Temps per tu (mare)

Recuperar temps per mi sense culpes

Ahir anava pel carrer a les nou i pico de la nit tan tranquil·la, sense presses, escoltant música i ballant quan em vaig adonar que feia tres anys que no ho feia. Si estava al carrer a aquelles hores segurament seria per feina o per alguna obligació i segur que aniria corrents cap a casa per ajudar a dormir al nen. Si per algun miracle fos un “acte alliberador personal” ho hauria aconseguit sortit d’amagat quan el nen ja s’hagués adormit. Però ahir a la nit no va ser així. Ho feia per plaer, no tenia pressa i em vaig recrear arribant gairebé a les deu de la nit, ben tranquil·la i sense perdonar un últim ball a l’escala abans d’obrir la porta.

I és que fa dies que estic en mode “recuperar el meu espai” i això implica tornar a tenir estones per mi, per fer el que més m’agrada o per no fer res; però sobretot per no haver d’estar en mode “mamà” tota l’estona. Potser sona lleig, però no m’importa. És el que sento i crec que després dels primers anys de criança és normal sentir-se així en algun moment. Tothom hi arriba, alguns abans i altres després. No seré jo qui jutjarà si ha estat aviat o massa tard. La vida dels altres no la conec i pel que fa a la meva puc dir que ha arribat quan ho he necessitat.

Com vaig recuperar de mica en mica el meu espai

Dintre d’un mes l’Ot farà 3 anys i aquest últim any he sentit que era importantíssim recuperar el meu espai vital, i també l’espai amb la parella. Crec que tot va començar quan em vaig ser adonar que volia tornar a donar més presencia de la Cristina professional. Com us explicava l’altre dia les coses no van anar com jo pensava, però el més important és que vaig reconèixer aquell desig, el vaig seguir i ara m’ha obert un horitzó molt interessant. Així que tot arribarà. Després vaig anar fent canvis en el tema lactància. A l’estiu passat vàrem deixar la teta a demanda i la vaig vincular només al dormir. A la tardor (als 2 anys i 4 mesos) també vaig treure la de la nit i vaig tornar a dormir una mica “com abans”. Jo que creia que ho portava bé això de no dormir, vaig notar un canvi brutal. Energia a tope després de 6 hores seguides de son profund. Visca! Pel nostre aniversari ens vàrem atrevir a passar el primer cap de setmana sols. Buf i que bé ens va anar! (Però això dona per un post a part) Fa uns mesos vaig passar dos dies fora de casa per feina i tots vàrem estar bé. Dic tots, perquè em preocupava més com ho portaria jo que no pas ell. I finalment, ara fa dues setmanes em vaig animar a fer un curs d’escriptura que acaba tard.

Atenció perquè el pas és important!! Em costava reglar-me aquest moment de cura personal perquè el meu fill em necessitava. Era un moment que no podia justificar amb feina, necessitat de dormir, celebració puntual… Era un acte purament “egoista”, exclusivament pel meu plaer i per això em costava. Si ara ho he fet és perquè ja no em sento culpable de regalar-me aquestes estones i sobretot perquè veig que el meu fill ha crescut. Tot són etapes, les seves i les nostres. Per això deia que no em veig capaç de jutjar a ningú que encara no senti que és el moment o algú que ho vulgui fer pocs mesos després de néixer el bebè.

Com vaig explicar-li aquest canvi al meu fill

Per mi era molt important explicar-li cadascun dels canvis al peque i anar veient com els portava. Sóc conscient que en part això només era una justificació personal a aquest espai que m’estava agafant. Però ara amb la distància m’adono que aquest espai i que entengués perquè la mamà l’agafava li ha anat molt bé també a ell.

FEINA = Obligació. Potser el que més li va costar va ser adaptar-se als canvis laborals, perquè implicaven més hores fora de casa i sobretot perquè jo no ho portava bé. Però recordo perfectament com va ser l’excusa perfecte per explicar-li quina era la meva feina i perquè m’agrada. Em mirava amb els ulls com unes taronges en una mescla d’admiració i comprensió.

