Viatges en família sense cotxe

Un dia al Zoo de Barcelona

Fa un parell de mesos uns amics ens vàrem regalar un abonament familiar d’un any per anar tants cops com volguéssim al Zoo de Barcelona. I ara que ja l’hem provat unes quantes vegades us puc dir que ha estat un regal súper encertat, que a més a més ens donarà molt de joc tot l’any.

La primera vegada que vàrem portar el peque al Zoo estava a punt de fer dos anys. Sabíem que li agradaria perquè adora els animals i com l’entrada és tan cara ens hi vàrem estar tot el dia. Ell encantat i nosaltres també, però vàrem acabar esgotats. Un any més tard, encara ara, recorda aquell dia. Va donar menjar als Suricates (amb uns cucs que es bellugaven a la seva mà) i va al·lucinar amb els Pingüins. Ara gràcies a l’abonament podem anar només unes hores, sense necessitat de veure-ho tot en un sol dia i tornar a casa per dinar. Molt millor per assimilar-ho tot.

Com passar un dia fantàstic al Zoo!

Un dia al zoo potser una gran aventura per tota la família, només cal saber quatre coses i anar a passar-ho bé!

  • El parc és tan gran que assimilar-lo tot en un sol dia pot ser esgotador. Jo escolliria els animals que més us interessen i arrancaria el dia per allà. Després l’energia, i la paciència, de tots decau molt. Així que si s’han de “sacrificar” visites millor les menys atractives. Al parc es reparteixen plànols, que després es reciclen, però si voleu també hi ha una app amb totes les indicacions.
  • Tant si us quedeu tot el dia com si aneu unes hores porteu menjar i beguda i feu parades tècniques a les zones de picnic, n’hi ha moltes i molt ben situades. Normalment s’omplen a les hores del migdia, però pel típic esmorzar de mig matí dels més petits estareu sols.
  • Matineu! Les primeres hores són les millors. No hi ha gaire gent. Els animals estan tranquils i més actius perquè la calor no els aixafa. Abans de les 12h és quan hem vist els animals comportant-se de manera més autèntica.
  • Mireu quines les activitats programades hi ha. Trobareu propostes gratuïtes per totes les edats. Nosaltres vàrem trobar per casualitat l’explicació dels Suricates i el peque els hi va poder donar menjar directament.
  • Aprofiteu les hores de més calor per visitar el terrari, l’espai dels Dracs de Komodo o la piscina dels dofins. És una bona manera de fugir del sol.
  • Parcs dins el parc: Hi ha dos parcs infantils un per nens molt petits a la zona de la Granja i l’altre per nens de totes les edats al costat de les girafes que és ideal pels més aventurers. A l’estiu fa molta calor, però llencen un polsim d’aigua que refresca molt l’ambient.
  • Recordeu que podeu entrar per l’entrada de la Ciutadella o per la del carrer Welligton, en aquesta hi ha pàrquing i també està comunicada amb Metro, Bus i Tram. Nosaltres preferim la del carrer Wellington, menys aglomeracions. 😉

Què aprèn un/a nen/a al Zoo?

Sé que hi ha molta controvèrsia sobre si els zoos han d’existir i si els hem de visitar o no, i reconec quan anem a una altra ciutat no el visitem mai. Però hem arribat a la conclusió que tot el que pot aprendre en un zoo, ara que encara existeixen, és important pel nostre fill. I us vull explicar de què es tracta.

Ara que estem en l’etapa del “perquè” el Zoo comença a agafar més sentit. El primer cop va viure l’emoció de veure en directe els animals que veia als llibres. Sense més reflexió. Simplement la sorpresa. Però ara tota la visita està tenyida del “I perquè mamà?” i sincerament jo no puc evitar explicar-li el perquè de tot plegat, ja siguin els temes més “incòmodes” del Zoo com totes aquelles petites coses que fan que a casa adorem als animals.

