Criança respectuosa · Escola Bressol

La nostra difícil adaptació a l’escola bressol

Només fa una setmana que no escric al blog, però tinc la sensació que ha passat més d’un mes. Estic una mica descol·locada! Em sento com si m’hagués passat un camió per sobre, però simplement és que he tornat a la feina. Potser no vaig tan desencaminada, perquè el xoc de realitat després d’un any i mig d’oasis maternal es podria equiparar a un tràiler doble que t’enganxa de ple a 120 km/h. Nous horaris, noves rutines, tensió per com anirà tot, sense poder aprofitar les migdiades del peque per descansar… Però seguint despertant-me 2 cops la nit que va bé o 8 vegades com avui. Així que a les 22.30h ja no sóc persona i a les 23h algú em desconnecta, qual Matrix, i caic rodona on estigui: sofà, al llit del peque donant teta, a la cuina… I és que per acabar-ho de rematar per casa seguim amb la temuda adaptació a l’escola bressol.

L’última setmana de setembre en comptes d’acabar amb aquest tema, va anar a pitjor. Ja sé que això no són matemàtiques i que amb els nens 2 + 2 poden ser 4, 5 o 10. Però sincerament no esperava que arribéssim a aquest punt. És cert que vàrem començar molt tard (19 de setembre), però al principi tot va anar tant bé!! Massa bé! En deixar-lo reia, em saludava mentre marxava i es posava a jugar. Era massa idíl·lic. En algun moment havia de petar. I tant, si ho va fer! Així que ara que la resta de famílies ha passat aquesta etapa, nosaltres encara hi som. 😦 Espero que ja haguem tocat fons i ara només haguem de pujar, a poc a poc però sempre en direcció cap amunt; perquè sinó… m’haureu de recollir de sota el tràiler amb bossetes d’aquelles del CSI.

He de reconèixer que el cap de setmana passat va ser el pitjor. Es va unir la seva crisi de separació amb la meva!! O us penseu que són ells els únics que la pateixen? I una merda!! Quan veus al teu fill passant-ho fatal (tal com va dir la mestra) t’ataquen totes les pors, els dubtes i sobretot la culpa Aquella culpabilitat tant absurda i injustificada, com intensa i punyent. I la gent que és molt imbècil només fa que dir-te Tu sobretot no ploris i estigues tranquil·la, que sinó li transmets. Estàs insinuant que és culpa meva??? Sí, home!! El meu fill plora durant hores a l’escola bressol i jo em comportaré com si res. Aniré pel món amb un gran somriure. Doncs no!! Si vol braços, li donaré; si vol teta, allà la tindrà; i si el veig trist, ploraré amb ell. Així que el cap de setmana passat ens vàrem dedicar a això: teta, porteig i plors, i més d’un cop tot a la vegada. Us imagineu l’escena? Tots dos ho havíem de treure. I la veritat és que crec que ens ha anat força bé!

A l’acabar la setmana i al començar aquesta, la situació era dramàtica. Plors en marxar jo, plors en deixar-lo el pare a l’escola, ploriquejos que canvien d’intensitat durant vàries hores al llarg del matí, buscant sempre els braços de la mestra, i si no els tenia, grans plors amb intents de cops de cap a terra. Ja sé que no sempre el pot tenir a sobre. En té dos braços per 13 criatures. Així que intento no pensar-hi. Aixxx quin patir! Quan arribava el dinar la cosa empitjorava. Plors, negació i cabreig. Fa dues setmanes que no dinar!! I a l’hora de dormir plors intensos fins a caure exhaust. Es desperta súper aviat quan els altres encara dormen i torna a plorar cridant mamà. Un Cristo que no vegis. Quan el recollia seguia sanglotant, tenia els ulls vermells i infladíssims i només eren les 14.30h. Així que com espereu que jo no ho passi malament?

Em sentia culpable, pensant que tot allò era culpa meva. Perquè tornava a treballar i ja no estaria amb ell. Perquè des de sempre li he ofert braços o teta quan ho necessitava. Perquè l’he portejat quasi el 80% del temps en comptes de fer servir cotxet. Totes les veus que sempre em van criticar tornàvem a mi. Se’m repetien al cap un cop rere l’altre dient-me: Ja t’ho deia que no era bo pel teu fill. Ho veus ara!! Va ser molt trist, plantejar-me si havia fet la criança adequada. Per sort que també tenia gent a prop que em recordava que allò era el més normal i a la vegada el més sa. Et nota a faltar perquè té un fort lligam amb tu (apego). El que és perfecte. A més l’Ot no està d’acord amb la nova situació i ho expressa a la seva manera. Dóna-li temps i confia en ell.

