Família - Tribu · Maternitat · Post-part · Temps per tu (mare)

Les mare-amigues

Des de fa més d’un any formo part d’un grup de whatsapp de mares que m’ha canviat la vida. M’acompanyen, em fan riure, em fan plorar, em donen consell, m’assessoren, però sobre tot ens cuidem les unes a les altres com si fóssim amigues de tota la vida.

Tot va començar un dia d’aquells horrorosos de l’embaràs amb vòmits, molt de cansament i marejos. Mentre anava cap a la feina em va sonar el telèfon. M’acaben d’incloure a un maxigrup de whatsapp de la classe de ioga per embarassades. Quin horror!!, vaig pensar. Només havia anat a una classe de prova feia un mes i mig, buscant alguna activitat que m’ajudés a relaxar-me, i un cop allà el ritme no era el que esperava. Tot era mooooolt paaauuusaaaat i jo anava com una moto. Totes tenien molta panxa i a mi quasi no se’m veia. Així que vaig pensar que no era el meu lloc i no vaig tornar-hi més.

Per això quan em van incloure pensava que era un error i que no pintava res allà. Però les circumstàncies havien canviat. Bé, l’embaràs havia anat fent el seu curs 😛 I alguna veu interior em va dir Deixa. Quedat a tafanejar uns dies i després marxes del grup. Tots ho hem fet, oi? Sempre hi ha algun grup de whatsapp en el qual estem de voayers i no participem. Ho prometo, aquesta era la intenció!! Qui ho diria ara, eh noies? Hahaha Només va durar quinze dies, però la intenció hi era. Hahaha Les meves ànsies de comunicar-se/socialitzar-me van ser més fortes i un dia no vaig poder evitar participar en un dels temes estrella: quan agafar la baixa o decidir que val la pena frenar el ritme i centrar-te en tu i el bebè que ha de venir. Ja veieu el to de les converses. Tres setmanes després vaig decidir que em quedava indefinidament.

En aquest xat les futures mares plantejaven els seus dubtes de l’embaràs, es donaven ànims quan les proves anaven malament o simplement els metges deixaven a l’embarassada inquieta, s’explicaven els parts que havien tingut, les sensacions, els tempos, etc i de tant en tant es comentava qui anava i qui no a la classe corresponent. Com jo seguia sense anar a classe, només coneixia a les futures mares pels noms i els comentaris habituals que poguessin fer. Em queia força bé una noia que era professora de dibuix o alguna cosa així i reconeixia que l’embaràs no li deixava ser parcial amb els exàmens dels seus alumnes. Ara ja sé perquè em queia tan bé. Un petó maca! 😉

Van passar les setmanes. Jo vaig agafar la baixa, vaig viure el meu efecte niu (“arreglem la casa abans del dia D”) i una nit després d’una visita trista i angoixant al ginecòleg per culpa del puto percentil vaig decidir que aniria a ioga. El xat em va acollir molt bé, les futures mares a classe també (El Eterno Sol ho va remoure tot) i des d’aquell dia el meu embaràs i la meva maternitat van fer un canvi.

Amb aquestes dones que no tenia res en comú, he après a ser mare, i elles també n’han après. He plorat llegint parts no respectats, he “mort de felicitat” veient com anaven bé molts d’altres, m’he sentit orgullosa veient com dones normals es convertien en lleones poderoses, he  sentit enveja veient els bebès com s’agafaven a la teta ràpidament i he descobert molt sobre parts, lactància, criança respectuosa i maternitat conscient.

Ara un any i 2-3 mesos més tard el grup segueix sent molt actiu. Ja no som un xat d’embarassades, a poc a poc hem passat a ser totes mares. I els temes no s’acaben mai. Si un dia no puc estar pel mòbil un parell d’hores, tranquil·lament tinc 60 o 100 missatges. O 200!! Hahaha Els bebès ja no són tant bebès. Alguna mare ja va pel segon. És bonic veure com el temps passa en bona companyia. 

Seguim quedant per fer ioga. Abans amb bebès, ara amb gatejadors. Algun dia anem al parc o a fer un cafè de mames. Però el que trobo més curiós és que ja no és un simple maxigrup de whatsapp. Ara és el meu grup de mares-amigues. Si tinc un mal dia, ja no escric a les amigues d’abans. Estan per altres coses. Ara els hi explico a elles i alguna m’anima o em fa riure. Si em preocupa alguna cosa del nen o de la lactància ho plantejo i entre totes trobem vàries maneres d’afrontar-ho. Ens acceptem com som. Diferents, amb criances similars, però cadascuna amb la seva particularitat. Tenim la nostra tribu! I això m’ha salvat la vida.