  1. Amor pels animals: Ja us ho he dit altres vegades que per nosaltres és molt important que el nostre fill respecti i estimi als animals. Per això hem intentat que sempre estigui en contacte amb ells, des dels gossos i els gats, fins als insectes més petits. Però clar, un tigre o una foca són molt difícils de veure. Per això el paper del Zoo és important. Ajuda a fer que els animals més llunyans i que només podem veure a través d’una pantalla se’ns facin més reals. I si són reals, els seus problemes també ho són. Clar que preferiria que estiguessin tots en llibertat, però avui ens hem fet un fart de veure animals de l’Amazones i no podia evitar pensar en el foc que està cremant des de fa dies i explicar-li una mica el que està passant.
  2. Respecte i convivència: No cal anar al Zoo per aprendre a comportar-se, però hi ha normes bàsiques de comportament que en el Zoo simplement es reafirmen o simplement queda palès que no es saben respectar (els adults els primers). Parlo de “no donar cops als vidres, perquè espantem o molestem als animals”, parlo de “no donar-los de menjar, perquè ells mengen altres coses”, parlo de “no riure’ns d’ells perquè fan coses diferents a les nostres”… És a dir, respecte i convivència cap als altres, persones i animals. Es tracta d’explicar als nens que les seves ganes de veure la cara al lèmur no poden ser més grans que la tranquil·litat de l’animal. Només així transmetrem als més petits que els animals i a natura no estan al nostre servei sinó que és responsabilitat nostra cuidar-los.
  3. L’acció de l’home a la natura: Comencem a tocar temes delicats, però reals, que es fa difícil explicar. “Mamà, aquest hipopòtam no té a la mamà i al papà? Estarà trist” “Mamà, per què en aquella foto es veu un mico i un caçador?” Buf! Com li explico això ara? Com li explico perquè no estan a casa seva? Com li explico que les persones han extingit una espècie? Doncs no ho tinc molt clar, però crec que cal afrontar-ho i intentar explicar-li que les persones no sempre han fet les coses bé i que és important que no es tornin a fer malament en el futur.
  4. Ciències naturals: Per descomptat el Zoo ofereix una fantàstica classe de biologia per totes les edats, però com aquesta no és la meva àrea, no m’he volgut tocar aquest tema. La veritat és que passo una mica de puntetes en el tema quan el meu fill em pregunta, però per sort de moment només pregunta coses com “I què menja?” o “On dorm?” i això ho he pogut apanyar. Hehehe!

Què no m’agrada del Zoo?

Quan explico que vaig al Zoo molta gent em diu que no hi va perquè li sembla depriment o li fan pena els animals. I reconec que un cop allà molts cops també sento molta pena. Però no pels animals en si, perquè sé que els cuiden molt bé (després us explico perquè). Sinó per la vergonya que sento en veure el que ha fet l’home als animals i a la natura.

Però negar el nostre passat no ens porta a enlloc i silenciar un problema que encara existeix no el far desaparèixer. L’acció de l’home a la natura no es pot obviar i tirar enrere. Però sí podem educar a les futures generacions en el respecte i en la cura.

La veritat és que m’espanta més veure que la gent que m’ho diu és gent que té amor per la natura i els animals. I suposo que algú que em llegeixi em dirà que si estimo als animals, no és lògic que porti al meu fill al Zoo. I realment entenc el dilema i la contradicció que pot suposar, però pensem en qui sí va al Zoo. Molts cops m’esgarrifa més la gent que va al Zoo, amb els seus comentaris i el seu comportament, que la situació en si dels animals.

Aquest matí hem vist adults donant cops als vidres de les mones, de la hiena que estava malalta, dels llangardaixos… He sentit avis i pares dient als seus fills que el llop és com un gos però molt i molt dolent. He vist turistes llençant ganxitos als ximpanzés. He vist mares dient als seus fills que el cavall era un brut perquè es feia caca allà davant… Si us plau, digueu-me que no us ho heu trobat mai quan heu anat al Zoo i seré feliç. Però la veritat és que cada dia ens en trobem una i cada dia li expliquem al nostre fill perquè allò que diuen o fan aquells adults no és correcte. I no ho dic en veu baixa, no. Així que algun dia m’enganxaré amb algú. Segur.

