Estem a una setmana i poc de què el peque faci tres anys i aquest cop en comptes d’estar pensant en regals, festa i logística vària, només faig que pensar en què estava fent jo i la meva panxa ara fa tres anys.

Serà que la celebració d’un aniversari ja no em resulta tan aclaparadora o que ja li he pillat el gust a això de “tu planeja que després les coses surten com els hi sembla”, però el cas és que aquest any ja fa setmanes que estic nostàlgica.

Em recordo a mi mateixa amb la panxa, caminant com un mini vaixell (dic “mini” perquè tenia molt poca panxa), anant a classes de ioga i de prepart, mirant què havia de posar a la bossa de l’hospital i gaudint del primer i únic dia de platja amb panxota. Algunes mares m’han explicat que també els hi passa, quan s’acosta l’aniversari recorden els dies previs i el moment del part i estan més sensibles. Altres anys també ho havia viscut però aquest cop és molt més exagerat.

Suposo que és perquè ara estic sola a casa, sense treballar i amb el nen a l’escola, tota la situació en recorda a quan estava de baixa i encara no havia arribat l’Ot. Però any tot s’intensifica perquè aquest estiu tanquem una etapa, la d’escola bressol. Així que ara juntament amb el seu aniversari estem atabalats amb la festa de final de curs, els regals a les mestres, la matrícula a la nova escola, les visites a aquesta escola i bla, bla, bla… Total que al setembre amb l’inici de P3 ja no quedarà rastre del bebè que teníem a casa. Passem oficialment a l’etapa de nen. No m’entengueu malament. M’encanta aquest etapa, amb les seves respostes de pura lògica i els seus t’estimo mamà. Però costa acceptar que aquell bebè mai més tornarà i que per molt que ho desitgem, no tornarem a viure-ho mai més.

Sigui com que sigui, el temps passa, així que és millor que aprengui a tancar etapes. Des de fa un temps intento viure els canvis en positiu, gaudint del que ens toca ara sense tenir el cap en el passat ni en el futur. Ara és el moment de posar-ho en pràctica i centrar-me en la festa de final de curs d’aquesta tarda i la revetlla de Sant Pere i Sant Pau d’aquesta nit. El peque s’ho mereix, encara que a mi em costa. Estem tan poc acostumats a gaudir del present.

Per sort ara que ja s’adona de tot, els moments de nostàlgia els passem junts. Li ensenyem fotos, li expliquem que estava dins la panxa de la mamà, com s’adormia els primers mesos sobre el papà i ell mateix també s’està acomiadant d’aquesta etapa. Val, no és un bon exemple de com centrar-se en el present, potser millor ho poso en pràctica quan hagi passat l’aniversari. Però no em digueu que tant en tant no va bé parar, mirar enrere i agrair per gaudir més el present. I sabeu què és el millor? Que ho estem fent junts. Així que… Quina sort tenir fotos!Quina sort ser pesada de tant en tant per després poder recordar!

Quina sort haver passat aquests tres anys al teu costat Ot!

PD: Feu moltes fotos o que algú us les faci!!!!

Si t’ha agradat aquest article, fes Like, deixa un comentari i comparteix-lo a la xarxa (Facebook, Twitter, Instagram, etc) Ens agrada que la tribu creixi. Gràcies!