Temps per tu (mare)

Recuperar temps per mi sense culpes

Ahir anava pel carrer a les nou i pico de la nit tan tranquil·la, sense presses, escoltant música i ballant quan em vaig adonar que feia tres anys que no ho feia. Si estava al carrer a aquelles hores segurament seria per feina o per alguna obligació i segur que aniria corrents cap a casa per ajudar a dormir al nen. Si per algun miracle fos un “acte alliberador personal” ho hauria aconseguit sortit d’amagat quan el nen ja s’hagués adormit. Però ahir a la nit no va ser així. Ho feia per plaer, no tenia pressa i em vaig recrear arribant gairebé a les deu de la nit, ben tranquil·la i sense perdonar un últim ball a l’escala abans d’obrir la porta.

I és que fa dies que estic en mode “recuperar el meu espai” i això implica tornar a tenir estones per mi, per fer el que més m’agrada o per no fer res; però sobretot per no haver d’estar en mode “mamà” tota l’estona. Potser sona lleig, però no m’importa. És el que sento i crec que després dels primers anys de criança és normal sentir-se així en algun moment. Tothom hi arriba, alguns abans i altres després. No seré jo qui jutjarà si ha estat aviat o massa tard. La vida dels altres no la conec i pel que fa a la meva puc dir que ha arribat quan ho he necessitat.

Com vaig recuperar de mica en mica el meu espai

Dintre d’un mes l’Ot farà 3 anys i aquest últim any he sentit que era importantíssim recuperar el meu espai vital, i també l’espai amb la parella. Crec que tot va començar quan em vaig ser adonar que volia tornar a donar més presencia de la Cristina professional. Com us explicava l’altre dia les coses no van anar com jo pensava, però el més important és que vaig reconèixer aquell desig, el vaig seguir i ara m’ha obert un horitzó molt interessant. Així que tot arribarà. Després vaig anar fent canvis en el tema lactància. A l’estiu passat vàrem deixar la teta a demanda i la vaig vincular només al dormir. A la tardor (als 2 anys i 4 mesos) també vaig treure la de la nit i vaig tornar a dormir una mica “com abans”. Jo que creia que ho portava bé això de no dormir, vaig notar un canvi brutal. Energia a tope després de 6 hores seguides de son profund. Visca! Pel nostre aniversari ens vàrem atrevir a passar el primer cap de setmana sols. Buf i que bé ens va anar! (Però això dona per un post a part) Fa uns mesos vaig passar dos dies fora de casa per feina i tots vàrem estar bé. Dic tots, perquè em preocupava més com ho portaria jo que no pas ell. I finalment, ara fa dues setmanes em vaig animar a fer un curs d’escriptura que acaba tard.

Atenció perquè el pas és important!! Em costava reglar-me aquest moment de cura personal perquè el meu fill em necessitava. Era un moment que no podia justificar amb feina, necessitat de dormir, celebració puntual… Era un acte purament “egoista”, exclusivament pel meu plaer i per això em costava. Si ara ho he fet és perquè ja no em sento culpable de regalar-me aquestes estones i sobretot perquè veig que el meu fill ha crescut. Tot són etapes, les seves i les nostres. Per això deia que no em veig capaç de jutjar a ningú que encara no senti que és el moment o algú que ho vulgui fer pocs mesos després de néixer el bebè.

Com vaig explicar-li aquest canvi al meu fill

Per mi era molt important explicar-li cadascun dels canvis al peque i anar veient com els portava. Sóc conscient que en part això només era una justificació personal a aquest espai que m’estava agafant. Però ara amb la distància m’adono que aquest espai i que entengués perquè la mamà l’agafava li ha anat molt bé també a ell.

FEINA = Obligació. Potser el que més li va costar va ser adaptar-se als canvis laborals, perquè implicaven més hores fora de casa i sobretot perquè jo no ho portava bé. Però recordo perfectament com va ser l’excusa perfecte per explicar-li quina era la meva feina i perquè m’agrada. Em mirava amb els ulls com unes taronges en una mescla d’admiració i comprensió.