Els cuidadors del Zoo

Fins ara hi havia una part del zoo que em passava desapercebuda i gràcies al meu fil m’he adonat de la importància del seu paper. “Mamà, aquells senyors/senyores cuiden als animals?Sí carinyu, els hi donen menjar, els arreglen les cases i els porten al metge, tal com nosaltres fèiem amb el Leto” “Oooh! Són la seva família?” “En cert aspecte sí“.

Els cuidadors del Zoo fan un gran paper. Es passen el seu dia a dia amb aquests animals que per una cosa o l’altra han acabat en captivitat. Ells no els van posar allà, però els cuiden i intenten que les seves “cases” estiguin el millor possible. Si vas un cop cada tant al Zoo pot semblar que està descuidat i que els animals també, però ara que hi hem anat més sovint es veuen els canvis i les millores. I creieu-me, n’hi ha moltes. Ja tinc ganes de veure la nova casa dels lleons.

Si teniu curiositat pel paper dels cuidadors us animo a seguir el seu compte de Instagram @cuidadorszoobcn Pengen vídeos de com alimenten als animals, quines coses especials els hi preparen (gràcies a això he entès ràpidament avui que la pilota vermella de l’hipopòtam nan era una joguina i el peque i jo hem gaudit veient com jugava) i expliquen costums i curiositats dels animals. Una mica de realitat entre el postureo de Instagram.

Per què tornarem al Zoo

Per si algú té dubtes us diré que, tot i el que he comentat, no vull deixar d’anar-hi. El meu fill ho gaudeix. Surt estimant encara més als animals, sabent més coses d’ells i havent après moltes altres coses de la vida. Sé que el tema és complicat i no voldria que ningú s’ofengués. També sé que visitar el zoo a vegades et va sentir incòmode, però crec que val la pena.

I vosaltres, visiteu el zoo? M’encantaria llegir les vostres opinions.

Si t’ha agradat aquest article, fes Like, deixa un comentari i comparteix-lo a la xarxa (Facebook, Twitter, Instagram, etc) Ens agrada que la tribu creixi. Gràcies!
Si tu llegeixes, ells llegeixen

Mare, de l’Ada Castells

Diuen que de mare només n’hi ha una. Però això no vol dir que te l’estimis o que sigui perfecte o que quan tu siguis mare vulguis ser com ella. La realitat ha canviat tant. Ara pots tenir moltes mares, o pares, o simplement no tenir-ne cap, però sigui com sigui la família, sempre hi haurà algú que et marcarà de per vida.

Mare de l’Ada Castells (editorial La Campana) ens parla d’aquella mare dura, esquerpa i massa exigent amb les seves filles; però també ens parla de la filla que no entén, que jutja sense saber del tot, que espera una mare amorosa al servei de les seves necessitats. Ni tan dolenta ni tan bona, cadascuna amb la seva realitat. Una mare i una filla que es fonen a mesura que passen les pàgines, que passen els anys i que la filla passa a ser mare també.

“¿Realment tenir tres filles era un premi o vam ser el seu càstig?”

Hi ha llibres que t’impacten, t’arriben ben endins i et remouen tot allò que tenies ben clar. Quan els llegeixes, t’adones que l’autor/a també ha fet el seu camí de transformació escrivint-lo i agraeixes infinit el coratge i la sinceritat d’obrir-se d’aquesta manera. Són petites perles literàries que cal atresorar. Mare de l’Ada Castells és un d’ells. M’ha acompanyat aquest estiu, a les nits d’insomni i a les estones que he passat sola a la platja com “una mala mare”, i com no podia ser d’altra manera m’ha sacsejat de dalt a baix.

