Temps per tu (mare)

Recuperar temps per mi sense culpes

Ahir anava pel carrer a les nou i pico de la nit tan tranquil·la, sense presses, escoltant música i ballant quan em vaig adonar que feia tres anys que no ho feia. Si estava al carrer a aquelles hores segurament seria per feina o per alguna obligació i segur que aniria corrents cap a casa per ajudar a dormir al nen. Si per algun miracle fos un “acte alliberador personal” ho hauria aconseguit sortit d’amagat quan el nen ja s’hagués adormit. Però ahir a la nit no va ser així. Ho feia per plaer, no tenia pressa i em vaig recrear arribant gairebé a les deu de la nit, ben tranquil·la i sense perdonar un últim ball a l’escala abans d’obrir la porta.

I és que fa dies que estic en mode “recuperar el meu espai” i això implica tornar a tenir estones per mi, per fer el que més m’agrada o per no fer res; però sobretot per no haver d’estar en mode “mamà” tota l’estona. Potser sona lleig, però no m’importa. És el que sento i crec que després dels primers anys de criança és normal sentir-se així en algun moment. Tothom hi arriba, alguns abans i altres després. No seré jo qui jutjarà si ha estat aviat o massa tard. La vida dels altres no la conec i pel que fa a la meva puc dir que ha arribat quan ho he necessitat.

Com vaig recuperar de mica en mica el meu espai

Dintre d’un mes l’Ot farà 3 anys i aquest últim any he sentit que era importantíssim recuperar el meu espai vital, i també l’espai amb la parella. Crec que tot va començar quan em vaig ser adonar que volia tornar a donar més presencia de la Cristina professional. Com us explicava l’altre dia les coses no van anar com jo pensava, però el més important és que vaig reconèixer aquell desig, el vaig seguir i ara m’ha obert un horitzó molt interessant. Així que tot arribarà. Després vaig anar fent canvis en el tema lactància. A l’estiu passat vàrem deixar la teta a demanda i la vaig vincular només al dormir. A la tardor (als 2 anys i 4 mesos) també vaig treure la de la nit i vaig tornar a dormir una mica “com abans”. Jo que creia que ho portava bé això de no dormir, vaig notar un canvi brutal. Energia a tope després de 6 hores seguides de son profund. Visca! Pel nostre aniversari ens vàrem atrevir a passar el primer cap de setmana sols. Buf i que bé ens va anar! (Però això dona per un post a part) Fa uns mesos vaig passar dos dies fora de casa per feina i tots vàrem estar bé. Dic tots, perquè em preocupava més com ho portaria jo que no pas ell. I finalment, ara fa dues setmanes em vaig animar a fer un curs d’escriptura que acaba tard.

Atenció perquè el pas és important!! Em costava reglar-me aquest moment de cura personal perquè el meu fill em necessitava. Era un moment que no podia justificar amb feina, necessitat de dormir, celebració puntual… Era un acte purament “egoista”, exclusivament pel meu plaer i per això em costava. Si ara ho he fet és perquè ja no em sento culpable de regalar-me aquestes estones i sobretot perquè veig que el meu fill ha crescut. Tot són etapes, les seves i les nostres. Per això deia que no em veig capaç de jutjar a ningú que encara no senti que és el moment o algú que ho vulgui fer pocs mesos després de néixer el bebè.

Com vaig explicar-li aquest canvi al meu fill

Per mi era molt important explicar-li cadascun dels canvis al peque i anar veient com els portava. Sóc conscient que en part això només era una justificació personal a aquest espai que m’estava agafant. Però ara amb la distància m’adono que aquest espai i que entengués perquè la mamà l’agafava li ha anat molt bé també a ell.

FEINA = Obligació. Potser el que més li va costar va ser adaptar-se als canvis laborals, perquè implicaven més hores fora de casa i sobretot perquè jo no ho portava bé. Però recordo perfectament com va ser l’excusa perfecte per explicar-li quina era la meva feina i perquè m’agrada. Em mirava amb els ulls com unes taronges en una mescla d’admiració i comprensió.

LACTÀNCIA = Això és qüestió de dos. La lactància ha estat l’altre punt complicat de l’equació. En tot aquest procés li he intentat explicar que fer teta era cosa de dos i que tots dos havíem d’estar a gust. No servia que un si però l’altre no. He entès la seva frustració, el seu neguit quan volia i no li donava i he vist com de mica en mica ha entès el meu punt de vista. Sona molt fort dic així, però a la seva manera és així. Ja donaré més detalls un altre dia quan parli del deslletament.

NITS SENSE LA MAMÀ O EL PAPÀ = Autonomia. Les nits puntuals fora de casa han estat una diversió per ell. La seva primera “excursió” que després t’explica content. “Mamà a casa els avis…” Així que fantàstic. Sembla que mini volia i torna. Ideal!!