Existeixen molts grups així. De mares que es coneixen a classes pre-part o post-part, a classe de natació amb nadons, etc. Facebook n’està ple i perquè no dir-ho també formo part d’algun grup a la xarxa a veure si m’aporta Llum a la vida 😉 No són grups que et preparen per als temuts xats de pares de l’escola. Si no que són grups de suport virtual. Aquella xarxa que abans es teixia físicament i que ara neix i creix a la xarxa.

Des de fora es pot fer broma o pensar que tenim algun problema per estar tan enganxades al grup o que no fan falta perquè durant anys hi ha hagut dones sense xarxa física ni virtual. Inclús algú pot dir que això s’assembla més al safareig de les iaies que a una comunitat virtual seriosa. Però si una nit no he dormit i el meu fill està molt inquiet, no és millor trobar suport en les mare-amigues abans de pagar-ho amb ell? Si un dinar familiar posa a prova la nostra paciència i la sogra, la teva mare o qui sigui t’omplen el cap amb “Aquest nen tindria que…”, no és millor desfogar-se amb les mare-amigues abans de barallar-te amb la teva parella? I si no saps com afrontar una nova situació, no és millor demanar opinió al consell de mamis abans d’atabalar-se i no saber per on tirar?

Si em veieu enganxada al mòbil o al facebook  els cinc minuts que el meu fill em deixa lliures, rieu tot el que vulgueu. No m’importa. Estic fent teràpia. M’estic cuidant. Les estic cuidant. I de pas estic aprenent molt de totes elles!!

Gràcies noies!!

old-photo-1581300_640


Si t’ha agradat aquest article, si us plau comparteix-lo a la xarxa (Facebook, Twitter, etc) o fes Like! Ens agrada que la tribu creixi. Gràcies!

 

Criança respectuosa · Moviment lliure

La nostra experiència amb el Moviment Lliure

Una d’aquestes coses rares, satàniques i hippies que he descobert i hem posat en pràctica a casa amb la maternitat és el Moviment Lliure. Una teoria que abans de tenir al peque mai havia sentit i que realment ha marcat la separació generacional entre la meva família i nosaltres, juntament amb el porteig, la teta a demanda, el collit… Faig broma, però he de reconèixer que durant un temps havia creat certa mala maror en les trobades familiars. Si us plau, no l’asseguis / Que dius?! Bajanades. Ell vol estar assegut, oi que sí? Mira que content que està / Ell encara no s’asseu sol / Clar que no. Perquè és petit, però jo l’ajudo / Si us plau, no ho facis o el clàssic Així aquest nen no caminarà mai!, quan ens posàvem molt insistents en el fet que respectessin la nostra voluntat.

Però comencem pel principi. Què és el Moviment Lliure?

(Nota: Abans que seguiu llegint vull puntualitzar que jo no sóc cap experta. I tant us parlaré sempre des d’una òptica casolana i de l’experiència pròpia)

El Moviment Lliure és una teoria de la pediatra Emmi Pikler (1902-1984) que es basa a deixar que el bebè es mogui lliurement, sense intervenció de l’adult. Aquesta és la part més important, perquè som nosaltres els que fiquem ma sempre, com podeu veure amb els comentaris familiars. La idea és no posar al nen/a en una postura que no hagi aconseguit per ell mateix. I per tant implica deixar-lo boca amunt a terra llargues estones per a que pugui començar a moure’s lliurement. D’aquesta manera primer farà la volta, després s’arrossegarà i gatejarà, al mateix temps aprendrà a asseure’s sol i finalment arribarà a caminar. Però sempre quan estigui preparat. Això no vol dir als 6 mesos, ni als 10, ni als 12 ni als 18. Si no quan realment estigui llest. Cada nen té el seu ritme. I això reconec que pot arribar a desesperar.

La nostra experiència amb el Moviment Lliure.

