Animals de companyia

Gràcies Leto!

Feia dies que volia escriure aquest post però les paraules no em sortien. No volia deixar passar la data però a la vegada em negava a acceptar que fos real.

——-

Aquesta nit fa 13 anys que et vas llençar a les rodes de les nostres bicis i vas trasbalsar les nostres vides de dalt a baix. Tot i que aquella nit no vas venir a casa amb nosaltres, ja eres nostre, com si alguna cosa ens digués que aquella noia ens trucaria ens diria que no podia quedar-se amb tu, que si et volíem. Ostres, i tant que et volíem!!! Abans d’adormir-nos ja t’havíem posat nom, Leto, i al matí em vaig despertar amb el pressentiment d’haver rebut la trucada que tan desitjàvem.

Aquell matí que et vàrem recollir eres tan menut! Et portava al cistell de la bici. A la mateixa bici amb la qual ara porto a l’Ot a la seva cadireta. Avui just passava per aquella cantonada i tot se m’ha remogut. Han estat tants anys junts! Tots tres. I després tots quatre.

Fa dies que ho pensava. La teva arribada inesperada va ser com la del Pau fa 16 anys i la de l’Ot fa 2 a la meva vida. Tots heu arribat de sorpresa. Sense buscar-vos. Però desitjant-vos molt. Com és la vida! Si us hagués buscat, potser no us hagués trobat. 😊

Però vas arribar i ens vas canviar la vida de dalt a baix. Durant molts anys pensava que la càrrega era igual a la de tenir un fill. I tot i que crec que potser dir això és una mica massa, sí puc dir que gràcies a tu vaig començar a ser mare. Així que gràcies!

Gràcies per fer-nos una família!

Gràcies per iniciar-nos en el paper de pares! Perquè sense tu l’arribada de l’Ot hagués estat un xoc molt més intens.

Gràcies per créixer i convertir-te en un gran amic de vida!

Gràcies per cuidar-nos, tant i tan bé!! Sense tu les hores infinites del Pau a casa hagueren estat molt pitjor. Sense tu jo m’haguera sentit molt sola durant la meva malaltia. I gràcies per tractar-nos com sempre en tot moment! 😍

Gràcies per les mil llepades que ens omplien de petons!

Gràcies pels riures, pel caràcter, pels robatoris de menjar i de mitjons!

Gràcies per les passejades, per les dormides arraulits al sofà, per les curses a la muntanya!

Gràcies per acompanyar-nos en el camí de ser pares! Per esperar pacient el teu moment després de l’Ot i abans de nosaltres.

Gràcies per ensenyar-nos la serenor al final del viatge. Per guiar-nos. Per esperar-nos. Per fer-nos-ho fàcil. Per ensenyar-nos que la vida té sentit quan es gaudeix.

I sobretot, gràcies per estimar-nos!

Gràcies i més gràcies, perquè 13 anys no ens van semblar suficients.

T’estimem Leto!!


Si t’ha agradat aquest article, si us plau, comparteix-lo a la xarxa (Facebook, Twitter, Instagram, etc) o fes Like! Ens agrada que la tribu creixi. Gràcies!
Família - Tribu · Sóc dona i mare (Una mica de feminisme sempre va bé)

Un any més tard, seguim sent una tribu!

(Feia temps que volia actualitzar el text de presentació del blog. Ara aprofitant el post 50 m’he decidit a fer-ho. Espero que us agradi!!

Si no em coneixes, pots començar amb la presentació inicial Ara som una tribu! )

Hola, sóc la Cristina. Mare de l’Ot d’1 any, parella d’un artista des de fa 15 i mestressa d’un gos rebel de 12. Però sobretot sóc una dona apassionada per l’escriptura i la lectura. Així que quan no estic fent de mare, escric aquest blog i em dedico al món dels llibres.

