Una d’aquestes coses rares, satàniques i hippies que he descobert i hem posat en pràctica a casa amb la maternitat és el Moviment Lliure. Una teoria que abans de tenir al peque mai havia sentit i que realment ha marcat la separació generacional entre la meva família i nosaltres, juntament amb el porteig, la teta a demanda, el collit… Faig broma, però he de reconèixer que durant un temps havia creat certa mala maror en les trobades familiars. Si us plau, no l’asseguis / Que dius?! Bajanades. Ell vol estar assegut, oi que sí? Mira que content que està / Ell encara no s’asseu sol / Clar que no. Perquè és petit, però jo l’ajudo / Si us plau, no ho facis o el clàssic Així aquest nen no caminarà mai!, quan ens posàvem molt insistents en el fet que respectessin la nostra voluntat.

Però comencem pel principi. Què és el Moviment Lliure?

(Nota: Abans que seguiu llegint vull puntualitzar que jo no sóc cap experta. I tant us parlaré sempre des d’una òptica casolana i de l’experiència pròpia)

El Moviment Lliure és una teoria de la pediatra Emmi Pikler (1902-1984) que es basa a deixar que el bebè es mogui lliurement, sense intervenció de l’adult. Aquesta és la part més important, perquè som nosaltres els que fiquem ma sempre, com podeu veure amb els comentaris familiars. La idea és no posar al nen/a en una postura que no hagi aconseguit per ell mateix. I per tant implica deixar-lo boca amunt a terra llargues estones per a que pugui començar a moure’s lliurement. D’aquesta manera primer farà la volta, després s’arrossegarà i gatejarà, al mateix temps aprendrà a asseure’s sol i finalment arribarà a caminar. Però sempre quan estigui preparat. Això no vol dir als 6 mesos, ni als 10, ni als 12 ni als 18. Si no quan realment estigui llest. Cada nen té el seu ritme. I això reconec que pot arribar a desesperar.

La nostra experiència amb el Moviment Lliure.

La primera vegada que vaig sentir a parlar d’aquesta teoria el meu fill tenia uns 2 mesos. No sabia res de tot això i a poc a poc vaig anar buscant informació. Em va costar trobar-la, però el que primer va caure a les meves mans va ser la taula dels moviments bàsics Piklers:

Nosaltres ja havíem posat al nostre fill boca terrosa per indicació del CAP. Jo portava la L de Mare novell i la varietat de teories sobre la criança m’ofegava, no acabava d’entendre perquè rebia informació contradictòria.  Que s’aclareixin!!!!!!! Però al llegir més i veure els beneficis psicomotors i emocionals pel nen, ens hi vàrem llençar de cap. Encara que ens suposes llargues discussions familiars.

Vora els 4 mesos l’Ot va començar a passar llargues estones a terra. Ja feia unes setmanes que tenia un tercer estat a part de dormir i mamar, i vàrem pensar que potser seria el moment de començar. Mirant la taula d’abans i amb els comentaris familiars de fons sobre quan hauria d’asseure’s o caminar el nostre fill, la veritat és que jo pensava que tot aniria més de pressa, que en un mes o dos donaria la volta i faria la croqueta. Ja anava amb presses jo. Però el nostre peque es va prendre el seu temps. Que et pensaves mama, jo marco el meu ritme. Molt sovint ens plantejàvem si tenia sentit seguir amb allò, però ara no ho canviaria per res.

Des del primer dia que el vàrem posar a terra fins que va començar a girar habitualment varen passar 3 mesos i per a que fes la croqueta amb intenció de desplaçar-se un altre mes i mig. Per sort, després tot ha anat més “ràpid”. Però anem pas a pas.

Recordo el dia que va donar la primera volta com si fos un bistec a la planxa poc cuit, i la cara de al·lucinat que va posar. Allò no li devia agradar ni un pèl. Va posar cara seria, va plorar per a que el tornés al lloc i va deixar de fer-ho durant més d’un mes. Feia intents de girar retorçant-se però ara una cama mal posada, ara un braç que quedava atrapat, ell no acabava de girar. S’ho pensava molt i remugava tota l’estona perquè volia la joguina o la cullera de fusta. Però no volia o no podia donar la volta. Naturalment la família intentava ajudar-lo empenyent-lo i jo els hi demanava que el deixessin provar-ho sol.  Acosteu-li la joguina si de cas. / Però si l’ajudem, serà més ràpid. Els seus plors de frustració feien que la situació fos tensa i acabàvem donant-li la joguina sense que es mogués.

