Demà és el Dia de la Mare i aquest any no tinc preparat res especial pel blog, ni per mi, ni per nosaltres dos. Aquest any, el Dia de la Mare serà com un dia més de caos i descontrol a les nostres vides no perfectes. 😛

Segurament ens alçarem massa aviat, perquè tens un despertador intern que només sap que són les 7 del matí, però que no té incorporada la millora tècnica que desconnecta l’alarma els caps de setmana per a que dormin fins tard. Em despertaràs amb puntades de peu, semi plors o semi crits aguts, perquè em sembla que només t’has llevat tranquil cinc vegades en aquests 22 mesos. Demanaràs teta com qui demana un cafè abans que li diguin bon dia i tot i que jo em faré la dormida em passaràs la mà per la cara fins que et digui bon dia.

Amb una mica de sort esmorzaràs sense crits, enrabiades ni súpliques de tele. No sé si el temps ens acompanyarà per sortir al parc. Però a certa hora, quan ja hagis tret totes les joguines del seu lloc i t’hagis intentat enfilar a l’armari de la tele, a la taula, a la pica del bany… estaràs insuportable i tots estarem desitjant sortir al carrer.

Segurament abans que arribi l’hora de la migdiada hauré respirat profundament per no cridar unes quantes vegades i ens haurem enfadat almenys un cop o dos, i la cosa seguirà a la tarda, perquè tu estàs en aquella etapa de buscar límits i jo en aquella de posar-te’ls cada cop més a prop perquè sinó la cosa se’n va de mare.

Durant la teva migdiada, no recolliré ni fregaré ni posaré rentadores, simplement m’asseuré a descansar i a recuperar-me de la feina més dura que he fet mai. M’és igual que la casa sigui un camp de batalla, m’és igual que la roba s’acumuli al costat de la rentadora i la neta a sobre el nostre armari. És més important estar tranquil·la per poder seguir-te el ritme a la tarda amb bon humor. No és fàcil, i ho saps! Hehehe

La tarda serà un Second Round a l’estil Dia de la Marmota. I a mesura que s’acosti la nit i estiguis més cansat tot serà més complicat: sopar, bany, dents… fins i tot el conte d’abans d’anar a dormir.

Però quan arribi la nit sé que ens haurem petonejat mil cops, que m’hauràs abraçat unes altres tantes, que m’hauràs mirat amb cara d’amor etern durant hores, que entre crits haurem rigut, ens haurem fet pessigolles  i haurem tingut un parell o tres de moments teta plens d’amor. I és que la vida amb tu no és perfecte, però és meravellosa. 

M’ha costat molt de temps entendre-ho. Gràcies a tu ho he aconseguit. Segurament supervivència. Com tot en això de la maternitat. Per a estar bé no tot ha de ser perfecte. Zero crits, zero enrabiades, tot rialles. No!! Fals! Per estar bé, s’ha de saber gaudir d’aquests moments màgics que et dóna la vida entre merder i merder o punyalada trapera i pena màxima. Perquè si tot fos sempre perfecte, no seria especial, seria normal. Per això, gràcies a les teves enrabiats, les rialles tenen millor gust. Clar que preferiria que hi haguessin més riures i abraçades, però ara almenys quan hi són les gaudeixo al màxim. Gràcies fill!!! Cada dia m’ensenyés coses noves, de mi, de la vida. 

Si t’ha agradat aquest article, si us plau, comparteix-lo a la xarxa (Facebook, Twitter, etc) o fes Like! Ens agrada que la tribu creixi. Gràcies!