LACTÀNCIA = Això és qüestió de dos. La lactància ha estat l’altre punt complicat de l’equació. En tot aquest procés li he intentat explicar que fer teta era cosa de dos i que tots dos havíem d’estar a gust. No servia que un si però l’altre no. He entès la seva frustració, el seu neguit quan volia i no li donava i he vist com de mica en mica ha entès el meu punt de vista. Sona molt fort dic així, però a la seva manera és així. Ja donaré més detalls un altre dia quan parli del deslletament.

NITS SENSE LA MAMÀ O EL PAPÀ = Autonomia. Les nits puntuals fora de casa han estat una diversió per ell. La seva primera “excursió” que després t’explica content. “Mamà a casa els avis…” Així que fantàstic. Sembla que mini volia i torna. Ideal!!

ESCRIPTURA = PLAER: El tema del curs d’escriptura, igual que anar a la piscina jo sola o deixar-lo sopant sol amb el seu pare per poder fer exercici pensava que li costaria més, però realment ha estat tot molt fàcil. Ho carregava de culpa perquè en teoria només hi treia un benefici jo, però el meu fill ha empatitzat super fàcil amb la idea “vaig a fer això perquè m’agrada molt, perquè m’ho passo molt bé, perquè em fa feliç”. Suposo que per ell és molt fàcil d’entendre que vulgui fer una cosa que m’agrada tant. Segurament més fàcil d’entendre que una obligació a disgust. Tanta pressió perquè després fos tan fàcil!!

Cristina F. Victory – Juny 2019

Està clar que quan fas una cosa que t’agrada després tornes a casa més contenta i relaxada. Així que en realitat no és un acte simplement egoista, és un acte de bé comú pensat pel benestar familiar Hahaha! El cert és que des de jo he començat a cuidar-me, al meu xicot i a mi ens resulta molt més fàcil trobar moments i maneres de cuidar-nos, individualment o en parella. I al nostre fill els porta bastant bé. Ara el papà toca, ara la mamà escriu. Sembla mentida com un acte d’amor cap a un mateix pot activar tants mecanismes perquè la dinàmica familiar funcioni molt millor.

Si et sents en aquest punt, encara que només sigui una mica, no dubtis en provar-ho, en anar escoltant el que necessites i concedir-t’ho. Segurament costarà al principi però aniràs veient canvis. Si en canvi tot això que he explicat et sona estrany, no em facis ni cas. Ja arribarà el moment. No hi ha pressa. 😉

Si t’ha agradat aquest article, fes Like, deixa un comentari i comparteix-lo a la xarxa (Facebook, Twitter, Instagram, etc) Ens agrada que la tribu creixi. Gràcies!
Criança respectuosa · Maternitat

Estic d’excedència i no vull donar més explicacions!

Si em coneixeu o m’esteu seguint segurament ja sabeu que estic d’excedència fins al setembre, quan el meu fill tingui 1 any i un parell de mesos. Llavors farem junts l’adaptació a l’escola bressol i jo tornaré al món dels adults. Serà dur pels dos i a la vegada bo. Ell tindrà molta més vida social amb nens i jo converses normals que no incloguin les paraules teta, migdiada, bolquers o plors. Però sobretot crec que serà el moment adequat.

Fins llavors, estic d’excedència i no vull donar més explicacions!!!

Quan el meu fill va néixer tothom venia i ens deia Gaudiu-lo molt que passa molt ràpid. Nosaltres estàvem en aquella bombolla de pares novells que porten 2-3 setmanes sense dormir més que 4-5 hores a les nits i despertant-nos cada 1,30h o 2h. Així que en aquell moment allò de gaudiu-lo molt sonava amb rintintín. No semblava un consell, si no una obligació paternal que no sentíem com se suposa que havíem de sentir.

