Jocs de 2 anys a 3 anys · Maternitat

Memory casolà (DIY i Handmade)

Avui us porto un joc molt senzill que podeu fer a casa i que us recomano mogollón si els vostres peques estan en aquella etapa de “classificar” o el que ve a ser el mateix, de posar juntes totes aquelles coses que s’assemblen. Jo m’ho vaig plantejar el dia que el nostre (vora els 20 o 21 mesos no recordo) va començar a portar els imants d’animalons que tenim a la nevera cap al menjador i posar-los al costat dels “ninos” d’animals que té. Que si la vaca amb la vaca, que si el cavall amb el cavall… eren de formes diferents però ell els identificava i el feia sentir súper feliç. Jo no li deia res, ni bé ni malament. Simplement l’observava, no per res, simplement perquè veient-lo vaig pensar que estava tant concentrat i feliç que ho podria aprofitar per fer-li un joc més preparat pels dies de pluja, fred… Així que ja fa un parell de mesos li vaig preparar un Momery totalment casolà.

La veritat és que està donant molt de joc. Ell mateix el treu per jugar diverses vegades i a més a més com no ocupa gaire ens l’hem emportat de vacances, a la consulta del metge, el dia que vull prendre un cafè amb una amiga… Ara de moment posem totes les fotos visibles, però més endavant ja provarem de girar-les i deixar-les cap per vall.

Si us animeu, aquí teniu els passos i uns consells bàsics:

  1. Seleccioneu les fotos o les imatges: Nosaltres vàrem utilitzar les fotos d’animals que els avis havien fet durant més d’un viatge que ja estàvem classificades. Tenir una sogra mestra de biologia a un institut és el que té. Hehehe! Però també ho podeu fer amb fotos de revistes, de contes o llibres vells. Mireu a les llibreries de segona mà i segur que per 1 € o 2 € en tindreu. Això sí, penseu que en necessiteu mínim dos! 😛
  2. Plastifiqueu per separat les imatges: Per mi era clau aquest punt, perquè tots sabem que els nens no sempre tenen les mans netes, o que fàcilment tiren aigua, llet, etc . Així que no volia haver de tornar a imprimir, retallar o el que fos. I ha estat una de les millors idees; perquè moltes vegades hi juga mentre esmorza. Reconec que aquesta és la part més cara de tot el joc, però si en comptes d’anar a una copisteria o voleu fer encara més casolà, podeu plastificar les imatges com es fa amb els llibres de l’escola. Jo després vaig retallar les puntes de forma arrodonida perquè si no queden massa punxegudes.
  3. I… llestos!!

Podeu jugar com us vingui de gust, llençant les imatges esbojarradament per terra, posant-les alineades, cap per munt o cap per vall, a terra o a una taula, utilitzant-les de base per buscar els ninos iguals entre les seves joguines… Imaginació al poder! Jo estic convençuda que el joc durarà uns quants anyets d’una manera o altra. Potser haurem d’anar ampliant o variant les imatges: altres animals, plantes, objectes de casa, temàtica de cotxes, etc. Però l’essència serà la mateixa.

Ara el que vull trobar és alguna manera divertida d’aparellar i fer connexions amb colors i formes o amb colors i menjars… Així que si teniu alguna proposta, no dubteu a escriure’m. Estaré encantada de provar-la.


Si t’ha agradat aquest article, si us plau, comparteix-lo a la xarxa (Facebook, Twitter, Instagram, etc) o fes Like! Ens agrada que la tribu creixi. Gràcies!
Animals de companyia

Gràcies Leto!

Feia dies que volia escriure aquest post però les paraules no em sortien. No volia deixar passar la data però a la vegada em negava a acceptar que fos real.

——-

Aquesta nit fa 13 anys que et vas llençar a les rodes de les nostres bicis i vas trasbalsar les nostres vides de dalt a baix. Tot i que aquella nit no vas venir a casa amb nosaltres, ja eres nostre, com si alguna cosa ens digués que aquella noia ens trucaria ens diria que no podia quedar-se amb tu, que si et volíem. Ostres, i tant que et volíem!!! Abans d’adormir-nos ja t’havíem posat nom, Leto, i al matí em vaig despertar amb el pressentiment d’haver rebut la trucada que tan desitjàvem.

Aquell matí que et vàrem recollir eres tan menut! Et portava al cistell de la bici. A la mateixa bici amb la qual ara porto a l’Ot a la seva cadireta. Avui just passava per aquella cantonada i tot se m’ha remogut. Han estat tants anys junts! Tots tres. I després tots quatre.

Fa dies que ho pensava. La teva arribada inesperada va ser com la del Pau fa 16 anys i la de l’Ot fa 2 a la meva vida. Tots heu arribat de sorpresa. Sense buscar-vos. Però desitjant-vos molt. Com és la vida! Si us hagués buscat, potser no us hagués trobat. 😊

Però vas arribar i ens vas canviar la vida de dalt a baix. Durant molts anys pensava que la càrrega era igual a la de tenir un fill. I tot i que crec que potser dir això és una mica massa, sí puc dir que gràcies a tu vaig començar a ser mare. Així que gràcies!

Gràcies per fer-nos una família!

Gràcies per iniciar-nos en el paper de pares! Perquè sense tu l’arribada de l’Ot hagués estat un xoc molt més intens.

Gràcies per créixer i convertir-te en un gran amic de vida!

Gràcies per cuidar-nos, tant i tan bé!! Sense tu les hores infinites del Pau a casa hagueren estat molt pitjor. Sense tu jo m’haguera sentit molt sola durant la meva malaltia. I gràcies per tractar-nos com sempre en tot moment! 😍

Gràcies per les mil llepades que ens omplien de petons!

