Portem unes quantes setmanes que tela marinera. Es veu que juntament amb l’alegria del primer any junts (o superat tot depen de si ho has viscut com si fos un nivell extra de videojoc), arriba una altra crisi de les divertides: la crisi de l’any.

Pel que diuen no és tan dura com la del segon, però jo l’estic vivint amb molta intensitat. Suposo que després d’un any de 24h 7 dies a la setmana, començo a sentir que necessito espai. Però el peque em reclama constantment. Hahaha Ja li recordaré a l’adolescència quan em faci fora de la seva habitació. Només vol braços i teta. Si el deixo a terra per jugar o gatejar, molts cops plora. Sobretot a primera hora del matí o quan està cansat. El menjar de moment no el rebutja tot i que va a la seva, però hi ha nens que sí que ho fan perquè entren en una etapa de poc creixement. Últimament quan son pare el té en braços si em veu, em crida i es llença. Té el que les iaies classifiquen com mamitis. Tot i que no m’encaixa. El meu fill és molt sociable. Se’n va amb tothom de la família, diu coses a les veïnes, es queda amb altres mares tan tranquil mentre vaig al lavabo, però sembla que tot això ara no compta. Està passant per una etapa en la qual necessita la mamà quan està inquiet, cansat o té son.

Fins aquí ho entenc. I la meva paciència (i la meva esquena) l’acompanya, però el pitjor són les nits. Tampoc és que jo dormís gaire fins ara. Encara em despertava cada 2-3h perquè ell volia teta, però li donava i tots dos quèiem adormits. Sempre m’han dit que era un nen molt demandant (bebè d’alta demanda em van dir quan tenia 3-4m), però ara ha passat a un nivell superior (La que m’espera als 2 anys!) Normalment sobre les 4-5 del matí comença l’espectacle: vol teta, la deixa, es baralla, torna, sintonitza l’altra, li aparto la mà, es baralla amb la teta, torna, es desenganxa tranquil, li dura 5 min i tornem a començar… I en tot aquest procés ell dorm. Jo vaig adormint-me i despertant-me. Per mi això és molt pitjor que dormir poques hores. Fins ara m’he adaptat bé a la falta de son, però aquests despertars tant seguits em posen de molt mala lluna. I la paciència s’acaba abans que arribi el matí. Un cop llevada,  passats 20 min i una dutxa ràpida torno a tenir pau interior. Però costa!

Ara la pregunta és, fins quan li durarà? Al setembre comença l’escola bressol i a l’octubre torno a treballar. Se li haurà passat? O serà pitjor? N’estic fent un gra massa? Segur que si.

M’he plantejat si potser te alguna cosa que no sigui la crisis de lactància, però per la resta el veig bé. Algun moc que potser l’inquieta i poca cosa més. Fins i tot he dubtat del collit. N’estem molt contents. Sempre ho defensem. Però de reconèixer que alguna matinada de despertars infinits tinc la sensació que el molestem al llit i penso si ja va sent hora de passar-lo a la seva habitació. Però llavors m’adono que moltes vegades, abans d’anar nosaltres a dormir, també em reclama 3 o 4 cops en un parell d’hores. Així que pot ser tampoc és això. No sé… Serà la calor??!!

Quan no dorms bé et planteges coses. Masses coses! Inclús canviar rutines i hàbits que no volies tocar encara. 😦 Tampoc ho vull parlar massa perquè la gent opina i sempre van al mateix: la teta! (El collit, el porteig…) Però justament això és el que el meu fill necessita ara. I el que jo necessito és comprensió, fora judicis, suport del meu xicot, la família i les mare-amigues i moooooolta paciència.

Diuen que les crisis de lactància tal com venen se’n van. Fins ara ha estat així sempre. A veure quan passa aquest núvol i puc recordar a tothom, sense caure dormida, que portem 12M de Lactància Materna i n’estic moooooolt contenta.

Si t’ha agradat aquest article, si us plau comparteix-lo a la xarxa (Facebook, Twitter, etc) o fes Like! Ens agrada que la tribu creixi. Gràcies!