Mentre el llegia primer pensava en la meva àvia i la meva mare, en la seva relació fallida, en aquella mena d’amor infinit que t’ofega més que no pas t’enlaira. Però després he pensat en la meva mare i en mi, en com tota aquella relació ha condicionat la nostra i com la nostra ha condicionat la meva amb el meu fill.

“Les mares sempre voldríem unes altres filles, les filles sempre voldríem unes altres mares.”

I és que tots portem motxilles, coses que sabem que no ens agraden dels nostres pares i que no sempre entenem. Per què ho van fer? Per què no m’agrada realment? Vivències que no sempre tenim presents, però que marquen la manera en la qual eduquem als nostres fills i ens relacionem.

Quan em vaig quedar embarassada faig fer introspecció de forma espontània. Jo mai, mai… No m’imaginava que l’embaràs em portaria a fer aquell procés, cadascú ho viu quan toca, però vaig sentir que m’anava bé i amb el temps el vaig donar per acabat. Pensava que ja havia deixat les coses a lloc. Però no. Mai ho tanques del tot. I quan ho tanques, ho reobres perquè comences a rellegir les coses des de l’experiència de mare/pare. Primer l’etapa de bebè, després la infància, la preadolescència, l’adolescència… i així en bucle, enfadant-te i fent les paus amb el teu passat, destruint i reconstruint la imatge de la teva mare (o del teu pare) i odiant-la i estimant-la pels mateixos motius. Una relació infinita que no acaba quan ells falten, sinó que t’acompanya tota la vida.

“Algú em va dir que no madurem fins que veiem a les mares com a dones”

Si t’ha agradat aquest article, fes Like, deixa un comentari i comparteix-lo a la xarxa (Facebook, Twitter, Instagram, etc) Ens agrada que la tribu creixi. Gràcies!
Celebracions · Maternitat

Tres anys que tot ho remouen

Estem a una setmana i poc de què el peque faci tres anys i aquest cop en comptes d’estar pensant en regals, festa i logística vària, només faig que pensar en què estava fent jo i la meva panxa ara fa tres anys.

Serà que la celebració d’un aniversari ja no em resulta tan aclaparadora o que ja li he pillat el gust a això de “tu planeja que després les coses surten com els hi sembla”, però el cas és que aquest any ja fa setmanes que estic nostàlgica.

Cristina F. Victory – Barcelona Maig 2016

Em recordo a mi mateixa amb la panxa, caminant com un mini vaixell (dic “mini” perquè tenia molt poca panxa), anant a classes de ioga i de prepart, mirant què havia de posar a la bossa de l’hospital i gaudint del primer i únic dia de platja amb panxota. Algunes mares m’han explicat que també els hi passa, quan s’acosta l’aniversari recorden els dies previs i el moment del part i estan més sensibles. Altres anys també ho havia viscut però aquest cop és molt més exagerat.

Suposo que és perquè ara estic sola a casa, sense treballar i amb el nen a l’escola, tota la situació en recorda a quan estava de baixa i encara no havia arribat l’Ot. Però any tot s’intensifica perquè aquest estiu tanquem una etapa, la d’escola bressol. Així que ara juntament amb el seu aniversari estem atabalats amb la festa de final de curs, els regals a les mestres, la matrícula a la nova escola, les visites a aquesta escola i bla, bla, bla… Total que al setembre amb l’inici de P3 ja no quedarà rastre del bebè que teníem a casa. Passem oficialment a l’etapa de nen. No m’entengueu malament. M’encanta aquest etapa, amb les seves respostes de pura lògica i els seus t’estimo mamà. Però costa acceptar que aquell bebè mai més tornarà i que per molt que ho desitgem, no tornarem a viure-ho mai més.

Sigui com que sigui, el temps passa, així que és millor que aprengui a tancar etapes. Des de fa un temps intento viure els canvis en positiu, gaudint del que ens toca ara sense tenir el cap en el passat ni en el futur. Ara és el moment de posar-ho en pràctica i centrar-me en la festa de final de curs d’aquesta tarda i la revetlla de Sant Pere i Sant Pau d’aquesta nit. El peque s’ho mereix, encara que a mi em costa. Estem tan poc acostumats a gaudir del present.