LACTÀNCIA = Això és qüestió de dos. La lactància ha estat l’altre punt complicat de l’equació. En tot aquest procés li he intentat explicar que fer teta era cosa de dos i que tots dos havíem d’estar a gust. No servia que un si però l’altre no. He entès la seva frustració, el seu neguit quan volia i no li donava i he vist com de mica en mica ha entès el meu punt de vista. Sona molt fort dic així, però a la seva manera és així. Ja donaré més detalls un altre dia quan parli del deslletament.

NITS SENSE LA MAMÀ O EL PAPÀ = Autonomia. Les nits puntuals fora de casa han estat una diversió per ell. La seva primera “excursió” que després t’explica content. “Mamà a casa els avis…” Així que fantàstic. Sembla que mini volia i torna. Ideal!!

ESCRIPTURA = PLAER: El tema del curs d’escriptura, igual que anar a la piscina jo sola o deixar-lo sopant sol amb el seu pare per poder fer exercici pensava que li costaria més, però realment ha estat tot molt fàcil. Ho carregava de culpa perquè en teoria només hi treia un benefici jo, però el meu fill ha empatitzat super fàcil amb la idea “vaig a fer això perquè m’agrada molt, perquè m’ho passo molt bé, perquè em fa feliç”. Suposo que per ell és molt fàcil d’entendre que vulgui fer una cosa que m’agrada tant. Segurament més fàcil d’entendre que una obligació a disgust. Tanta pressió perquè després fos tan fàcil!!

Cristina F. Victory – Juny 2019

Està clar que quan fas una cosa que t’agrada després tornes a casa més contenta i relaxada. Així que en realitat no és un acte simplement egoista, és un acte de bé comú pensat pel benestar familiar Hahaha! El cert és que des de jo he començat a cuidar-me, al meu xicot i a mi ens resulta molt més fàcil trobar moments i maneres de cuidar-nos, individualment o en parella. I al nostre fill els porta bastant bé. Ara el papà toca, ara la mamà escriu. Sembla mentida com un acte d’amor cap a un mateix pot activar tants mecanismes perquè la dinàmica familiar funcioni molt millor.

Si et sents en aquest punt, encara que només sigui una mica, no dubtis en provar-ho, en anar escoltant el que necessites i concedir-t’ho. Segurament costarà al principi però aniràs veient canvis. Si en canvi tot això que he explicat et sona estrany, no em facis ni cas. Ja arribarà el moment. No hi ha pressa. 😉

Si t’ha agradat aquest article, fes Like, deixa un comentari i comparteix-lo a la xarxa (Facebook, Twitter, Instagram, etc) Ens agrada que la tribu creixi. Gràcies!
Temps per tu (mare)

Temps per cuidar-me

Fa uns dies vaig assistir a un taller de psicologia positiva per a mares. He de reconèixer que si el taller no l’hagués organitzat una mare-amiga que és psicòloga segurament m’ho hauria pensat dos, tres o quatres vegades. I segurament al final m’hauria quedat a casa. Però la veritat és que quan ens ho va dir (a mi i al grup de mares de ioga postpart) no m’ho vaig pensar massa i ha estat una de les millors decisions que he pres en aquest 2018 😛

El taller va sorgir després d’un estudi que aquesta mare-amiga havia fet amb una col·lega sobre com la maternitat canvia a les dones. En el seu moment, jo vaig formar part de l’estudi explicant-los la meva experiència durant l’embaràs, el part i el postpart. Crec que el peque tenia uns 4 mesos  i recordo que estava en plena etapa fatídica de plors per adormir-se. Així que les conclusions que van treure de mi podrien ser perfectament: s’ha tornat boja. Però quan al cap d’uns mesos va fer una xerrada per explicar les conclusions, vaig quedar súper impactada i a la vegada em van motivar moltíssim a seguir amb el projecte d’aquest blog. A veure si en uns dies us puc parlar més de l’estudi. Per això el taller per cuidar-se em va cridar tant l’atenció.

