Maternitat

Sabata, sabata, sabaaataaa!!!

Ahir, innocents de nosaltres, vàrem sortir a la caça d’unes sabates pel peque, sense saber l’espectacle que estàvem a punt de viure.

Teníem clar que no ens podíem distreure amb cap altre dels encàrrecs que se’ns acumulen i, que gràcies als horaris nòrdics del nostre fill, només podem fer els dissabtes. Les Attipes que porta ja li comencen a deixar una marca sospitosa al dit gros, fa una setmana la mestra ja ens va recomanar que anéssim pensant en unes noves sabates i si no ho enllestíem ahir, havíem d’esperar a la setmana vinent. Així que  disciplinadament, perquè ara el nostre dia a dia o és disciplinat o no acabem res, vàrem passar corrents per davant de totes les botigues, com si al món només existissin les sabates de nen.

Volíem anar a dues botigues per a poder decidir-nos millor i veure com caminava amb diferents models i marques de sabates, però mare meva! Quin show vàrem muntar!!!  A escala de “rabieta”, que dirien les iaies. Plors d’advertència, crits de “no, no, no” cada cop més forts i fins i tot escena de plors a terra. Sincerament no m’ho esperava. Jo pensava que el peque s’ho passaria bé, que li agradaria posar-se sabates com fa constantment a casa amb les del seu pare i les meves. Fins i tot havia imaginat una escena idíl·lica/alegre on l’Ot assegut a terra o a una cadireta de nen alçava content el peu per a que li emproves la sabata. Hahaha!! És que no aprenc!!! Això em passa per confiar-me i sortir de casa amb les estratègies de vacances. Apa noies, ja podeu tornar cap aquí tan bon punt acabeu amb l’spa perquè el tema està complicat i us necessito. 😛

Tot va començar perquè l’Ot no volia que li traguéssim les seves sabates per provar-se les noves. En sortir de la primera botiga pensàvem que ho havíem fet massa a la brava i no li havíem donat temps per assimilar el que anàvem a fer, així que a la segona botiga ens ho vàrem prendre amb més calma i intel·ligència, a vegades em sorprèn com tot i el cansament tenim respostes prou creatives i encertades; però un cop més es va repetir l’escena. 😦

M’ho hauria d’haver imaginat. Sempre que juga a posar-se les nostres sabates, ell segueix amb les seves. No hi havia pensat!!! Però la veritat és que adoooora les seves sabates. Tan bo punt s’alça, les reclama, fins i tot a l’escola bressol quan es desperta de la migdiada crida SABATA, SABATA, SABATAAAAAA!! La mestra un dia ens va dir que des de fa uns dies s’adormia abraçat a la sabata. Li han ofert nines i peluixos, però ell vol la seva sabata.

IMG_20171119_150351
(Foto: © Cristina F. Victory / Barcelona 2017)

Abans de parlar d’aquest tema amb la mestra pensava que era un període de reafirmació de la nova paraula que havia après, però després d’això d’ahir i de saber que dorm abraçat a la sabata, entenc que és alguna cosa més. És la seva ploma de confiança a l’estil Dumbo. Les porta d’ença que va començar l’escola bressol al setembre i amb elles ha superat el període d’adaptació, ha après a caminar sense agafar-se i s’ha llençat a descobrir també el carrer. Ara que sóc conscient de tot el que ha viscut amb elles, em sap molt greu haver-li de canviar. I comprenc millor la seva reacció d’ahir.

No sé si algú més li ha passat amb el seu peque. Us agrairia molt saber d’experiències similars. Perquè ara a casa haurem de fer una petita campanya pro canvi de sabates. A les dues botigues ens deien que li passava a alguns nens, que era habitual, sobretot si han anat descalços. No em quadra, el meu fill vol les sabates noves i a sobre de les seves. Té una saturació de sabates. Que jo sàpiga no tinc cap mare-amiga a prop a qui li hagi passat. Avui hem començat amb humor i amor a ensenyar-li que podem tenir més d’una sabata. A veure com ens en sortim! De moment no hem tingut gaire èxit! Potser acaba anat a l’escola bressol dilluns amb tres sabates, les dues noves als peus i La Seva Sabata a la mà. 😛


Si t’ha agradat aquest article, si us plau comparteix-lo a la xarxa (Facebook, Twitter, etc) o fes Like! Ens agrada que la tribu creixi. Gràcies!

 

Sóc dona i mare (Una mica de feminisme sempre va bé)

Per què sempre s’espera que renunciem les mares?

Quan encara no he tancat tots els temes que tenia pendents pel blog i els borradors a mitges s’acumulen, ara se’m plantegen nous temes que no vull deixar passar més dies per tractar. Per això, avui més que mai, volia parlar sobre un gran tema: Per què sempre s’espera que renunciem les mares?

Ja sabeu que des de principis d’octubre he tornat a treballar i això ha obert una nova etapa en la meva vida. El temps s’esfuma, vola, s’escola entre corredises amunt i avall i jo i la meva passió (escriure) sempre queden pel final. Segur que a moltes de vosaltres us sona, oi? A més a més aquesta etapa ha desencadenat noves emocions, més preguntes i sobretot més incertesa. La vida se m’ha accelerat de cop i volta. I és que al difícil repte de conciliar maternitat amb feina i he d’afegir el binomi impossible maternitat-vida pròpia.

Majoritàriament som nosaltres les que renunciem al nostre temps, a les nostres aficions, al nostre lleure per a que tot tiri endavant. Fixeu-vos que ara no parlo de la feina, sino de renuncies més personals. Tots sabem que amb una criatura la feina i el merder a casa mai s’acaba i segurament si t’organitzes millor pots intentar esgarrapar hores al rellotge. Però tot té un límit i després de portar tot un dia sense parar, només 15 min per dinar, costa trobar forces per dedicar-se temps a una mateixa. Està clar que si l’entorn no t’ajuda aconseguir-ho és realment impossible. Però avui, a les 23.01h de la nit, mentre tota la casa dorm i jo intento esgarrapar aquelles hores al rellotge que s’enriu de mi tinc ganes de fotre un “mecago en tot“.