Com a moltes dones abans, la maternitat m’ha sacsejat i m’ha acostat a la meva essència. No tenia ni idea que em passaria una cosa així, però es veu que és habitual. A part d’estries, tetes caigudes, discussions infinites amb la parella i molt mal d’esquena, la maternitat també porta moltes coses bones. Qui ho diria, oi? 😛  Per mi ha estat òbviament el peque, però també el ressorgir del meu esperit creatiu. És com si hagués parit dues coses, un fill i una nova versió de mi mateixa.  I és que la maternitat m’ha fet ser reflexionar sobre qui sóc, què faig, perquè ho faig… i deixar-me de punyetes. Un exercici molt sa que recomano per tenir una maternitat/paternitat més conscient. Però compte! Si no t’ho prens amb una mica d’humor, et pot deixar fet caldo. Això faig jo? Ostres tu!! Quina mala mare estic feta! 😉

Quan vaig començar aquest blog estàvem en plena període de teta a tota hora, començant el moviment i introduint de mica en mica el menjar. Ara, hem iniciat una nova etapa. Ni millor ni pitjor, simplement un nivell superior de dificultat. O us pensàveu que això cada vegada seria més fàcil? Hihihi Jo sí, la veritat!!! Sempre creia que si pots parlar amb ells, els nens són més fàcils. I en cert aspecte és així, però llavors els problemes canvien i es fan més difícils d’afrontar: rabietes, crisis de separació, el temut no… Els temes es multipliquen exponencialment i la diversió sempre va a més. 

Jo i Ot

Ara quasi 15 mesos més tard de l’arribada del peque, puc dir ben fort que ja no som la parella amb gos que érem! Les nostres rutines han canviat totalment i els nostres horaris “ni te digo!”. Ara parlem de l’escola bressol, la roba d’hivern i les noves pedagogies, en comptes de comentar la nova sèrie HBO o l’actualitat política. Ja no sortim al parc a passejar al gos. Ara anem a l’àrea infantil a veure si la nova fera es diverteix i es cansa. Hi ha dies bons, dies dolents i dies moooolt dolents. Perquè enganyar-nos! Però per sort no perdem el somriure.

En part és gràcies a la súper tribu que hem fet: Família que a poc a poc va entenent la nostra criança; amics i família que s’uneix al club dels pares; mare-amigues que es troben en la mateixa situació… I és que per educar un nen fa falta una tribu, però perquè una mare i pare novell sobrevisquin també.

Però sobretot és gràcies a aquest blog que m’ajuda a prendre consciència del que estem vivint, a desfogar-me quan les coses no surten bé, a entendre millor al nostre peque, i prendrem la maternitat amb humor i molt d’amor.

Si vols llegir aquest blog, estaria bé que sabessis que:

  • A casa fem criança respectuosa, lactància materna prolongada, porteig, collit i totes aquestes “coses hippies” que hem descobert amb la maternitat/paternitat.
  • Però no lluitaré perquè tothom faci el mateix, sinó perquè cada mare/pare faci el que li dicta el cor, no la societat o aquest blog 🙂
  • No publico fotos del meu fill ni d’altres nens perquè crec que la seva imatge i la privacitat és sagrada.
  • M’encanten les activitats DIY adaptades a l’edat del meu peque. Si en saps d’alguna divertida, sóc tot orelles.
  • Normalment no parlo de productes. No pretenc que el blog sigui un aparador de publicitat. Però si utilitzo alguna cosa que m’agrada o em funciona us ho diré.
  • M’agrada parlar sobre grans temes de la maternitat i donar-los un toc d’humor.:P Però sempre surt la meva part més amorosa. Serà culpa de les hormones encara?
  • Si una cosa no m’agrada, ho dic ben clar i ben fort. Tinc caràcter, geni i mala hòstia així que quan el peque, el pare, la família o la fruitera em treuen de polleguera us ho explico sense problemes. Crec que per sobreviure com a mare, també tenim dret a queixar-nos 😛

Si sabent tot això et ve de gust seguir-me, serà un plaer per mi tenir un/a lector/a nou 😉


Si t’ha agradat aquest article, si us plau comparteix-lo a la xarxa (Facebook, Twitter, etc) o fes Like! Ens agrada que la tribu creixi. Gràcies!
Família - Tribu · Maternitat · Post-part · Temps per tu (mare)

Les mare-amigues

Des de fa més d’un any formo part d’un grup de whatsapp de mares que m’ha canviat la vida. M’acompanyen, em fan riure, em fan plorar, em donen consell, m’assessoren, però sobre tot ens cuidem les unes a les altres com si fóssim amigues de tota la vida.