També he de reconèixer que em va arribar en el moment just. Al desembre com us explicava a La nostra tràgica etapa dels despertars nocturns va ser un més molt dur, amb poc temps per mi i molta tensió acumulada. Així que per Cap d’Any el meu bon propòsit pel 2018 va ser cuidar-me i ser més positiva. Però no sabia ni per on començar i el taller em va donar les claus.

Taller: Tómate un respiro, conéctate y cuida(te) con gusto

Moltes vegades el dia a dia d’una mare està ple de presses, crits, plors, renúncies personals i molt cansament físic i mental. Costa trobar moments per una mateixa. Res de posar rentadores, rentar els plats o preparar bosses de l’escola aprofitant que el peque està dormint la migdiada.  Sinó moments per fer allò que ens agrada a nosaltres, o no fer res, moments per nosaltres i punt. Encara que no ens agradi sentir-ho, moltes vegades els pares sabem trobar millor aquests moments que les mares. Així que a vegades cal recordar-nos que també ens mereixem moments només per nosaltres i que tenir-los és clau per poder seguir cuidant a la família. Parar 5 minuts i fer alguna cosa que ens faci gaudir ens donarà piles per seguir cuidant de tothom 24 hores més.

20180122_163058
Cristina F. Victory (Barcelona, Febrer 2018)

Tot i que res d’això és nou, el taller em va donar les eines per trobar aquests moments. Com ara que estic escrivint per plaer amb un cafè i un dolç 🙂 I em va ajudar a ser més conscient de certs pensaments negatius que m’ataquen al llarg del dia. Si abans m’haguessin preguntat que tal ha anat la setmana per exemple, crec que només hauria recordat els moments dolents. Perquè van ser molt intensos i perquè segons sembla ens és més fàcil mantenir-los al record. ¡Pues vaya putada! Es veu que es tracta de supervivència, però paradoxalment per sobreviure a la criança moderna el millor és ser conscient d’aquest pes desigual i compensar-lo prenent més consciència dels moments bons. Però, què és un moment bo?

No tot és alegria extrema, o riures de bon matí. En realitat això passa poques vegades. Els moments instagram a la vida real es poden comptar amb els dits d’una mà. Que a les xarxes socials només veiem els moments idíl·lics fa molt mal. Tot sabem que no és real però el nostre inconscient li costa tenir-ho present si no ha dormit bé. Per això cal recordar que la vida està plena de moments normals que omplen la major part de les nostres hores. I perquè no hauríem de comptar-los com a positius?

Per això si ara després de fer el taller em pregunteu que tal ha anat la setmana us diria que força bé. El peque ha passat una otitis, però només ha tingut febre un dia. Hem jugat a disfressar-nos els tres junts i hem celebrat el nostre aniversari de parella amb un sopar romàntic. No cal recrear-se en el moment de crits i plors del nen en els que he perdut els nervis i l’he escridassat. O en les estones que volia que pare i fill desapareguessin. Em servia d’alguna cosa? No, llavors per a què recrear-m’hi. A més és normal si et criden a l’orella durant hores quan no has dormit, s’esgota la paciència molt ràpidament. Una mica de compassió cap a mi, que demà serà un altre dia. 

Què he notat després del taller?

He de reconèixer que abans aquesta actitud en mi era molt difícil. El caràcter em portava per on volia i em podia passar hores cabrejada amb alguna cosa. Però després del taller vaig anar aplicant a poc a poc el que m’havien explicat  A més a més, durant la primera setmana cada dia rebíem un mail recordant-nos punts clau que havien tractat i plantejant-nos petits propòsits per aquell dia. Coses assumibles que anaven fent canvis dins nostre.

Sense adonar-me vaig anar prenent-me les coses de diferent manera. Em veia amb més paciència. Quan alguna cosa anava “malament”, discutia amb el meu xicot o m’enfadava amb el peque ja no era tan greu. Inconscientment pensava: Això passarà i avui tindrem també algun moment bonic. I aquest pensament feia que “la mala estona” no ho fos tant. Sembla molt bàsic, però he vist que petits canvis com aquests són els que m’han fet tenir una actitud més positiva, o si més no menys crítica amb la nostra realitat imperfecta.