Aquesta tarda tot semblava indicar que podria tenir una estona de tranquil·litat, però tot s’ha allargat, s’ha girat i m’he trobat de nou totalment boicotejada i sense forces ni temps per seure’m a escriure. Us prometo que tinc 13 post al borrador, sense comptar aquest, esperant ser rellegits, acabats o revisats però la vida no em dona per més. Sé que el meu xicot fa tant com pot però molts cops sento que ell no renuncia igual que jo. I ho reconec, això em cabreja, amb ell i amb mi. Pobre! Demà a les 6.30h es llevarà per rentar plats i fer el tapper dels dos. Però estic esgotada de dinar al metro a corre-cuita, de renunciar als meus metges o les meves sessions de sòl pelvià perquè la funcionaria de torn ens va donar malament l’hora de la revisió i hem de tornar-hi la setmana vinent, de veure com el iaio espera que llegeixi les historietes que escriu i ni tan sols s’adona que a mi no em dona el temps ni per asseurem a menjar, de portar una llista de “To do” a la feina, a casa i al blog i veure que l’única que no avança és la meva, de no ser capaç de llegir un llibre més que al metro entre l’anar i el venir, etc. I en mig de tota aquesta acceleració, frustració i cansament que estic vivint últimament, els dies que puc trobar 30 min per dinar i posar-me la novel·la de tv3, vaig i em trobo amb el mateix gran tema: la mare s’ha de sacrificar pels fills. Whaaat!!!!???

Estic indignada, molt indignada. Hi ha una parella d’actors que em comencen a caure realment malament. Em sap greu perquè m’estic transformant en les iaies que escridassaven al Montsolís quan els veien al carrer perquè eren molt dolents. Però a la vegada estic contenta de que per fi es tracti el tema tan clarament. No se si seguiu la novel·la dels migdies a tv3. Aquesta és la primera que veig de forma regular; simplement perquè volia trobar un moment personal per no pensar, descansar i desconnectar del món, i el fet de tenir el servei A la carta em permet veure-ho a qualsevol hora per internet. He dit “no pensar”, oi? Hahaha però amb aquests temes una és que no pot evitar-ho.

Sense fer spoilers ni explicar aquí tota la historia, la situació és que una dona que acaba de perdre el marit comenta als seus sogres que necessita marxar a treballar a Mèxic per desconnectar de tota la merda que està vivint des de la mort del marit i dedicar-se uns mesos a ella i després poder cuidar millor als seus dos fills. Per això els hi demana si els nens es poden quedar amb ells mentre ella està fora 6 mesos. Independentment del que pugueu opinar sobre si vosaltres ho farieu o no (penseu que en situacions extremes potser actuem com menys ens esperem) la conversa que té amb els sogres és gloriosa!!! Surten una de prejudicis sexistes i de merda cap a la imatge de “com a de ser una mare” que se’m posava la pell de gallina. [Minut 11.47 fins al 16.15]

comsifosahir

Frases del tipus: “Les teves responsabilitats”, “Abandonar als nens”, “Ho hem de decidir entre tots… però tu has pres una decisió…”, “Estàs taaaant enfonsada, que no pots viure amb els teus fills” i la millor “Quina mena de mare pot fer una cosa així?” Està clar que els guionistes tenien la intenció de provocar, de posar el tema sobre la taula perquè la historia segueix uns quants capítols més, però per mi és molt significatiu que es tracti aquest tema a la sèrie de sobretaula que mira mitja Catalunya. Si no parlem d’aquests prejudicis, d’aquesta imatge idealitzada de com a de ser una mare, no ho canviarem mai!

O és que una mare ha de ser sempre “perfecte”? Compte perquè la perfecció es guia segons uns canons i els teus no tenen perquè ser els meus. És que una mare no pot necessitar o simplement voler anteposar el seu benestar al de la família? Pel que sigui, perquè ho necessita puntualment o perquè ho prefereix així, perquè les seves prioritats ha canviat… Per què seria diferent si fos un home qui prioritzes feina, la seva salut o simplement la seva identitat personal com a Joan, Pere o Luis i no com a “pare de…”? I abans de dir-me que no seria diferent, penseu si és veritat o no. Perquè lamentablement a la pràctica és diferent i es justifica. I el més important per què som sempre les pròpies dones les que ens boicotegem entre nosaltres? Realment aquesta falta de solidaritat entre dones i aquesta mena de judici constant que s’exerceix no és gens sa.

Sempre s’ha dit que una mare tira endavant una família, però mai es parla de quan la mare no està bé per fer-ho perquè mai es prioritza. Utilitzem frases cliché per donar-nos ànims però fins que no acceptem que cuidar-se a una mateixa és cuidar dels teus, no canviarem mai allò que esperen de nosaltres: que renunciem, que ens sacrifiquem, que patim. Perdoneu, però ho trobo massa penitencia cristiana, llegat d’un patriarcat a qui ja li va bé que siguem nosaltres les que pringuem en excés.  Potser ara he sonat una mica radical. Però és que avui ja n’estava farta i necessitava una mica de reivindicació. Dones de la CUP, doneu-me forces!! 😉


Si t’ha agradat aquest article, si us plau comparteix-lo a la xarxa (Facebook, Twitter, etc) o fes Like! Ens agrada que la tribu creixi. Gràcies!

 

 

Criança respectuosa · Escola Bressol

La nostra difícil adaptació a l’escola bressol

Només fa una setmana que no escric al blog, però tinc la sensació que ha passat més d’un mes. Estic una mica descol·locada! Em sento com si m’hagués passat un camió per sobre, però simplement és que he tornat a la feina. Potser no vaig tan desencaminada, perquè el xoc de realitat després d’un any i mig d’oasis maternal es podria equiparar a un tràiler doble que t’enganxa de ple a 120 km/h. Nous horaris, noves rutines, tensió per com anirà tot, sense poder aprofitar les migdiades del peque per descansar… Però seguint despertant-me 2 cops la nit que va bé o 8 vegades com avui. Així que a les 22.30h ja no sóc persona i a les 23h algú em desconnecta, qual Matrix, i caic rodona on estigui: sofà, al llit del peque donant teta, a la cuina… I és que per acabar-ho de rematar per casa seguim amb la temuda adaptació a l’escola bressol.

L’última setmana de setembre en comptes d’acabar amb aquest tema, va anar a pitjor. Ja sé que això no són matemàtiques i que amb els nens 2 + 2 poden ser 4, 5 o 10. Però sincerament no esperava que arribéssim a aquest punt. És cert que vàrem començar molt tard (19 de setembre), però al principi tot va anar tant bé!! Massa bé! En deixar-lo reia, em saludava mentre marxava i es posava a jugar. Era massa idíl·lic. En algun moment havia de petar. I tant, si ho va fer! Així que ara que la resta de famílies ha passat aquesta etapa, nosaltres encara hi som. 😦 Espero que ja haguem tocat fons i ara només haguem de pujar, a poc a poc però sempre en direcció cap amunt; perquè sinó… m’haureu de recollir de sota el tràiler amb bossetes d’aquelles del CSI.