No m’agrada parlar d’un tema quan encara no ha acabat. Perquè no veus les coses amb la mateixa perspectiva i perquè si avui fa un pas endavant, demà pot anar dues passes enrere. Però la veritat és que aquests dies he intentat viure-ho tot una mica diferent. A veure si així també puc ajudar al meu fill. Perquè la sensació d’impotència, de no poder fer res, era un altre d’aquells sentiments que més em torturava. Potser amb tot el que he fet no estic canviant res en la perspectiva del meu fill, però jo em sento més tranquil·la.

El cap de setmana passat em vaig concedir plorar; però plorar amb majúscules. Llargues estones plorant  sola i d’altres abraçada a ell. També em vaig reservar moments d’intimitat per tots dos, sobretot als vespres, quan hauria d’estar dormint al llit i nosaltres sopant al menjador. Vàrem reviure molts moments com als primers mesos quan es quedava adormit obre meu fins que anàvem al llit. També l’he portejat tant com he pogut. Li he donat llargues hores de teta i hem iniciat un nou moment de teta +abraçada + caricies als peus + els seus dibuixos preferits. I sincerament, m’he omplert d’ell i crec que ell també de mi.

Els últims dies la mestra ens deia que semblava tenir més interès pel joc. Ja no plora per dormir, encara que dorm poc i es desperta buscant-me. I fins i tot algun dia ha tastat la fruita del dinar. Res més. Petits passos que són grans concessions del nostre fill, tossut, amb caràcter i cop avesat als canvis. Nosaltres els rebem amb alegria i optimisme i li agraïm amb més braços i amor.

No sé com ni quan acabarem la nostra adaptació. Però mentrestant seguirem fidels a la nostra criança, sense fer cas als fantasmes, amb braços, teta i porteig. Si ens han servit aquests últims 15 mesos, segur que ara també ens ajudaran.  

cub-1418738_640


Si t’ha agradat aquest article, si us plau comparteix-lo a la xarxa (Facebook, Twitter, etc) o fes Like! Ens agrada que la tribu creixi. Gràcies!

 

Família - Tribu · Sóc dona i mare (Una mica de feminisme sempre va bé)

Un any més tard, seguim sent una tribu!

(Feia temps que volia actualitzar el text de presentació del blog. Ara aprofitant el post 50 m’he decidit a fer-ho. Espero que us agradi!!

Si no em coneixes, pots començar amb la presentació inicial Ara som una tribu! )

Hola, sóc la Cristina. Mare de l’Ot d’1 any, parella d’un artista des de fa 15 i mestressa d’un gos rebel de 12. Però sobretot sóc una dona apassionada per l’escriptura i la lectura. Així que quan no estic fent de mare, escric aquest blog i em dedico al món dels llibres.

Com a moltes dones abans, la maternitat m’ha sacsejat i m’ha acostat a la meva essència. No tenia ni idea que em passaria una cosa així, però es veu que és habitual. A part d’estries, tetes caigudes, discussions infinites amb la parella i molt mal d’esquena, la maternitat també porta moltes coses bones. Qui ho diria, oi? 😛  Per mi ha estat òbviament el peque, però també el ressorgir del meu esperit creatiu. És com si hagués parit dues coses, un fill i una nova versió de mi mateixa.  I és que la maternitat m’ha fet ser reflexionar sobre qui sóc, què faig, perquè ho faig… i deixar-me de punyetes. Un exercici molt sa que recomano per tenir una maternitat/paternitat més conscient. Però compte! Si no t’ho prens amb una mica d’humor, et pot deixar fet caldo. Això faig jo? Ostres tu!! Quina mala mare estic feta! 😉

Quan vaig començar aquest blog estàvem en plena període de teta a tota hora, començant el moviment i introduint de mica en mica el menjar. Ara, hem iniciat una nova etapa. Ni millor ni pitjor, simplement un nivell superior de dificultat. O us pensàveu que això cada vegada seria més fàcil? Hihihi Jo sí, la veritat!!! Sempre creia que si pots parlar amb ells, els nens són més fàcils. I en cert aspecte és així, però llavors els problemes canvien i es fan més difícils d’afrontar: rabietes, crisis de separació, el temut no… Els temes es multipliquen exponencialment i la diversió sempre va a més. 

Jo i Ot

Ara quasi 15 mesos més tard de l’arribada del peque, puc dir ben fort que ja no som la parella amb gos que érem! Les nostres rutines han canviat totalment i els nostres horaris “ni te digo!”. Ara parlem de l’escola bressol, la roba d’hivern i les noves pedagogies, en comptes de comentar la nova sèrie HBO o l’actualitat política. Ja no sortim al parc a passejar al gos. Ara anem a l’àrea infantil a veure si la nova fera es diverteix i es cansa. Hi ha dies bons, dies dolents i dies moooolt dolents. Perquè enganyar-nos! Però per sort no perdem el somriure.