Gràcies pels riures, pel caràcter, pels robatoris de menjar i de mitjons!

Gràcies per les passejades, per les dormides arraulits al sofà, per les curses a la muntanya!

Gràcies per acompanyar-nos en el camí de ser pares! Per esperar pacient el teu moment després de l’Ot i abans de nosaltres.

Gràcies per ensenyar-nos la serenor al final del viatge. Per guiar-nos. Per esperar-nos. Per fer-nos-ho fàcil. Per ensenyar-nos que la vida té sentit quan es gaudeix.

I sobretot, gràcies per estimar-nos!

Gràcies i més gràcies, perquè 13 anys no ens van semblar suficients.

T’estimem Leto!!


Si t’ha agradat aquest article, si us plau, comparteix-lo a la xarxa (Facebook, Twitter, Instagram, etc) o fes Like! Ens agrada que la tribu creixi. Gràcies!
Vacances sense cotxe

Vacances sense cotxe: Llançà

A casa no tenim cotxe. A mi m’encanta conduir però el cotxe és una despesa que fa anys vàrem decidir que no feia falta. Només l’agafem per sortir de Barcelona i la veritat és que els últims anys amb el nen no l’hem notat a faltar massa. El nostre fill es mareja i molt. En només 10 minuts d’estar al cotxe ja comença a vomitar. Així que a casa hem decidit que no cal fer-li passar per aquest calvari, ni a ell ni a nosaltres.

Per això ens hem plantejat unes vacances sense cotxe, utilitzant només transports públics (preferiblement tren, perquè l’autobús el mareja i alguna cosa ens diu que el vaixell també ho faria) i sobretot sense renunciar a la màgia de fugir lluny de casa. Així que aquestes han estat les nostres vacances sense cotxe.

Pròxima estació, Llançà

Quan ens vàrem plantejar el viatge teníem clar dues coses. En primer lloc, volíem platja i no quedar-nos al costat de Barcelona. Així que vàrem estar inspeccionant on arribava el tren. Les platges de la Costa Brava sempre m’han agradat molt. Tinc records molt bonics de quan era petita, així que vàrem mirar l’Alt Empordà com la millor opció: Llançà, Colera i Portbou. A tots tres hi arriba el tren i els tres són pobles de platja. Així que perfecte.

Per altra banda, necessitàvem no haver de caminar massa, perquè en el seu moment el viatge ens el vàrem plantejar amb el Leto, un gos de 13 anys malalt. Però com sabeu, vàrem acomiadar al Leto uns dies abans d’aquest viatge. 😦 Naturalment l’he tingut molt present tot el temps, i he de dir que em vaig sentir satisfeta de comprovar que si hagués estat amb nosaltres també s’ho hagués passat molt bé. Encara que aquesta calor l’hauria destrossat, pobret. Així que aquest viatge també és apte fer amb gossos 🙂

Nosaltres vàrem decidir quedar-nos a Llançà per la disponibilitat d’apartament amb gos en les dates que ho miràvem (a Colera i Portbou era més complicat o ja no n’hi havia), les distàncies curtes (del tren a casa 10 minuts i de casa a la platja 10 minuts) i la varietat de platges i rutes de senderisme i camins de ronda. Una meravella.

Platges

En trobareu moltíssimes i totes tranquil·les, amb la mar en calma i l’aigua cristal·lina. Al nostre peque de dos anys no li agrada gens quan l’aigua fa onades. Li fa por. Però a la Platja del Port si estava molt tranquil perquè només es movia una mica quan sortia una barqueta del port i  a més el vàrem convencer del plaer de jugar amb la sorra o en aquest cas amb les pedres. Sort d’això!!

20180805_160058b
Llançà, Agost 2018 – © Cristina F. Victory

La Gola i La Farella són platges precioses. Si no tinguéssim al peque ens hi haguéssim estat tot el sant dia. Però l’Ot no opinava el mateix i no s’ho passava tan bé. Tot i que hi havia nens tan petits com ell per allà que estaven encantats. Cest la vie! El nostre fill no vol platges paradisíaques. Ja m’ho dirà quan tingui 18 anys i algú a impressionar 😛

20180801_101351b
Llançà, Agost 2018 – © Cristina F. Victory

Això sí, totes són platges de pedres. Així que us recomano unes bones sandàlies. L’Ot anava amb les Crocs encantat! 😉

Camins de ronda

Tota la Costa Brava està farcida de camins de ronda preciosos. Però el de Llançà ens quedava una mica lluny de l’apartament que havíem llogat i amb l’ona de calor que vàrem pillar, no podíem sortir masses hores a passejar. Així que el vàrem fer només un parell de tardes, però van ser fantàstiques. D’aquesta manera vàrem descobrir les millors platges de la zona i uns paisatges idíl·lics.

20180805_160317
Llançà, Agost 2018 – © Cristina F. Victory

El centre del poble

La plaça de l’església amb el seu arbre immens era el nostre refugi per quan sortíem molt aviat a la tarda. Zona de vianants, amb molta ombra i diverses terrasses on prendre un cafè amb gel o qualsevol beguda de supervivència. 😉

Anàvem amb la bici del peque i passejàvem a munt i avall pels carrerons. Si ho feu trobareu moltes places o zones de joc infantil a la fresca. Era ideal perquè a cada cantonada era diferent i donava peu a moltes maneres de jugar diferents. L’Ot s’ho va passar súper bé corrents amunt i avall.