He de reconèixer que el cap de setmana passat va ser el pitjor. Es va unir la seva crisi de separació amb la meva!! O us penseu que són ells els únics que la pateixen? I una merda!! Quan veus al teu fill passant-ho fatal (tal com va dir la mestra) t’ataquen totes les pors, els dubtes i sobretot la culpa Aquella culpabilitat tant absurda i injustificada, com intensa i punyent. I la gent que és molt imbècil només fa que dir-te Tu sobretot no ploris i estigues tranquil·la, que sinó li transmets. Estàs insinuant que és culpa meva??? Sí, home!! El meu fill plora durant hores a l’escola bressol i jo em comportaré com si res. Aniré pel món amb un gran somriure. Doncs no!! Si vol braços, li donaré; si vol teta, allà la tindrà; i si el veig trist, ploraré amb ell. Així que el cap de setmana passat ens vàrem dedicar a això: teta, porteig i plors, i més d’un cop tot a la vegada. Us imagineu l’escena? Tots dos ho havíem de treure. I la veritat és que crec que ens ha anat força bé!

A l’acabar la setmana i al començar aquesta, la situació era dramàtica. Plors en marxar jo, plors en deixar-lo el pare a l’escola, ploriquejos que canvien d’intensitat durant vàries hores al llarg del matí, buscant sempre els braços de la mestra, i si no els tenia, grans plors amb intents de cops de cap a terra. Ja sé que no sempre el pot tenir a sobre. En té dos braços per 13 criatures. Així que intento no pensar-hi. Aixxx quin patir! Quan arribava el dinar la cosa empitjorava. Plors, negació i cabreig. Fa dues setmanes que no dinar!! I a l’hora de dormir plors intensos fins a caure exhaust. Es desperta súper aviat quan els altres encara dormen i torna a plorar cridant mamà. Un Cristo que no vegis. Quan el recollia seguia sanglotant, tenia els ulls vermells i infladíssims i només eren les 14.30h. Així que com espereu que jo no ho passi malament?

Em sentia culpable, pensant que tot allò era culpa meva. Perquè tornava a treballar i ja no estaria amb ell. Perquè des de sempre li he ofert braços o teta quan ho necessitava. Perquè l’he portejat quasi el 80% del temps en comptes de fer servir cotxet. Totes les veus que sempre em van criticar tornàvem a mi. Se’m repetien al cap un cop rere l’altre dient-me: Ja t’ho deia que no era bo pel teu fill. Ho veus ara!! Va ser molt trist, plantejar-me si havia fet la criança adequada. Per sort que també tenia gent a prop que em recordava que allò era el més normal i a la vegada el més sa. Et nota a faltar perquè té un fort lligam amb tu (apego). El que és perfecte. A més l’Ot no està d’acord amb la nova situació i ho expressa a la seva manera. Dóna-li temps i confia en ell.

No m’agrada parlar d’un tema quan encara no ha acabat. Perquè no veus les coses amb la mateixa perspectiva i perquè si avui fa un pas endavant, demà pot anar dues passes enrere. Però la veritat és que aquests dies he intentat viure-ho tot una mica diferent. A veure si així també puc ajudar al meu fill. Perquè la sensació d’impotència, de no poder fer res, era un altre d’aquells sentiments que més em torturava. Potser amb tot el que he fet no estic canviant res en la perspectiva del meu fill, però jo em sento més tranquil·la.

El cap de setmana passat em vaig concedir plorar; però plorar amb majúscules. Llargues estones plorant  sola i d’altres abraçada a ell. També em vaig reservar moments d’intimitat per tots dos, sobretot als vespres, quan hauria d’estar dormint al llit i nosaltres sopant al menjador. Vàrem reviure molts moments com als primers mesos quan es quedava adormit obre meu fins que anàvem al llit. També l’he portejat tant com he pogut. Li he donat llargues hores de teta i hem iniciat un nou moment de teta +abraçada + caricies als peus + els seus dibuixos preferits. I sincerament, m’he omplert d’ell i crec que ell també de mi.

Els últims dies la mestra ens deia que semblava tenir més interès pel joc. Ja no plora per dormir, encara que dorm poc i es desperta buscant-me. I fins i tot algun dia ha tastat la fruita del dinar. Res més. Petits passos que són grans concessions del nostre fill, tossut, amb caràcter i cop avesat als canvis. Nosaltres els rebem amb alegria i optimisme i li agraïm amb més braços i amor.

No sé com ni quan acabarem la nostra adaptació. Però mentrestant seguirem fidels a la nostra criança, sense fer cas als fantasmes, amb braços, teta i porteig. Si ens han servit aquests últims 15 mesos, segur que ara també ens ajudaran.  

cub-1418738_640


Si t’ha agradat aquest article, si us plau comparteix-lo a la xarxa (Facebook, Twitter, etc) o fes Like! Ens agrada que la tribu creixi. Gràcies!

 

Celebracions

Demà a casa votarem!!!

He dubtat si calia dir-ho, perquè sent un blog de maternitat, el tema no toca. Però tal com estant anat les coses crec que cal dedicar-hi unes línies per si algú té dubtes. Així que… Demà a casa votarem!!! I us animo a tots a fer el mateix.

Hi anirem ben aviat tots tres. Calculo que sobre les 8h. Deixarem al Leto a casa, perquè amb els crits i les cassolades ho ha passat fatal. Pobret, no entén res, i jo molts dies tampoc quan miro les notícies. Ens vestirem de diumenge, com sempre que anem a votar, però una mica més cómodes per passar-hi el dia. I serens, feliços i amb el cap ben alt passarem davant dels turistes. Els hi direm Hello, We’ll vote today! amb un gran somriure. No sé què ens trobarem al nostre col·legi electoral. Espero que la gent hi hagi passat la nit i la policia no sàpiga que existeix. Però si no és que s’ha alçat el mur de Berlín davant la porta, el meu xicot i jo votarem! Podeu imaginar el nostre vot, però com és secret i personal em reservo el misteri 😉 A més estem acabant la jornada de reflexió!