ESCRIPTURA = PLAER: El tema del curs d’escriptura, igual que anar a la piscina jo sola o deixar-lo sopant sol amb el seu pare per poder fer exercici pensava que li costaria més, però realment ha estat tot molt fàcil. Ho carregava de culpa perquè en teoria només hi treia un benefici jo, però el meu fill ha empatitzat super fàcil amb la idea “vaig a fer això perquè m’agrada molt, perquè m’ho passo molt bé, perquè em fa feliç”. Suposo que per ell és molt fàcil d’entendre que vulgui fer una cosa que m’agrada tant. Segurament més fàcil d’entendre que una obligació a disgust. Tanta pressió perquè després fos tan fàcil!!

Cristina F. Victory – Juny 2019

Està clar que quan fas una cosa que t’agrada després tornes a casa més contenta i relaxada. Així que en realitat no és un acte simplement egoista, és un acte de bé comú pensat pel benestar familiar Hahaha! El cert és que des de jo he començat a cuidar-me, al meu xicot i a mi ens resulta molt més fàcil trobar moments i maneres de cuidar-nos, individualment o en parella. I al nostre fill els porta bastant bé. Ara el papà toca, ara la mamà escriu. Sembla mentida com un acte d’amor cap a un mateix pot activar tants mecanismes perquè la dinàmica familiar funcioni molt millor.

Si et sents en aquest punt, encara que només sigui una mica, no dubtis en provar-ho, en anar escoltant el que necessites i concedir-t’ho. Segurament costarà al principi però aniràs veient canvis. Si en canvi tot això que he explicat et sona estrany, no em facis ni cas. Ja arribarà el moment. No hi ha pressa. 😉

Si t’ha agradat aquest article, fes Like, deixa un comentari i comparteix-lo a la xarxa (Facebook, Twitter, Instagram, etc) Ens agrada que la tribu creixi. Gràcies!
Maternitat · Sóc dona i mare (Una mica de feminisme sempre va bé)

Hello, It’s me!

Fa més de sis mesos que no faig cap entrada al blog. I em sap molt greu! Però he hagut d’acceptar que no arribo a tot i que hi ha coses que tornen quan toca. En el post d’avui intentaré explicar què m’ha passat, on sóc i què m’agradaria que fos aquest blog a partir d’ara.

Cristina F. Victory – Nàpols, Gener 2019

Vaig començar a escriure aquest blog, ara farà dos anys més o menys, quan estava d’excedència cuidant l’Ot. Cada post em servia de teràpia per processar tot el que estava vivint com a mare i a l’hora per reafirmar el meu estil de criança. Em vaig animar molt, amb ganes de parlar de mil coses, encara que altres blogs i webs en parlessin. Tenia una llista llarguíssima de temes a tractar i la falta de temps em feia que s’acumulessin i que perdessin sentit perquè ja havia passat massa temps d’aquell moment de “crisis de lactància”, adaptació escolar… Però jo anava fent. Satisfeta de concedir-me petits moments per mi, per relaxar-me fent allò que més m’agrada, escriure.

Però aquest últim any ha estat molt dur. L’any passat per aquestes dates estàvem compaginant la complicada logística familiar de nen de gairebé 2 anys, gos i les nostres feines, amb les sessions de quimioteràpia del Leto. Emocionalment, tot va ser molt cansat i dur i pel que fa a la logística no us podeu imaginar com era de complicat. Molts dies ni tan sols dinava per poder arribar a tot. Així que les estones d’escriptura van anar desapareixent. I també les ganes, les energies i els temes recurrents. 😦

Durant les vacances d’estiu vaig intentar donar-li una empenta de nou però realment no tenia el cap gaire centrat en això. Estava passant el dol de la mort del Leto i intentant acompanyar a l’Ot en tot aquest procés. Així que fora d’aquest tema no em sortia res. Es podria dir que vaig tenir una certa crisi creativa i d’identitat. Vaig començar a replantejar-me que potser el que necessitava era tornar a centrar-me més en el jo professional i deixar de banda les meves aficions creatives.

Per sort, la tardor em va portar una feina nova, una nova oportunitat de situar-me en el meu petit món i sentir que tornava a tenir una esfera de creació personal. Però les coses no van anar com jo esperava i el temps va començar a esfumar-se. Primer renunciant als meus moments d’escriptura, d’exercici, o de lectura i després reduint a marxes forçades les estones amb el peque. Crec que això és el que vaig portar pitjor! Veure’l cada dia menys, dubtar si valia la pena passar-me mil hores a la feina i perdre’m tants moments junts.

És curiós però aquells mesos se’m van fer eterns. Fins que vaig entendre que realment no era allò el que buscava. Volia trobar el meu espai professional de creació i a la vegada fer-lo compatible amb la família, amb les meves necessitats personals, amb el que ens hagi de portar el futur. Així que des de fa gairebé d’un mes estic a l’atur. He tornat al punt d’origen. Però amb una diferència. Ara tinc molt de temps per fer de mare, però també molt de temps per reconstruir-me com a dona, en l’espai personal i en els projectes professionals que em bullen en el cap. I creieu-me que en són molts.