A més després del taller em vaig animar a proposar-li al meu xicot una cosa que volia fer des de feina temps. 😛 No penseu malament!!  Hihihi. Com que el cansament i el mal humor no passa de llarg de la relació de parella, feia temps que sentia que seria bo que en comptes de recordar-nos sempre allò que no ens ha agradat del que ha fet o no l’altre, seria interessant dir-nos cada dia què ens havia agradat de l’altre aquell dia. Tipus: M’ha agradat que m’hagis preparat el cafè mentre em dutxava. Merci!, M’agrada quan t’has assegut sense presses a llegir contes amb el peque, T’agraeixo que avui hagis “carregat” amb el nen a la nit mentre jo dormia, etc  I per a que cadascú pogués dir més lliurement el que volgués vaig proposar escriure-ho en un paper. Una mena de pot de la felicitat per la parella. He de reconèixer que mentre ho fèiem amb regularitat (la rutina ja ens ha tornat a fer perdre l’hàbit) em sentia molt més unida a ell. 😉

Però tot això que us he explicat és, com sempre, molt personal. Altres mare-amigues que varen fer el taller amb mi han viscut altres canvis i em consta que tots molt positius.  Perquè el que a mi em serveix a un altre no li servirà. I és important saber identificar allò que et fa feliç per poder parar, respirar, connectar amb tu mateixa i sobretot cuidar-te.

Així que si no sabeu ben bé per on començar us recomano que us apunteu al pròxim taller que tenen previst fer 😉 Aquí us deixo la informació: https://www.facebook.com/events/1265270206907496/


Si t’ha agradat aquest article, si us plau, comparteix-lo a la xarxa (Facebook, Twitter, etc) o fes Like! Ens agrada que la tribu creixi. Gràcies!

 

 

 

Sóc dona i mare (Una mica de feminisme sempre va bé)

Per què sempre s’espera que renunciem les mares?

Quan encara no he tancat tots els temes que tenia pendents pel blog i els borradors a mitges s’acumulen, ara se’m plantegen nous temes que no vull deixar passar més dies per tractar. Per això, avui més que mai, volia parlar sobre un gran tema: Per què sempre s’espera que renunciem les mares?

Ja sabeu que des de principis d’octubre he tornat a treballar i això ha obert una nova etapa en la meva vida. El temps s’esfuma, vola, s’escola entre corredises amunt i avall i jo i la meva passió (escriure) sempre queden pel final. Segur que a moltes de vosaltres us sona, oi? A més a més aquesta etapa ha desencadenat noves emocions, més preguntes i sobretot més incertesa. La vida se m’ha accelerat de cop i volta. I és que al difícil repte de conciliar maternitat amb feina i he d’afegir el binomi impossible maternitat-vida pròpia.

Majoritàriament som nosaltres les que renunciem al nostre temps, a les nostres aficions, al nostre lleure per a que tot tiri endavant. Fixeu-vos que ara no parlo de la feina, sino de renuncies més personals. Tots sabem que amb una criatura la feina i el merder a casa mai s’acaba i segurament si t’organitzes millor pots intentar esgarrapar hores al rellotge. Però tot té un límit i després de portar tot un dia sense parar, només 15 min per dinar, costa trobar forces per dedicar-se temps a una mateixa. Està clar que si l’entorn no t’ajuda aconseguir-ho és realment impossible. Però avui, a les 23.01h de la nit, mentre tota la casa dorm i jo intento esgarrapar aquelles hores al rellotge que s’enriu de mi tinc ganes de fotre un “mecago en tot“.