Cristina F. Victory – Barcelona Juliol 2016 (2 dies abans del dia D)

Per sort ara que ja s’adona de tot, els moments de nostàlgia els passem junts. Li ensenyem fotos, li expliquem que estava dins la panxa de la mamà, com s’adormia els primers mesos sobre el papà i ell mateix també s’està acomiadant d’aquesta etapa. Val, no és un bon exemple de com centrar-se en el present, potser millor ho poso en pràctica quan hagi passat l’aniversari. Però no em digueu que tant en tant no va bé parar, mirar enrere i agrair per gaudir més el present. I sabeu què és el millor? Que ho estem fent junts. Així que… Quina sort tenir fotos!Quina sort ser pesada de tant en tant per després poder recordar!

Quina sort haver passat aquests tres anys al teu costat Ot!

PD: Feu moltes fotos o que algú us les faci!!!!

Si t’ha agradat aquest article, fes Like, deixa un comentari i comparteix-lo a la xarxa (Facebook, Twitter, Instagram, etc) Ens agrada que la tribu creixi. Gràcies!
Temps per tu (mare)

Recuperar temps per mi sense culpes

Ahir anava pel carrer a les nou i pico de la nit tan tranquil·la, sense presses, escoltant música i ballant quan em vaig adonar que feia tres anys que no ho feia. Si estava al carrer a aquelles hores segurament seria per feina o per alguna obligació i segur que aniria corrents cap a casa per ajudar a dormir al nen. Si per algun miracle fos un “acte alliberador personal” ho hauria aconseguit sortit d’amagat quan el nen ja s’hagués adormit. Però ahir a la nit no va ser així. Ho feia per plaer, no tenia pressa i em vaig recrear arribant gairebé a les deu de la nit, ben tranquil·la i sense perdonar un últim ball a l’escala abans d’obrir la porta.

I és que fa dies que estic en mode “recuperar el meu espai” i això implica tornar a tenir estones per mi, per fer el que més m’agrada o per no fer res; però sobretot per no haver d’estar en mode “mamà” tota l’estona. Potser sona lleig, però no m’importa. És el que sento i crec que després dels primers anys de criança és normal sentir-se així en algun moment. Tothom hi arriba, alguns abans i altres després. No seré jo qui jutjarà si ha estat aviat o massa tard. La vida dels altres no la conec i pel que fa a la meva puc dir que ha arribat quan ho he necessitat.

Com vaig recuperar de mica en mica el meu espai

Dintre d’un mes l’Ot farà 3 anys i aquest últim any he sentit que era importantíssim recuperar el meu espai vital, i també l’espai amb la parella. Crec que tot va començar quan em vaig ser adonar que volia tornar a donar més presencia de la Cristina professional. Com us explicava l’altre dia les coses no van anar com jo pensava, però el més important és que vaig reconèixer aquell desig, el vaig seguir i ara m’ha obert un horitzó molt interessant. Així que tot arribarà. Després vaig anar fent canvis en el tema lactància. A l’estiu passat vàrem deixar la teta a demanda i la vaig vincular només al dormir. A la tardor (als 2 anys i 4 mesos) també vaig treure la de la nit i vaig tornar a dormir una mica “com abans”. Jo que creia que ho portava bé això de no dormir, vaig notar un canvi brutal. Energia a tope després de 6 hores seguides de son profund. Visca! Pel nostre aniversari ens vàrem atrevir a passar el primer cap de setmana sols. Buf i que bé ens va anar! (Però això dona per un post a part) Fa uns mesos vaig passar dos dies fora de casa per feina i tots vàrem estar bé. Dic tots, perquè em preocupava més com ho portaria jo que no pas ell. I finalment, ara fa dues setmanes em vaig animar a fer un curs d’escriptura que acaba tard.