Sé que no serà fàcil. Cada dia m’adono de com n’és de complicat el camí que he escollit. Mare emprenedora. Hahaha! Com si això fos tan fàcil. Hi ha dies que em sento amb molta energia i ho veig tot molt clar, i d’altres que tot és un garbuix davant meu i no sé ni per on començar.

Així que a partir d’ara em trobareu més per aquí. Parlant de maternitat, criança conscient, però sobretot conciliació familiar i nous projectes. Espero que m’acompanyeu en el camí.

Si t’ha agradat aquest article, fes Like, deixa un comentari i comparteix-lo a la xarxa (Facebook, Twitter, Instagram, etc) Ens agrada que la tribu creixi. Gràcies!
Parella

Ets el meu company de vida

Avui vull parlar d’ell, del meu company, del meu amor. Ell és l’altra part d’aquesta tribu que normalment es queda en l’anonimat, en el silenci; però que sense la seva participació això no seria possible.

Aquestes últimes setmanes he estat molt desconnectada del blog. Sense energia per escriure, quan pensava que faria col·lecció de posts per anar traient durant les setmanes complicades de l’hivern. Però sentia quelcom que em mantenia parada i poc motivada per obrir l’ordinador. I és que ell ha passat per una punta de feina brutal que l’ha tingut desaparegut dia i nit, vacances i caps de setmana inclosos des de fa dos mesos, i tot just després de dir adéu al Leto. Està clar que això ha comportat un extra de feina a casa per mi. Nen a full, els temes de casa bàsicament per subsistència… però he de reconèixer que he patit més la seva absència com a parella, com a company vital.

No es tracta de sexe, que també 😅, sinó de poder parlar amb ell, de poder asseure’ns al sofà a acabar el dia simplement barallant-nos per un trosset més d’espai, anar a dormir junts, despertar-nos junts… I m’he adonat que totes aquestes quotidianitats m’omplen d’energia, de vida i de pulsió creativa.

Durant un temps pensava que aquesta “dependència” era una debilitat. Però ara m’he adonat que en realitat tot artista necessita la seva musa, i ell és la meva 😍

Ara, amb la rutina molt més instaurada i amb la normalitat a la seva feina una mica més a prop, hem pogut recuperar les nostres trobades al sofà, els sopars junts, alçar-nos amb el mateix despertador. I clar… no tot és flors i violes. Justament avui hem discutit de bon matí i el peque ens ha cridat “Papes no enfadar!!” 😅 Però això també forma part de la vida en parella i ho notava a faltar.

La gent que ens coneix ja no li dóna importància, i el nostre fill tampoc ho farà, perquè saben que al llarg dels nostres 16 anys junts sempre hem fet el mateix. Estimar-nos, discutir, escoltar-nos, barallar-nos… però sempre fer-nos costat. És el que passa en una parella quan tots dos són tan diferents i a la nostra manera tan semblants. Bé, suposo que tenir tots dos molt caràcter tampoc ajuda Hahaha!

Però el que no sé si he explicat mai a ningú (ni amics ni família) és com em vaig sentir al cap de poc de començar a sortir. Abans d’acabar la primera setmana, ja em veure que estar amb ell era com estar en família. Era molt natural, gens forçat. Tot súper rodat. I la veritat és que aquesta sensació mai m’ha abandonat encara que les coses s’hagin girat mil cops al llarg de tots aquests anys. I creieu-me, s’han girat molt. Però sempre hem estat allà l’un per l’altre.

Suposo que aquest cap de setmana amb tants canvis a la vista ( ja us explicaré, però aquesta setmana canvio de feina) m’hi ha fet pensar. I crec que després de tants anys donant per descomptat que era jo la que li donava més suport a ell, ja va bé que hagi vist com el necessito i com hi és sempre ell allà. Així que…

Gràcies amor per recolzar-me en les decisions boges que he pres al llarg d’aquests anys, gràcies per escoltar-me quan les coses no anaven bé o quan simplement necessitava deixar-ho anar, gràcies per recordar-me el meu valor encara que els altres no el veiessin, gràcies per alegrar-te amb mi, cabrejar-te amb mi i lluitar amb mi per a que la nostra vida fos… no sé si millor, però sí més autèntica segons som nosaltres. Gràcies per ser el meu company de vida!