Aquesta tarda tot semblava indicar que podria tenir una estona de tranquil·litat, però tot s’ha allargat, s’ha girat i m’he trobat de nou totalment boicotejada i sense forces ni temps per seure’m a escriure. Us prometo que tinc 13 post al borrador, sense comptar aquest, esperant ser rellegits, acabats o revisats però la vida no em dona per més. Sé que el meu xicot fa tant com pot però molts cops sento que ell no renuncia igual que jo. I ho reconec, això em cabreja, amb ell i amb mi. Pobre! Demà a les 6.30h es llevarà per rentar plats i fer el tapper dels dos. Però estic esgotada de dinar al metro a corre-cuita, de renunciar als meus metges o les meves sessions de sòl pelvià perquè la funcionaria de torn ens va donar malament l’hora de la revisió i hem de tornar-hi la setmana vinent, de veure com el iaio espera que llegeixi les historietes que escriu i ni tan sols s’adona que a mi no em dona el temps ni per asseurem a menjar, de portar una llista de “To do” a la feina, a casa i al blog i veure que l’única que no avança és la meva, de no ser capaç de llegir un llibre més que al metro entre l’anar i el venir, etc. I en mig de tota aquesta acceleració, frustració i cansament que estic vivint últimament, els dies que puc trobar 30 min per dinar i posar-me la novel·la de tv3, vaig i em trobo amb el mateix gran tema: la mare s’ha de sacrificar pels fills. Whaaat!!!!???

Estic indignada, molt indignada. Hi ha una parella d’actors que em comencen a caure realment malament. Em sap greu perquè m’estic transformant en les iaies que escridassaven al Montsolís quan els veien al carrer perquè eren molt dolents. Però a la vegada estic contenta de que per fi es tracti el tema tan clarament. No se si seguiu la novel·la dels migdies a tv3. Aquesta és la primera que veig de forma regular; simplement perquè volia trobar un moment personal per no pensar, descansar i desconnectar del món, i el fet de tenir el servei A la carta em permet veure-ho a qualsevol hora per internet. He dit “no pensar”, oi? Hahaha però amb aquests temes una és que no pot evitar-ho.

Sense fer spoilers ni explicar aquí tota la historia, la situació és que una dona que acaba de perdre el marit comenta als seus sogres que necessita marxar a treballar a Mèxic per desconnectar de tota la merda que està vivint des de la mort del marit i dedicar-se uns mesos a ella i després poder cuidar millor als seus dos fills. Per això els hi demana si els nens es poden quedar amb ells mentre ella està fora 6 mesos. Independentment del que pugueu opinar sobre si vosaltres ho farieu o no (penseu que en situacions extremes potser actuem com menys ens esperem) la conversa que té amb els sogres és gloriosa!!! Surten una de prejudicis sexistes i de merda cap a la imatge de “com a de ser una mare” que se’m posava la pell de gallina. [Minut 11.47 fins al 16.15]

comsifosahir

Frases del tipus: “Les teves responsabilitats”, “Abandonar als nens”, “Ho hem de decidir entre tots… però tu has pres una decisió…”, “Estàs taaaant enfonsada, que no pots viure amb els teus fills” i la millor “Quina mena de mare pot fer una cosa així?” Està clar que els guionistes tenien la intenció de provocar, de posar el tema sobre la taula perquè la historia segueix uns quants capítols més, però per mi és molt significatiu que es tracti aquest tema a la sèrie de sobretaula que mira mitja Catalunya. Si no parlem d’aquests prejudicis, d’aquesta imatge idealitzada de com a de ser una mare, no ho canviarem mai!

O és que una mare ha de ser sempre “perfecte”? Compte perquè la perfecció es guia segons uns canons i els teus no tenen perquè ser els meus. És que una mare no pot necessitar o simplement voler anteposar el seu benestar al de la família? Pel que sigui, perquè ho necessita puntualment o perquè ho prefereix així, perquè les seves prioritats ha canviat… Per què seria diferent si fos un home qui prioritzes feina, la seva salut o simplement la seva identitat personal com a Joan, Pere o Luis i no com a “pare de…”? I abans de dir-me que no seria diferent, penseu si és veritat o no. Perquè lamentablement a la pràctica és diferent i es justifica. I el més important per què som sempre les pròpies dones les que ens boicotegem entre nosaltres? Realment aquesta falta de solidaritat entre dones i aquesta mena de judici constant que s’exerceix no és gens sa.