Al cap d’un parell de mesos, quan ja ens havíem acostumat, just abans de que comencés la fatídica etapa dels plors per la son, varem començar a gaudir-ho tal com tothom ens deia. Però llavors la gent que venia a veure’ns ja no deia allò de gaudiu-lo, si no que preguntaven quan em reincorporava a la feina. Estàvem al setembre i vaig pensar que era producte de la típica tornada a la normalitat col·lectiva. Així que els hi deia que tornaria a principis de gener, tal com pensava, i tots contents. Ho veien normal i jo no hi donava més voltes. Algú reconeixia que era una sort poder estar tant de temps amb el meu fill (tant de temps són 5 mesos i 2 setmanes) i altres m’asseguraven Ja veuràs com tindràs moltes ganes de tornar. ¿?¿?

Però quan el nostre fill tenia 4-5 mesos ni jo ni el seu pare ens veiem deixant-lo a una escola bressol i separant-nos tant de temps d’ell. Cadascú fa el que creu convenient, només faltaria, però nosaltres no ho veiem clar. Llavors varem valorar opcions (iaios, mare de dia, etc) i naturalment també varem pensar en que jo allargués el període d’estar amb ell, encara que això suposes reduir dràsticament els ingressos.

Potser us penseu que va ser l’última opció, perquè la resta no era possible. O perquè fent càlculs no podíem pagar una escola bressol o ens sortia millor que jo no treballés. Socialment sembla que si et justifiques així, la gent ho entén millor. Però la veritat és que no va ser així. Tenim família a 20-30 minuts de casa i tots dos treballem en el que ens agrada.

Per Nadal la gent tornava a preguntar-me quin dia m’incorporava. Parlo de família, amics, veïns, la caixera del super… tothom! Jo acabava de comunicar la meva excedència a la feina (amb la incertesa laboral que això et provoca inconscientment) i que tothom em preguntés era una mica cansat. La pregunta anava acompanyada d’una cara de felicitat i quan sentien la meva resposta l’expressió els hi canviava. Somriure forçat, cara de sorpresa i frases glorioses com Bueno, això és que t’ho pots permetre, Ostres i a la feina t’han deixat? No t’han fet fora?, Ui! Pensava que això ja no es feia. Quedar-se a casa després de tenir un fill. Com que havies estudiat…, I creus que serà bo per la criatura? No sabrà relacionar-se després. Tindrà una mamitiiiis! i un llarg etcètera.

Llavors, sense ni pensar-hi vaig començar a donar explicacions. No, és que.., Saps que passa que…, Primer com a reforç a a la decisió que havíem pres, bé principalment jo, i involuntàriament com a reacció a la falta d’aprovació col·lectiva. No és que la necessitis, però una decisió així a vegades costa. Paralitzes la teva carrera professional, potser la poses en perill; et sents jutjada com si fossis una dona d’un altre temps, sense aspiracions personals o necessitats individuals; i comences a passar molt més temps sola perquè la resta de mares amb les que coincidies ja estan tornant a la feina. I llavors dubtes. Hauré fet bé?

Sempre he agraït moltíssim els 6-7 comentaris contats que vaig rebre sobre que havia pres una bona decisió.  M’han ajudat a portar molt millor les desenes de mirades, cares, comentaris… El meu fill també us ho agraeix molt! Per això ara ja no vull donar més explicacions.

Per sort passats els 10 mesos de maternitat, quan la gent em veu a hores poc habituals ja no pregunta, ni mira ni fa res. Deuen tenir les seves teories: sense feina, treballa en horaris estranys, serà la cangur, etc. Pocs deuen pensar que estic a casa cuidant del meu fill. Però ja m’és indiferent. No ho faig per ells. Suposo que no cal que us digui per a qui ho faig, oi?

elephant-175798_640


Si t’ha agradat aquest article, si us plau comparteix-lo a la xarxa (Facebook, Twitter, etc) o fes Like! Ens agrada que la tribu creixi. Gràcies!