Cristina F. Victory – Barcelona, Octubre 2018


Si t’ha agradat aquest article, fes Like, deixa un comentari i comparteix-lo a la xarxa (Facebook, Twitter, Instagram, etc) Ens agrada que la tribu creixi. Gràcies!
Jocs de 2 anys a 3 anys · Maternitat

Memory casolà (DIY i Handmade)

Avui us porto un joc molt senzill que podeu fer a casa i que us recomano mogollón si els vostres peques estan en aquella etapa de “classificar” o el que ve a ser el mateix, de posar juntes totes aquelles coses que s’assemblen. Jo m’ho vaig plantejar el dia que el nostre (vora els 20 o 21 mesos no recordo) va començar a portar els imants d’animalons que tenim a la nevera cap al menjador i posar-los al costat dels “ninos” d’animals que té. Que si la vaca amb la vaca, que si el cavall amb el cavall… eren de formes diferents però ell els identificava i el feia sentir súper feliç. Jo no li deia res, ni bé ni malament. Simplement l’observava, no per res, simplement perquè veient-lo vaig pensar que estava tant concentrat i feliç que ho podria aprofitar per fer-li un joc més preparat pels dies de pluja, fred… Així que ja fa un parell de mesos li vaig preparar un Momery totalment casolà.

La veritat és que està donant molt de joc. Ell mateix el treu per jugar diverses vegades i a més a més com no ocupa gaire ens l’hem emportat de vacances, a la consulta del metge, el dia que vull prendre un cafè amb una amiga… Ara de moment posem totes les fotos visibles, però més endavant ja provarem de girar-les i deixar-les cap per vall.

Si us animeu, aquí teniu els passos i uns consells bàsics:

  1. Seleccioneu les fotos o les imatges: Nosaltres vàrem utilitzar les fotos d’animals que els avis havien fet durant més d’un viatge que ja estàvem classificades. Tenir una sogra mestra de biologia a un institut és el que té. Hehehe! Però també ho podeu fer amb fotos de revistes, de contes o llibres vells. Mireu a les llibreries de segona mà i segur que per 1 € o 2 € en tindreu. Això sí, penseu que en necessiteu mínim dos! 😛
  2. Plastifiqueu per separat les imatges: Per mi era clau aquest punt, perquè tots sabem que els nens no sempre tenen les mans netes, o que fàcilment tiren aigua, llet, etc . Així que no volia haver de tornar a imprimir, retallar o el que fos. I ha estat una de les millors idees; perquè moltes vegades hi juga mentre esmorza. Reconec que aquesta és la part més cara de tot el joc, però si en comptes d’anar a una copisteria o voleu fer encara més casolà, podeu plastificar les imatges com es fa amb els llibres de l’escola. Jo després vaig retallar les puntes de forma arrodonida perquè si no queden massa punxegudes.
  3. I… llestos!!

Podeu jugar com us vingui de gust, llençant les imatges esbojarradament per terra, posant-les alineades, cap per munt o cap per vall, a terra o a una taula, utilitzant-les de base per buscar els ninos iguals entre les seves joguines… Imaginació al poder! Jo estic convençuda que el joc durarà uns quants anyets d’una manera o altra. Potser haurem d’anar ampliant o variant les imatges: altres animals, plantes, objectes de casa, temàtica de cotxes, etc. Però l’essència serà la mateixa.

Ara el que vull trobar és alguna manera divertida d’aparellar i fer connexions amb colors i formes o amb colors i menjars… Així que si teniu alguna proposta, no dubteu a escriure’m. Estaré encantada de provar-la.


Si t’ha agradat aquest article, si us plau, comparteix-lo a la xarxa (Facebook, Twitter, Instagram, etc) o fes Like! Ens agrada que la tribu creixi. Gràcies!
Animals de companyia

Gràcies Leto!

Feia dies que volia escriure aquest post però les paraules no em sortien. No volia deixar passar la data però a la vegada em negava a acceptar que fos real.

——-

Aquesta nit fa 13 anys que et vas llençar a les rodes de les nostres bicis i vas trasbalsar les nostres vides de dalt a baix. Tot i que aquella nit no vas venir a casa amb nosaltres, ja eres nostre, com si alguna cosa ens digués que aquella noia ens trucaria ens diria que no podia quedar-se amb tu, que si et volíem. Ostres, i tant que et volíem!!! Abans d’adormir-nos ja t’havíem posat nom, Leto, i al matí em vaig despertar amb el pressentiment d’haver rebut la trucada que tan desitjàvem.

Aquell matí que et vàrem recollir eres tan menut! Et portava al cistell de la bici. A la mateixa bici amb la qual ara porto a l’Ot a la seva cadireta. Avui just passava per aquella cantonada i tot se m’ha remogut. Han estat tants anys junts! Tots tres. I després tots quatre.

Fa dies que ho pensava. La teva arribada inesperada va ser com la del Pau fa 16 anys i la de l’Ot fa 2 a la meva vida. Tots heu arribat de sorpresa. Sense buscar-vos. Però desitjant-vos molt. Com és la vida! Si us hagués buscat, potser no us hagués trobat. 😊

Però vas arribar i ens vas canviar la vida de dalt a baix. Durant molts anys pensava que la càrrega era igual a la de tenir un fill. I tot i que crec que potser dir això és una mica massa, sí puc dir que gràcies a tu vaig començar a ser mare. Així que gràcies!