20180802_112727.jpg
Llançà, Agost 2018 – © Cristina F. Victory

Activitats turístiques

Com qualsevol poble d’estiueig hi ha mil activitats per turistes. Nosaltres les intentem evitar tant com podem, però si us interessen o creieu que en algun moment fan falta, trobareu: Bars i restaurants a discreció; geladeries o llocs on fer un berenar tranquil; excursions en barca, kayak, snorkel, submarinisme, etc. I per descomptat activitats pensades pels més petits: llits elàstics, kars, minigolf, nòria de cavallets, trenet, etc Ho confesso, vàrem pecar en això amb tota la il·lusió del món 😛 Moltes propostes eren massa grans per ell, però estava feliç i eufòric corrent de l’avió al tren un cop i un altre. I he de reconèixer que jo em vaig sentir una estona com una nena cridant d’eufòria.

Està clar que l’estiu vinent repetim. Espero que sense ona de calor i en una casa amb piscina. 😛 Però segur que hi tornem!

Si us animeu a anar-hi, no dubteu a explicar-me què tal us ha anat. I si coneixeu més destinacions per anar sense cotxe, vull saber-les!!! Ens ha pillat el cuquet d’escapar-nos un cop al mes. A veure si ho aconseguim!


Si t’ha agradat aquest article, si us plau, comparteix-lo a la xarxa (Facebook, Twitter, etc) o fes Like! Ens agrada que la tribu creixi. Gràcies!

 

Animals de companyia

Diari d’un comiat. Gestionant el dol de perdre una mascota

Sempre m’ha anat bé escriure per posar els sentiments a lloc, per veure la realitat en el seu conjunt i per intentar viure la vida amb més sinceritat amb mi mateixa. Així que en un moment així no podia fer res més que escriure.

Vaig començar aquest diari el diumenge passat quan ja tenia les emocions més controlades i sentia que estàvem vivint un moment clau per l’Ot. Així que perdoneu si la crònica dels primers dies té un to més en passat.

Divendres 27 de juliol de 2018

Va costar prendre la decisió, tot i que sabíem que arribaria en qualsevol moment, així després d’una setmana molt difícil vàrem acceptar la situació i vàrem demanar hora al veterinari de tota la vida.

Suposàvem que el moment del comiat seria dur, i per això no volíem que hi fos l’Ot. Per ell i per nosaltres. Per poder acomiadar-nos tranquils i pendents del Leto en tot moment. I la veritat és que m’alegro d’haver-ho fet així. Últimament sentíem que amb el nen no podíem dedicar-li el temps que necessitava. Així que aquella tarda va ser només per ell. Com abans!

Però al tornar a casa la situació va ser molt dura. D’entrada l’Ot no va preguntar massa pel Leto. Només el va mencionar un cop en un moment que no era el més adequat i son pare i jo ens vàrem fer els sords. Però després de sopar, estirats al llit fent teta i a punt de llegir el primer conte per anar-nos relaxant, li vàrem explicar. L’Ot ja sabia la situació, que el Leto estava malalt, que era molt vellet i que cada dia tenia menys energia. No volíem amargar-li res i teníem la intenció d’explicar-li tot amb sinceritat i sense eufemismes. Però no sabíem ben bé com afrontar el tema.

Així que vàrem aprofitar aquell moment de tranquil·litat, en el que ens escolta, en el que acostumo a parlar amb ell amb sinceritat i li vaig dir “Carinyu avui el Leto s’ha mort i ja no tornarà més a casa amb nosaltres.” Ell em mirava atent i tranquil. “Ja saps que era molt vellet i que estava molt malalt. Així que ja no tenia forces per recuperar-se i avui s’ha mort.” Jo no sabia com seguir i em van començar a caure les llàgrimes. Així que vaig ser sincera “Carinyu, la mama no sap com explicar això per a que ho entenguis. Ho sento!” I el pare em va prendre el relleu “Ot, els pares estan tristos perquè ja no tornarem a veure al Leto. Però pensarem molt en ell perquè ens l’estimem“.

Semblava que l’explicació li havia convençut i a poc a poc vàrem passar a explicar-li què volia dir estar de vacances. Es va anar animant i va recordar les últimes vacances on tots quatre estàvem a la muntanya. S’ho havia passat tan bé que volia que hi tornéssim. Tots quatre, en aquell precís moment! Va sortir del llit, va agafar la corretja del Leto que estava al lloc de sempre i cridant-lo el va buscar per tota la casa.

Son pare i jo vàrem anar darrere. “Carinyu, el Leto no hi és” “S’ha mort i no tornarà amb nosaltres” No ens sortien més paraules, jo mig plorant, son pare compungit i l’Ot va arrancar a plorar i cridar “Leto Leto Letoooo“. No era un plor de “vull tal cosa i no me la dónes”. Era un plor de pena, de dolor profund. Com si de cop hagués entés la part més dolorosa de tot plegat.

Dissabte 28 de juliol de 2018

Avui ha estat el primer dia sense el Leto i tots ho hem patit molt. En principi hem intentat fer vida normal però com el Leto formava part al 100% de la rutina de cada s’ha notat molt. Res de passejades de bon matí, res de “ha d’anar a fer pipi”, res de posar-li el menjar… Però tot i això ens ha costat veure com ho vivia l’Ot. Sempre és molt empàtic amb les emocions del seu voltant i tot ho viu molt intensament, però això ho ha afrontat de cantó. És normal, la mort no és fàcil d’entendre a qualsevol edat i menys la seva.