Tot va començar un dia d’aquells horrorosos de l’embaràs amb vòmits, molt de cansament i marejos. Mentre anava cap a la feina em va sonar el telèfon. M’acaben d’incloure a un maxigrup de whatsapp de la classe de ioga per embarassades. Quin horror!!, vaig pensar. Només havia anat a una classe de prova feia un mes i mig, buscant alguna activitat que m’ajudés a relaxar-me, i un cop allà el ritme no era el que esperava. Tot era mooooolt paaauuusaaaat i jo anava com una moto. Totes tenien molta panxa i a mi quasi no se’m veia. Així que vaig pensar que no era el meu lloc i no vaig tornar-hi més.

Per això quan em van incloure pensava que era un error i que no pintava res allà. Però les circumstàncies havien canviat. Bé, l’embaràs havia anat fent el seu curs 😛 I alguna veu interior em va dir Deixa. Quedat a tafanejar uns dies i després marxes del grup. Tots ho hem fet, oi? Sempre hi ha algun grup de whatsapp en el qual estem de voayers i no participem. Ho prometo, aquesta era la intenció!! Qui ho diria ara, eh noies? Hahaha Només va durar quinze dies, però la intenció hi era. Hahaha Les meves ànsies de comunicar-se/socialitzar-me van ser més fortes i un dia no vaig poder evitar participar en un dels temes estrella: quan agafar la baixa o decidir que val la pena frenar el ritme i centrar-te en tu i el bebè que ha de venir. Ja veieu el to de les converses. Tres setmanes després vaig decidir que em quedava indefinidament.

En aquest xat les futures mares plantejaven els seus dubtes de l’embaràs, es donaven ànims quan les proves anaven malament o simplement els metges deixaven a l’embarassada inquieta, s’explicaven els parts que havien tingut, les sensacions, els tempos, etc i de tant en tant es comentava qui anava i qui no a la classe corresponent. Com jo seguia sense anar a classe, només coneixia a les futures mares pels noms i els comentaris habituals que poguessin fer. Em queia força bé una noia que era professora de dibuix o alguna cosa així i reconeixia que l’embaràs no li deixava ser parcial amb els exàmens dels seus alumnes. Ara ja sé perquè em queia tan bé. Un petó maca! 😉

Van passar les setmanes. Jo vaig agafar la baixa, vaig viure el meu efecte niu (“arreglem la casa abans del dia D”) i una nit després d’una visita trista i angoixant al ginecòleg per culpa del puto percentil vaig decidir que aniria a ioga. El xat em va acollir molt bé, les futures mares a classe també (El Eterno Sol ho va remoure tot) i des d’aquell dia el meu embaràs i la meva maternitat van fer un canvi.

Amb aquestes dones que no tenia res en comú, he après a ser mare, i elles també n’han après. He plorat llegint parts no respectats, he “mort de felicitat” veient com anaven bé molts d’altres, m’he sentit orgullosa veient com dones normals es convertien en lleones poderoses, he  sentit enveja veient els bebès com s’agafaven a la teta ràpidament i he descobert molt sobre parts, lactància, criança respectuosa i maternitat conscient.

Ara un any i 2-3 mesos més tard el grup segueix sent molt actiu. Ja no som un xat d’embarassades, a poc a poc hem passat a ser totes mares. I els temes no s’acaben mai. Si un dia no puc estar pel mòbil un parell d’hores, tranquil·lament tinc 60 o 100 missatges. O 200!! Hahaha Els bebès ja no són tant bebès. Alguna mare ja va pel segon. És bonic veure com el temps passa en bona companyia. 