Gràcies per fer-nos una família!

Gràcies per iniciar-nos en el paper de pares! Perquè sense tu l’arribada de l’Ot hagués estat un xoc molt més intens.

Gràcies per créixer i convertir-te en un gran amic de vida!

Gràcies per cuidar-nos, tant i tan bé!! Sense tu les hores infinites del Pau a casa hagueren estat molt pitjor. Sense tu jo m’haguera sentit molt sola durant la meva malaltia. I gràcies per tractar-nos com sempre en tot moment! 😍

Gràcies per les mil llepades que ens omplien de petons!

Gràcies pels riures, pel caràcter, pels robatoris de menjar i de mitjons!

Gràcies per les passejades, per les dormides arraulits al sofà, per les curses a la muntanya!

Gràcies per acompanyar-nos en el camí de ser pares! Per esperar pacient el teu moment després de l’Ot i abans de nosaltres.

Gràcies per ensenyar-nos la serenor al final del viatge. Per guiar-nos. Per esperar-nos. Per fer-nos-ho fàcil. Per ensenyar-nos que la vida té sentit quan es gaudeix.

I sobretot, gràcies per estimar-nos!

Gràcies i més gràcies, perquè 13 anys no ens van semblar suficients.

T’estimem Leto!!


Si t’ha agradat aquest article, si us plau, comparteix-lo a la xarxa (Facebook, Twitter, Instagram, etc) o fes Like! Ens agrada que la tribu creixi. Gràcies!
Vacances sense cotxe

Vacances sense cotxe: Llançà

A casa no tenim cotxe. A mi m’encanta conduir però el cotxe és una despesa que fa anys vàrem decidir que no feia falta. Només l’agafem per sortir de Barcelona i la veritat és que els últims anys amb el nen no l’hem notat a faltar massa. El nostre fill es mareja i molt. En només 10 minuts d’estar al cotxe ja comença a vomitar. Així que a casa hem decidit que no cal fer-li passar per aquest calvari, ni a ell ni a nosaltres.

Per això ens hem plantejat unes vacances sense cotxe, utilitzant només transports públics (preferiblement tren, perquè l’autobús el mareja i alguna cosa ens diu que el vaixell també ho faria) i sobretot sense renunciar a la màgia de fugir lluny de casa. Així que aquestes han estat les nostres vacances sense cotxe.

Pròxima estació, Llançà

Quan ens vàrem plantejar el viatge teníem clar dues coses. En primer lloc, volíem platja i no quedar-nos al costat de Barcelona. Així que vàrem estar inspeccionant on arribava el tren. Les platges de la Costa Brava sempre m’han agradat molt. Tinc records molt bonics de quan era petita, així que vàrem mirar l’Alt Empordà com la millor opció: Llançà, Colera i Portbou. A tots tres hi arriba el tren i els tres són pobles de platja. Així que perfecte.

Per altra banda, necessitàvem no haver de caminar massa, perquè en el seu moment el viatge ens el vàrem plantejar amb el Leto, un gos de 13 anys malalt. Però com sabeu, vàrem acomiadar al Leto uns dies abans d’aquest viatge. 😦 Naturalment l’he tingut molt present tot el temps, i he de dir que em vaig sentir satisfeta de comprovar que si hagués estat amb nosaltres també s’ho hagués passat molt bé. Encara que aquesta calor l’hauria destrossat, pobret. Així que aquest viatge també és apte fer amb gossos 🙂

Nosaltres vàrem decidir quedar-nos a Llançà per la disponibilitat d’apartament amb gos en les dates que ho miràvem (a Colera i Portbou era més complicat o ja no n’hi havia), les distàncies curtes (del tren a casa 10 minuts i de casa a la platja 10 minuts) i la varietat de platges i rutes de senderisme i camins de ronda. Una meravella.

Platges

En trobareu moltíssimes i totes tranquil·les, amb la mar en calma i l’aigua cristal·lina. Al nostre peque de dos anys no li agrada gens quan l’aigua fa onades. Li fa por. Però a la Platja del Port si estava molt tranquil perquè només es movia una mica quan sortia una barqueta del port i  a més el vàrem convencer del plaer de jugar amb la sorra o en aquest cas amb les pedres. Sort d’això!!

20180805_160058b
Llançà, Agost 2018 – © Cristina F. Victory

La Gola i La Farella són platges precioses. Si no tinguéssim al peque ens hi haguéssim estat tot el sant dia. Però l’Ot no opinava el mateix i no s’ho passava tan bé. Tot i que hi havia nens tan petits com ell per allà que estaven encantats. Cest la vie! El nostre fill no vol platges paradisíaques. Ja m’ho dirà quan tingui 18 anys i algú a impressionar 😛

20180801_101351b
Llançà, Agost 2018 – © Cristina F. Victory

Això sí, totes són platges de pedres. Així que us recomano unes bones sandàlies. L’Ot anava amb les Crocs encantat! 😉

Camins de ronda

Tota la Costa Brava està farcida de camins de ronda preciosos. Però el de Llançà ens quedava una mica lluny de l’apartament que havíem llogat i amb l’ona de calor que vàrem pillar, no podíem sortir masses hores a passejar. Així que el vàrem fer només un parell de tardes, però van ser fantàstiques. D’aquesta manera vàrem descobrir les millors platges de la zona i uns paisatges idíl·lics.