D’entrada no vàrem notar res especial. Simplement que només ens va anomenar un parell de cops a tots quatre com feia habitualment, però aquestes dues vegades hi havia un silenci. Com si s’adonés que alguna cosa no quadrava en la seva enumeració. No li vàrem dir res però no ho va tornar a dir més. Inclús a la tarda ja ens anomenava només a nosaltres tres. No sabíem ben bé si això era bo o dolent…

Això sí, al llarg del dia estava molt tovet. Ens volia als tres junts. Res d’anar ell i jo al parc mentre el pare estava a l’ordinador acabant feina. I com no sempre podia ser, arrancava a plorar, amb molta pena i tristor. Ens necessitava als dos al seu costat. No volia separar-se i fins i tot va tenir moments de recordar als avis, els tiets, la cosina i els iaios. Li deia “Carinyu, demà trucarem als iaios” i semblava que es quedava més tranquil. Però amb els dies m’he adonat que no li era suficient. Els necessitava veure realment, en persona o per pantalla. Quina reacció més natural i bàsica davant la mort!! Encara que no ho entengui ell vol a tot aquell que s’estima a prop, per a sentir-se més acollit i per a tenir la tranquil·litat que els altres no marxen com el Leto.

Diumenge 29 de juliol de 2018

Ja fa hores que l’Ot no parla del Leto. Pot semblar que no el nota a faltar. Però en realitat alguna cosa em diu que és just al contrari. Parlava d’ell constantment i de cop i volta no el nomena. No el busca… Sembla que alguna cosa no rutlla. Així que al matí quan anàvem amb autobús cap a casa els iaios ell i jo sols he volgut treure el tema. En part perquè pensava que ho necessitava, en part perquè se m’ha escapat el nom del Leto i m’he posat estranya. Així que millor encarar la situació. A més, com que l’autobús estava buit, m’ha semblat que era un lloc tranquil i un dels pocs moments en el qual no tenia distraccions. Però jolín, quin greu m’ha sabut!

Estava súper content cridant, rient i parlant de tota la família, i de cop i volta silenci i mirada als peus. Li he dit que “la mamà nota molt a faltar al Leto” i li he preguntat si ell també. Però no deia res. Quan li he dit que si no el notava a faltar no passava res, m’ha dit “Ot enfadat“. Ostres!! “Amor, estàs enfadat amb el Leto?” “Enfadat enfadat.” Perquè ja no hi és?” Silenci. “Sé que és difícil d’entendre però vull que sàpigues que no ha marxat perquè ha volgut o perquè no ens estimés. Ha marxat perquè ja no tenia forces, no es trobava bé. Ara potser no ho entens però ja ho entendràs.” Silenci “Però saps que és el més important? Que mentre estava aquí, te l’estimaves molt i ell ho sabia. Ell també t’estimava, per això et feia tants petons.” Silenci el que quedava de trajecte i després només volia braços, teta i res de parc. Ha volgut anar a casa els iaios, cosa que ens ha sorprès a tots. Quin nen prefereix ser a casa abans que el parc. Però després ho he entès. Buscava la gosseta dels meus pares. Quan l’ha vist, ha tornat a somriure, a cridar d’alegria i s’ha posat a jugar amb ella. Tot i que abans no li feia massa cas. Pobre!! Anem a poc a poc.

Dilluns 29 de juliol de 2018

Ahir a la tarda vàrem arrancar oficialment les vacances, per fi els tres junts, preparant les maletes per aquests dies, i a l’Ot li va anar moooolt bé. Ho va convertir en una festa. Crits, salts, música i globus per treure tensió i reafirmar que seguim sent una família. Veient com ho necessitava no li podíem dir que no.

Però avui ha estat un dia més pesat. El dia del viatge, amb tot el que això comporta de cansament, horaris canviats i noves rutines.

Segueix sense anomenar al Leto, quan en estat d’eufòria ens hauria repassat a tots, i manté la llei del silenci si veiem un gos. Jo els tracto com abans. “Hola bonic, com estàs? Ot, has vist quin gos més maco?” De moment no em diu ni si, ni no; però he decidit que seguiré la premissa de “naturalitat” i “que tot flueixi”. Si abans quan ens topem amb un gos, jo li hagués dit alguna cosa, ho segueixo fent, sense forçar a l’Ot a fer res. Tot arribarà! Perquè el veig interessat però encara no és el moment. Tampoc us penseu que vaig saludant a tots els gossos que passen pel carrer, però imagino que encara fem olor a gos i els animals se’ns acosten.

Dimarts 30 de juliol de 2018

Tot segueix igual. Cap novetat. Mentrestant seguim amb el pla de relaxar-nos i de treure tensió. En aquest cas amb les pedres de la platja. Quanta energia/tensió té dins. Millor treure-ho.

Dimecres 1 d’agost de 2018

Avui hem passat un dia més de vacances fantàsticament i crec que li estan anant molt bé. Perquè aquesta nit ens ha anomenat als quatre de forma conscient. No s’ha callat. No ha canviat el discurs. E inclús m’ha deixat parlar del Leto.

Crec que fa un parell de dies que de tant en tant l’anomena. M’ho ha semblat, però no tinc la seguretat. Si li preguntava què havia dit deia “Teta?” i em mirava amb picardia. Com si em canvies de tema i esperés que colés.