Seguim quedant per fer ioga. Abans amb bebès, ara amb gatejadors. Algun dia anem al parc o a fer un cafè de mames. Però el que trobo més curiós és que ja no és un simple maxigrup de whatsapp. Ara és el meu grup de mares-amigues. Si tinc un mal dia, ja no escric a les amigues d’abans. Estan per altres coses. Ara els hi explico a elles i alguna m’anima o em fa riure. Si em preocupa alguna cosa del nen o de la lactància ho plantejo i entre totes trobem vàries maneres d’afrontar-ho. Ens acceptem com som. Diferents, amb criances similars, però cadascuna amb la seva particularitat. Tenim la nostra tribu! I això m’ha salvat la vida.

Existeixen molts grups així. De mares que es coneixen a classes pre-part o post-part, a classe de natació amb nadons, etc. Facebook n’està ple i perquè no dir-ho també formo part d’algun grup a la xarxa a veure si m’aporta Llum a la vida 😉 No són grups que et preparen per als temuts xats de pares de l’escola. Si no que són grups de suport virtual. Aquella xarxa que abans es teixia físicament i que ara neix i creix a la xarxa.

Des de fora es pot fer broma o pensar que tenim algun problema per estar tan enganxades al grup o que no fan falta perquè durant anys hi ha hagut dones sense xarxa física ni virtual. Inclús algú pot dir que això s’assembla més al safareig de les iaies que a una comunitat virtual seriosa. Però si una nit no he dormit i el meu fill està molt inquiet, no és millor trobar suport en les mare-amigues abans de pagar-ho amb ell? Si un dinar familiar posa a prova la nostra paciència i la sogra, la teva mare o qui sigui t’omplen el cap amb “Aquest nen tindria que…”, no és millor desfogar-se amb les mare-amigues abans de barallar-te amb la teva parella? I si no saps com afrontar una nova situació, no és millor demanar opinió al consell de mamis abans d’atabalar-se i no saber per on tirar?

Si em veieu enganxada al mòbil o al facebook  els cinc minuts que el meu fill em deixa lliures, rieu tot el que vulgueu. No m’importa. Estic fent teràpia. M’estic cuidant. Les estic cuidant. I de pas estic aprenent molt de totes elles!!

Gràcies noies!!

old-photo-1581300_640


Si t’ha agradat aquest article, si us plau comparteix-lo a la xarxa (Facebook, Twitter, etc) o fes Like! Ens agrada que la tribu creixi. Gràcies!

 

Criança respectuosa · Família - Tribu

Benvinguda música, et notava a faltar (I el primer espectacle musical del peque)

El divendres vaig publicar l’última entrega de les Crónicas de Mamapulpo, Mamapulpo y su momento e intimidad (10 meses), però reconec que l’havia escrit ara fa dues setmanes. En ella us explicava que el meu peque no tolera bé la música. Sempre que la sent es posa a plorar. Però escrivint-la vaig pensar que feia moltes setmanes, i fins i tot un parell de mesos, que ja no posava música. I com els nens canvien tan ràpid potser la situació havia millorat.

Així que pocs dies més tard vaig provar amb Bob Marley. Te fama de calmar les bèsties, oi? Doncs li va agradar, o si més no ho va tolerar força bé. Ole!! Uns dies més tard vaig provar amb la banda sonora de Begin Again. Buscava d’on venia la música tot encuriosit i un cop ho va veure que era de l’ordinador va seguir tan content jugant i jo rentant els plats amb un gran somriure de victòria. Va anar tan bé que aquell migdia vaig seguir amb Manel ;P En total em va deixar escoltar música durant 1.30h. Ole, ole!