20180805_160317
Llançà, Agost 2018 – © Cristina F. Victory

El centre del poble

La plaça de l’església amb el seu arbre immens era el nostre refugi per quan sortíem molt aviat a la tarda. Zona de vianants, amb molta ombra i diverses terrasses on prendre un cafè amb gel o qualsevol beguda de supervivència. 😉

Anàvem amb la bici del peque i passejàvem a munt i avall pels carrerons. Si ho feu trobareu moltes places o zones de joc infantil a la fresca. Era ideal perquè a cada cantonada era diferent i donava peu a moltes maneres de jugar diferents. L’Ot s’ho va passar súper bé corrents amunt i avall.

20180802_112727.jpg
Llançà, Agost 2018 – © Cristina F. Victory

Activitats turístiques

Com qualsevol poble d’estiueig hi ha mil activitats per turistes. Nosaltres les intentem evitar tant com podem, però si us interessen o creieu que en algun moment fan falta, trobareu: Bars i restaurants a discreció; geladeries o llocs on fer un berenar tranquil; excursions en barca, kayak, snorkel, submarinisme, etc. I per descomptat activitats pensades pels més petits: llits elàstics, kars, minigolf, nòria de cavallets, trenet, etc Ho confesso, vàrem pecar en això amb tota la il·lusió del món 😛 Moltes propostes eren massa grans per ell, però estava feliç i eufòric corrent de l’avió al tren un cop i un altre. I he de reconèixer que jo em vaig sentir una estona com una nena cridant d’eufòria.

Està clar que l’estiu vinent repetim. Espero que sense ona de calor i en una casa amb piscina. 😛 Però segur que hi tornem!

Si us animeu a anar-hi, no dubteu a explicar-me què tal us ha anat. I si coneixeu més destinacions per anar sense cotxe, vull saber-les!!! Ens ha pillat el cuquet d’escapar-nos un cop al mes. A veure si ho aconseguim!


Si t’ha agradat aquest article, si us plau, comparteix-lo a la xarxa (Facebook, Twitter, etc) o fes Like! Ens agrada que la tribu creixi. Gràcies!

 

Animals de companyia

Diari d’un comiat. Gestionant el dol de perdre una mascota

Sempre m’ha anat bé escriure per posar els sentiments a lloc, per veure la realitat en el seu conjunt i per intentar viure la vida amb més sinceritat amb mi mateixa. Així que en un moment així no podia fer res més que escriure.

Vaig començar aquest diari el diumenge passat quan ja tenia les emocions més controlades i sentia que estàvem vivint un moment clau per l’Ot. Així que perdoneu si la crònica dels primers dies té un to més en passat.

Divendres 27 de juliol de 2018

Va costar prendre la decisió, tot i que sabíem que arribaria en qualsevol moment, així després d’una setmana molt difícil vàrem acceptar la situació i vàrem demanar hora al veterinari de tota la vida.

Suposàvem que el moment del comiat seria dur, i per això no volíem que hi fos l’Ot. Per ell i per nosaltres. Per poder acomiadar-nos tranquils i pendents del Leto en tot moment. I la veritat és que m’alegro d’haver-ho fet així. Últimament sentíem que amb el nen no podíem dedicar-li el temps que necessitava. Així que aquella tarda va ser només per ell. Com abans!

Però al tornar a casa la situació va ser molt dura. D’entrada l’Ot no va preguntar massa pel Leto. Només el va mencionar un cop en un moment que no era el més adequat i son pare i jo ens vàrem fer els sords. Però després de sopar, estirats al llit fent teta i a punt de llegir el primer conte per anar-nos relaxant, li vàrem explicar. L’Ot ja sabia la situació, que el Leto estava malalt, que era molt vellet i que cada dia tenia menys energia. No volíem amargar-li res i teníem la intenció d’explicar-li tot amb sinceritat i sense eufemismes. Però no sabíem ben bé com afrontar el tema.

Així que vàrem aprofitar aquell moment de tranquil·litat, en el que ens escolta, en el que acostumo a parlar amb ell amb sinceritat i li vaig dir “Carinyu avui el Leto s’ha mort i ja no tornarà més a casa amb nosaltres.” Ell em mirava atent i tranquil. “Ja saps que era molt vellet i que estava molt malalt. Així que ja no tenia forces per recuperar-se i avui s’ha mort.” Jo no sabia com seguir i em van començar a caure les llàgrimes. Així que vaig ser sincera “Carinyu, la mama no sap com explicar això per a que ho entenguis. Ho sento!” I el pare em va prendre el relleu “Ot, els pares estan tristos perquè ja no tornarem a veure al Leto. Però pensarem molt en ell perquè ens l’estimem“.