Però hi ha una cosa que sí voldria comentar, perquè crec que és el més important de demà, perquè va més enllà de votar sí o no, i perquè té molt a veure amb la criança que intentem transmetre al nostre fill i amb el que parlem cada dia en aquest blog: Tothom té dret a expressar-se, a decidir per un mateix i a ser escoltat, sigui el teu fill o tot un poble.

Però lamentablement encara hi ha gent que té por al fet que el seu fill o tot un país s’expressi. Perquè el que pugui sentir no li agradi; perquè el que es digui el faci canviar els plans o li replantegi tot el seu estil de vida; i sobretot perquè escoltar implica diàleg i això sempre és més cansat que donar ordres des d’una posició d’autoritat. I creieu-me sé del que parlo i un munt de famílies que eduquen al seu fill/a amb respecte cada dia també. Tinc un fill de quasi 15 mesos que s’expressa a ple pulmó des de ben petit i son pare i jo ens hem acostumat a escoltar-lo i fer-li cas. I ara som més feliços tots plegats.

IMG-20170925-WA0005

Encara que sembli una banalitat criar un fill és com governar un país. Abans que res s’ha de respectar a la criatura, o al poble, perquè ell/a és qui dóna sentit al teu nou ofici. Després has d’intentar donar-li el que necessiti (braços, teta, dret a votar…), no el que la “norma”, el costum o la Constitució marqui. No tinguis por. No es mal acostumarà, sinó que serà més feliç. Pensa que no hi ha lleis ni Constitucions inalterables, pel que sé l’única llei immutable és la de Déu i l’home ja l’ha qüestionat moltes vegades. És convenient que vagis acceptant que les coses canvien, que la gent és diferent, que no els pots forçar a fer una cosa, sigui dormir, menjar o quedar-se a un país.

I amb tot això la disciplina, on queda? Doncs al seu lloc. Utilitzant-la quan realment fa falta. És a dir quan en fa una de grossa. No per sistema. No quan expressa que està descontent amb alguna cosa. No quan vols que faci allò que a tu et convé i sinó envies la policia als col·legis electorals. I si no em creieu, apliqueu un abús de disciplina al vostre fill i veureu què passa. Us perdrà el respecte, s’enfadarà i se’n riurà de vosaltres. I quan sigui prou gran per fer la seva, marxarà i no tornarà. És això el que volen des de Madrid?


Si t’ha agradat aquest article, si us plau comparteix-lo a la xarxa (Facebook, Twitter, etc) o fes Like! Ens agrada que la tribu creixi. Gràcies!
Família - Tribu · Sóc dona i mare (Una mica de feminisme sempre va bé)

Un any més tard, seguim sent una tribu!

(Feia temps que volia actualitzar el text de presentació del blog. Ara aprofitant el post 50 m’he decidit a fer-ho. Espero que us agradi!!

Si no em coneixes, pots començar amb la presentació inicial Ara som una tribu! )

Hola, sóc la Cristina. Mare de l’Ot d’1 any, parella d’un artista des de fa 15 i mestressa d’un gos rebel de 12. Però sobretot sóc una dona apassionada per l’escriptura i la lectura. Així que quan no estic fent de mare, escric aquest blog i em dedico al món dels llibres.

Com a moltes dones abans, la maternitat m’ha sacsejat i m’ha acostat a la meva essència. No tenia ni idea que em passaria una cosa així, però es veu que és habitual. A part d’estries, tetes caigudes, discussions infinites amb la parella i molt mal d’esquena, la maternitat també porta moltes coses bones. Qui ho diria, oi? 😛  Per mi ha estat òbviament el peque, però també el ressorgir del meu esperit creatiu. És com si hagués parit dues coses, un fill i una nova versió de mi mateixa.  I és que la maternitat m’ha fet ser reflexionar sobre qui sóc, què faig, perquè ho faig… i deixar-me de punyetes. Un exercici molt sa que recomano per tenir una maternitat/paternitat més conscient. Però compte! Si no t’ho prens amb una mica d’humor, et pot deixar fet caldo. Això faig jo? Ostres tu!! Quina mala mare estic feta! 😉

Quan vaig començar aquest blog estàvem en plena període de teta a tota hora, començant el moviment i introduint de mica en mica el menjar. Ara, hem iniciat una nova etapa. Ni millor ni pitjor, simplement un nivell superior de dificultat. O us pensàveu que això cada vegada seria més fàcil? Hihihi Jo sí, la veritat!!! Sempre creia que si pots parlar amb ells, els nens són més fàcils. I en cert aspecte és així, però llavors els problemes canvien i es fan més difícils d’afrontar: rabietes, crisis de separació, el temut no… Els temes es multipliquen exponencialment i la diversió sempre va a més. 

Jo i Ot

Ara quasi 15 mesos més tard de l’arribada del peque, puc dir ben fort que ja no som la parella amb gos que érem! Les nostres rutines han canviat totalment i els nostres horaris “ni te digo!”. Ara parlem de l’escola bressol, la roba d’hivern i les noves pedagogies, en comptes de comentar la nova sèrie HBO o l’actualitat política. Ja no sortim al parc a passejar al gos. Ara anem a l’àrea infantil a veure si la nova fera es diverteix i es cansa. Hi ha dies bons, dies dolents i dies moooolt dolents. Perquè enganyar-nos! Però per sort no perdem el somriure.

En part és gràcies a la súper tribu que hem fet: Família que a poc a poc va entenent la nostra criança; amics i família que s’uneix al club dels pares; mare-amigues que es troben en la mateixa situació… I és que per educar un nen fa falta una tribu, però perquè una mare i pare novell sobrevisquin també.

Però sobretot és gràcies a aquest blog que m’ajuda a prendre consciència del que estem vivint, a desfogar-me quan les coses no surten bé, a entendre millor al nostre peque, i prendrem la maternitat amb humor i molt d’amor.