Així que a casa ens hem crescut i hem començat a incorporar de nou la música a la vida del peque. Dic de nou, perquè quan era molt petit, vaig seguir aquell consell tan suat de Durant el dia posa la ràdio, música, la tele… per a que distingeixi el dia de la nit. No intentis fer silenci absolut durant les seves migdiades. Però la veritat és que això funcionava fins el 3 mesos i mig o 4 mesos, quan vam començar la fatídica etapa dels plors. Llavors, necessitàvem silenci per acompanyar el peque a dormir i no se ben bé com o perquè vam arribar a la situació de que quan estava despert tampoc volia música. Personalment crec que eren masses inputs per processar. Amb la realitat i els sorolls que ens envolten ja en tenia prou per estar estimulat i trobar l’equilibri per relaxar-se.

Ara, molt més gran, sembla que realment ja mostra més interès per la música. Potser al març (8 mesos aprox) quan em vaig inventar una cançó pel seu mico ho hauria d’haver vist, perquè reia només sentir-la. La identificava i esperava veure el mico i la cançoneta. Però “una flor no hace verano” i amb el meu fill les coses millor a poc a poc, al seu ritme. Així que aquest últims dies hem anat provant coses noves.

Els avis, còmplices amb els tiets, li han regalat un elefant de Done by Deer que al estirar-li la cua toca una cançó de bressol. Bé, sona Somewhere over the rainbow i jo només penso amb El Màgic d’Oz i les rajoles grogues, però a tots ens encanta perquè al peque se li il·lumina la cara al sentir la cançó i a més el relaxa. Li posem molt al vespre, després del bany i abans de sopar. Sedant total! He de reconèixer que alguna nit he substituït el Bona nit de Els Pets , que li he cantat sempre per dormir-se, per aquesta. I jo que pensava que no hi havia música a la seva vida.

Així que aquest cap de setmana ens hem tirat a la piscina i hem portat al peque al seu primer espectacle musical. Vam anar a veure Nyam nyam! a la Sala Fènix. No sabíem com aniria, però va estar força bé! Estem molt contents. La pena és que s’acabava d’alçar d’una migdiada i ell necessita més estona per estar actiu. Així que en certs moments de més activitat s’espantava perquè encara estava una mica adormit. Error nostre. No sempre podem encaixar bé les migdiades amb l’organització del dia.

Però en conjunt l’experiència li va agradar molt. No deixava de mirar l’escenari i tot el que hi passava. A vegades es girava i em mirava com dient “Veus què fan mamà? Quin ocell més maco” i jo “Si carinyu, si.” Hi havia moments en que feia petits saltirons com quan està super content. Ara només li faltaria seguir els acords picant de mans. A poc a poc…

IMG_20170521_125756605
(Foto: © Cristina F. Victory / Barcelona 2017)

Personalment em va agradar molt la manera que tenen els actors de connectar amb les criatures. Al ser un espectacle de 0-3 anys, aconseguir que el públic et segueixi i s’interessi a vegades ha de ser complicat. Però just sortir parlen en “llenguatge bebé” (tata tatata) i tots queden enganxats. A més com fan servir com a leitmotiv una olla, culleres de fusta gegants i els colors bàsics, fins i tot els més petits poden seguir la història. Van sortint titelles i van cantant cançons, sempre fent que el públic interaccioni. És molt bonic veure com les criatures no perden de vista les titelles, com els nens més grans canten les cançons i com tota la sala es va omplint de color. És màgic! Els ulls de flipat del nostre fill ho deien tot 🙂

IMG_20170521_130858557
(Foto: © Cristina F. Victory / Barcelona 2017)

L’espectacle ens el va recomanar una mare de ioga i vam anar juntes les dues famílies. També va venir una altre família amics d’ells. Així que al sortir varem fer dinar d’adults i una mica de tribu extra que sempre va molt bé.  Va ser un dia complet i a la nit tan el peque com nosaltres vam caure rodons. Moltes emocions i experiències noves en família. Un dia diumenge ideal! Per això jo ara us ho recomano a nosaltres. Aprofiteu que el pròxim diumenge és l’últim dia d’aquesta temporada i aneu-hi! Segur que els vostres fills/filles s’ho passaran molt be. Nosaltres segur que repetirem. Ja estic mirant més programació de teatre infantil :p