Atenció perquè el pas és important!! Em costava reglar-me aquest moment de cura personal perquè el meu fill em necessitava. Era un moment que no podia justificar amb feina, necessitat de dormir, celebració puntual… Era un acte purament “egoista”, exclusivament pel meu plaer i per això em costava. Si ara ho he fet és perquè ja no em sento culpable de regalar-me aquestes estones i sobretot perquè veig que el meu fill ha crescut. Tot són etapes, les seves i les nostres. Per això deia que no em veig capaç de jutjar a ningú que encara no senti que és el moment o algú que ho vulgui fer pocs mesos després de néixer el bebè.

Com vaig explicar-li aquest canvi al meu fill

Per mi era molt important explicar-li cadascun dels canvis al peque i anar veient com els portava. Sóc conscient que en part això només era una justificació personal a aquest espai que m’estava agafant. Però ara amb la distància m’adono que aquest espai i que entengués perquè la mamà l’agafava li ha anat molt bé també a ell.

FEINA = Obligació. Potser el que més li va costar va ser adaptar-se als canvis laborals, perquè implicaven més hores fora de casa i sobretot perquè jo no ho portava bé. Però recordo perfectament com va ser l’excusa perfecte per explicar-li quina era la meva feina i perquè m’agrada. Em mirava amb els ulls com unes taronges en una mescla d’admiració i comprensió.

LACTÀNCIA = Això és qüestió de dos. La lactància ha estat l’altre punt complicat de l’equació. En tot aquest procés li he intentat explicar que fer teta era cosa de dos i que tots dos havíem d’estar a gust. No servia que un si però l’altre no. He entès la seva frustració, el seu neguit quan volia i no li donava i he vist com de mica en mica ha entès el meu punt de vista. Sona molt fort dic així, però a la seva manera és així. Ja donaré més detalls un altre dia quan parli del deslletament.

NITS SENSE LA MAMÀ O EL PAPÀ = Autonomia. Les nits puntuals fora de casa han estat una diversió per ell. La seva primera “excursió” que després t’explica content. “Mamà a casa els avis…” Així que fantàstic. Sembla que mini volia i torna. Ideal!!

ESCRIPTURA = PLAER: El tema del curs d’escriptura, igual que anar a la piscina jo sola o deixar-lo sopant sol amb el seu pare per poder fer exercici pensava que li costaria més, però realment ha estat tot molt fàcil. Ho carregava de culpa perquè en teoria només hi treia un benefici jo, però el meu fill ha empatitzat super fàcil amb la idea “vaig a fer això perquè m’agrada molt, perquè m’ho passo molt bé, perquè em fa feliç”. Suposo que per ell és molt fàcil d’entendre que vulgui fer una cosa que m’agrada tant. Segurament més fàcil d’entendre que una obligació a disgust. Tanta pressió perquè després fos tan fàcil!!

Cristina F. Victory – Juny 2019

Està clar que quan fas una cosa que t’agrada després tornes a casa més contenta i relaxada. Així que en realitat no és un acte simplement egoista, és un acte de bé comú pensat pel benestar familiar Hahaha! El cert és que des de jo he començat a cuidar-me, al meu xicot i a mi ens resulta molt més fàcil trobar moments i maneres de cuidar-nos, individualment o en parella. I al nostre fill els porta bastant bé. Ara el papà toca, ara la mamà escriu. Sembla mentida com un acte d’amor cap a un mateix pot activar tants mecanismes perquè la dinàmica familiar funcioni molt millor.

Si et sents en aquest punt, encara que només sigui una mica, no dubtis en provar-ho, en anar escoltant el que necessites i concedir-t’ho. Segurament costarà al principi però aniràs veient canvis. Si en canvi tot això que he explicat et sona estrany, no em facis ni cas. Ja arribarà el moment. No hi ha pressa. 😉

Si t’ha agradat aquest article, fes Like, deixa un comentari i comparteix-lo a la xarxa (Facebook, Twitter, Instagram, etc) Ens agrada que la tribu creixi. Gràcies!
Maternitat · Sóc dona i mare (Una mica de feminisme sempre va bé)

Hello, It’s me!