La primera vegada que vaig sentir a parlar d’aquesta teoria el meu fill tenia uns 2 mesos. No sabia res de tot això i a poc a poc vaig anar buscant informació. Em va costar trobar-la, però el que primer va caure a les meves mans va ser la taula dels moviments bàsics Piklers:

Moviment Lliure

Nosaltres ja havíem posat al nostre fill boca terrosa per indicació del CAP. Jo portava la L de Mare novell i la varietat de teories sobre la criança m’ofegava, no acabava d’entendre perquè rebia informació contradictòria.  Que s’aclareixin!!!!!!! Però al llegir més i veure els beneficis psicomotors i emocionals pel nen, ens hi vàrem llençar de cap. Encara que ens suposes llargues discussions familiars.

Vora els 4 mesos l’Ot va començar a passar llargues estones a terra. Ja feia unes setmanes que tenia un tercer estat a part de dormir i mamar, i vàrem pensar que potser seria el moment de començar. Mirant la taula d’abans i amb els comentaris familiars de fons sobre quan hauria d’asseure’s o caminar el nostre fill, la veritat és que jo pensava que tot aniria més de pressa, que en un mes o dos donaria la volta i faria la croqueta. Ja anava amb presses jo. Però el nostre peque es va prendre el seu temps. Que et pensaves mama, jo marco el meu ritme. Molt sovint ens plantejàvem si tenia sentit seguir amb allò, però ara no ho canviaria per res.

Des del primer dia que el vàrem posar a terra fins que va començar a girar habitualment varen passar 3 mesos i per a que fes la croqueta amb intenció de desplaçar-se un altre mes i mig. Per sort, després tot ha anat més “ràpid”. Però anem pas a pas.

Recordo el dia que va donar la primera volta com si fos un bistec a la planxa poc cuit, i la cara de al·lucinat que va posar. Allò no li devia agradar ni un pèl. Va posar cara seria, va plorar per a que el tornés al lloc i va deixar de fer-ho durant més d’un mes. Feia intents de girar retorçant-se però ara una cama mal posada, ara un braç que quedava atrapat, ell no acabava de girar. S’ho pensava molt i remugava tota l’estona perquè volia la joguina o la cullera de fusta. Però no volia o no podia donar la volta. Naturalment la família intentava ajudar-lo empenyent-lo i jo els hi demanava que el deixessin provar-ho sol.  Acosteu-li la joguina si de cas. / Però si l’ajudem, serà més ràpid. Els seus plors de frustració feien que la situació fos tensa i acabàvem donant-li la joguina sense que es mogués.

Tot això va coincidir amb Nadal i per tant amb un munt de reunions familiars. Tenia poc temps per estar a terra. Tothom el volia agafar i fer-lo asseure i en comptes d’avançar crec que aquells dies va anar marxa enrere. A més unes setmanes més tard vàrem començar amb l’alimentació complementària guiada pel nen (BLW) i el seiem a la trona 5-10 min al dia per a que experimentés. Si plorava, ràpid cap a fora i als braços. Però més tard vaig saber que el podíem haver posat a la falda. Sé que és molt obvi, però no hi vàrem caure. Em fa una mica de pena pensar que potser això també el va frenar 😦 Tot i que amb el menjar s’ho ha passat sempre molt bé 😉

Però per fi, amb 8 mesos i mig, es va decidir a fer la volta i a poc a poc va anar agafant confiança. No era una “volta de bistec a la planxa” si no una croqueta que es desplaçava del seu foam fins al parquet. Li agradava tenir-nos a prop: vigilant-lo des de la cuina o  millor encara directament asseguts a terra al seu costat. Així va anar agafant confiança en el seu moviment i va descobrir que movent-se ja no necessitava que la mama li acostes res.

De mica en mica va anar explorant l’entorn. Les joguines de La nostra Panera dels Tresors sonaven diferent en el parquet que en el foam 😉 , podia acostar-se a les potes del gos sense el meu permís, i fons i tot podia tafanejar sota el sofà. La família es sorprenia de com s’entretenia tant fent voltes amunt i avall i el tema d’asseure’l va deixar de ser tan intens per començar a “pressionar-lo” amb gatejar. Però ell al seu ritme! Un dia, cap als 9 mesos i mig, estava jugant a terra amb el seu pare i va arrossegar-se per agafar el mòbil. M’agradaria dir que va ser per la seva joguina preferida i deixar-ho tot molt bonic, però res de res. Ell volia el mòbil del pare, el pare no li volia donar, així que el va apartar, i ell va decidir arrossegar-se per aconseguir allò prohibit 😛 Li va entusiasmar i en cosa d’una setmana anava fent el cuc per tot el pis. Primer a poc a poc i després més ràpid. Endolls, cables, sabates, aspiradora… tocava tot el que tenia al seu abast.