En part és gràcies a la súper tribu que hem fet: Família que a poc a poc va entenent la nostra criança; amics i família que s’uneix al club dels pares; mare-amigues que es troben en la mateixa situació… I és que per educar un nen fa falta una tribu, però perquè una mare i pare novell sobrevisquin també.

Però sobretot és gràcies a aquest blog que m’ajuda a prendre consciència del que estem vivint, a desfogar-me quan les coses no surten bé, a entendre millor al nostre peque, i prendrem la maternitat amb humor i molt d’amor.

Si vols llegir aquest blog, estaria bé que sabessis que:

  • A casa fem criança respectuosa, lactància materna prolongada, porteig, collit i totes aquestes “coses hippies” que hem descobert amb la maternitat/paternitat.
  • Però no lluitaré perquè tothom faci el mateix, sinó perquè cada mare/pare faci el que li dicta el cor, no la societat o aquest blog 🙂
  • No publico fotos del meu fill ni d’altres nens perquè crec que la seva imatge i la privacitat és sagrada.
  • M’encanten les activitats DIY adaptades a l’edat del meu peque. Si en saps d’alguna divertida, sóc tot orelles.
  • Normalment no parlo de productes. No pretenc que el blog sigui un aparador de publicitat. Però si utilitzo alguna cosa que m’agrada o em funciona us ho diré.
  • M’agrada parlar sobre grans temes de la maternitat i donar-los un toc d’humor.:P Però sempre surt la meva part més amorosa. Serà culpa de les hormones encara?
  • Si una cosa no m’agrada, ho dic ben clar i ben fort. Tinc caràcter, geni i mala hòstia així que quan el peque, el pare, la família o la fruitera em treuen de polleguera us ho explico sense problemes. Crec que per sobreviure com a mare, també tenim dret a queixar-nos 😛

Si sabent tot això et ve de gust seguir-me, serà un plaer per mi tenir un/a lector/a nou 😉


Si t’ha agradat aquest article, si us plau comparteix-lo a la xarxa (Facebook, Twitter, etc) o fes Like! Ens agrada que la tribu creixi. Gràcies!
Lactància

1 any de lactància materna!! #13mLM

Aquests dies s’ha celebrat la Setmana Mundial de la Lactància Materna (de l’1 al 7 d’agost) i això m’ha fet pensar que nosaltres com qui no vol la cosa ja portem 13 m de Lactància Materna!!

Es veu que necessitem un període a l’any per familiaritzar a la gent amb la lactància materna. Ja sé sap que els éssers humans érem mamífers fa segles. Però ara ens hem civilitzat i ja no donem la teta com vulgars animals. Fora bromes! La veritat és que poc em pensava que arribaria a aquest punt. Perquè al principi va ser MOLT dur, i vàrem trobar MOLTES pedres al camí. Si no hagués estat per totes aquelles persones que es dediquen a difondre la lactància, amb els seus beneficis i les seves ombres ara no estaria aquí.

Abans de parir la meva intenció era fer Lactància Materna Exclusiva fins als 6 m i les hormones, la falta de son i la gent del voltant no m’ajudaven. El segon dia a l’hospital ja varem rebre pressions per donar-li biberò de fòrmula. En aquell moment ho vaig veure clar, si volia tenir la meva lactància, l’hauria de lluitar. I així ha estat, perquè la pressió del biberó ens ha acompanyat durant tot el camí.

Com us deia, els inicis varen ser de manual: “Manual de Problemes de lactància per a mares novells, diga’m quins puc tenir i jo els hauré passat”. Semblava que topàvem amb tot. El meu xicot feia broma per baixar una mica la tensió que es generava dient “Sembla que col·leccionem problemes. No cal tenir-los tots. Igualment serem bons pares, o no.” I és que durant els primers 3 mesos cada setmana descobríem un nou impediment: Mugronera, suplement de la meva llet cada 3h més teta a demanda, molt dolor als mugrons, esquerdes, frenet lingual, perles de llet i un llarg etcètera que es va unir amb els còlics del lactant cap als dos mesos i mig. El nostre dia a dia es va omplir d’assessores de lactància, osteòpates, mugroneres, més assessores de lactància i una infinitat d’hores al sofà donant teta.

He de reconèixer que si no fos tan tossuda, ara no celebraríem els 13 m de lactància. Visca el Taure que porto dins!! Però és que en els pitjors moments hi havia una idea que se’m repetia constantment: Si ho deixes, te’n penediràs! Sort que no ho vaig fer!!! No em podia permetre perdre la lactància, tal com vaig perdre el meu part desitjat. I no volia veure’m a mi mateixa igual que havia vist a la meva mare explicant infinitament trista que ella no em va poder donar el pit perquè no tenia prou llet i jo demana moltíssim. Ella no va tenir assessorament. Jo sí, i ho vaig aprofitar.