Tot això va coincidir amb Nadal i per tant amb un munt de reunions familiars. Tenia poc temps per estar a terra. Tothom el volia agafar i fer-lo asseure i en comptes d’avançar crec que aquells dies va anar marxa enrere. A més unes setmanes més tard vàrem començar amb l’alimentació complementària guiada pel nen (BLW) i el seiem a la trona 5-10 min al dia per a que experimentés. Si plorava, ràpid cap a fora i als braços. Però més tard vaig saber que el podíem haver posat a la falda. Sé que és molt obvi, però no hi vàrem caure. Em fa una mica de pena pensar que potser això també el va frenar 😦 Tot i que amb el menjar s’ho ha passat sempre molt bé 😉

Però per fi, amb 8 mesos i mig, es va decidir a fer la volta i a poc a poc va anar agafant confiança. No era una “volta de bistec a la planxa” si no una croqueta que es desplaçava del seu foam fins al parquet. Li agradava tenir-nos a prop: vigilant-lo des de la cuina o  millor encara directament asseguts a terra al seu costat. Així va anar agafant confiança en el seu moviment i va descobrir que movent-se ja no necessitava que la mama li acostes res.

De mica en mica va anar explorant l’entorn. Les joguines de La nostra Panera dels Tresors sonaven diferent en el parquet que en el foam 😉 , podia acostar-se a les potes del gos sense el meu permís, i fons i tot podia tafanejar sota el sofà. La família es sorprenia de com s’entretenia tant fent voltes amunt i avall i el tema d’asseure’l va deixar de ser tan intens per començar a “pressionar-lo” amb gatejar. Però ell al seu ritme! Un dia, cap als 9 mesos i mig, estava jugant a terra amb el seu pare i va arrossegar-se per agafar el mòbil. M’agradaria dir que va ser per la seva joguina preferida i deixar-ho tot molt bonic, però res de res. Ell volia el mòbil del pare, el pare no li volia donar, així que el va apartar, i ell va decidir arrossegar-se per aconseguir allò prohibit 😛 Li va entusiasmar i en cosa d’una setmana anava fent el cuc per tot el pis. Primer a poc a poc i després més ràpid. Endolls, cables, sabates, aspiradora… tocava tot el que tenia al seu abast.

Dues setmanes més tard, a punt de fer 10 mesos, va trobar una caixa immensa al mig del menjador (Oooh! Box Time a lo loco) i la va fer caure. Aquell matí no va voler fer migdiada, ni que l’agafes. Només estava per la caixa. No parava de cridar. A estones pensava que potser plorava i li deia “Estàs bé carinyu?” Em mirava, somreia i seguia trastejant amb la caixa. Això si, cridant tota l’estona. Pujava, s’arrossegava per sobre, baixava i tornava a començar. S’hi va estar dos dies ben bons. Fins que de cop i volta el tercer dia… Pam. Es va asseure sol!

No us podeu imaginar quina alegria!!! Ell reia de l’emoció i jo plorava de felicitat. Per fi!! Tants comentaris que havíem sentit, de família, de metges, d’altres pares… Com si estiguéssim fent alguna cosa mal feta. Però nosaltres havíem confiat amb el nostre fill i ell ho havia aconseguit. Sol, lliurement. No crec que tingués aquesta intenció directa. O potser si, perquè ja feia molt de temps que es posava en aquelles postures que diuen “intermitges”. “La maja desduna” li dèiem a casa, després que la profe de ioga amb gatejadors em fes el comentari de broma. Aquell vespre ho va repetir utilitzant les cames del pare, i cada cop que ho feia reia i reia. Crec que no l’havia vist mai tan feliç. Des d’aquell dia crec que l’Ot riu molt més i es queixa menys mentre intenta fer alguna cosa nova.  Es concentra i una petita millora ja li fa riure. És com si sabés que ara ho pot aconseguir ell sol. Visca el moviment lliure!!! Visca!

D’això ja fa unes 3 setmanes i ara ja és un expert asseient-se. Primer utilitzava el nostre cos o algun objecte, però ara ja ho fa directament des de bocaterrosa ell sol. De moment no va a quatre grapes. Ell segueix arrossegant-se i de tant en tant es posa en posició i fa intents de moure el cul endavant i endarrere. Moviments sexis  Hahaha Suposo que ben aviat gatejarà. Hahaha Potser serà a l’hivern, vés a saber 😛 El que si fa és mostrar interès per alçar-se. S’agafa a la caixa de les joguines o a un moble baix i vinga. A la setmana d’asseure’s ja va posar-se de genolls, al cap de quinze dies va començar a estirar una cama i ahir ja va fer el seu primer intent d’alçar el cul amb les dues cames estirades. Em té descol·locada. Però com nosaltres no intervenim, simplement l’acompanyem per evitar cops i donar-li confiança. Suposo que haurem de seguir confiant en ell. 🙂 Ja us explicaré!