Si vols llegir aquest blog, estaria bé que sabessis que:

  • A casa fem criança respectuosa, lactància materna prolongada, porteig, collit i totes aquestes “coses hippies” que hem descobert amb la maternitat/paternitat.
  • Però no lluitaré perquè tothom faci el mateix, sinó perquè cada mare/pare faci el que li dicta el cor, no la societat o aquest blog 🙂
  • No publico fotos del meu fill ni d’altres nens perquè crec que la seva imatge i la privacitat és sagrada.
  • M’encanten les activitats DIY adaptades a l’edat del meu peque. Si en saps d’alguna divertida, sóc tot orelles.
  • Normalment no parlo de productes. No pretenc que el blog sigui un aparador de publicitat. Però si utilitzo alguna cosa que m’agrada o em funciona us ho diré.
  • M’agrada parlar sobre grans temes de la maternitat i donar-los un toc d’humor.:P Però sempre surt la meva part més amorosa. Serà culpa de les hormones encara?
  • Si una cosa no m’agrada, ho dic ben clar i ben fort. Tinc caràcter, geni i mala hòstia així que quan el peque, el pare, la família o la fruitera em treuen de polleguera us ho explico sense problemes. Crec que per sobreviure com a mare, també tenim dret a queixar-nos 😛

Si sabent tot això et ve de gust seguir-me, serà un plaer per mi tenir un/a lector/a nou 😉


Si t’ha agradat aquest article, si us plau comparteix-lo a la xarxa (Facebook, Twitter, etc) o fes Like! Ens agrada que la tribu creixi. Gràcies!
Criança respectuosa · Família - Tribu · Maternitat

Les nostres 10 claus per agafar el cotxe amb el peque

Abans de marxar de vacances vaig escriure un post parlant-vos d’un dels nostres malsons familiars:  Viatjar en cotxe amb un bebè, quina por!! Ara passades les vacances m’agradaria explicar-vos la nostra experiència i com van funcionar el nostre pla d’acció.

Objectiu: Evitar que l’Ot pateixi al cotxe 

Podríem dir que va anar força bé!! Encara no m’ho crec i dubto si es tornarà a repetir la situació. Però la veritat és que el peque ens va deixar anar 2h d’anada, 2h de tornada, més diferents viatges “interns” pel Pirineu de 1h o més (entre anar i tornar), tot sense plors esgarrifadors. Al principi teníem molta por. Els últims viatges havien sigut un horror, així que només demanàvem que ens deixés arribar a casa els avis i allà ja aniríem caminant a tota arreu. Fins a França si feia falta! 😛 Però l’Ot ens va sorprendre.

El viatge d’anada va anar molt bé i gairebé no va plorar (només els 10 últims minuts). Així que passats uns dies ens vàrem animar a fer excursions més lluny en les que necessitem el cotxe, i en totes elles ho va portar súper bé. He de reconèixer que va plorar una mica. Però amb un nen petit tenir el 100% del temps sense plors, encara que vulguem, és impossible. Els plors són la seva manera d’expressar el que li passa: té son i allà li costa, té calor, té gana, vol alçar-se, etc Però si el pare el distreia, es calmava. Jo m’ho mirava tot des de darrere el volant . He de reconèixer que segurament sembla més plàcid si no ets tu qui l’ha de calmar. Però si hem de ser justos amb el peque: es va portar com un campió!!

Què vàrem fer perquè tot anés bé?

Crec que la clau de l’èxit ha estat la combinació dels diferents factors nous. Sense tots ells no ens hauria anat tan bé. Per això m’alegro tant d’haver fet una planificació prèvia i no haver anat la babalà com altres vegades.

Us explico com hem adaptat nosaltres els clàssics “cansat, menjat i jugant” a la nostra realitat. No sempre és fàcil aplicar-los, perquè sorprenentment no tots els nens ni totes les famílies són iguals!!!! (Ho dic ben fort per si algú encara no s’ha adonat i juga a donar-vos sentències 😉 )

Les nostres 10 claus per agafar el cotxe!!

1. Fer coincidir viatge amb una migdiada del nen: Vàrem intentar aplicar aquesta tècnica en els dos viatges llargs. A l’anar cap allà va funcionar molt bé, perquè ho teníem tot súper preparat. El vàrem poder dur al parc mentre l’altre deixava el dinar llest i carregava el cotxe. Així que després de jugar i menjar, quan el peque estava llest per dormir… vinga a fer kilòmetres.

En canvi per tornar tot va ser més caòtic i al peque se li va passar l’estona de dormir. Així que el vàrem tenir tot el trajecte despert. Per sort gairebé no va plorar. El que demostra que les altres peces d’aquest puzle tenien la seva raó de ser 😉

2. Viatjar just acabat de despertar: Per desgràcia l’estratègia de dormir no ens funcionava pels viatges “interns” més curts i subjectes a altres horaris. Per això volíem evitar-los. Però després de 4 dies anant pels mateixos camins matí i tarda, tot es fa avorrit.  Així que vàrem provar de posar-lo just acabat d’alçar. Com està de bon humor i poc actiu potser també ho acceptava. I efectivament. Alçar-se, vestir-se, preparar l’esmorzar (ja menjarem quan arribem) i marxar. Poca estona. Li posàvem uns dibuixos i donàvem una joguina i ell anava fent mentre arribàvem on volíem. I a la tornada, una mica el mateix perquè el peque aprofitava que el portejàvem mentre fèiem l’excursió per dormir una mica. Així que quan tornava a entrar al cotxe estava també de bon humor.

3. Fer-lo anar còmode = Cadireta adequada: Pot semblar una ximpleria però creieu-me no ho és. Si esperem que una criatura que es passa el dia grapejant, caminant o corrents amunt i avall s’estigui quieta en un mateix lloc 30 minuts, un parell d’hores o més si cal, la comoditat és importantíssima. Nosaltres feia temps que parlàvem de comprar una cadireta i deixar d’utilitzar el maxicosi que ens havia deixat una mare-amiga de súper confiança. D’entrada perquè encara que agafem poc el cotxe, millor ser nosaltres els responsables d’un element tan important en la seguretat del nen. I a més perquè el maxicosi li quedava estrany. No era ben bé petit (seria una mica agosarat dir això amb el nostre fill de percentil 3); és que anava encaixonat com una sardina. Així que després de molt informar-nos i de visitar Noari Kids dues vegades, aquest estiu li hem comprat una súper cadireta: Klippan Kiss 2 Una de les millors ACM dels 0 als 18 kg. Ja sabeu que no m’agrada fer publicitat tonta de productes, però realment amb aquesta cadireta va mooolt millor. Està més alt i veu per la finestra. Ample no pot anar perquè si no no aniria segur, però se’l nota molt més còmode. Res el molesta als peus. I les dues posicions en les quals pot anar ara ens facilitaven que estigués més incorporat quan estava despert. Tot un encert! 🙂

4. Fer-lo anar còmode = fresquet: Hem descobert que li funciona molt bé baixar la finestra. L’aire condicionat de tota la vida! Hihihi Ara que la cadireta el deixa més alt, el vent li tocava la cara directament i li agradava. Tot i així, abans d’entrar al cotxe li  seguíem traient capes. Penseu que a la muntanya feia fred així que anàvem traient i posant.

