Animals de companyia

Gràcies Leto!

Feia dies que volia escriure aquest post però les paraules no em sortien. No volia deixar passar la data però a la vegada em negava a acceptar que fos real.

——-

Aquesta nit fa 13 anys que et vas llençar a les rodes de les nostres bicis i vas trasbalsar les nostres vides de dalt a baix. Tot i que aquella nit no vas venir a casa amb nosaltres, ja eres nostre, com si alguna cosa ens digués que aquella noia ens trucaria ens diria que no podia quedar-se amb tu, que si et volíem. Ostres, i tant que et volíem!!! Abans d’adormir-nos ja t’havíem posat nom, Leto, i al matí em vaig despertar amb el pressentiment d’haver rebut la trucada que tan desitjàvem.

Aquell matí que et vàrem recollir eres tan menut! Et portava al cistell de la bici. A la mateixa bici amb la qual ara porto a l’Ot a la seva cadireta. Avui just passava per aquella cantonada i tot se m’ha remogut. Han estat tants anys junts! Tots tres. I després tots quatre.

Fa dies que ho pensava. La teva arribada inesperada va ser com la del Pau fa 16 anys i la de l’Ot fa 2 a la meva vida. Tots heu arribat de sorpresa. Sense buscar-vos. Però desitjant-vos molt. Com és la vida! Si us hagués buscat, potser no us hagués trobat. 😊

Però vas arribar i ens vas canviar la vida de dalt a baix. Durant molts anys pensava que la càrrega era igual a la de tenir un fill. I tot i que crec que potser dir això és una mica massa, sí puc dir que gràcies a tu vaig començar a ser mare. Així que gràcies!

Gràcies per fer-nos una família!

Gràcies per iniciar-nos en el paper de pares! Perquè sense tu l’arribada de l’Ot hagués estat un xoc molt més intens.

Gràcies per créixer i convertir-te en un gran amic de vida!

Gràcies per cuidar-nos, tant i tan bé!! Sense tu les hores infinites del Pau a casa hagueren estat molt pitjor. Sense tu jo m’haguera sentit molt sola durant la meva malaltia. I gràcies per tractar-nos com sempre en tot moment! 😍

Gràcies per les mil llepades que ens omplien de petons!

Gràcies pels riures, pel caràcter, pels robatoris de menjar i de mitjons!

Gràcies per les passejades, per les dormides arraulits al sofà, per les curses a la muntanya!

Gràcies per acompanyar-nos en el camí de ser pares! Per esperar pacient el teu moment després de l’Ot i abans de nosaltres.

Gràcies per ensenyar-nos la serenor al final del viatge. Per guiar-nos. Per esperar-nos. Per fer-nos-ho fàcil. Per ensenyar-nos que la vida té sentit quan es gaudeix.

I sobretot, gràcies per estimar-nos!

Gràcies i més gràcies, perquè 13 anys no ens van semblar suficients.

T’estimem Leto!!


Si t’ha agradat aquest article, si us plau, comparteix-lo a la xarxa (Facebook, Twitter, Instagram, etc) o fes Like! Ens agrada que la tribu creixi. Gràcies!
Sóc dona i mare (Una mica de feminisme sempre va bé)

Per què vaig fer vaga el 8M?

Abans d’acabar la setmana volia escriure aquest post ràpid. Primer havia de ser Perquè faré vaga el 8M i així em servia per acabar de prendre la decisió, bàsicament a escala econòmica laboral. Però la vida de mare té aquestes sorpreses. Per molt que et proposis fer alguna cosa, la realitat sempre marcarà el seu ritme. Hahaha I em vaig trobar de cop i volta a dos dies de la vaga mirant la informació real. Fatal!!! Però és que no em va donar temps 😦 😦 😦 En fi, com les coses passen per algun motiu ara veig que puc escriure sobre el tema des d’un punt de vista més realista i meditat.