Dues setmanes més tard, a punt de fer 10 mesos, va trobar una caixa immensa al mig del menjador (Oooh! Box Time a lo loco) i la va fer caure. Aquell matí no va voler fer migdiada, ni que l’agafes. Només estava per la caixa. No parava de cridar. A estones pensava que potser plorava i li deia “Estàs bé carinyu?” Em mirava, somreia i seguia trastejant amb la caixa. Això si, cridant tota l’estona. Pujava, s’arrossegava per sobre, baixava i tornava a començar. S’hi va estar dos dies ben bons. Fins que de cop i volta el tercer dia… Pam. Es va asseure sol!

No us podeu imaginar quina alegria!!! Ell reia de l’emoció i jo plorava de felicitat. Per fi!! Tants comentaris que havíem sentit, de família, de metges, d’altres pares… Com si estiguéssim fent alguna cosa mal feta. Però nosaltres havíem confiat amb el nostre fill i ell ho havia aconseguit. Sol, lliurement. No crec que tingués aquesta intenció directa. O potser si, perquè ja feia molt de temps que es posava en aquelles postures que diuen “intermitges”. “La maja desduna” li dèiem a casa, després que la profe de ioga amb gatejadors em fes el comentari de broma. Aquell vespre ho va repetir utilitzant les cames del pare, i cada cop que ho feia reia i reia. Crec que no l’havia vist mai tan feliç. Des d’aquell dia crec que l’Ot riu molt més i es queixa menys mentre intenta fer alguna cosa nova.  Es concentra i una petita millora ja li fa riure. És com si sabés que ara ho pot aconseguir ell sol. Visca el moviment lliure!!! Visca!

D’això ja fa unes 3 setmanes i ara ja és un expert asseient-se. Primer utilitzava el nostre cos o algun objecte, però ara ja ho fa directament des de bocaterrosa ell sol. De moment no va a quatre grapes. Ell segueix arrossegant-se i de tant en tant es posa en posició i fa intents de moure el cul endavant i endarrere. Moviments sexis  Hahaha Suposo que ben aviat gatejarà. Hahaha Potser serà a l’hivern, vés a saber 😛 El que si fa és mostrar interès per alçar-se. S’agafa a la caixa de les joguines o a un moble baix i vinga. A la setmana d’asseure’s ja va posar-se de genolls, al cap de quinze dies va començar a estirar una cama i ahir ja va fer el seu primer intent d’alçar el cul amb les dues cames estirades. Em té descol·locada. Però com nosaltres no intervenim, simplement l’acompanyem per evitar cops i donar-li confiança. Suposo que haurem de seguir confiant en ell. 🙂 Ja us explicaré!

IMG_20170521_184609328 IMG_20170520_144538404 IMG_20170512_100050116

Comentaris de la gent 😦

Realment hem sentit de tot. A més del que ens deien pel moviment en si, aquest tema ha estat la porta per on han entrat les crítiques a la resta de la nostra criança: No sé perquè et poses així si ja el portes assegut amb aquest fulard o la motxilla. Si vols fer això millor, compra’t un cotxet i porta’l estirat tot el dia (acompanyat clar del Pobre fill! ). Dormint als teus braços tot el dia sí que ha d’estar encarcarat. Deixa’l al bressol així sí que tindrà Moviment lliure… Per mi ha estat la pitjor part. Família, altres pares, pediatres… Haver-nos de justificar, de convertir-nos en policies que controlen i vigilen el que fan els altres adults amb el teu fill. La gent no et respecta. Com no és el mètode habitual, puc qüestionar-te, burlar-me, etc.

Abans us deia que el “pressionaven” per a que girés i després per a que anés de quatre grapes. Ara haurem de vigilar que no el vulguin fer caminar agafant-lo de la mà. Potser us ha semblat molt exagerat això de pressionar, però realment ho he viscut així. No era directament a ell, està clar. Si no que la pressió me la feien a mi (i al pare). Vinga agafat i jo t’ajudo a asseure’t, ara que la mama no mira.