Cap als quatre mesos tot es va normalitzar. Va ser com si ens graduéssim. De cop i volta era una experta. El nen s’agafava bé, ja no necessitava mugronera i a poc a poc els moments de teta van passar a ser cada vegada més bonics. Ja no estaven tenyits d’aquella aura d’obligació, de responsabilitat o de tensió constant per si s’agafa bé o si menja prou. Ara érem els nostres moments d’intimitat. Recordo el dia que li vaig dir al meu xicot “Ara sí que estic gaudint de la lactància! Ens ha constat més de tres mesos, però ho hem aconseguit!”

IMG_1039
(Foto: © Cristina F. Victory / Ribes de Freser 2016)

Mai em vaig plantejar què passaria passats els sis primers mesos. Simplement em vaig deixar emportar. I com sempre el més bonic a la vida arriba així. El meu fill va començar a mirar-me mentre mamava. Amb una mirada d’amor que mai ningú m’ha fet. Amb la seva maneta m’acariciava. Ara la teta, ara l’escot i fins i tot la cara. M’encanta quan alça el braç buscant un petó o quan riu amb el mugró a la boca i em fa una pedorreta. Mentre els moments teta siguin tan bonics, crec que aquesta lactància va per llarg. 

img_1197.jpg
(Foto: © Cristina F. Victory / Barcelona 2017)

I per acabar de celebrar aquests 13 m només em queda dir: Gràcies a totes les assessores de lactància, matrones, mare-amigues i família que m’heu ajudat en aquest camí i m’heu recolzat quan defallia. Moltes gràcies també a tota aquella gent que m’empenyia al biberó, que em criticava perquè volia seguir amb la lactància materna, que em mirava malament perquè donava teta al carrer o portejant el meu fill. La vostra ràbia em donava energia per seguir endavant.

I sobretot i especialment, moltes gràcies al meu xicot per seguir-me cegament en aquest camí, per acceptar que no volgués deixar-lo encara que hi haguessin mil impediments, per confiar en mi i en el nostre fill, per ocupar-te de tot quan jo només podia asseure’m, treure la teta i contemplar al peque, per acompanyar-me quan plorava (pel part, pel dolor de tetes, pel cansament), per fer-me riure, per estimar-me. Amor, moltíssimes gràcies per aquests 13 m! Saps que també són teus! I que amb tu ho repetiria un altre cop.

IMG_1118
(Foto: © Cristina F. Victory / Barcelona 2016)

Si t’ha agradat aquest article, si us plau comparteix-lo a la xarxa (Facebook, Twitter, etc) o fes Like! Ens agrada que la tribu creixi. Gràcies!

 

Família - Tribu

Ara som una tribu!

Hola, sóc la Cristina. Des de fa pocs mesos sóc mare d’un nen moníssim. Una personeta que m’ha ensenyat moltíssimes coses sobre mi i sobre el món.

Com tantes altres mares, la maternitat m’ha canviat. Encara em pregunto perquè no vaig iniciar aquest viatge abans. Però tot i que en tenia moltes ganes, mai imaginava que m’agradaria tant. Nits sense dormir, preocupació per la seva salut, dolor de tetes (molt dolor de tetes), mal d’esquena i una infinitat d’hores al sofà sense fer res més que teta i contemplació.

La seva arribada va ser una alegria i un dalt a baix a la nostra dinàmica de grup. Tot i que hi han hagut plors, crits i desesperació, a casa hem intentat prendre’ns-ho tot amb humor i bona companyia. Ara sis mesos més tard i amb una mica més d’autonomia, molt poca, m’agradaria compartir amb vosaltres la nostra experiència i reflexionar amb humor sobre el part, la maternitat i el que suposa la criança respectuosa.

I és que ja no serem mai més una parella amb gos, ara som una tribu!

Una tribu que sesten més enllà de les portes de casa. Naturalment els iaios, els avis i els tiets. Però també la nostra tribu són totes aquelles mares, doules, amigues, matrones, assessores de lactància i un llarg etcètera que m’heu acompanyat i em seguiu acompanyant. Perquè la vostra presència m’enriqueix com a mare, m’ajuda aprendre aquest ofici molt més ràpid i sobretot a sobreviure!!!

Si esteu llegint aquest blog, podeu formar part de la nostra tribu deixant els vostres comentaris o escrivint-me a unamareilasevatribu.blog@gmail.com Estaré encantada de llegir-vos i reflexionar amb vosaltres.

tribu