Sempre s’ha dit que una mare tira endavant una família, però mai es parla de quan la mare no està bé per fer-ho perquè mai es prioritza. Utilitzem frases cliché per donar-nos ànims però fins que no acceptem que cuidar-se a una mateixa és cuidar dels teus, no canviarem mai allò que esperen de nosaltres: que renunciem, que ens sacrifiquem, que patim. Perdoneu, però ho trobo massa penitencia cristiana, llegat d’un patriarcat a qui ja li va bé que siguem nosaltres les que pringuem en excés.  Potser ara he sonat una mica radical. Però és que avui ja n’estava farta i necessitava una mica de reivindicació. Dones de la CUP, doneu-me forces!! 😉


Si t’ha agradat aquest article, si us plau comparteix-lo a la xarxa (Facebook, Twitter, etc) o fes Like! Ens agrada que la tribu creixi. Gràcies!

 

 

Mamapulpo

Mamapulpo se escapa (5 meses)

Mamapulo ha podido ir a la pelu. 💇🏻 Una hora y cuarto para ella!!! 🎉 Y se plantea: ¿Que pasa si no vuelvo a casa? Hace una tarde preciosa. ¿Volvería a tener vida? ¿Y cómo seria? Podría lucir mi peinado. 😄
Pero en vez de escapar abre la puerta de casa con cuidado y en silencio, esperando ver el drama. Y se encuentra la escena más inesperada:  Bebepulpo durmiendo sobre Papapulpo, que bostezando dice: ¿Ya has vuelto? ¡Que guapa!! 😍🐙
Mamapulpo
(Il·lustració de Laia Sauret Sarrà, una mare titellaire de la tribu)

Lee aquí todas las Crónicas de Mamapulpo


Si te ha gustado Mamapulpo, por favor comporte el post en la red (Facebook, Twitter, etc) o dale a Like! Nos encanta que la tribu crezca. ¡Gracias!
Si t’ha agradat aquest article, si us plau comparteix-lo a la xarxa (Facebook, Twitter, etc) o fes Like! Ens agrada que la tribu creixi. Gràcies!
Maternitat · Temps per tu (mare)

Missió: Sopar romàntic!!

Avui, si res es torça, sortim a sopar tots dos sols!!! Com una parella de nòvios. Al·lucina!! Estic molt emocionada. Em volia asseure a escriure sobre l’habitació estil Montessori que li hem fet al peque però no puc. Millor un altre dia. El cap se me’n va a la nit. Què em poso? Em depilo? Fins i tot he anat a la perruqueria aquest matí. Ho necessitava, però ja ho he fet quadrar una mica per estar avui més mona. Em sento com quan tenia 20 anys i sortíem per primera vegada Hahahaha. No sé si això és trist o bonic? Hahahaha

Potser penseu que després de 13m, ja anava sent hora que deixéssim al nen i sortíssim una estona sols. Però les coses no sempre van com un es pensa. Al principi de tot, la logística era més fàcil, però nosaltres no ho veiem així. A més, el sentiment d’afecció (apego) del seu pare i meu era tan gran que no el volíem deixar. Ho passàvem fatal! Com el deixarem tan petit per sortir a sopar!! Ens sentíem mals pares. Cap al mes o mes i mig va començar a ser ell qui volia teta i contacte en tot moment. Així que la nostra idea de sopar romàntic es definia per un sofà, una pizza casolana i alguna de les nostres sèries preferides, mentre fèiem teta a saco fins que anàvem tots tres al llit morts de son a les 23h. Però ja ens semblava perfecte!!

Quan vam començar a sentir l’ofec dels primers mesos de la maternitat/paternitat per les 24h – 7 dies a la setmana, ens vàrem començar a plantejar sortir a sopar un dia. Però els patrons de son del nostre fill no eren gaire fàcils de quadrar amb una escapada, i a més van arribar les primeres dents, els primers mocs, l’inhalador, més dents, la primera otitis, febre, més dents, la segona otitis, més maleïdes dents i un maleit queixal. Amb tot això qualsevol el deixa. Ja sé que estaria en bona companyia (els avis o iaios) però ni el seu pare ni jo ens veiem sortint a passar-nos-ho bé deixant al nen malalt o amb dolor i als cangurs amb aquest panorama. Així que ho hem anat posposant fins ara.