Fa més de sis mesos que no faig cap entrada al blog. I em sap molt greu! Però he hagut d’acceptar que no arribo a tot i que hi ha coses que tornen quan toca. En el post d’avui intentaré explicar què m’ha passat, on sóc i què m’agradaria que fos aquest blog a partir d’ara.

Cristina F. Victory – Nàpols, Gener 2019

Vaig començar a escriure aquest blog, ara farà dos anys més o menys, quan estava d’excedència cuidant l’Ot. Cada post em servia de teràpia per processar tot el que estava vivint com a mare i a l’hora per reafirmar el meu estil de criança. Em vaig animar molt, amb ganes de parlar de mil coses, encara que altres blogs i webs en parlessin. Tenia una llista llarguíssima de temes a tractar i la falta de temps em feia que s’acumulessin i que perdessin sentit perquè ja havia passat massa temps d’aquell moment de “crisis de lactància”, adaptació escolar… Però jo anava fent. Satisfeta de concedir-me petits moments per mi, per relaxar-me fent allò que més m’agrada, escriure.

Però aquest últim any ha estat molt dur. L’any passat per aquestes dates estàvem compaginant la complicada logística familiar de nen de gairebé 2 anys, gos i les nostres feines, amb les sessions de quimioteràpia del Leto. Emocionalment, tot va ser molt cansat i dur i pel que fa a la logística no us podeu imaginar com era de complicat. Molts dies ni tan sols dinava per poder arribar a tot. Així que les estones d’escriptura van anar desapareixent. I també les ganes, les energies i els temes recurrents. 😦

Durant les vacances d’estiu vaig intentar donar-li una empenta de nou però realment no tenia el cap gaire centrat en això. Estava passant el dol de la mort del Leto i intentant acompanyar a l’Ot en tot aquest procés. Així que fora d’aquest tema no em sortia res. Es podria dir que vaig tenir una certa crisi creativa i d’identitat. Vaig començar a replantejar-me que potser el que necessitava era tornar a centrar-me més en el jo professional i deixar de banda les meves aficions creatives.

Per sort, la tardor em va portar una feina nova, una nova oportunitat de situar-me en el meu petit món i sentir que tornava a tenir una esfera de creació personal. Però les coses no van anar com jo esperava i el temps va començar a esfumar-se. Primer renunciant als meus moments d’escriptura, d’exercici, o de lectura i després reduint a marxes forçades les estones amb el peque. Crec que això és el que vaig portar pitjor! Veure’l cada dia menys, dubtar si valia la pena passar-me mil hores a la feina i perdre’m tants moments junts.

És curiós però aquells mesos se’m van fer eterns. Fins que vaig entendre que realment no era allò el que buscava. Volia trobar el meu espai professional de creació i a la vegada fer-lo compatible amb la família, amb les meves necessitats personals, amb el que ens hagi de portar el futur. Així que des de fa gairebé d’un mes estic a l’atur. He tornat al punt d’origen. Però amb una diferència. Ara tinc molt de temps per fer de mare, però també molt de temps per reconstruir-me com a dona, en l’espai personal i en els projectes professionals que em bullen en el cap. I creieu-me que en són molts.

Sé que no serà fàcil. Cada dia m’adono de com n’és de complicat el camí que he escollit. Mare emprenedora. Hahaha! Com si això fos tan fàcil. Hi ha dies que em sento amb molta energia i ho veig tot molt clar, i d’altres que tot és un garbuix davant meu i no sé ni per on començar.

Així que a partir d’ara em trobareu més per aquí. Parlant de maternitat, criança conscient, però sobretot conciliació familiar i nous projectes. Espero que m’acompanyeu en el camí.