Però avui no. Avui ha parlat del Leto, en concret ha dit “Leto ha marxat. Ha mort. Leto no hi és. Ha mort“. M’he quedat de pedra però he aprofitat per parlar d’ell en positiu. Sincerament ara no recordo que li he dit. Alguna cosa de l’estil el Leto et feia petons llepant-te i la mamà imprimirà unes fotos del Leto amb nosaltres i les penjarem a un lloc bonic de casa que tu vulguis… La seva mirada no era com la dels altres dies. Estava més tranquil. Més content. I fins i to m’ha fet “si” a això de la foto. No sé si té a veure que avui hem fet una videotrucada amb els avis i tiets i en veure’ls s’ha quedat més tranquil… no sé… Sigui el que sigui, benvingut sigui.

IMG_2128.JPG
Pic d’Àliga, Núria, Setembre 2017 – © Cristina F. Victory

He volgut esperar una mica, per si hi havia més canvis però de moment portem un parell o tres de dies que tot segueix igual. Potser més endavant torna a canviar. Però de moment ha tornat a anomenar-nos als quatre de forma més rutinària en diferents ocasions. Sense comentaris especials, ni mostres de tristesa. Només espero que això vulgui dir que comença a parlar del Leto com un record no tan dolorós. Un records que donada la seva edat segurament s’anirà esborrant.

Però el que sí que ens hem notat el seu pare i jo és que no porta gens bé les separacions o els comiats. És veritat que abans també li costaven en certes ocasions, normal en un nen de dos anys; però des de la setmana passada està molt més sensible amb el tema. Si un de nosaltres s’aparta al súper, ens busca; si pel carrer de cop no veu a un de nosaltres, s’inquieta… No sé, potser sóc jo que l’observo amb més (massa) detall per poder estar atenta a com gestiona tot plegat. Però arribats a aquest punt, crec que el millor que puc fer per ell és relaxar-me i deixar que les emocions vagin sorgint i gestionant-se quan toca.

I per acabar de tancar aquest diari, voldria donar les gràcies a aquelles mares que em van explicar les seves experiències en situacions semblants. Gràcies a elles he sentit que sabia una mica més per on mourem. També a totes aquelles que sabent el que em passava, em vàreu acompanyar amb paraules d’amor. I sobretot a totes les que sense demanar-los hem vàreu oferir una abraçada en els moments més durs. Per sorpresa meva no vàreu ser poques, així que el món no deu estar tan malament. 🙂


Si t’ha agradat aquest article, si us plau, comparteix-lo a la xarxa (Facebook, Twitter, etc) o fes Like! Ens agrada que la tribu creixi. Gràcies!
Temps per tu (mare)

5 bons propòsits per cuidar-me

Molta gent aprofita el setembre i la tornada de vacances per replantejar-se canvis vitals, noves dinàmiques o arrancar projectes de futur.

Jo aquest any no demano tant però ja us dic que vull aprofitar l’energia vital que em dóna l’estiu i utilitzar les vacances per instaurar els bons propòsits d’aquest nou curs. Potser amb una mica de sort quan arribi setembre ja els tinc instaurats i puc començar a pensar en altres. No te flipes!!! Hehehehe! 🙂

Per no abusar i poder sentir que són assumibles m’he plantejat només 5 bons propòsits:

  1. Escriure post més curts però més sovint. Aquest serà un primer exemple 🙂 Sé que m’animo i em queden articles molt llargs últimament. I això fa que siguin més pesats de llegir i també més difícils d’escriure. Per això la idea és escriure post en 30 minuts o una hora màxim i que es puguin llegir més ràpidament. A veure si amb aquest plantejament a part de ser més àgil, puc posar-me al dia amb temes que fa temps que vull tocar: el part, els problemes amb el son que hem tingut, el collit, els plors, el fet de tenir un bebè d’alta demanda, la nostra experiència amb el BLW, activitats DIY que tinc pendents d’explicar-vos… Ui, ui, ui ja m’estic posant nerviosa. Take it easy!! Post més curts i més sovint seran més factibles ara que combino feina, família i blog, i podré sentir que avanço i no deixo estancat el blog 🙂
  2. Treballar en el meu projecte personal. Canvi professional en marxa!! Ja us explicaré més endavant quan el que tinc al cap agafi una forma més real. Però diguem que l’esperit és fer realitat la idea de conciliació familiar i carrera professional. #YoNoRenuncio D’ençà que vaig tornar a la feina després de l’excedència, recuperar el meu paper de Cristina, professional de la comunicació, ha anat guanyat espai al meu cap. Però siguem sincers, vida laboral i vida familiar són difícils de conciliar. Mira, ja tinc tema per un altre post, perquè això dóna per molt 😉
  3. Aquí i ara: Meditar, ser més conscient de l’aquí i l’ara, de les coses positives de la vida i de què tot passa. Sentir-me més calmada, més serena, més en pau amb la vida i no deixar que l’entorn m’afecti tant. En si aquest punt amaga molts bons propòsits però la veritat és que espero que siguin les conseqüències de dedicar cada dia una estona a meditar i prendre consciència de l’aquí i l’ara. Durant l’embaràs vaig començar a fer alguna sessió de Mindfulness i la veritat és que indirectament em va ajudar molt a preparar-me per viure la maternitat de manera molt més conscientment. Però el dia a dia es va menjar el meu temps i encara ara sembla impossible trobar 10 minuts per desaparèixer de les obligacions i escoltar-me a mi mateixa. Però ho necessito i sé que 10 minuts, 20 o 30 no són missió impossible. Així que de mica en mica. I a recordar que qualsevol moment potser bo per respirar, mirar cap a dins i practicar la consciència plena.

