he tingut mala sort. I que no li passa a tothom, però si mireu bé segur que teniu exemples de situacions en les quals, si ho fan ells és positiu, bonic, agradable, i si ho fas tu és malcriar, obsessiu, sobreprotector…  I és que tal com ho veig aquesta societat secreta, com gairebé totes, és una mica masclista. 😦 

wallpaper-1849412_640


Si t’ha agradat aquest article, si us plau comparteix-lo a la xarxa (Facebook, Twitter, etc) o fes Like! Ens agrada que la tribu creixi. Gràcies!

 

Criança respectuosa

Jo portejo, tu porteges, ell porteja

A poc a poc m’anireu coneixent, dono moltes voltes a tot. Per això la necessitat d’aquest blog. En canvi quan estava embarassada, el cap no em donava per gaire i no vaig pensar amb tot el que passa després del part. És a dir la Criança.

Ja no dic el post-part, que no en tenia ni idea, si no de tot el que implica criar un/a fill/a: prendre decisions, fer sacrificis o canvis de prioritats tot depèn de com es miri, adaptar-e a la nova logística i sobretot sentir mil comentaris i critiques.

Segurament va ser un mecanisme de defensa per poder gaudir de l’embaràs entre vomitada i vomitada. Si senyors, sóc d’aquelles estranyes criatures que va vomitar fins al tercer trimestre. Existim! I per això estic immensament agraïda al meu caparró. Les coses millor descobrir-les poc a poc i quan toca. Si serveix pels nens, també per mi!

Quan em vaig quedar embarassada només tenia una cosa clara: jo volia portejar!! Encara no sabia res d’aquest món ni que existia aquest estrany verb i les seves conjugacions però havia vist mares amb els seus nadons a sobre i pensava que era una imatge molt bucòlica que m’agradaria reproduir. En canvi, si em preguntaven pel cotxet, no mostrava massa interès. Em limitava a contestar m’ho deixen, no en necessitem o a casa tenim una escala horrorosa no se si l’utilitzaré gaire i la gent em mirava com si vingués d’un altre mon. En aquell moment no acabava d’entendre perquè però ara ho veig més clar.

Per mi el cotxet era un d’aquells objectes que has de tenir, que ningú es qüestiona i que és purament pràctic. Així doncs, quin problema hi havia en que me’l deixin? La tarda en que el meu xicot, la panxota , el gos i jo varem recollir el cotxet de tercera mà vaig començar a pensar que hi havia alguna cosa més al darrera. Els desconeguts que abans no em deixaven seure a l’autobús ara em mirava amb tendresa. Amb aquella cara de whatsapp amb els cors als ulls. Caminant amb el cotxet vaig tenir la sensació que el nen estava apunt d’arribar, fins i tot crec que vaig sentir alguna contracció. L’impacte va ser encara més gran quan vaig veure la nostre imatge a un aparador. Per primera vegada érem una família! Una família que no reconeixia, però una família. Mai havia pensat que el cotxet fos un catalitzador, un símbol tant clar. Et fa família. Així de cop i volta. Us dóna una intimitat molt pública. Diu ben alt a tothom que a casa teniu un nadó, encara que no el puguin veure, encara que no hagi nascut.

Aquella sensació em va agradar, tot i que no m’omplia. Jo seguia pensant en el fulard, en aquell farcellet on es veu la carona feliç d’un nadó en perfecte harmonia amb la mare. Així que tot feliços varem anar a un taller de porteig. No tenia ni idea que allò obriria la caixa dels trons!!! Em vaig enganxar i el meu xicot també. Després va venir el ioga per embarassades, el part natural, la lactància materna exclusiva, els llibres de criança respectuosa… i les mirades de ets una extraterrestre o estas boja van anar creixent fins formar part del meu dia a dia.

Jo, més tossuda que un totxo, vaig sortir de l’hospital amb el nen al fulard i agafadeta de la ma del pare. Em mirava a tots els aparadors. Ara sí que veia una família, la meva família. Segurament afegir el meu fill a la fotografia va ser clau, però des d’aquell dia el portegem sempre. Hem tret el cotxet vint cops en sis mesos 6 i la nostra intenció és seguir portejant fins que nosaltres pugem o fins que el nen demani a crits caminar. Llàstima que el gos no pugi portejar. Es farien encara més amics.

Per mi el porteig va ser la clau per anar definint-me com a mare. Va portar a la meva vida idees tan innovadores com que “els nens no es malcrien per tenir-los als braços”, que “el nostre cos esta preparat per parir”, que “totes les mares tenim llet” i finalment em va obrir al món de la criança respectuosa. Esta clar que pots practicar criança respectuosa sense portejar ni un sol dia, i que pots portejar durant anys i no respectar mai al teu fill; però per mi les dues pràctiques van juntes. Com moltes mares he aprés moltes coses amb la maternitat, sobre mi, sobre la manera de veure la vida… però crec que la més valuosa per poder viure la maternitat amb alegria i respecte és entendre que en això de la Criança cada casa és un món. El que serveix a uns, no serveix als altres. I els matisos i els grisos són essencials per sobreviure i ser feliç.

Amb el porteig s’activa molt fàcilment en la gent el mode “fer comentaris que no toquen a mares i pares primerencs”. És cert que la gent també et mira amb ulls de tendresa o enveja, segurament més exageradament que amb un cotxet, però l’altra part és molt lletja i pot ser molt dura perquè se’n senten de tots colors. Al principi quan algú em mirava amb un somriure de superioritat i em deia aviat ja no el podràs portar així…, com aquell que et diu que aviat deixaràs de fer coses rares per tornar a la normalitat que és el que toca, em venien tots els mals. Em perdia en explicacions absurdes, perquè no ho volen escoltar, sobre els beneficis del porteig. Però ara sis mesos més tard simplement somric i els hi dic Si, per això aprofito ara i marxo tan contenta. Si més endavant no ho puc fer, serà una pena perquè m’encanta, però estaré contenta perquè ho he fet tant com he pogut. Si seguíssim aquesta lògica mai donaríem el pit o pujaríem als nostres fills a coll i be o senzillament jugaríem amb ells, perquè tard o d’ora ja no ho podrem fer. Per això, jo aprofito ara. Com diuen les mares de la tribu, els moments passen i no tornen i fa moooolta pena.

Jo el que he viscut amb el poteig és això, i el principal comentari era aquest, però.. i tu?Porteges? Com vas interessar-te per aquest món? Has tingut la mateixa sensació que jo portejant el teu fill/a?


Si t’ha agradat aquest article, si us plau comparteix-lo a la xarxa (Facebook, Twitter, etc) o fes Like! Ens agrada que la tribu creixi. Gràcies!

baby-42029_1280