  

Comentaris de la gent 😦

Realment hem sentit de tot. A més del que ens deien pel moviment en si, aquest tema ha estat la porta per on han entrat les crítiques a la resta de la nostra criança: No sé perquè et poses així si ja el portes assegut amb aquest fulard o la motxilla. Si vols fer això millor, compra’t un cotxet i porta’l estirat tot el dia (acompanyat clar del Pobre fill! ). Dormint als teus braços tot el dia sí que ha d’estar encarcarat. Deixa’l al bressol així sí que tindrà Moviment lliure… Per mi ha estat la pitjor part. Família, altres pares, pediatres… Haver-nos de justificar, de convertir-nos en policies que controlen i vigilen el que fan els altres adults amb el teu fill. La gent no et respecta. Com no és el mètode habitual, puc qüestionar-te, burlar-me, etc.

Abans us deia que el “pressionaven” per a que girés i després per a que anés de quatre grapes. Ara haurem de vigilar que no el vulguin fer caminar agafant-lo de la mà. Potser us ha semblat molt exagerat això de pressionar, però realment ho he viscut així. No era directament a ell, està clar. Si no que la pressió me la feien a mi (i al pare). Vinga agafat i jo t’ajudo a asseure’t, ara que la mama no mira.

La veritat és que d’ençà que sóc mare em té molt sorpresa que tothom tingui tanta pressa perquè les criatures facin el següent pas, quasi sense gaudir del que estan fent ara. I després quan els nens creixen ens lamentem i fins i tot els hi diem allò tant habitual de No vulguis créixer tan de pressa; quan en realitat ells només reprodueixen allò que els hi hem transmès. Sembla una competició. El meu fill amb 8 mesos ja caminava, diu el pare orgullós. Ooooh!, respon tothom, com si allò fos símbol d’un futur exitós assegurat.

Sé que hi ha períodes que voldries passar ràpidament. Perquè cansen, esgoten mentalment o simplement perquè són avorrits. A nosaltres també ens ha passat. Però sempre hem intentat gaudir de cada moment de tot aquest procés i sobretot donar-li el temps que necessiti per fer el següent pas. No li hem ensenyat a fer res, tot ho ha après ell sol. Nosaltres hem fet una cosa més complicada: donar-li temps, assegurar-nos que la resta de gent li respecta i sobretot tenir molta confiança en ell.

On informar-se bé del Moviment Lliure? 

Com us deia quan vaig buscar informació em va costar molt trobar-la i fins fa poc no he trobat un blog actualitzat i actiu que en parli. Per això us el recomano moltíssim si algú vol informar-se i posar en pràctica aquesta teoria a casa i en el dia a dia: Teta-à-Porter. Movimiento Libre y Crianza en brazos La impulsora Romina Pérez Toldi fa cursos, assessorament, xerrades, etc. Aquests dies preparant aquest post l’he llegit molt. I crec que és genial la seva manera de combinar apego i moviment lliure de forma natural. Personalment m’agrada força aquest post: Movimiento libre y Actividad autónoma. ¿Qué implican? Tot i que és llarg. Et situa molt bé per començar.

Naturalment també hi ha llibres bàsics, i webs piklerianes.  Us deixo alguna més de referència. Però reconec que quan no en tens ni idea, com jo al principi, tenir alguna persona que et pugui assessorar o simplement pugui solucionar els teus dubtes puntuals és molt reconfortant.

• Pikler, Emmi Moverse en libertad. Desarrollo de la motricidad global. Ed. Narcea. Madrid, 2014
• Aquest blog també està força bé. Però ja no s’actualitza: Emmi Pikler. Educación temprana
• Aquest blog també és molt interessant. Se centra molt en moviment lliure i porteig, tema amb que moltes vegades ens han atacat:  Crianza en brazos y porteo ergonómico

I per acabar us deixo l’entrevista de Ima Sanchís en La Contra de La Vanguardia a Sally Goddard Blythe, neurofisiòloga: Moviment i aprenentatge estan relacionats.  No ho diu directament amb les paraules “Moviment Lliure” Però deixa clar que el moviment i l’equilibri afecten les capacitats intel·lectuals. Deixar que les criatures es moguin soles és la base perquè tinguin millors connexions neuronals. Ala! Ho diu una científica, no una mare hippy 😛

Visca el moviment lliure!!! Visca!

Si a algú la nostra experiència l’ha ajudat a tenir paciència amb el moviment del seu fill/a, o l’ha animat a posar-ho en pràctica o simplement ha pogut entendre millor les famílies que ho decideixen aplicar, ja sóc feliç. I si a més a més a algú li ha agradat, i ho comparteix a la xarxa, estaré pletòrica 😉

Si teniu qualsevol pregunta o comentari m’encantarà llegir-vos.

---

Si t’ha agradat aquest article, si us plau comparteix-lo a la xarxa (Facebook, Twitter, etc) o fes Like! Ens agrada que la tribu creixi. Gràcies!