La veritat és que d’ençà que sóc mare em té molt sorpresa que tothom tingui tanta pressa perquè les criatures facin el següent pas, quasi sense gaudir del que estan fent ara. I després quan els nens creixen ens lamentem i fins i tot els hi diem allò tant habitual de No vulguis créixer tan de pressa; quan en realitat ells només reprodueixen allò que els hi hem transmès. Sembla una competició. El meu fill amb 8 mesos ja caminava, diu el pare orgullós. Ooooh!, respon tothom, com si allò fos símbol d’un futur exitós assegurat.

Sé que hi ha períodes que voldries passar ràpidament. Perquè cansen, esgoten mentalment o simplement perquè són avorrits. A nosaltres també ens ha passat. Però sempre hem intentat gaudir de cada moment de tot aquest procés i sobretot donar-li el temps que necessiti per fer el següent pas. No li hem ensenyat a fer res, tot ho ha après ell sol. Nosaltres hem fet una cosa més complicada: donar-li temps, assegurar-nos que la resta de gent li respecta i sobretot tenir molta confiança en ell.

On informar-se bé del Moviment Lliure? 

Com us deia quan vaig buscar informació em va costar molt trobar-la i fins fa poc no he trobat un blog actualitzat i actiu que en parli. Per això us el recomano moltíssim si algú vol informar-se i posar en pràctica aquesta teoria a casa i en el dia a dia: Teta-à-Porter. Movimiento Libre y Crianza en brazos La impulsora Romina Pérez Toldi fa cursos, assessorament, xerrades, etc. Aquests dies preparant aquest post l’he llegit molt. I crec que és genial la seva manera de combinar apego i moviment lliure de forma natural. Personalment m’agrada força aquest post: Movimiento libre y Actividad autónoma. ¿Qué implican? Tot i que és llarg. Et situa molt bé per començar.

Naturalment també hi ha llibres bàsics, i webs piklerianes.  Us deixo alguna més de referència. Però reconec que quan no en tens ni idea, com jo al principi, tenir alguna persona que et pugui assessorar o simplement pugui solucionar els teus dubtes puntuals és molt reconfortant.

  • Pikler, Emmi Moverse en libertad. Desarrollo de la motricidad global. Ed. Narcea. Madrid, 2014
  • Aquest blog també està força bé. Però ja no s’actualitza: Emmi Pikler. Educación temprana
  • Aquest blog també és molt interessant. Se centra molt en moviment lliure i porteig, tema amb que moltes vegades ens han atacat:  Crianza en brazos y porteo ergonómico

I per acabar us deixo l’entrevista de Ima Sanchís en La Contra de La Vanguardia a Sally Goddard Blythe, neurofisiòloga: Moviment i aprenentatge estan relacionats.  No ho diu directament amb les paraules “Moviment Lliure” Però deixa clar que el moviment i l’equilibri afecten les capacitats intel·lectuals. Deixar que les criatures es moguin soles és la base perquè tinguin millors connexions neuronals. Ala! Ho diu una científica, no una mare hippy 😛

Visca el moviment lliure!!! Visca!

Si a algú la nostra experiència l’ha ajudat a tenir paciència amb el moviment del seu fill/a, o l’ha animat a posar-ho en pràctica o simplement ha pogut entendre millor les famílies que ho decideixen aplicar, ja sóc feliç. I si a més a més a algú li ha agradat, i ho comparteix a la xarxa, estaré pletòrica 😉

Si teniu qualsevol pregunta o comentari m’encantarà llegir-vos.


Si t’ha agradat aquest article, si us plau comparteix-lo a la xarxa (Facebook, Twitter, etc) o fes Like! Ens agrada que la tribu creixi. Gràcies!

 

 

 

Maternitat · Temps per tu (mare)

Coses que he après amb la maternitat: El temps

Com us vaig dir a casa varem passar per un super refredat que va suposar un dalt a baix a la dinàmica familiar. Aquestes setmanes no he pogut escriure, encara que aquest espai em dona molt aire, perquè he hagut de recuperar una mica el temps perdut amb altres qüestions familiars. El problema és que el temps no es pot recuperar i si ho intentes en surts més cansada i desanimada. I això és el que m’ha passat 😦

Després de la tempesta arriba la calma, …i un be negre!! No arriba mai!