Dimecres a la nit mentre donava teta al peque vaig pensar: Vinga sí, demà faig vaga. No vaig a treballar, porto al peque a l’escola i després me’n vaig a alguns dels actes feministes que hi ha programats al matí. Així a les 12h vaig a la manifestació ben a gust a cridar pels nostres drets. Però les coses no vàrem anar com jo pensava i el dijous em vaig trobar a casa amb l’Ot mig malalt i el gos de cagarrines! Vaga de cures a prendre pel cul! Em sentia estranya. Estava fent vaga laboral, però no podia fer vaga de cures??? He de reconèixer que em vaig sentir bastant frustrada. Estava fent una vaga a mitges, no la vaga que m’hagués agradat i la realitat tornava a marcar el meu ritme.

Ja el dia abans la idea de deixar al peque a l’escola a càrrec de la mestra (una altra dona) o de demanar-li a la iaia o l’àvia que es quedéssim amb el nen mentre jo anava a manifestar-me tampoc em convencia. Era clarament una contradicció. No podia passar-li a una altra dona aquesta tasca! Li hauria d’haver passat al pare!!! O a un avi. Però no a casa el meu xicot va estar dubtant fins que finalment va decidir anar a la feina. No sempre podem parar els dos, em repetia jo. Però potser sí que hauríem d’haver parat els dos. Jo per unir-me completament a la vaga i ell per cobrir-me en les feines de cures d’aquell dia.

No sé si alguna de vosaltres va poder fer la vaga al 100%. Segurament les que tingueu nens petits, haurà estat una mica difícil. Per altra banda, també entenc que hi ha circumstàncies en les quals els peques ens necessiten però tot plegat em va fer pensar que la clau de la vaga feminista no era l’àrea laboral, allò és una conseqüència d’una altra realitat més dura. La part més important d’una vaga feminista és fer visible totes les feines invisibles que normalment fa una dona. Ja no parlo de posar rentadores, rentar els plats o fregar, perquè això moltes famílies tenen clar que són tasques de tots. Parlo de tenir cura dels nostres, ja sigui reduint horaris laborals, atenent malalts o mantenint els vincles tot i la distància. I normalment tot això es fa encara que impliqui “renúncies” personals i que ningú ho valori. I tal com ho veig, és aquí on recau la lluita feminista de l’altre dia: Fer visibles les feines de cura per donar-los valor i omplir-les de sentit de cara a la nostra societat. Jo tinc molt clar que tenen valor, perquè les faig i veig que costen; però també tinc molt clar que tenen un sentit perquè sinó no les faria. Ara, no sé si tothom té clar la importància que té en una societat el fet de tenir cura dels altres. Així anem. Tothom mirant per ell, i al del costat que le den!

També us dic que no vull entrar en el debat sobre si les cures les han de fer les dones o no. Crec que això no seria important si tinguessin un valor, econòmic i moral. Llavors ningú es plantejaria que ho fas per obligació, sinó que veurien que és necessari. Però mentre no hi ha remuneració, aquella tasca no té valor. Si els diners o no diners no fossin el tema, potser ens trobaríem que més mares deixen feines “normals” per atendre els seus fills petits o que més homes deixen les seves feines “normals” per tenir cura dels seus pares grans malalts. Les coses canviarien. Ara reconeixeu-me que fan venir esgarrifances pensar com els diners ens condicionen tant.

Per sort el dijous a la tarda, els dos malalts van millorar i el peque i jo vàrem poder sortir de casa amb molta energia, la cara ben alta i el puny alçat, per anar a la manifestació de Passeig de Gràcia. Anava a cridar ben alt que la lluita feminista té molt de sentit, que la necessitem totes i tots; i que si lluitem ara, no ho hauran de fer les nostres filles i fills. 

Per cert, aquell dia no vaig comprar res. Vaga de consum a tope! I per compensar el tema cures, no vaig fer res a casa!!! 😛

20180308_180805


Si t’ha agradat aquest article, si us plau, comparteix-lo a la xarxa (Facebook, Twitter, etc) o fes Like! Ens agrada que la tribu creixi. Gràcies!