5. Alimentat = Teta abans de pujar al cotxe: El tema del menjar en el nostre fill no ha estat gaire determinant. Sí per la migdiada llarga, però en la resta de viatges, tampoc ho hem aplicat massa. El que sí que feia era donar-li el pit poca estona abans. Fins i tot davant del cotxe amb la porta oberta i el Mic a la tablet. Ell i la meva teta, fent tot un esforç de contorsionisme, miraven el Mic una estona abans d’entrar al cotxe i asseure’s a la cadira i marxar. Però clar, era l’última cosa que fèiem. Bosses al cotxe, gos al cotxe, pare al cotxe i jo amb el nen fora donant teta al costat de la cadireta. Un cop ell es desenganxava perquè alguna cosa el feia riure o el distreia, cap a dins amb el pare i jo corrent cap al volant. Quina imatge! Hehehe

6. Distreure’l amb audiovisual: Després de molt provar definitivament el millor per distreure al nostre fill al cotxe és el Mic. Li agrada, el posa de bon humor i si te son, l’adorm plàcidament. També ens vàrem equipar amb vídeos musicals del seu grup preferit, però li posàvem si estava molt despert i sabíem que no dormiria. Ja ens veus a tots cantant La Massovera a ple pulmó. Un espectacle molt familiar!! 🙂

7. Distreure’l amb joguines noves (es pot substituir per un objecte que no tingui molt vist el peque): M’ho havia proposat una mare-amiga i tenia sentit: joguines petites  que no hagués vist abans amb la idea d’oferir-li per primera vegada al cotxe. I la veritat és que van ser èxit. Potser ens vàrem excedir a l’equipar-nos d’aquest tipus de joguines, però ja us avanço que van ser un gran descobriment. Com no sabíem què seria més adequat vam buscar dos o tres cotxes petits, un parell de figures d’animals i una figureta de plàstic humanitzada (Sr. Frankenstein). Les portàvem en una bossa opaca i quan el pare ho creia necessari treia un i començava a jugar amb ell. El peque s’hi va avenir bastant rapidament. Tant que només sortir de casa es va adormir amb la girafa a la mà mirant el Mic. Ara les figures ens acompanyen a la bossa amb que anem al carrer i quan volen prendre un cafè o estem fent cua per alguna cosa i ell s’avorreix, li oferim una d’aquestes joguines per distreure’s. 100% recomanables!!

8. Distreure’l amb menjar: En el nostre cas el menjar a la cadireta no va tenir gaire èxit. Tampoc teníem gaire confiança, la veritat. Li vàrem oferir aigua i algun bastonet però no va fer massa cas. Potser si els vostres es tornen bojos amb el menjar, us pot funcionar. Però aquí ens quedem amb el Mic i les joguines 😛

9. Explicar-li que vol dir anar en cotxe i el que implica: Després d’escriure el post pensant com ho faríem i demanant més idees, una mare em va escriure dient-me que ella li explicava a la seva filla que al cotxe tots anem asseguts i lligats, que hem d’estar tranquils perquè és per la nostra seguretat i que podríem aprofitar l’estona per jugar amb XXX. Quan m’ho va dir vaig flipar una mica, ho he de reconèixer. Però si no m’entendrà?, vaig pensar. La seva filla és més gran. Potser per això li funciona. Però la realitat és que els peques ens entenen més del que pensem. Hem de canviar el xip de bebé a nen petit. Com a nen petit ens pot entendre i en el dia a dia ens ho demostra vàries vegades: donant-nos el cotxe quan li demanem, oferint-nos la mà per rentar-la, etc. Així que després de l’impacte inicial ho vaig voler provar. No perdia res.

L’Ot porta en una època molt boig pels cotxes de joguina. Així que amb calma uns dies abans de marxar vaig començar a ensenyar-li cotxes i a preparar-lo. Quan estava de bon humor li anava dient: Mira, és un cotxe com el teu però en gran. Veus? A que és xulo? I si el tenia en braços, l’acostava al cotxe i li deia: Mira aquí s’asseu la gent. Demà agafarem el cotxe, posarem la cadireta nova on vas tan còmode i anirem a fer una volta. Et sembla? I en algun altre moment li deia: Voldràs anar amb cotxe demà? El viatge serà una mica llarg, però quan acabi veuràs als avis i anirem a la muntanya. Què et sembla?  Si vols, podràs veure el Mic.  El mateix dia que marxàvem li vaig ensenyar a obrir i tancar el cotxe amb les claus; pitjant un botó, el cotxe feia llums i ell reia. La idea era que es familiaritzes amb el cotxe i el relacionés amb coses positives.

Més d’un dia en el moment d’entrar el cotxe vàrem provar això d’explicar-li que tots anem amb el cinturó. Jo el tenia en braços fora del cotxe i li anava explicant: Al cotxe per anar segurs, ens hem de posar el cinturó. Mira el pare com ho fa –llavors el pare se’l cordava- i també se’l posa el Leto –i llavors el pare cordava el del gos-. La mama ara quan entri també se’l posarà. Oi, que també te’l posaràs tu? Ens mirava escèptic, dubtant que allò fos necessari. Hehehehe Però almenys ho intentàvem! Mai sabrem si tantes explicacions van funcionar realment. Però jo tinc la sensació que tot allò va ajudar-lo a veure el cotxe com un lloc més proper.