La veritat és que si t’ho pares a pensar molt, mai serà un bon moment. La naturalesa ens equipa amb un sentiment de protecció que és difícil de trencar. Però la nostra relació de parella, les nostres ments i els nostres esperits començaven a demanar-ho a crits. 

La logística d’aquesta nit

Els meus sogres venen a casa per estar amb el peque i nosaltres dos anirem a sopar a un restaurant proper que ens ve molt de gust. Segurament acabarem molt aviat així que anirem a prendre alguna cosa a un bar molt bufó que hi ha per aquí al voltant. Podríem anar una mica més lluny però per ser el primer dia, així ens sentim més tranquils i no perdem temps amb els desplaçaments. A més sent la nit, el nen estarà més tranquil a casa com sempre, i no moure’l amunt i avall. Potser quan sigui més gran i no necessiti la teta per dormir tota la nit podrem plantejar-nos deixar-lo a dormir a casa els avis. Però de moment toca això. I ja em sembla bé! Primer ens haurem de preparar mentalment nosaltres Hahahaha!

Ups! Us deixo que el nen s’ha despertat i aquest vespre tenim moltes coses a fer 😉 Realment estic molt nerviosa i a la vegada tinc tantes ganes. Ole, ole!!!!

– – – – – – – – – – – – – – – – – – – –

Un sopar per la posteritat

Semblava impossible, però ho hem fet!! Tot va anar perfecte. Dues hores i mitja de llibertat i de romanticisme que ens han anat de conya!

De camí cap al restaurant em sentia eufòrica. Com si fos una adolescent que surt per primera vegada a sopar. El meu xicot dirà que tampoc era per tant, però pel somriure tonto que portava estic convençuda que també ho va viure una mica així 😉 No vàrem mirar gaire el mòbil, simplement vàrem confiar en què tot aniria bé. Ho necessitàvem. Si no els avis ens trucarien, i no ho van fer.

Durant el sopar vam estar xerrant de les coses que ens apassionen. El nen gairebé no va sortir. Fèiem bromes, estàvem molt relaxats. Era com si de com i volta haguéssim deixat de banda el posat “d’alerta” que des de fa més d’un any ens acompanya. Pot semblar que siguem mals pares: no miren el mòbil, semblen més feliços sense el nen, no parlaven d’ell (que no vol dir no pensen en ell)… Però en realitat, el que va passar és que durant dues hores i mitja ens vàrem concedir prioritzar-nos, cuidar-nos com adults que s’estimen i s’admiren, no pensar en plans, obligacions, sacrificis o renuncies pel nen. Ell ja estava en bones mans. I tan bones mans!

El nen s’ho va passar genial amb els avis. L’havíem deixat banyat i amb el sopar a taula, mentre nosaltres ens acabàvem d’arreglar i marxàvem a corre-cuita, aprofitant que estava de bon humor. Es veu que després de sopar van jugar una estona i quan ja tenia son se’l van equipar a la motxilla i van sortir a passejar. Beneïda motxilla i beneit poteig!! Tenia certa por per com s’adormiria sense la teta, però un cop més el porteig ens ha salvat. Va estar dormint fins que vàrem tornar a les 23h 🙂 Llavors es va desvetllar i només el va calmar la teta. Però quina sessió de teta més bonica. L’abraçava amb molta intensitat i ell es va adormir al moment. Sentia una alegria incondicional i una energia renovada. Podria no haver dormit en tota la nit. 😛

IMG_20170811_233518
(Foto: © Cristina F. Victory / Barcelona 2017)

Ara els hi dono les gràcies a les mare-amigues que m’ho van recomanar. Ens va costar fer el salt però ens ha anat molt bé. Per això animo a tots aquells que encara no s’han decidit a sortir en pla parella, a què ho facin. Cadascú té el seu ritme i el seu moment per concedir-se aquesta petita desconnexió. S’ha de respectar cada vivència. Però si us ho esteu plantejant i podeu, feu-ho. Serà que ho necessiteu. A més, un vez al año no hace daño, i el nostre any ha estat molt intens. 😉