    proposits per cuidarme
    ©Cristina F. Victory – Juny 2018
  4. Tornar a llegir. Abans de quedar-me embarassada llegia uns 30 llibres a l’any. No és broma!! Entre feina i lectures personals queia un llibre cada setmana més o menys. No us imagineu volums com Els pilars de la terra, tantes pàgines tampoc són del meu gust. Però entre 200 i 300 pàgines les llegia com si res. Però ara… Mare meva! No hi ha qui trobi el moment. Ja vaig baixar el ritme amb l’embaràs. No sabia què em passava, però quan em posava a llegir directament m’adormia. I clar és molt difícil acabar una novel·la de 200 pàgines si cada dues et fots una migdiada. En fi… A veure si a l’estiu puc reprendre el costum i trobar aquell moment sagrat en el que desapareixia amb un bon llibre.
  5. Ment sana in corpore sano. Fa uns dies ja us feia un comentari a Instagram sobre el tema. Després de dos anys més un embaràs de no fer exercici de veritat (El ioga amb bebès, amb gatejadors i amb caminants no era gaire productiu) començo a sentir que necessito cuidar molt més el meu cos. Exercici en faig de forma indirecta amb el nen, però les nits infinites de teta, els despertars constants, els passejos en braços i tot el desgast físic que suposa anar darrera una criatura petita, no es poden comprar a l’exercici ben fet i amb consciència. Un desgasta i l’altre regenera. Que quedi clar, no pretenc posar-me en forma, sinó dedicar temps a cuidar el meu cos. Des de fa uns dies faig una estona de piscina, res a veure amb les 50 piscines d’abans, i ja m’ajuden a connectar ment i cos. Realment ho necessitava, perquè quan una es cuida una mica, el cos i la ment li agraeixen.

Si us fixeu tots aquests bons propòsits estan pensats per cuidar-me, per mirar cap a dins d’una manera o altra i treure cap a fora allò que m’inquieta, que em motiva i dóna al meu voltant més estabilitat. Potser penseu que he fet de mamà egoista i només m’he plantejat coses per mi, com si en el meu paper de mare no hi hagues coses a canviar. Però no es tractava d’això, sinó d’escoltar la necessitat vital que últimament em ronda de retrobar-me a mi mateixa com a dona, i no exclusivament com a mare. A veure si tinc sort!! I els bons propòsits de mare me’ls puc plantejar de cara al setembre 😛


Si t’ha agradat aquest article, si us plau, comparteix-lo a la xarxa (Facebook, Twitter, etc) o fes Like! Ens agrada que la tribu creixi. Gràcies!
Criança respectuosa

Regals, la nostra guia bàsica

El tema dels regals és un post que tenia pendent de fa molt, tant que acabo de veure que fa un any ja vaig intentar escriure sobre el tema 😛 Però en aquest temps la realitat ha anat canviant i jo veig les coses una mica diferent. La base és la mateixa, però dos anys a l’esquena d’aniversaris, reis, celebracions vàries, família “generosa”, amics que volen quedar bé, etc m’han donat una nova perspectiva. A veure si us sé explicar com ho vivim a casa i quines són les nostres guies bàsiques.

card-1835447_640

La quantitat

Com us he dit en algú post en tema regals a casa hem estat “uns pares rancis” Hahahaha! No ens fa gaire gràcia que el nen tingui moooolts regals tant per l’aniversari com pels Reis o el Nadal. Sempre hem tingut la sensació que així no els gaudeixen i que queden enganxats al subidón d’obrir un paquet rere l’altre i no tant a l’emoció de jugar-hi. Així que el primer Nadal del peque la consigna va ser un regal per unitat familiar. Un els pares, un els avis, un els iaios i un els tiets (i si algun no cau, no passa res). Però les coses no sempre surten com un pensa.

Els meus pares es van avançar als nostres comentaris i al principi de desembre ja tenien els regals dels Reis, dos o tres. Pel seu aniversari tothom va respectar el que vàrem dir, però sincerament jo vaig sentir que més d’un es molestava una mica i feien “apanyos” però en general tot molt respectuós. Però l’últim Nadal la cosa es va desfermar, amb un migdia de Reis de brutal on el peque va arribar a obrir 18 paquets d’una sola tacada, més els tres que portava de casa i els que caurien a la tarda a l’altra casa. Aquell dia vaig veure perfectament com no volia que ho visqués el meu fill. La família li anava dient “Vinga obre el paquet, que aquí en tens un altre!” Cap al final ell ja no sabia ni què obria. Fins i tot li varen canviar un i ni es va adonar. Tenia una sobredosi de paquets en tota regla. Els obria primer il·lusionat, després en mode automàtic i al final com una obligació amb una cara entre alegria i obligació. Després de tot allò em va costar Déu i ajuda baixar-li, fer-lo frenar i dormir. Es queia de son, però no podia adormir-se així que es pegava al cap o em pegava a mi com mai havia fet. Un show! Així que ara que ha estat el seu aniversari ja no sabia com encarar-ho.

Quin regal?

L’altre element en qüestió és l’elecció del regal. Per nosaltres al principi era important marcar una mica a la família el tipus de regals que volíem. Res de joguines amb música, res de llums, preferiblement fusta i joguines que despertin la creativitat, res de violència ni competitivitat. Amb el temps he pensat que potser vàrem ser una mica castradors però també m’adono que va anar bé fer veure a les famílies quins tipus de joguines ens agradaria que tingués el peque. Perquè no és el mateix un Gusiluz, que una capsa de nins de fusta. La veritat és que ara ja saben per on van els tiros i fins que el peque sigui més gran i potser ens demani ell mateix alguna cosa de les que tenim prohibides a casa, sé que la família ho respectarà.