Tenia un post a mitges i he decidit deixar-lo per la següent setmana. Volia explicar-vos com varem celebrar el carnestoltes una setmana tard, com he fet una sessió intensiva de cadiretes de passeig i trones que per fi ha acabat, i com hem visitat les primeres escoles bressol. Aaah! Quin stress! Però em sembla que no ho faré. Només dir-vos que tot ha estat a corre-cuita i a mitges, res a veure amb el que m’agradaria, tot i que podria ser molt pitjor. Podríem no haver-ho fet i que encara estigués pendent!!! Horror!

Després d’aquest sprint, ara em noto descentrada, esgotada i desganada. Han estat masses coses en poc temps i sé que n’hi ha altres pendents. A més aquest inici de primavera m’està consumint l’energia. Com us ho feu vosaltres?

Aquí tant el pare com jo anem bojos per trobar temps. I això que jo estic d’excedència! Temps per les coses de la casa, temps pels nostres interessos personals (aquest blog per exemple), temps per buscar informació sobre nous utensilis que necessitem per l’Ot… No se, temps per respirar, descansar i estimar-nos, a nosaltres mateixos i a l’altre. Ja us podeu imaginar el què acaba passant. Sempre fem el mínim per sobreviure: cuinar, comprar, netejar, rentar roba (ni tan sols arribo a plegar-la) i un petó de bona nit. I la resta? Hahaha,no hi ha resta. Tot es deixa per després i simplement desapareix en l’oblid.

L’altre dia vaig fer-me una llista. M’encanten les llistes i sobretot taxar allò que he fet. Llàstima que ara no serveixin de res; les vaig acumulant. Aquesta vegada la vaig titular “I wish to do” (Desitjo fer). Tota una declaració d’intencions. Gairebé incloc “Dutxar-me” o “Fer l’amor amb el meu xicot”, però volia que fossin fites assumibles realment 😛 Així que mireu el que vagi incloure:

  • Demanar hora a la pelu
  • Demanar hora a la depilació laser
  • Demanar hora al dentista
  • Endreçar fotos de l’Ot i de l’embaràs
  • Posar al dia llibreta evolució Ot
  • Buscar info cadiretes cotxe

Què m’està passant? He acceptat la realitat o simplement he tirat la tovallola? Abans hagués escrit:

  • Anar a la pelu
  • Anar a depilar-me
  • Anar al dentista
  • Fer àlbum dels primers mesos de l’Ot (el de l’embaràs ja el tindria de fa mesos)
  • Llibreta evolució Ot: Incloure “xxx” que ha fet aquest matí
  • Comprar cadireta cotxe

En fi, que amb la maternitat/paternitat no tenim temps per res. Un mateix sempre queda al final de tot. I aprés a prioritzar a base de hòsties. Quan et penses que el nen farà una migdiada d’una hora i podràs rentar els plats, estendre la rentadora i fer-te una dutxa ràpida, aquell dia dorm només 10 minuts. Així que a les llistes és important l’ordre. Vull que quedi clar que amb això no estic dient que si prioritzes ho podràs fer tot. Això és materialment impossible!! Però el que si fas és valorar el que és important per tu.

Quan el meu fill tenia uns dos mesos vaig incorporar un pensament que mai havia tingut fins ara “Si només tinc temps per una cosa, què és el que necessito més?” I la veritat és que ho aplico constantment. Quan m’alço sempre penso “Necessito més una dutxa o un bon esmorzar?” “Necessito més vestir-me o un cafè?” “Necessito més una migdiada o anar al super?” I així vaig organitzant el meu dia a dia. Per exemple, ara mateix per poder escriure aquest post estic deixant de sopar aprofitant que el nen dorm. Encara en quedaré sense menjar!

Bueno, ho deixo aquí. Perquè en aquest moment què és el que més necessito? Anar a dormir

PD: Us deixo un record del nostre carnestoltes casolà. Dues disfresses per un mateix nen. Per cert el meu fill es diu Ot, potser pilleu la referència 😉

Carnestoltes 2017
(Fotos: © Cristina F. Victory / Barcelona 2017)

1)Tintin, com son pare de petit! 2) Ot el bruixot! (Amb la roba sense plegar al fons Hahaha!)


Si t’ha agradat aquest article, si us plau comparteix-lo a la xarxa (Facebook, Twitter, etc) o fes Like! Ens agrada que la tribu creixi. Gràcies!