IMG-20170427-WA0001


Si t’ha agradat aquest article, si us plau comparteix-lo a la xarxa (Facebook, Twitter, etc) o fes Like! Ens agrada que la tribu creixi. Gràcies!
Animals de companyia · Família - Tribu

Tenir un gos és com tenir un fill

Com tots ja sabeu a la nostra tribu som una mare, un pare, un nadó i un gos, i aquests últim és tan important com qualsevol dels altres. Ens l’estimem com un més i el tenim en compte per tot, ja sigui perquè ens l’emportem amb nosaltres o perquè hem de tenir en compte que hi ha mil llocs on no pot venir. Si li passa res ens preocupem, i si esta content riem. I per suposat, si l’han operar com avui, tots patim.

El nostre amic ara te 12 anys i mig i l’operació no és gaire greu, però sempre fa por una anestèsia general a certes edats. Ens el varem trobar una nit d’agost al carrer al costat de casa quan només tenia dos mesos i mig. Sol, sense corretja i desorientat ens va llençar a les rodes de la meva bicicleta. Per diferents circumstàncies aquella nit no la va passar amb nosaltres, però el destí ja estava marcat. Abans d’anar a dormir el meu xicot ja li havia posat nom, Leto, i al matí una trucada a primera hora ens va confirmar que vindria a casa definitivament. Recordo que el vaig anar a buscar de nou amb la bici i em cabia a la cistella del davant. Era tan menut!

Letobaby
(Foto: © Cristina F. Victory / Barcelona 2005)

La seva arribada, com la del nen molts anys més tard, també ens va trasbalsar. Hi ha moltes coses a tenir en compte quan incorpores un membre nou a la tribu, ja sigui un nen o un gos. I encara que us sembli mentida s’assemblen molt. En tots dos casos m’he fet un fart de llegir llibres sobre comportament. I res! Després acabes fent el que bonament pots i et diu el cor. 🙂

Els primers dies tot eren plors. Plorava perquè tenia gana, plorava perquè es sentia sol encara que fóssim a l’habitació del costat, plorava perquè volia dormir amb nosaltres. Ja en aquell moment varem rebre els primers consells magistrals de gent desconeguda: “sobretot no el mal acostumis a pujar-se al sofà, que no prengui menjar del vostre, i sobretot no el deixeu dormir amb vosaltres”. Així que varem intentar que dormis al lavabo on es podia pixar sense problema, i l’espectacle de plors i crits va ser molt dur. Crec que no varem aguantar ni 10 minuts, que el meu xicot ja estava amb ell al lavabo. Les dues primeres nits ho va intentar durant hores. Però la tercera, després que tots els intents fossin inútils el varem deixar venir a la habitació amb nosaltres.

Per allò del que diran o per no sentir-nos mal amos el deixàvem dormir al terra de la nostra habitació, sota al llit. Així no ens sentíem tan culpables per estar fent no se què mal fet. Amb els mesos va anar creient i ell solet es pujava al llit o al sofà, i sincerament a mi ja em semblava bé. Al sofà m’asseia al seu costat i l’acariciava i al llit moltes vegades marrucava amb ell. Em transmetia pau el seu pel i molta calma sentir la seva respiració mentre dormia.

Amb els mesos ens varem anar coneixent i entenent sense parlar-nos. Ell va anar traient el caràcter, i deu ni do quin caràcter de mascle alfa, i nosaltres amb el temps varem aprendre a acceptar que no tot podria ser com un imagina al principi. El Leto no pot anar deslligat pel carrer perquè no torna, si es creua amb un mascle territorial ell ho voldrà ser més, té arxienemics al barri i quan els veu el món es para i entra en “modo batalla”, el menjar és la seva passió (millor el nostre que el seu és clar), i els petards i els partits de Champions són la seva kriptonita. Però per sort ha acceptat no destrossar-nos la casa quan marxem, li agraden molt les passejades llargues en família (preferiblement a la muntanya), i valora el plaer d’asseure’ns a una terrassa a la fresca a l’estiu i al solet a l’hivern… En fi, l’hem acceptat tal com és.