He llegit a les xarxes molts comentaris de mares que no suporten certes joguines que la família els hi han regalat als seus fills (que si música en bucle i súper estrident, que si les llums psicodèliques…), per això crec que donar quatre pautes a la família no està malament. Per descomptat són els vostres fills, és la vostra criança i bla bla bla, però bàsicament perquè sou vosaltres els que conviureu, cada dia amb aquella joguina i amb aquell nen/a que la reclama i s’enfada si li treus. Així que millor ja no us posin en el compromís d’haver de dir-li que no al vostre fill/a. Expliqueu així i busqueu la manera més adequada segons sigueu tots plegats, vosaltres i la família, (a mi això potser em va fallar una mica). Segur que evitareu mals majors. Nena, aquell camió de bombers tan xulo que li vaig comprar al nen, que té llums i fa ninonino… On és? Tierra trágame!!.

Volum, mida o efecte wuau!

Podeu dir-ho com vulgueu però la veritat és que tots quan regalem alguna cosa busquem agradar a l’altre. I en el cas dels nens la cosa es multiplica fins a punts exagerats i demencials. Que si l’ós tamany XXXL o el cotxet més gran de la botiga o l’arbre musical Waldolf més alt… Ojo, que ningú s’equivoqui. Les joguines de pedagogies alternatives tampoc queden exemptes d’aquest efecte. Però la realitat és que no sempre aquestes joguines són les que perduren en la ment del nen. Molts cops provocaran un efecte espectacular en el moment de regalar-los però després s’obliden d’elles. El que per mi és l’efecte Toy Story, joguines populars amb les quals la criatura només juga dos dies i després només ocupen lloc a casa. Per això nosaltres intentem dir-li a la família que no s’interessin en regalar-li coses excepcionals. Que es centrin en joguines bàsiques que li agradaran per molt que passin els dies. Actualment estem parlant de ninuuus (figuretes d’animals en el llenguatge del nostre fill) i cotxeeees. Ja ens encarreguem son pare i jo de fer un regal més wuau que encaixi amb la dinàmica familiar. Als reis va ser el tricicle-bicicleta Kinderfeets Tiny Tot 2en1 i ara ha estat la Taula Corba Wobbel que bàsicament funciona de trampolí, cadira i taula de jocs… com si fos poc.

No es tracta que vulguem monopolitzar l’efecte wuau, però està clar que l’èxit d’una d’aquestes joguines és arribar en el moment oportú i sobretot sola, sense gaires més distraccions. I la veritat és que han estat un èxit les dues. Ja us explicaré més detalladament un altre dia.

20180707_161132
© Cristina F. Victory – Juliol 2018

Les regles de joc per aquest 2n aniversari

Com deia al principi al llarg d’aquests dos anys hem vist com el tema regals pot ser molt delicat per moltes de les parts implicades. Si marques què vols, ets un ranci perquè avis, iaios i demés familiars no poden regalar-li el que els hi sembla; si a més limites el nombre de regals ja no dónes lloc al regal tipus “Penso que això et podria agradar” o “He invertit un temps a pensar, comprar i en anar a buscar el regal perquè pensava en tu” i la gent s’inventa recursos per “colar-la”. Així que aquest aniversari hem decidit donar dues simples indicacions que intentessin trobar un equilibri entre allò que la gent vol regalar i el que nosaltres volem transmetre al nen. I he de reconèixer que ens han funcionat molt bé. Us ho recomano:

PREVI: Si dubten de la tipologia de joguines, recordeu-los quina és. Res de plàstic, preferiblement vehicles sense sons… etc. Nosaltres no ho vàrem fer perquè ja sabíem que ens havien pillat la línia fa mesos. Però no està de més fer-ho.

  1. Escolliu un regal, màxim dos, per unitat familiar entre les coses que li agraden.
  2. Què li agrada? En aquest moment està en mode cotxes, motos, camions o qualsevol vehicle que es mogui i figures d’animals. A casa tenim una tropa immensa. Si a l’Àfrica es queden sense que ens avisin.

Per acabar, us voldria confessar una cosa respecte als regals. Ara que sóc mare i em trobo en la situació de gestionar un nen que rep regals, m’ha passat com en altres aspectes de la maternitat: He repensat què havia fet jo fa anys en el tema regals als nens de la família, d’amics o propers. I he de reconèixer que en cert moment jo mateixa havia trencat les normes bàsiques que aquí comento. En especial la del Wuau!! Des d’aquí demano perdó i prometo compensar a nivell Karma amb els no-regals de resta de les vegades.


Si t’ha agradat aquest article, si us plau, comparteix-lo a la xarxa (Facebook, Twitter, etc) o fes Like! Ens agrada que la tribu creixi. Gràcies!

 

Celebracions · Maternitat

Preparant el 2n aniversari

Preparant o no! Hahaha A una setmana vista de l’aniversari de l’Ot encara no tenim res pensat, molt en la línia d’aquest any. Improvisacióooooooo! Bromes a part, trobo que ja comença a ser alarmant. Ni tan sols sabem què li regalarem ni on ho celebrarem, així que aquest post suposa l’inici dels preparatius exprés pel 2n aniversari de l’Ot!

balloon-991680_640

Ja sabeu que no busquem res molt pompós però si m’agradaria que fos molt nostre, res d’imitacions.

Anem per parts:

Regals: El tema és llarg i em donaria per un post que ja fa mesos que vull escriure. A veure si dintre d’unes setmanes m’hi puc posar. Però per ara ho simplificaré. Últimament el tema regals s’ha complicat i hem tingut escenes durilles on després de demanar certes coses a la família hem acabat amb un nen súper passat de voltes obrint 18 regals d’una tacada. Així que aquest cop hem provat una altra estratègia. Els hi hem dit als iaios, avis i tiets que comprin el que vulguin, segons les preferències de l’Ot, però amb moderació. Preferiblement un paquet, màxim dos. A veure què passa Hahaha!