10. Tranquil·litat i repetint rutines al ritme del nen: Rutines? També per agafar el cotxe? Doncs sí!! Nosaltres no tenim cotxe propi i sempre hem anat amb el cotxe dels avis o els iaios i ja us dic que quan anem amb més gent i no es repecten les rutines i tempos del nen les coses no surten bé. Ja no parlo simplement de quadrar-li la migdiada, parlo del ritual d’entrada al cotxe. Penseu-hi. Tots seguim rutines encara que no te n’adonis. Però els nens sí que ho pillen, i ràpid. Agafes les claus del cotxe, vas a buscar-lo a la mateixa plaça de pàrquing, obres i deixes primer les bosses, després al nen i finalment pugés tu. Nosaltres com que no tenim cotxe no teníem una rutina. Anàvem improvisant segons el moment i moltes vegades amb presses perquè el cotxe estava mal aparcat… Així que aquest estiu vàrem intentar seguir sempre el mateix patró i fer-lo amb molta tranquil·litat i bon rotllo. Si a l’escola bressol els hi funciona, a nosaltres també ens podria funcionar, no? El fet és que després de dos o tres dies repetint el ritual el nen ja sabia el que passaria. No diuen que això els hi dóna confiança i els relaxa? En algun moment es queixava, però al final de les vacances, ja no deia res sempre que respectéssim el seu tempo. Potser la sortida “s’allargava” cinc minuts més, però valia la pena. Busqueu la vostra que segur que us funcionarà. 🙂

car-1850670_640

El factor més important, que no es pot menystenir

Però per mi el que estat més decisiu perquè tot anés millor és que l’Ot es fa gran. Això implica que dorm més profundament; encaixa millor els cicles de son i per tant són migdiades més llargues; es distreu amb més facilitat amb joguines i dibuixos perquè hi pot interactuar millor; i a més ens entén molt més i pot col·laborar a fer que la situació vagi millor. Fill, ho estàs fent molt bé! Valorem molt l’esforç per adaptar-te al cotxe! Ole campió!

Així que si el vostre peque encara és dels que plora i crida com si el matessin quan s’asseu a la cadireta del cotxe penseu que, com sempre, la clau és:

  1. Recordar que els mals moments passen
  2. Adaptar-se com es pugui a la situació. Potser podeu viatjar a llocs on arribi el tren, si ho porta millor.
  3. Donar temps al peque perquè creixi i s’adapti al cotxe
  4. I sobretot molta paciència, calma i comprensió per tornar-ho a intentar més endavant.

Espero que aquests consells us ajudin en el delicat procés d’adaptar-se al cotxe. Nosaltres no trobàvem la millor manera d’afrontar-ho i hem hagut d’anar preguntant, fent provés i errors i sobretot prenent molta paciència. Ànims a tots!!! Si algú ha provat algun altre mètode respectuós per adaptar-se a la cadireta del cotxe, m’encantaria conèixe’l potser el podem aplicar un dia que la resta no funcioni.


Si t’ha agradat aquest article, si us plau comparteix-lo a la xarxa (Facebook, Twitter, etc) o fes Like! Ens agrada que la tribu creixi. Gràcies!
Alimentació - BLW · Criança respectuosa · Maternitat

Aquest estiu hem fet tot el que havíem dit que no faríem :( Com ho reconduïm?

Confesso que aquest estiu hem fet tot el que havíem dit que no faríem. Bé, tot no, però varies coses sí. Quina vergonya!! Que Sant BLW ens perdoni i tots els gurus de l’educació respectuosa ens emparin.

En alguns casos ha estat per supervivència, d’altres perquè ens feia il·lusió saltar-nos les normes i d’altres simplement perquè el peque es fa gran i les situacions canvien. Però si algú m’hagués dit que faríem tot això abans de començar l’estiu, no m’ho haria cregut. Ja us ho aniré explicant a poc a poc perquè no tot és dolent. Però he de reconèixer que la calor ha portat relax a les normes, canvi de rutines i cansament d’esperit. I molts cops, potser masses, m’he repetit a mi mateixa Tira endavant i no et jutgis, ja ho reconduirem quan comenci l’escola bressol.

Ara que ja portem uns dies de tornada a la vida real ens hem d’enfrontar a com reconduir la situació perquè no surti de mare. Si algú té propostes, estic encantada d’escoltar-les. Tota l’ajuda és bona. De moment, us explico els nostres dos grans temes i com intentarem millorar la situació:

Dibuixos animats a la tele o a la tablet

Fins a gairebé l’any podríem dir que l’Ot no havia vist la tele ni dibuixos animats. Mai li posàvem a casa i la família tampoc l’havia utilitzat per distreure’l. No volíem que el peque estigués enganxat a una pantalla, ni la de la tele i la de l’ordinador, mòbil o tablet. Només ho havíem utilitzat al cotxe per distreure’l i intentar evitar així els seus plors de desesperació. Així que durant el dia a dia simplement juguem amb ell. Així de senzill i així de cansat, perquè implica atenció constant. Tenim sort que el nostre peque es distreu solet uns 10-15 min màxim. Però això no et dóna per fer el dinar ni dutxar-te i vestir-te amb certa tranquil·litat. Només pots treure el taper de la nevera, escalfar-lo i parar taula abans que comenci a plorar demanant atenció, o pitjor encara, que en faci alguna de grossa per algun racó de la casa.

No sé quin dia vaig començar a posar-li la tele. Crec que va ser un d’aquells dies que estava tan queixós que no hi havia res que el relaxés, ni braços, ni teta, ni motxilla… Però la veritat és que del dia puntual, ho hem convertit en un hàbit 😦 La temptació de disposar d’uns minuts de tranquil·litat per fer el dinar, dutxar-me o simplement descansar és molt forta. I crec que ara l’hem cagada!

Com que els nens aprenen molt de pressa, ja només veure la tablet la demana. Primer a crits, després a plors. Així hem tingut les primeres rabietes amb només 14 mesos. I si està al sofà busca el comandament, ens el dóna i assenyala la televisió. Som conscients que era inevitable que la descobrís. Però volíem endarrerir el moment i ara que ha arribat, hem de posar-hi ordre.

BLW adaptat perquè mengi alguna cosa 😦

A casa hem fet BLW (o Alimentació Guiada pel Nen) des del primer dia que va començar amb l’alimentació complementària. N’estem molt orgullosos. El peque menja de tot (verdura, carn, pasta, fruita, llegums, peix…), saps escollir què li agrada més i què prefereix menjar segons el moment en el que es troba. Ja fa temps que vull escriure un post explicant amb més detall la nostra experiència. A veure si ho faig aviat.

Però aquests mesos ja sigui per la calor, perquè ha passat la crisi de l’any o perquè està aprenent a caminar, sembla que no té tant interès pel menjar. Bé, en realitat no té interès per estar assegut a la trona. El que vol és baixar, jugar i moure’s. Hi ha dies que, si té el menjar a mà, va fent. Però n’hi ha d’altres que li hem de peixar i ell simplement es limita a obrir la boca mentre juga. Que ens perdoni Sant BLW! Crec que ens hem saltat tota l’essència del mètode a excepció del menjar a trossos.