Si t’ha agradat aquest article, si us plau comparteix-lo a la xarxa (Facebook, Twitter, etc) o fes Like! Ens agrada que la tribu creixi. Gràcies!
Mamapulpo

Mamapulpo, deseo versus realidad (4 meses)

Mamapulpo tambien se merece un descanso. Despues de 4m de simbiosis Bebepulpo ya se despega un poquito y por las noches regala momentos de libertat. Así que Mamapulpo ha decidido pasar de la casa, la cocina, la lavadora y todo esas cosas pendientes y regalarse unos minutos para ella. 😎
Así que despues de 3 días por fín se ha duchado!!! Pero no una ducha cualquiera, sino una de esas que terminan el agua caliente de casa 🛀 y le dejan los tentaculos arrugaditos 🐙 , pero los ojos en la gloria. Y como Papapulpo estaba vigilando a Bebepulpo, Mamapulpo ha decidido regalarse unos minutos extra y embadurnarse de crema todos los tentaculos. Dos potes de Neutrogena despues aun se sentía reseca. Pobres tentaculitos, antes porque no llegaba con el barrigon y ahora porque no llega por tiempo.
La vida de Mamapulpo es dura pero compensa ver a Bebepulpito. 😍
Sería maravilloso si todo fuese así, pero la realidad pocas veces se parece. Más bien, es algo así:
Aunque Mamapulpo 🐙 se merece un descanso no siempre lo consigue. Parece que despues de 4m de simbiosis Bebepulpo ya se despega un poquito y por las noches regala momentos de libertat sólo cuando le apetece. Esta noche ilusa de ella Mamapulpo dejó su baño para después de la casa, la cocina, la lavadora, y terminó con todas esas cosas pendientes arriesgandose a no tener minutos para ella 😖 y Bebepulpo decidió que esa noche no quería dormir. Así que despues de 3 días de postergar su ducha para un momento de tranquilidad sucumbio a la realidad. 😩
Tienes 5 minutos para ducharte, vestirte y secarte. Nada de cremas, nada de mascarillas. Sólo un poquito de agua por aquí y otro poquito por allí y lista. 😤 ¡Cuidado! No te enjabones en pelo dos veces no sea que no puedas quitarte el champú en dos días!! Y todo con una banda sonora preciosa de fondo: los lloros de Bebepulpo y las súplicas de Papapulpo para que se durmiera.
La vida de Mamapulpo es dura pero compensa ver a Bebepulpito dormido, al fin. 😍
Mamapulpo
(Il·lustració de Laia Sauret Sarrà, una mare titellaire de la tribu)

 

Lee aquí todas las Crónicas de Mamapulpo


Si te ha gustado Mamapulpo, por favor comporte el post en la red (Facebook, Twitter, etc) o dale a Like! Nos encanta que la tribu crezca. ¡Gracias!
Si t’ha agradat aquest article, si us plau comparteix-lo a la xarxa (Facebook, Twitter, etc) o fes Like! Ens agrada que la tribu creixi. Gràcies!
Mamapulpo

El colmo de Mamapulpo (9 meses)

Niñopulpo se pega siestas de 20-30min las tardes que no tienen planes y están en casa tan ricamente. 😳

Y el dia que Mamapulpo queda con una amiga que hace meses (parecen años) que no se ven, va y se pega una siesta de 2.30h😴, tumbadito en la cama 💤 y sin pedir teta. 🙃😅

Mientras Mamapulpo sentada en el sofà va pensado 🤔: tendría que haber aprovechado y ponerme esa peli que tengo a medias. ¡Qué rabia! 😔

Mamapulpo
(Il·lustració de Laia Sauret Sarrà, una mare titellaire de la tribu)

Lee aquí todas las Crónicas de Mamapulpo


Si te ha gustado Mamapulpo, por favor comporte el post en la red (Facebook, Twitter, etc) o dale a Like! Nos encanta que la tribu crezca. ¡Gracias!
Si t’ha agradat aquest article, si us plau comparteix-lo a la xarxa (Facebook, Twitter, etc) o fes Like! Ens agrada que la tribu creixi. Gràcies!