Ara per ara els temes que tornen boig a l’Ot està molt clars i són ben fàcils:

  • Cotxets, trens, motos, camions i vehicles diversos motoritzats.
  • Animals: Les figures d’animals els tornen boig. A casa ja tenim un tigre (que oficialment és el lleó), una girafa, una família xulíssima d’elefants, un cavall….
  • Construccions: Jo hauria dit que la fal·lera se li havia passat perquè a casa ara fa dies que no es posa a construir “grues” com a boig. Però es veu que a l’escola no para.
  • Encaixos o el que tota la vida s’ha conegut com a puzles Hahaha! Bé en realitat hi ha moltes versions d’aquest mode de joc i es veu que al peque li agraden molt.

A part d’aquests genèrics l’Ot té personatges fetitxe que el seu pare i jo ens hem adjudicat 😛 , com per exemple el Timmy (dels dibuixos Timmy Time que a casa veiem en bucle en anglès i rus Hahaha! La veritat és que no parlen però l’entradeta en rus en divertida) o el Hulk que ara sembla que és el seu tema estrella.

Jo havia pensat a comprar-li una cuineta o alguna joguina de pedagogies alternatives com l’Arc de Sant Martí Waldorf, l’Arbre musical o la taula Wobbel. Però al parlant amb la mestra sembla que el seu interès ara va per una altra banda. 😦 Mi gozo en un pozo. Però m’ho guardo i ho trauré quan vegi que pot interessar-li. 🙂 🙂

El dia D: Aquest any el seu aniversari cau en dissabte. Just dintre d’una setmana. Així que segurament ho celebrarem a l’estil “boda gitana” 😛 Dissabte en petit comitè els tres. Encara hem de pensar bé què farem. El diumenge amb els iaios, els avis i els tiets. I el dilluns a l’escola bressol amb els seus companys. Quina emoció!!! Segur que li farà molta gràcia. La part bona que el seu aniversari sigui a l’estiu és que ha anat veient com els seus companys van fent anys i ara quan li toca a ell, ja sabrà de què va el tinglao que munten.  Em moro de ganes de veure’ls sortir de la classe amb aquella cara de felicitat absoluta i la seva corona. El pobre ja en té ganes, perquè quan era l’aniversari del pare al març o el meu al maig, ell anava dient “Pare nooooo!! Ot!” i li havíem de dir que aviat arribaria. Ha tingut molta paciència.

Lloc: Ja us he dit que no ho hem parlat massa a casa, però tenint en compte que tant el pare de la criatura com jo estem esgotats cada dia, segurament optarem per una proposta senzilla i que ens suposi poc merder. L’any passat vàrem anar a un parc i reconec que va ser bonic, però també esgotador. Vàrem escollir un parc a mitja hora de casa i a 5 minuts de tota la resta de la família. També és veritat que hi havia la cosineta d’una setmana, la iaia no es trobava massa bé i era el parc de la nostra infància. Així que semblava ideal, però amb aquesta opció els que vàrem acabar k.o bàsicament vàrem ser nosaltres. Així que aquest any està agafant força la idea de fer-ho a casa i que sea lo que Dios quiera amb el tema calor.  Ja us explicaré com ha acabat la cosa.

Pastís: L’any passat el tema del pastís era una de les coses que més em preocupava, perquè el peque encara no menjava sucre i no volia que l’aniversari fos l’excusa per obrir la veda al dolç. Però ara l’Ot ja menja de tot. En general menja poques coses dolces però si de tant en tant menja un tall de pastís no passa res. Així que aquest any estem valorant si dedicar-nos a fer un pastís tots junts o si comprar-ne un d’alguna cosa que li agradi molt. Inclús estic valorant l’opció de comprar-li un pastís d’aquells personalitzats amb la cara del Timmy 😛 però el fondant no ens entusiasma massa a casa i potser sí que seria too much. Segurament farem una mica de cada: un pa de pessic fet per nosaltres i un pastís més professional. Serà per celebracions!

Decoració: Res especial: globus, banderoles i corona  Hehehe 🙂 El peque segur que ho demana a crits, perquè li agraden molt i quan en els contes veu que fan una festa sempre busca els globus i les banderoles. El tema de la corona ho ha associat als aniversaris així que només ens queda ser creatius i fer alguna cosa bonica. A veure si el pare de la criatura que és més manetes que jo es posa amb el tema 🙂

Record per la posteritat: Hehehe No sé ni perquè m’ho plantejo. Amb la de mòbils i càmeres que hi ha a casa i a la resta de la família segur que algú immoratlitzarà el moment. A veure si surt alguna foto bonica i apta pel blog (ja sabeu, sense la cara del peque) que us pugui compartir. 🙂

Bé, tot això són previsions, bons propòsits i idees, però la realitat és que farem el que podem. Amb el poc temps que tenim aquest any, em dono per satisfeta si tenim els regals i la corona a temps. El pastís el podem fer tots junts el mateix dissabte i els globus s’inflen en un moment el divendres a la nit Hihihi!

Prometo explicar-vos què tal ha sortit tot finalment. Desitgeu-nos molta sort!


Si t’ha agradat aquest article, si us plau, comparteix-lo a la xarxa (Facebook, Twitter, etc) o fes Like! Ens agrada que la tribu creixi. Gràcies!