Potser no us sembla gaire problema, però no voldríem que s’acostumi a menjar d’aquesta manera. És a dir, donant-li nosaltres. No volem dintre d’uns anys haver-lo de perseguir  pel parc perquè mengi l’entrepà del berenar o peixant-li el menjar amb 4 o 5 anys. Hem de fer alguna cosa, ja!!

Com reconduir la situació?

La veritat és que no tinc ni idea de si funcionarà Hahaha! He de reconèixer que simplement ens guiarem pel sentit comú i l’amor. I si una cosa no acaba de rutllar, paciència i a afrontar-ho d’una altra manera. De moment teníem previst seguir aquests 5 punts. Alguns ja els hem aplicat i la veritat és que està anat força bé 😉 :

  1. Aprofitar el nou canvi de rutines: Encara que les situacions noves sempre són molt complicades i difícils d’afrontar també són ideals per canviar hàbits que no ens agraden, com per exemple el tema de la televisió o la tablet. Ara que iniciem l’escola bressol haurem d’incorporar nous horaris i noves rutines. Ja no servirà fer el ronso al matí, posar els dibuixos mentre preparem l’esmorzar i ens el mengem, ni deixar al peque veure la Peppa Pig o el que sigui mentre em dutxo tranquil·lament. Ara tots anirem amb més presses. Així que serà l’excusa perfecta per evitar la televisió del matí que tant hem utilitzat. Per sort a la tarda i a vespre ja no li posàvem. 😉 No es tracta de què no la vegi mai, si no d’evitar l’abús que n’havíem fet.
  2. Amagar la tecnologia que no volem que utilitzi: tablet, ordinador…(És a dir la temptació, així també és vàlid per altres coses que no volem que facin): Diuen que “Ojos que no ven, corazón que no siente“. Personalment sempre he dit que no és veritat, però en aquest cas crec que encara li funciona al peque. Si no veu la temptació (tablet, l’ordinador o el mòbil) no ho reclama, i s’interessa per una pinça d’estendre la roba, una caixa de cartó o una fulla seca que troba per terra. Així que no ho tenim tot perdut. 😛 Simplement es tracta de no posar-li la mel a la boca si després li he de dir que no.
  3. Posar música: La música és un recurs fantàstic per distreure als nens uns minuts i potser canviar-los l’humor. La veritat és que a l’hora de dinar va la mar de bé. Es diverteix i l’actitud amb el menjar és més positiva. I molts cops menja ell sol al ritme de la música. No es tracta de distreure’l sinó de fer més entretingut i agradable l’estona. Però compte! Més d’una vegada els peques acaben “mirant una pantalla” en comptes d’escoltar música, perquè posem la música a Youtube. A casa hem caigut en l’error. Ho reconec!! Vols arreglar una cosa i l’acabés cagant per l’altra banda. No ho hem fet amb la intenció directa de què miri un vídeo, sinó per descobrir-li alguna cançó, però ells no entenen que s’han de fixar només amb la música i acaben mirant més la pantalla que altra cosa. És un “mal hàbit” que tenim incorporat perquè nosaltres com adults ja fa temps que escoltem música a través de l’ordinador. Així que quan vàrem començar a fer-ho amb el peque, no érem molt conscients del que provocàvem. Per això, ara el que li dic és “Posem música”. I l’intento acostumar al fet que la pantalla no hi és. Naturalment assenyala on hi ha l’ordinador, tablet, etc però el tenim sempre amb la pantalla en negre o girada i després d’una setmana fent-ho sembla que ha entès que la gràcia és la música i ho gaudeix igual.
  4. Oferir-li alternatives i jugar amb ells:  Està clar que si no l’ajudem a distreure’s, el recurs de la pantalla és molt fàcil. Tant per ell com per nosaltres. Però si juguem i s’ho passa bé, mai reclama la televisió, tablet, etc. El que vol és seguir jugant i rient amb nosaltres. Així que hem d’aprofitar la situació d’avantatge i ensenyar-li coses noves, fer-li jocs, fer parlar als ninots, etc. Si els dibuixos el distreuen el seu pare fent de Sr. Frankenstein també l’ha d’entretenir. Això també es pot aplicar al tema del menjar o a qualsevol hàbit que vulguem canviar. Si no vol asseure’s a la trona per menjar per què no ho intentem al terra? D’entrada no canviem res més que la ubicació. Ell ha de seguir menjant pel seu compte, encara que vulgui jugar. I a poc a poc tornarem a la taula. Nosaltres vàrem començar a menjar a terra amb el peque farà cosa d’un mes. Primer va ser per desesperació. Ja que llences el menjar a terra tota l’estona, vés a terra, pensant que ja no volia menjar més. Fins que vàrem descobrir que al terra seguia menjant. Primer agafava el que havia llençat, així que ara li posem el plat a sobre la cadira i ell va caminant al voltant de la cadira o empenyent-la mentre segueix menjant. Si li dónes uns minuts i una mica de confiança ell mateix agafa el menjar i últimament ja no l’hem de peixar a tots els àpats. Anem millorant. De mica en mica!!
  5. Fites petites i assumibles: Està clar que res canvia d’un dia per l’altre. Ni tan sols els “mals hàbits” s’agafen d’un dia per l’altre. Així que per reconduir la situació també necessitem un temps. No podem demanar-li a una criatura que no ens entén del tot que canviï de la nit al dia. Ni tan sols nosaltres ho fem. Així que paciència i de mica en mica ho anirem canviant. Per això és important que els objectius que ens plantegem siguin petits i assumibles. I tot avanç s’ha de valorar molt. Que el nostre peque menja jugant per terra i amb el plat a una cadira. Petita millora! Que ara amb aquest mètode el peque ara menja ell sol un àpat sí, un àpat no. Mini millora!!! El pròxim pas serà menjar tot sol i quan ho tinguem veurem com reprenem això de menjar a taula.

Penseu que això que us plantejo està centrat en els nostres “problemets” (tecnologia i l’hora de menjar) però fàcilment és aplicable a altres hàbits diguem-ne “relaxats” que l’estiu sempre porta amb ell: Alimentació menys equilibrada, hora d’anar a dormir desapareguda, etc. M’agradaria molt que m’expliqueu la vostra manera d’afrontar-ho. Potser podem incorporar alguna de les vostres propostes. 😉

estiu i normes


Si t’ha agradat aquest article, si us plau comparteix-lo a la xarxa (Facebook, Twitter, etc) o fes Like! Ens agrada que la tribu creixi. Gràcies!