Ens va costar entendre que poc es pot lluitar contra la natura. Varem fer algun curs d’ensinistrament però allò no anava ni amb ell i ni amb nosaltres. El millor per a que la nostra vida sigui pacífica és l’acceptació. Ell és com és i ens encanta. Encara que molts cops es faci complicat.

No se si tot això us va sonant o si cal que faci el paral·lelisme amb els nens. Molts m’han tractat de boja quan deia que això dels fills i la maternitat és molt semblant a tenir un gos. Però sincerament, cada cop estic més convençuda de que són experiències paral·leles.

Hem mal acostumat al nostre gos i al nostre fill! Els hem acariciat, els agafat en braços, els hem deixat dormir amb nosaltres. De fet, fem un collit interespècie molt agradable en que tots encaixem al llit com un puzle.

Hem canviat els nostres horaris, primer pel gos i ara més pel nen. Fer que ells s’adaptessin als nostres era més traumàtic per tots. Plors de son, pipis a deshora, estres innecessari…

Hem sacrificat la nostra llibertat de moviments, per dos éssers vius que ens necessiten i ens estimen. El gos amb els anys ens ha tornat llibertat, el nen esperem que ho faci també 😛

Ens hem adaptat a conviure amb caràcters nous ja siguin canins o infantils. A respectar-los, a educar-los i sobretot a estimar-los!!!

Hem rebut crítiques, comentaris poc afortunats, comparacions, i alguna lloança tan per lo bonic que és el gos, com ho és el nen.

I com avui hem patit i patirem per la salut de tots dos.

 

(Per sort, el Leto està bé. I just ara dona voltes als meus peus per trobar un lloc on estirar-se còmodament. )


Si t’ha agradat aquest article, si us plau comparteix-lo a la xarxa (Facebook, Twitter, etc) o fes Like! Ens agrada que la tribu creixi. Gràcies!
Família - Tribu

Ara som una tribu!

Hola, sóc la Cristina. Des de fa pocs mesos sóc mare d’un nen moníssim. Una personeta que m’ha ensenyat moltíssimes coses sobre mi i sobre el món.

Com tantes altres mares, la maternitat m’ha canviat. Encara em pregunto perquè no vaig iniciar aquest viatge abans. Però tot i que en tenia moltes ganes, mai imaginava que m’agradaria tant. Nits sense dormir, preocupació per la seva salut, dolor de tetes (molt dolor de tetes), mal d’esquena i una infinitat d’hores al sofà sense fer res més que teta i contemplació.

La seva arribada va ser una alegria i un dalt a baix a la nostra dinàmica de grup. Tot i que hi han hagut plors, crits i desesperació, a casa hem intentat prendre’ns-ho tot amb humor i bona companyia. Ara sis mesos més tard i amb una mica més d’autonomia, molt poca, m’agradaria compartir amb vosaltres la nostra experiència i reflexionar amb humor sobre el part, la maternitat i el que suposa la criança respectuosa.

I és que ja no serem mai més una parella amb gos, ara som una tribu!

Una tribu que sesten més enllà de les portes de casa. Naturalment els iaios, els avis i els tiets. Però també la nostra tribu són totes aquelles mares, doules, amigues, matrones, assessores de lactància i un llarg etcètera que m’heu acompanyat i em seguiu acompanyant. Perquè la vostra presència m’enriqueix com a mare, m’ajuda aprendre aquest ofici molt més ràpid i sobretot a sobreviure!!!

Si esteu llegint aquest blog, podeu formar part de la nostra tribu deixant els vostres comentaris o escrivint-me a unamareilasevatribu.blog@gmail.com Estaré encantada de llegir-vos i reflexionar amb vosaltres.

tribu