Si t’ha agradat aquest article, fes Like, deixa un comentari i comparteix-lo a la xarxa (Facebook, Twitter, Instagram, etc) Ens agrada que la tribu creixi. Gràcies!
Parella

Ets el meu company de vida

Avui vull parlar d’ell, del meu company, del meu amor. Ell és l’altra part d’aquesta tribu que normalment es queda en l’anonimat, en el silenci; però que sense la seva participació això no seria possible.

Aquestes últimes setmanes he estat molt desconnectada del blog. Sense energia per escriure, quan pensava que faria col·lecció de posts per anar traient durant les setmanes complicades de l’hivern. Però sentia quelcom que em mantenia parada i poc motivada per obrir l’ordinador. I és que ell ha passat per una punta de feina brutal que l’ha tingut desaparegut dia i nit, vacances i caps de setmana inclosos des de fa dos mesos, i tot just després de dir adéu al Leto. Està clar que això ha comportat un extra de feina a casa per mi. Nen a full, els temes de casa bàsicament per subsistència… però he de reconèixer que he patit més la seva absència com a parella, com a company vital.

No es tracta de sexe, que també 😅, sinó de poder parlar amb ell, de poder asseure’ns al sofà a acabar el dia simplement barallant-nos per un trosset més d’espai, anar a dormir junts, despertar-nos junts… I m’he adonat que totes aquestes quotidianitats m’omplen d’energia, de vida i de pulsió creativa.

Durant un temps pensava que aquesta “dependència” era una debilitat. Però ara m’he adonat que en realitat tot artista necessita la seva musa, i ell és la meva 😍

Ara, amb la rutina molt més instaurada i amb la normalitat a la seva feina una mica més a prop, hem pogut recuperar les nostres trobades al sofà, els sopars junts, alçar-nos amb el mateix despertador. I clar… no tot és flors i violes. Justament avui hem discutit de bon matí i el peque ens ha cridat “Papes no enfadar!!” 😅 Però això també forma part de la vida en parella i ho notava a faltar.

La gent que ens coneix ja no li dóna importància, i el nostre fill tampoc ho farà, perquè saben que al llarg dels nostres 16 anys junts sempre hem fet el mateix. Estimar-nos, discutir, escoltar-nos, barallar-nos… però sempre fer-nos costat. És el que passa en una parella quan tots dos són tan diferents i a la nostra manera tan semblants. Bé, suposo que tenir tots dos molt caràcter tampoc ajuda Hahaha!

Però el que no sé si he explicat mai a ningú (ni amics ni família) és com em vaig sentir al cap de poc de començar a sortir. Abans d’acabar la primera setmana, ja em veure que estar amb ell era com estar en família. Era molt natural, gens forçat. Tot súper rodat. I la veritat és que aquesta sensació mai m’ha abandonat encara que les coses s’hagin girat mil cops al llarg de tots aquests anys. I creieu-me, s’han girat molt. Però sempre hem estat allà l’un per l’altre.

Suposo que aquest cap de setmana amb tants canvis a la vista ( ja us explicaré, però aquesta setmana canvio de feina) m’hi ha fet pensar. I crec que després de tants anys donant per descomptat que era jo la que li donava més suport a ell, ja va bé que hagi vist com el necessito i com hi és sempre ell allà. Així que…

Gràcies amor per recolzar-me en les decisions boges que he pres al llarg d’aquests anys, gràcies per escoltar-me quan les coses no anaven bé o quan simplement necessitava deixar-ho anar, gràcies per recordar-me el meu valor encara que els altres no el veiessin, gràcies per alegrar-te amb mi, cabrejar-te amb mi i lluitar amb mi per a que la nostra vida fos… no sé si millor, però sí més autèntica segons som nosaltres. Gràcies per ser el meu company de vida!

Cristina F. Victory – Barcelona, Octubre 2018


Si t’ha agradat aquest article, fes Like, deixa un comentari i comparteix-lo a la xarxa (Facebook, Twitter, Instagram, etc) Ens agrada que la tribu creixi. Gràcies!