Semblava que l’explicació li havia convençut i a poc a poc vàrem passar a explicar-li què volia dir estar de vacances. Es va anar animant i va recordar les últimes vacances on tots quatre estàvem a la muntanya. S’ho havia passat tan bé que volia que hi tornéssim. Tots quatre, en aquell precís moment! Va sortir del llit, va agafar la corretja del Leto que estava al lloc de sempre i cridant-lo el va buscar per tota la casa.

Son pare i jo vàrem anar darrere. “Carinyu, el Leto no hi és” “S’ha mort i no tornarà amb nosaltres” No ens sortien més paraules, jo mig plorant, son pare compungit i l’Ot va arrancar a plorar i cridar “Leto Leto Letoooo“. No era un plor de “vull tal cosa i no me la dónes”. Era un plor de pena, de dolor profund. Com si de cop hagués entés la part més dolorosa de tot plegat.

Dissabte 28 de juliol de 2018

Avui ha estat el primer dia sense el Leto i tots ho hem patit molt. En principi hem intentat fer vida normal però com el Leto formava part al 100% de la rutina de cada s’ha notat molt. Res de passejades de bon matí, res de “ha d’anar a fer pipi”, res de posar-li el menjar… Però tot i això ens ha costat veure com ho vivia l’Ot. Sempre és molt empàtic amb les emocions del seu voltant i tot ho viu molt intensament, però això ho ha afrontat de cantó. És normal, la mort no és fàcil d’entendre a qualsevol edat i menys la seva.

D’entrada no vàrem notar res especial. Simplement que només ens va anomenar un parell de cops a tots quatre com feia habitualment, però aquestes dues vegades hi havia un silenci. Com si s’adonés que alguna cosa no quadrava en la seva enumeració. No li vàrem dir res però no ho va tornar a dir més. Inclús a la tarda ja ens anomenava només a nosaltres tres. No sabíem ben bé si això era bo o dolent…

Això sí, al llarg del dia estava molt tovet. Ens volia als tres junts. Res d’anar ell i jo al parc mentre el pare estava a l’ordinador acabant feina. I com no sempre podia ser, arrancava a plorar, amb molta pena i tristor. Ens necessitava als dos al seu costat. No volia separar-se i fins i tot va tenir moments de recordar als avis, els tiets, la cosina i els iaios. Li deia “Carinyu, demà trucarem als iaios” i semblava que es quedava més tranquil. Però amb els dies m’he adonat que no li era suficient. Els necessitava veure realment, en persona o per pantalla. Quina reacció més natural i bàsica davant la mort!! Encara que no ho entengui ell vol a tot aquell que s’estima a prop, per a sentir-se més acollit i per a tenir la tranquil·litat que els altres no marxen com el Leto.

Diumenge 29 de juliol de 2018

Ja fa hores que l’Ot no parla del Leto. Pot semblar que no el nota a faltar. Però en realitat alguna cosa em diu que és just al contrari. Parlava d’ell constantment i de cop i volta no el nomena. No el busca… Sembla que alguna cosa no rutlla. Així que al matí quan anàvem amb autobús cap a casa els iaios ell i jo sols he volgut treure el tema. En part perquè pensava que ho necessitava, en part perquè se m’ha escapat el nom del Leto i m’he posat estranya. Així que millor encarar la situació. A més, com que l’autobús estava buit, m’ha semblat que era un lloc tranquil i un dels pocs moments en el qual no tenia distraccions. Però jolín, quin greu m’ha sabut!

Estava súper content cridant, rient i parlant de tota la família, i de cop i volta silenci i mirada als peus. Li he dit que “la mamà nota molt a faltar al Leto” i li he preguntat si ell també. Però no deia res. Quan li he dit que si no el notava a faltar no passava res, m’ha dit “Ot enfadat“. Ostres!! “Amor, estàs enfadat amb el Leto?” “Enfadat enfadat.” Perquè ja no hi és?” Silenci. “Sé que és difícil d’entendre però vull que sàpigues que no ha marxat perquè ha volgut o perquè no ens estimés. Ha marxat perquè ja no tenia forces, no es trobava bé. Ara potser no ho entens però ja ho entendràs.” Silenci “Però saps que és el més important? Que mentre estava aquí, te l’estimaves molt i ell ho sabia. Ell també t’estimava, per això et feia tants petons.” Silenci el que quedava de trajecte i després només volia braços, teta i res de parc. Ha volgut anar a casa els iaios, cosa que ens ha sorprès a tots. Quin nen prefereix ser a casa abans que el parc. Però després ho he entès. Buscava la gosseta dels meus pares. Quan l’ha vist, ha tornat a somriure, a cridar d’alegria i s’ha posat a jugar amb ella. Tot i que abans no li feia massa cas. Pobre!! Anem a poc a poc.

Dilluns 29 de juliol de 2018

Ahir a la tarda vàrem arrancar oficialment les vacances, per fi els tres junts, preparant les maletes per aquests dies, i a l’Ot li va anar moooolt bé. Ho va convertir en una festa. Crits, salts, música i globus per treure tensió i reafirmar que seguim sent una família. Veient com ho necessitava no li podíem dir que no.

Però avui ha estat un dia més pesat. El dia del viatge, amb tot el que això comporta de cansament, horaris canviats i noves rutines.

Segueix sense anomenar al Leto, quan en estat d’eufòria ens hauria repassat a tots, i manté la llei del silenci si veiem un gos. Jo els tracto com abans. “Hola bonic, com estàs? Ot, has vist quin gos més maco?” De moment no em diu ni si, ni no; però he decidit que seguiré la premissa de “naturalitat” i “que tot flueixi”. Si abans quan ens topem amb un gos, jo li hagués dit alguna cosa, ho segueixo fent, sense forçar a l’Ot a fer res. Tot arribarà! Perquè el veig interessat però encara no és el moment. Tampoc us penseu que vaig saludant a tots els gossos que passen pel carrer, però imagino que encara fem olor a gos i els animals se’ns acosten.

Dimarts 30 de juliol de 2018

Tot segueix igual. Cap novetat. Mentrestant seguim amb el pla de relaxar-nos i de treure tensió. En aquest cas amb les pedres de la platja. Quanta energia/tensió té dins. Millor treure-ho.

Dimecres 1 d’agost de 2018

Avui hem passat un dia més de vacances fantàsticament i crec que li estan anant molt bé. Perquè aquesta nit ens ha anomenat als quatre de forma conscient. No s’ha callat. No ha canviat el discurs. E inclús m’ha deixat parlar del Leto.

Crec que fa un parell de dies que de tant en tant l’anomena. M’ho ha semblat, però no tinc la seguretat. Si li preguntava què havia dit deia “Teta?” i em mirava amb picardia. Com si em canvies de tema i esperés que colés.

Però avui no. Avui ha parlat del Leto, en concret ha dit “Leto ha marxat. Ha mort. Leto no hi és. Ha mort“. M’he quedat de pedra però he aprofitat per parlar d’ell en positiu. Sincerament ara no recordo que li he dit. Alguna cosa de l’estil el Leto et feia petons llepant-te i la mamà imprimirà unes fotos del Leto amb nosaltres i les penjarem a un lloc bonic de casa que tu vulguis… La seva mirada no era com la dels altres dies. Estava més tranquil. Més content. I fins i to m’ha fet “si” a això de la foto. No sé si té a veure que avui hem fet una videotrucada amb els avis i tiets i en veure’ls s’ha quedat més tranquil… no sé… Sigui el que sigui, benvingut sigui.

IMG_2128.JPG
Pic d’Àliga, Núria, Setembre 2017 – © Cristina F. Victory

He volgut esperar una mica, per si hi havia més canvis però de moment portem un parell o tres de dies que tot segueix igual. Potser més endavant torna a canviar. Però de moment ha tornat a anomenar-nos als quatre de forma més rutinària en diferents ocasions. Sense comentaris especials, ni mostres de tristesa. Només espero que això vulgui dir que comença a parlar del Leto com un record no tan dolorós. Un records que donada la seva edat segurament s’anirà esborrant.

Però el que sí que ens hem notat el seu pare i jo és que no porta gens bé les separacions o els comiats. És veritat que abans també li costaven en certes ocasions, normal en un nen de dos anys; però des de la setmana passada està molt més sensible amb el tema. Si un de nosaltres s’aparta al súper, ens busca; si pel carrer de cop no veu a un de nosaltres, s’inquieta… No sé, potser sóc jo que l’observo amb més (massa) detall per poder estar atenta a com gestiona tot plegat. Però arribats a aquest punt, crec que el millor que puc fer per ell és relaxar-me i deixar que les emocions vagin sorgint i gestionant-se quan toca.

I per acabar de tancar aquest diari, voldria donar les gràcies a aquelles mares que em van explicar les seves experiències en situacions semblants. Gràcies a elles he sentit que sabia una mica més per on mourem. També a totes aquelles que sabent el que em passava, em vàreu acompanyar amb paraules d’amor. I sobretot a totes les que sense demanar-los hem vàreu oferir una abraçada en els moments més durs. Per sorpresa meva no vàreu ser poques, així que el món no deu estar tan malament. 🙂


Si t’ha agradat aquest article, si us plau, comparteix-lo a la xarxa (Facebook, Twitter, etc) o fes Like! Ens agrada que la tribu creixi. Gràcies!